Eduardo Mendoza titlla de tonta a una dona que va estar 45 minuts fent cua per aconseguir una signatura seva i que es va enfadar perquè no la va aconseguir, Mendoza deia que una cua així sols s’ha de fer per aconseguir un medicament. Avui amb el meu amic Juan discutíem d’aquest tema, ell plantejava que trobava bé la resposta de l’escriptor creia que era bona manera d’explicar què és important i què no. El Juan em deia que Eduardo Mendoza té prou autoritat moral per explicar-nos que estem frivolitzant les coses i que acabem donant importància a coses absurdes. Jo no hi estic gens d’acord, crec que es tracta d’una acte que al meu entendre es pot interpretar com una certa prepotència. I aprofito avui, diada de Sant Jordi, per comentar-ho.
D’entrada diré que no sóc gaire mitòman. Tinc uns quants llibres signats per l’autor però en la majoria de casos es tracta de llibres de persones que conec o que han escrit sobre temes vinculats a la meva feina. He conegut escriptors importants i no els hi he demanat que em signessin els libres que tenia d’ells, sovint li he donat poca importància, de fet ara recordo que he de dir-li a la meva germana que em signi el que ha escrit ella. Això sí no sempre és així. L’altre dia vaig portar expressament el llibre de Romuald Grané sobre la reflexió que fa al voltant de les residències de gent gran quan el vaig visitar a Mataró, en Romuald és per a i un exemple de lluita política i em feia il·lusió la seva signatura. Però per damunt de tot recordo quan Miquel Martí i Pol em va signar el seu llibre “Estimada Marta”, després de poder estar una estona parlant amb ell. Sempre recordaré aquell moment. La conversa va ser agradable, relaxada i aquest llibre representa molt per a mi, no és tan sols que el consideri un gran llibre de poesia és que representa molt més que un llibre. Per a mi que em signés aquell llibre va ser molt emotiu, va ser un gest en el que li donava encara més valor a uns poemes que representaven molt per a mi.
Eduardo Mendoza no pot jutjar què és important i què no per a la gent. I menys quan ell es presta a aquest joc de les signatures. No em vull carregar la figura d’Eduardo Mendoza. M’agrada com a escriptor, alguns dels seus llibres els recomano amb els ulls tancats. Potser la seva frase està treta de context o va ser un comentari informal. Potser aquesta senyora no va ser correcta. Però sí que volia plantejar que a vegades no som prou sensibles i el que per a nosaltres pot no tenir cap importància per a una altra persona pot tenir molt valor. Repeteixo que no sóc mitòman, però hi ha gent que li dóna més valor a aquestes coses. Començant per la indústria editorial que basa una part del seu negoci en aquest fet. Jo avui passejaré per Sant Jordi i segur que compraré algun llibre per la Berta, per la Feli i per a mi mateix, perquè no. Em sembla que jo em compraré “L’home que no estimava les dones”, no vull ser la única persona que no l’ha llegit i potser un dia d’aquests tornaré a llegir “Sin noticias de Gurb”.
1 comentari:
Per a mi és una falta d'educació notable per part de'n Mendoza.
Jo tampoc sóc mitòman. I no faria 45 minuts de cua per a què em signessin un llibre. Però si ell creu que és una tonteria fer aquesta cua, per què s'hi presta?
Millor que es quedi a casa i que no falti al respecte a la gent que, al cap i a la fi, comprant el seu llibre li permet guanyar-se la vida.
Publica un comentari a l'entrada