Autocrítica, i tant que no !!!

El meu darrer article al blog ha obert un debat força interessant que he volgut respondre de forma una mica extensa i per tant em permeto un nou article. Un dels elements que ha anat sortint és el de la manca d’autocrítica. D’entrada vull diferenciar entre errors i punts de vista. És a dir hi ha coses que no es fan prou bé de forma objectiva o que no s’ajusten a allò que estava previst. Per exemple, no preveure l’oposició veïnal als canvis del bus 24 pot ser un error, iniciar unes obres sense haver parlat amb el moviment veïnal és un error o haver fet una festa d’inici d’enderroc del Mercat del Guinardó quan encara no hem pogut començar l’enderroc per problemes legals és equivocar-se (segons el meu punt de vista). Però en canvi no crec que sigui un error enderrocar el viaducte de la Ronda del Guinardó, canviar el sentit de Mare de Déu de Montserrat o instal·lar el CAS amb sala de venopunció a la Vall d’Hebron, tot i que hi ha gent que ho pensa d’aquests tres temes (sols per posar uns exemples). Per tant el primer que vull aclarir és que m’agrada diferenciar entre errades i punts de vista diferents. Jo crec que no és un error haver adquirit la Masia de Can Fargues però hi ha gent que considera que no té sentit gastar-se tants diners en haver-la comprat perquè consideren, i ho respecto, que el patrimoni no te tanta importància. En canvi sí que es van cometre errors quan no es va actuar per adquirir-la. Dels errors n’he d’aprendre i demanar-ne disculpes. Dels diferents punts de vista els he de debatre i argumentar, acceptant que el consens no és sempre possible.
Sobre el tema de l’autocrítica jo crec que és un tema difícil. Primer de tot perquè confonem errors i punts de vista. A mi també em passa. A vegades penso que el PP s’equivoca quan planteja un enfrontament directe amb l’Estatut de Catalunya o quan ZP fa constants promeses que no compleix, però potser no s’equivoquen sinó que fan servir una estratègia que jo no comparteixo. Però també hi ha un element que voldria destacar. Realment la gent acceptaria i valoraria una actitud autocrítica? Algú creu que una formació política que utilitzés sols la via de la objectivitat tindria un bon resultat? Si és així com és que ningú respon a aquest criteri? Quan una empresa fa un anunci exalta les virtuts del producte, quan coneixem a una persona interessant mirem de mostrar la nostra millor cara, quan anem a l’administració com a entitat a demanar alguna cosa no parlem de les nostres pròpies misèries ... i en política fem també això. Potser perquè no som tan diferents de la resta del món. Per tirar endavant els nostres projectes (i us asseguro que tots els partits en tenim) necessitem vots i complicitats i fem servir tots els mecanismes que ens hi ajuden (una bona gestió, adhesió a uns valors que són importants per a nosaltres, capacitat de comunicació ...). Cal autocrítica, segur, però tampoc cal autoflagelació i us asseguro que a ICV, perquè ho conec, a vegades el nivell és exagerat. Hem discutit l’actuació dels nostres representants a les institucions de forma dura, fins i tot sovint fregant el fet de ser els més crítics. I en canvi hem oblidat d’estar orgullosos de molts dels avenços que hem aconseguit.
Un altre aspecte que considero interessant a remarcar és que es parla de forma gairebé constant de que la gent està cansada de les “batalletes de saló” entre els diferents partits. Aquí tothom s’ha cregut que això era el més important i ho potencia. Els canvis són lents, però és veritat que majoritàriament es fa el possible per trobar els errors dels altres, de manera crua i dura, sovint cruel. En aquest sentit jo crec que hem de saber aprofitar mitjans com Internet per oferir altres visions. Per exemple els que em seguiu el blog sabeu que no tinc tendència a la crítica a la resta de partits, jo no em passo el dia criticant a l’oposició com deia algun dels comentaris (és fàcil de demostrar, tots els articles estan publicats). Explico allò que penso, allò que fem i ho faig gairebé sempre en positiu, primer perquè em crec allò que estic fent i en segon lloc perquè, evidentment, vull trobar complicitats amb més gent i aconseguir més gent que vulgui compartir el meu projecte. Exactament igual que el blog d’una plataforma veïnal o d’un grup de rock. I em sembla que precisament en aquest blog es poden generar debats rics, intensos i apassionats sobretot per un motiu, perquè molta de la gent que em llegiu no compartiu el meu criteri, i això està molt bé.
En un proper article parlaré de la capacitat que tenim de transformar des de la realitat del Districte les coses i si tot és responsabilitat nostra.