Per què vam sortir al carrer

Dissabte 10 de juliol passarà, sens dubte, a la història del nostre país. Milers i milers de persones sota un sol de justícia i en un ambient de suposada desafecció política van sortir al carrer per expressar ... per expressar què?

Sens dubte tothom té el mateix dret a interpretar allò que volien expressar el més d’un milió de persones que van sortir al Passeig de Gràcia, pe`ro ningú podrà tenir totes les visions possibles. Creure que més d’un milió de persones expressen una sola idea és absurd, voler interpretar de forma única és com a mínim prepotent. Si em costa a mi tenir clar tot allò que volia expressar jo dissabte al carrer, com seria capaç de fer-ho amb tanta gent?

Hi ha però alguns elements que són clars. El primer és que la gent s’ha sentit cridada a mobilitzar-se en contra de l’actual model de relacions entre Catalunya i Espanya. La gent ha expressat una profunda sensació de malestar davant de les imposicions espanyoles i la manca de capacitat d’escoltar. La gent també ha expressat que l’independentisme està en alça. I també la gent ha volgut deixar clar una actitud de reserva (com a mínim) amb els partits polítics actualment parlamentaris. Però la manifestació de dissabte no va ser tan sols això i no podem caure en la trampa.

De fet a mi m’agradaria tornar al lema de la manifestació (amb el permís de Montilla, però també d’alguns independentistes que han decidit quin era el lema de tothom). “Som una nació, nosaltres decidim”. Em sembla fantàstic. I d’això és el que es tracta ara, de pensar en què volem decidir. Exercir aquest dret no pressuposa (ni tampoc invalida) la independència com a única sortida. Ni tan sols com a única sortida unilateral. Com a nació que volem ser amb capacitat de decisió cal posar damunt de la taula totes les opcions i mirar de decidir quina creiem que pot resoldre millor la situació actual. Jo vull discutir-les totes, des del desenvolupament de l’Estatut que vam aprovar coma  sostre de desenvolupament fins a la independència, passant per totes les opcions de federalisme que es puguin formular. La independència, que jo mai he descartat, no pot ser la única opció a valorar. Qui menysprea les opcions que no siguin la independència de fet no respecta el propi lema. Tenir dret a decidir parteix de la base de poder discutir totes les opcions, escollir la que creiem que és millor i exercir-la, si cal de forma unilateral. Ara ens hem mobilitzat, però ara caldrà saber fins on volem arribar.