Gran Torino

L’altre dia vaig anar veure “Gran Torino”, em va agradar molt. El guió el trobo interessant, la fotografia és molt bona, el ritme de la pel·lícula excel·lent, pots riure i plorar, la música és molt maca incloent la cançó final amb Jamie Cullum i la interpretació de Clint Eastwood és magistral, incloent el joc amb la veu que fa tota la pel·lícula. Potser no sóc objectiu però m’és igual, no sóc crític cinematogràfic. Amb la Raquel vam iniciar un breu debat al Facebook i el volia seguir, perquè he començat a sentir moltes referències al tuf ideològic de la pel·lícula, hi ha persones que consideren que la pel·lícula transmet un missatge feixista o com a mínim de dretes, no hi estic d’acord. Ho argumentaré amb elements del guió i per tant si algú no ha vist la pel·lícula i té previst anar-la a veure li recomano que deixi l’article aquí i no l segueixi. La principal conclusió “ideològica” que trec és que la violència no porta a res, genera odi i ressentiment. La guerra i tot el que l’acompanya és, no tan sols inútil sinó cruel i salvatge segons la pel·lícula. És brutal quan en Walt (es diu així oi que sí?) li diu al Thao (no recordo si s’escriu així) que un dia a la guerra de Corea va matar a un pobre noi atemorit i que això no ho podrà oblidar mai, matar és horrible, però a sobre per matar un pobre noi el van condecorar. Crec que la crítica a la violència és tan salvatge que no es pot dir que sigui un al·legat feixista. El final, potser exagerat, sí, és un exemple d’impotència davant el clima de violència. En Walt sap que sols podrà “salvar” als seus amics buscant una sortida extrema. Això és impotència davant d’una societat exageradament violenta.
Un altre tema que planteja és el tema racial. No existeix cap escena que ens ajudi a entendre la possibilitat d’una societat intercultural, sembla que sols existeixi la possibilitat d’una societat americana blanca i pura com a referent de progrés. El personatge, racista extrem, és d’orígen polonès. Els més racistes tornen a ser els que han immigrat. Els que van arribar abans d’ahir no toleren els que van arribar ahir. El personatge és capaç de trencar això pels seus veïns, però no és capaç de viure-ho amb normalitat. Un cop més a la pel·lícula les diferències racials són una pèrdua. La pel·lícula no defensa la segregació sinó que la retrata un cop més com a símbol de la impotència.
També podem plantejar el tema de la religió. És cert que la mort final pot recordar-nos la crucifixió de Jesús, però ell acaba resant just abans de morir, un cop més la por, la impotència, però a més quan ha deixat clara la seva postura i ha aconseguit modificar les postures del mateix capellà. O com retrata la família americana? No existeix, viu sense valors.
Davant de la situació que retrata la pel·lícula és evident que no podem parlar d’un plantejament feixista (de la pel·lícula no dic del principal personatge). També és cert que no hi ha resposta davant d’aquesta situació. I potser per això no podem parlar d’una pel·lícula d’esquerres. Potser retrata una situació molt de la nostra societat, la impotència i la desorientació, la manca de valors clars i l’absència de projectes polítics i socials que ens marquin camins des de les esquerres. Una pel·lícula d’esquerres no podria acabar amb la mort del Walt com a “sacrifici”. Nosaltres volem respostes davant de l’excés de la violència, de la incapacitat de crear una societat més justa i equitativa, no volem sacrificis sinó compromisos, però no crec que es pugui dir que el retrat de la societat que fa Clint Eastwood sigui a favors de les dretes, però estaré encantat de debatre-ho. Un cop he acabat l’article he llegit el diari, cosa que no sempre em puc permetre fora de vacances. He llegit un article de José Vidal-Beneyto que es titula “La dominación sin ideologia”