dimecres, 21 d’octubre de 2009

FAVB, MIllet i credibilitat associativa.

La FAVB (Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona) es vol presentar com acusació particular en el procés contra Fèlix Millet i Jordi Montull. Em sembla bé. Un plantejament que fan és que es senten directament afectades. Les subvencions que reben per part de les administracions públiques són clarament insuficients per tal de dur a terme la seva tasca. Altres entitats o institucions han rebut, sens dubte, imports molt superiors a les seves necessitats reals. Quan una entitat com l’Orfeó Català-Palau de la Música pot sobreviure al llarg dels anys tot i la constant desviació de fons cap a comptes privats i cap a comptes poc clars com els de les fundacions de partits polítics és evident que els diners que estaven rebent eren excessives, cosa que no passa amb la majoria d’entitats socials, solidàries o veïnals. La FAVB per tant no tan sols fa una acusació davant dels dos principals implicats sinó que també fa un crit d’alerta davant de les administracions. Cal administrar millor els comptes públics i cal potenciar tot el moviment associatiu de la ciutat.

Sé que no acabo de coincidir amb tota la gent de l’equip de govern de l’Ajuntament, ni tan sols, per desgràcia amb tota la gent del meu grup municipal, però crec que no acabem de tenir prou clar la necessitar d’aconseguir que els moviments associatius s’enforteixin. Ja no parlo de les forces de dretes. El seu plantejament sobre el moviment associatiu és tan instrumental que no val la pena ni comentar-lo. Però des de les esquerres hem de saber fer un gir en la capacitat d’influència dels moviments associatius. És cert que no totes les entitats tenen la mateixa credibilitat ni capacitat d’influència. És cert que el nombre de freakies que hi ha als moviments associatius és força alt. És cert que la major part d’entitats avui estan envellides i tancades en sí mateixes. Però sols recuperant la capacitat de les entitats veïnals i socials de ser capdavanteres en la lluita social les esquerres recuperarem tota la credibilitat. I perquè recuperin la seva força cal donar recursos materials i capacitat real de treball. No dic de decisió perquè aquest seria un tema massa conflictiu. Què vol dir decidir? Fins on ha d’arribar la participació? Però la situació actual no és bona. Un moviment associatiu fort en un barri acostuma a ser un corcó diari per a l’administració, però alhora també pot ser un aliat necessari per projectes estratègics del barri. Allà on no hi ha moviments associatius forts i creïbles les plataformes ocasionals i corporatives tenen més espai. No donar oxigen a moviments que es apareixen per interessos particulars comença per enfortir el moviment associatiu de llarg recorregut.

Hi ha Associacions de Veïns i Veïnes per a tot. I parlo amb coneixement de causa, una part important de la meva feina és la relació amb les AVV d’Horta-Guinardó. Algunes però, sobretot en altres latituds de Barcelona, no gaudeixen de la simpatia de la majoria dels governants municipals, però quan mires el seu recorregut i allò que han anat reivindicant cal reconèixer que han estat fonamentals, en positiu, per transformar el barri. Les esquerres necessitem complicitats, qui no ajuda a construir-les s’equivoca. Siguin des del món polític o siguin des del sector social. Actualment la precarietat defineix la majoria de suports a entitats socials, i més o menys això es va suportant però hi ha un moment que es peta, com per exemple quan es coneix la impunitat i la prepotència de Fèlix Millet.

1 comentari:

Ramón Carrión ha dit...

Encara que moltes vegades sabem que les AAVV no són tot lo representatives que haurien de ser de la gent del barri, estic d'acord amb tú, que hem de continuar promocionant l'associacionisme i donar-li tots els mitjans possibles (efectivamente , no capacitat de decissió),
a la gent dels barris que vulgui formar l'AAVV i vulgui lluitar per temes concrets en benefici del col·lectiu, tal i com s'havia fet sempre desde les estructures més tradicionals de l'associacionisme.
Per tant, hem d'adaptar-nos a les noves realitats i tampoc amagar, ni defugir, del fet que les plataformes i altres formes de reivindicació, existeixen, però donant impuls als que, com sempre, intenten representar els interessos de tothom