Expertisme manipulador

Aquest vol ser un al•legat en contra de l’expertisme. Començo a estar en contra d’aquella gent que posa per damunt de tot el criteri d’un expert: Estic cansat de qui vol fer-me veure que si ho diu un tècnic jo ja no hi tinc res a dir. No existeixen gaires veritats absolutes i a més tot és relatiu en funció de quins són els objectius que es volen assolir. De fet la meva obsessió en contra de l’expertisme ve de lluny. Recordo quan feia 8è d’EGB (2n d’ESO si algú molt jove m’està llegint) m’emprenyava molt perquè jo no era expert en res. Recorod un amic que era capaç d’explicar-ho tot sobre la NBA, un altre en sabia molt de cotxes, un en sabia de carreres de motos i així la majoria. I en canvi jo tenia la sensació de que era expert en res. Ara estic molt orgullós de seguir igual, sense ser expert en res.
Els experts existeixen, els criteris tècnics són importants, però aquests han d’estar al servei d’uns objectius. Això no vol dir que siguin falsos, al revés, qui plantegi l’absolutisme del criteri tècnic és qui enganya. Per exemple és impossible que els enginyers es posin d’acord en la reforma de la Diagonal sinó resolen abans multitud preguntes que no són tècniques com per exemple si cal prioritzar o no el transport públic, quin lloc ha de tenir la bicicleta, quin model de comerç volem desenvolupar o si els criteris d’accessibilitat han de ser prioritaris.
En el cas de l’economia passa una cosa similar i més perillosa. La manca de capacitat de reacció del govern espanyol davant la greu situació econòmica és evident. Darrerament estic escoltant molt sovint a tertulians i presentadors reclamant que Zapatero prengui mesures fent cas dels experts. De quins experts? Dels mateixos que ens van portar a la situació actual? Dels que entenen que sortir de la crisi és que els especuladors tornin a guanyar molts diners? O també podríem parlar del Tribunal Constitucional on un grup d’experts debaten sobre l’Estatut?
No estic en contra dels experts, sols estic en contra dels que sacralitzen els criteris tècnics, perquè normalment darrera d’això hi ha objectius inconfessables.