Reflexions sobre el Turó de la Rovira

Aquesta setmana vaig tenir l’honor de participar a una reunió on professors i professores de l’escola tècnica superior d’arquitectura de la UPC de Barcelona ens van explicar les conclusions d’un taller d’estiu internacional que van fer el passat juliol a l’entorn del Turó de la Rovira. Grups de treball amb orígens molt diferents dedicaven 15 dies a treballar conjuntament al voltant del turó de la Rovira i per extensió Tres Turons, Carmel... gent que no coneixia res de la nostra ciutat i que visitava Barcelona per primer cop, i alguna gent de la nostra ciutat però que no coneixien el Turó. Les propostes no són acadèmiques en el sentit de que siguin factibles a nivell tècnic, legal i econòmic, però sí que constitueixen exercicis molt interessants de plantejament a fons del que és un espai singular i únic. Vam acordar estudiar la possibilitat de fer una presentació del llibre que recollirà aquestes aportacions al barri i per tant ja avisaré, però permeteu-me que deixi anar algunes de les idees que van sorgir.
- L’espai és únic i esdevindrà un espai central de l’àrea metropolitana. El Turó de la Rovira és l’únic punt natural de la ciutat des d’on es pot veure la ciutat en 360º i des d’on es pot interpretar millor la seva història.
- Cal saber treballar a fons la transició entre la zona urbana (en alguns casos de gran densitat) i la zona boscosa (que haurà de guanyar pes). La transició ha de poder ser progressiva no ha de ser un parc que el rodegi una tanca, sinó que ha d’haver-hi espais de difuminació.
- El que coneixem com a plaça de la Palmera, davant del Delicias, ha de ser el punt de creuament dels itineraris i una porta d’accés agradable a nivell peatonal.
- Cal crear un espai on tothom sigui convidat a fer activitats, plantejant recuperar antics camins de caràcter molt veïnal i altres itineraris més plantejats per a tota la ciutat. En tot cas excloent el cotxe privat.
Fa pocs dies al El País va tornar a sortir la notícia de l’abandonament de l’espai. El propi reportatge recollia les mesures que s’estan impulsant des del Districte, el Museu d’Història i Memorial Democràtic. Cada cop que veig un reportatge sobre l’estat d’abandonament m’agrada recordar que fa tan sols quatre anys l’estat d’aquest espai era molt més degradat. L’esforç municipal i civil per recuperar les bateries antiaèries no es mereix que cada dos per tres es vulgui evidenciar el seu estat. Ara està molt millor, però per sort molta més gent ho veu.