dimecres, 27 de gener de 2010

Recordant l'esvoranc del Carmel


Avui em venen al cap molts records de fa cinc anys quan un esvoranc va posar al Carmel en el centre de l’actualitat. Recordo perfectament aquell dia, des de primera hora del matí treballant en un ambient que no ens era habitual. Desallotjar 1.200 persones i que el mateix dia totes tinguin allotjament garantit. Cobrir un gran nombre de necessitats personals de gent que no sap quan podrà tornar a casa. Donar informació sobre coses que encara no estaven prou clares. Coordinar desenes de persones treballant per afrontar una de les pitjors crisis de la ciutat. Haver de frenar als mitjans de comunicació per evitar un tractament de premsa groga. Generar confiança entre la gent quan potser no estàs prou preparat ...
Els primers dies em vaig encarregar molt directament de l’atenció directa a unes 140 persones allotjades a l’Hotel Alimara. Les anècdotes es comptaven per desenes. Algunes divertides, altres dramàtiques. Gent angoixada perquè els seus animals de companyia s’havien quedat dins de casa i no hi podien entrar. Un senyor d’un país de l’est que després d’anys lluitant per aconseguir el reagrupament familiar i ja té tots els papers veu com aquesta documentació està dins d’un pis que potser s’ensorra. Immigrants no regularitzats que fugien quan em veien per por a que els expulséssim. Una parella de senyors jubilats que em demanaven que mantingués el secret davant de la resta de veïns de que en realitat no eren cosins. Relacionar-me amb una direcció d’hotel que de cop es troba en una situació estressant. He volgut posar una foto on es veu una reunió interna del centre d'operacions i aquest cop he triat una on jo hi surto.
Dies després participar d’una reunió on se’ls hi comunica a uns veïns que no es pot salvar el seu edifici i que tampoc podran entrar a recuperar res del que hi queda. I hores i hores i hores de treball seguit, i moments d’angoixa i també moltes mostres d’agraiment sincer per la feina que estaves fent. I convèncer un dia als veïns que ja es podia tornar a casa (pujar a casa d’alguns d’ells i fer el cafè per demostrar-lis confiança) i dir-lis al dia següent que no era tan segur i que havien de tornar a sortir i haver de seguir mirant-los a la cara. I l’aparició de plataformes d’afectats fantasmes i en canvi una bona feina de l’AVV i del seu president en aquells moments, el Fernando, que també era un afectat.
I reunions veïnals a l’hotel, però també més massives al Boca Nord, amb una forta tensió. Unes assembles però que també van consolidar a l’Elsa Blasco com una Regidora amb una gran capacitat de connexió amb la gent i d’empatia. Unes assemblees on els tècnics intentaven tranquil•litzar però no sempre era possible i a vegades per anècdotes del llenguatge. Un dels enginyers especialistes en estructures més importants de Catalunya va acabar fent la seva intervenció en castellà per la pressió d’alguns veïns, no hi estava acostumat i en un moment determinat, per garantir que les cases serien molt segures després del procés de micropilotatge assegurar en veu alta “estas casas les van a enterrar a todos”. Lògicament feia referència a aquella frase que a vegades fem servir amb l’àvia, que ens sobreviurà a tots, que aguantarà molt temps, però clar potser no era el millor exemple quan la gent creia que les cases els hi podien caure a sobre.
Vaig veure polítics amb càrrecs importants desapareixent d’assemblees veïnals tenses, vaig veure alguns dels càrrecs més importants del país acceptant la seva impotència, vaig descobrir que els tècnics no ens deien tota la veritat i que els interessos corporatius d’algunes professions eren poc ètics, vaig veure com aquest Ajuntament va tenir una capacitat infinita col•lectiva i individualment de fer front a una situació d’emergència. Van ser dies brutals, sens dubte els dies en els que més vaig aprendre. Sempre he pensat que si un dia hagués d’escriure un llibre que no fos una novel•la l’escriuria del Carmel, de l’esvoranc i del desplegament que es va fer. Avui però m’agradaria recordar la gran actitud de la majoria de veïns i veïnes del barri. Algú va preguntar un dia “us imagineu que hagués passat si ens trobéssim amb 1.200 desallotjats d’una zona benestant de la ciutat?”, prefereixo no imaginar-m’ho.