dimecres, 22 de juliol del 2009

Sobre ètica, política i dignitat

Aquest article sols es pot entendre en el debat que estic seguint al Facebook, a la resta de persones us demano disculpes i espero que seguiu el debat. Hi ha coses que necessiten molt temps per debatre i per tant escriuré una nova nota i les que calgui. Com he dit abans hi ha coses que no es poden fer, veig que no sols hi ha demagògia en el món de la política. Seria com si jo pretengués pensar que cada vegada que parlo amb un artista o creador ho faig amb l’SGAE. Jo he aportat un document que és un decret de la Generalitat. No és cert el que dius que et paguen uns dies, es requalifica el terreny i llavors ja no pots aspirar a comprar-te el pis. Una persona afectada urbanísticament té uns drets que li garanteixen habitatge. I en podríem parlar molt. Quin és el dret que cal garantir sempre, el de l’habitatge o el de la propietat? Hi ha persones que compren un habitatge afectat urbanísticament i després demanen que es desafecti per garantir els seus drets. Quins drets? Els drets a l’especulació? Perquè aquestes persones van comprar un 50% o 60% per sota del preu del mercat, si aquest habitatge es desafecta aquest import on va a parar? Està clar. Conec a molta gent afectada de Tres Turons, m’hi he reunit, he parlat moltes vegades. I és lògic que defensin mantenir el seu habitatge i que si al final els expropiïn ho facin en condicions, sols faltaria. T’asseguro que dedico moltes hores a escotar a la gent, a parlar i a negociar i des d’aquesta feina et puc dir per exemple que el nivell de confiança que han expressat els veïns del Carmel afectats per la MPGM del Carmel ha estat molt alt. Queda gent amb la que no hem arribat a un acord, però t’asseguro que si no s’hagués fet una feina molt important, persona a persona, no podríem aprovar un pla que significa 391 afectacions amb aquesta calma social. Les mobilitzacions en contra de la MPGM del Carmel van ser molt fortes al principi del procés i ara són molt més dèbils, i no per cansament sinó per convicció. I als Tres Turons potser passarà exactament el mateix. A mi no em preocupa el debat i la discrepància, perquè jo no crec que tingui la veritat absoluta i perquè a més l’experiència em demostra que allà on hem discutit molt el procés ha anat bé al final. Potser és que perdo el temps parlant i contestant en el blog i facebook i no m’entero de les comissions. Ja he participat als processos de Plans Urbanístics de la Teixonera, la Clota i Carmel i encara segueixo vivint de lloguer. No aconsegueixo trobar al constructor que m’ha de regalar els pisos, ni l’entitat financera que em doni un crèdit per comprar un pis a Barcelona, de fet com a polític sols he aconseguit que una escola d’hosteleria em regali per Nadal una barra de torró. Siguem seriosos, això no és una orgia de la Màfia. No existeix la impunitat ni la corrupció generalitzada. Com explicava la Imma hi ha molta gent treballant seriosament i segur que trobarem casos de corrupció, d’engany o d’altres delictes o fets criticables èticament. Però és molt senzill viatjar en els arguments, d’un lloc a un altre i d’aquesta administració a la següent. Poso la mà al foc que en el procés de discussió del Carmel no hi ha cap corrupció i no hi haurà cap en el de Tres Turons. Hi haurà gent que no estarà d’acord, però d’unanimitats no es viu, perquè vol dir que no s’acorda res. Pensar que tota la societat és bona, innocent i que lluita dia a dia per sobreviure sense cap interès privat i que una petita classe política s’enriqueix, explota, s’equivoca sempre i viu en la impunitat pot ser un argument per una sèrie de ciència ficció. L’altre dia un grup de veïns va venir al Districte a queixar-se de les obres d’un carrer, els vam atendre (com fem amb tothom que ho demana), estaven convençuts de representar a tot el barri en contra d’una administració prepotent que eixamplava les voreres sols per garantir millor l’accessibilitat. Al final un veí va ser prou clar, eixamplant voreres trèiem l’aparcament del carrer. Vam comentar que en aquell carrer la majoria de gent tenia aparcament a casa i va contestar que ell també, però que els 4 cotxes que tenia la família no li cabien. Quan vam obrir una sala de venopunció a la Vall d’Hebron algunes entitats ens asseguraven que representaven a tots els veïns i segur que s’ho creien, entre d’altres coses perquè no consideraven veïns a les persones amb toxicomanies. Les coses són molt més complexes.

1 comentari:

Marc ha dit...

jo no ho hauria expressat millor.