Jackson Browne guanya. El Barça també.

Fa uns mesos el meu germà em va comentar si volia anar al concert de Jackson Browne. Li vaig dir que sí, és un artista que el trobo interessant, tenia música d'ell i de tant en tant l'escoltava. El que no preveia llavors és que el concert coincidiria amb la final de la Copa del Rei. Però era massa tard per tirar-se enrere. El meu germà sí que es va rajar i finalment la Feli tampoc va poder venir, per tant el primer repte era no anar sol, trobar algú i va ser el Jordi Vergés i la Sílvia qui em acompanyar. El concert era a les 9 i la final a les 10 i un dels compromisos era que el meu germà m'aniria informant del resultat per sms. Arribem al Palau de la Música i fem una cervesa i unes croquetes i després entrem. El Palau és força ple. Gent de la música i la cultura (per exemple Dani Nelo, gran saxofonista) i gent d'edat mitjana que coneixia prou bé a Jackson Browne. Entre els assistents Ricard Martínez regidor d'ERC que va disfrutar molt amb la primera part del concert, els polítics també som humans. També destacar la presència de turistes. Alguns segurament ja els hi agradava el concert, altres però aprofitaven el concert per visitar el Palau. Impacta veure a un turista amb guia de Barcelona i motxilla i amb pinta d'un dels actors de Monty Python, John Cleese aprofitant la mitja part per passejar pel Palau. Jackson Browne surt a l'escenari i ja es veu que una bona part del públic és incondicional. Bona banda i ben aviat demostra que es sent com a casa dedicant el concert a la seva dona. Això de que un artista internacional actuï al Palau rodejat d'amics i familiars sols passa quan aquest artista té residència a Barcelona. El públic autèntic, davant nostre un noi que no es va trencar el coll de miracle. Al primer pis dos homes grassos amb una panxa idèntica i vestits de forma similar mouen al cap de manera totalment sincronitzada recordant aquells gossets que es porten al cotxe, els hi dones un copes i mouen rítmicament el cap, aquests dos homes deuen portar molts concerts junts. El concert es desenvolupa amb alts i baixos. Un dels pocs problemes de Jackson Browne és que sembla que encara no s'ha decidit per què vol ser de gran si melòdic o rocker. Alguns temes del seu darrer disc magnífics. Llavors apareixen les dues coristes de forma estel·lar a una cançó, brutal. Dues negres (en la música i la NBA es pot dir) increïbles que eleven el to del concert i ens porten fins la mitja part. Ja són les 10, sortim a fer la cervesa i arriba el primer sms, el Barça perd. Tornem a platea, el concert triga en començar a la seva segona part, pateixo perquè començo a veure que no veuré res de la segona part. Jackson Browne es va animant i li va sortint la part més reivindicativa, està còmode. Canta en contra de les lleis de bloqueig a Cuba i marca Touré (encara veurem la pròrroga), canta contra la guerra i marca Messi i Bojan i encara marcarà Xavi. Molta gent mirant missatges al mòbil, Jackson Browne ja fa referències a Visca el Barça. Homenatge merescut a Antonio Vega i ens anem als bisos. Ja bo veuré el final del partit, però el concert val la pena. Ens aixequem de les cadires, un reggaee autèntic i sorpresa canta Stay. Diuen que li costa cantar molt el seu èxit més conegut però està content i una gruppie des del primer pis li demana amb cartell inclòs. Una cançó més i acaba de veritat, són les 00.15 sortim del Palau i la festa està al carrer. Vaig caminant cap a casa, estic cansat i no m'acabo de decidir de posar-me en cap dels grups de joves que histèrics criden "que se quema?" Arribo davant la nova seu del Síndic de Greuges i estic a punt de queixar-me però per fi arriba un taxi. Cap a casa i a veure els gols.