dilluns, 16 de març de 2009

Desafecció

“Tres de cada Quatre catalans insatisfet amb els polítics”. El titular és demolidor i correspon a una enquesta elaborada pel CEO (El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya). No és una conversa de cafè, és el resultat d’un estudi seriós. La caiguda en la percepció de la ciutadania envers els polítics sembla imparable i si bé és cert que aspectes més conjunturals com la greu crisi econòmica poden contribuir a aquests resultats, el cert és que la desafecció estructural ja arriba a límits intolerables. Hi ha una part que és responsabilitat exclusiva dels polítics, sens dubte. Totes les formacions tenim gent a les nostres files que no entenem què fan allà, com han arribat. I sovint les actituds polítiques públiques poden arribar a ser penoses. Per exemple no puc entendre alguns representants al Districte d’Horta-Guinardó com afavoreixen en el plenari actituds absolutament impresentables d’algunes persones del públic. Quan una persona diu públicament en un plenari que algú s’està embutxacant diners d’un projecte urbanístic de forma fraudulenta i no es respon de forma unànime potser estem contribuint tots a desprestigiar no a un polític, sinó a la Política. Davant d’una acusació això tots hauríem de respondre que o es va al jutjat o es retiren les paraules, tots. Tampoc ajuda gaire al prestigi de la política el nivell d’alguns dirigents del mateix espai municipal. Els seus articles d’opinió o reflexió i les seves intervencions són pures crides al buit, col·leccions de consignes barates i endogàmia radical. D’altres polítics de l’àmbit local lluiten per fer blogs molt més rics, com el del Jose Rodríguez. Fins i tot quan discrepo del tot d’un article seu m’interessa la seva lectura.

Però per altra banda no podem pensar que tota la capacitat de resoldre aquesta situació està en mans dels polítics. La desafecció és un problema de tota la societat. Què diríem si el 75% de la gent no confiés en els metges o en els mestres? Ens imaginem una societat en que tres de cada quatre passatgers d’un avió no confiés en el pilot? Què diríem si la immensa majoria de la gent pensés que les notícies que rep són falses? Segur que reaccionaríem. I a sobre possiblement seria més difícil resoldre una desconfiança absoluta en el sistema sanitari, perquè requeriria una gran inversió en temps i diners. Sembla, d’entrada, que és més fàcil incidir en la política, canviar les coses des dels partits i des de la resta d’instruments polítics que té la societat. I llavors, per què no es fa res? Com és possible que tres de cada quatre persones no tinguin confiança en qui pren bona part de les decisions que els afecten i en canvi s’opti per la passivitat? Això em preocupa molt més que la dada de l’enquesta. Si un nombre de persones significatiu decidissin que això s’ha de resoldre tinc la sensació que les coses començarien a canviar.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Pere, por fin veo un articulo realista, valiente y autocritico.
Me alegra ver que no esta todo perdido. Por fin empezamos a aceptar la realidad. Estoi de acuerdo casi en todo, ojalá tu punto de vista se contagie en tu entorno y podamos entre todos mejorar. Es cierto que los ciudadanos deberiamos implicarnos mas, pero tambien lo es que muchas personas delegan en vosotros para que gestioneis la ciudad, sin tener que estar detras ni participar.(falta de tiempo, de conocimientos, etc...). Por tanto, creo que precisamente por ello, los politicos debeis hacer este tipo de reflexiones e ir mas allá. Cediendo a la voluntad y demandas populares y denunciando situaciones irregulares (como personas que no aportan nada y no deberian estar en la administracion) en vuestro propio seno, con valentia y libertad.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

quan la desafecció afecta als propis afiliats la cosa encara és més peluda.

Contribuiex a la desafecció que un partit d'esquerres, ecologista i feminista participi subalternament de les politiques del PSC i de les ocurrències d'ERC ?

Tot ajuda a avaluar les responsabilitats de cadascú, la seva quota de desafecció, en el marc general de la crisi de la política.

Salut i anticapitalisme!

Jose R. ha dit...

Gràcies pel comentari Pere...

He fet una reflexió semblant:

http://www.joserodriguez.info/bloc/?p=1520

Manel J. Camps ha dit...

Pere,

penso que malgrat hi ha realitats que corresponen als ciutadans com és la cada vegada més posició individualista de les persones, en lloc de preocupar-se per els problemes de tots, crec que la principal responsabilitat d'aquesta desafecció és dels polítics, que us dediqueu a temes que no interessen als ciutadans, i quan es planteja un tema que els interessa es creen unes expectatives que a l'hora de la veritat mai es compleixen. D'això en tenim un bon exemple amb l'actual Estatut de CAtalunya, que fins ara ens ha portat molt pocs canvis en relació a la situació anterior.

jordi sp ha dit...

És força divertit veure una unitat tan gran respecte aquest tema. M'he llegit tots els blocs: el teu, Pere, el del José Rodríguez, el del Jordi Corones. M'he hagut d'afeccionar perquè, de vegades, ens assebentem de més coses aquí que no pas on correspon. El de l'Àngels Pagès també el segueixo, a banda de ser de Premià de Mar, on jo visc, comença parlant d'un tipus de música al qual no estic acostumat i que, qualsevol dia d'aquest aniré escoltant.

Respecte el tema de la desafecció per bé que intenteu acostar-vos (algun més que altres) al que pensa la gent, al final us surt el corporativisme "la política és així" i sí, teniu raó, algú ho ha de fer. Molta gent critica però no s'atreveix. Jo, en cercles íntims, a banda de parlar en català he hagut de defensar-vos per haver de treballar pel tema tot el dia.

Potser el que percep la gent dels polítics és:
- les obres i la despesa és més gran com més a prop hi ha una votació.
- Per a que et donin un càrrec solament has de ser amic del que mana en aquell moment al partit. Això sí, quan marxa aquest, valguis o no valguis, has de cedir el teu lloc.
- Fes-ho malament, si ets el nº 2 del partit en aquella circumscripció dificilment marxaràs i, si ho has de fer, ja et buscaran alguna direcció general que et consoli.
-Les reivindicacions de la gent, justes o no, són atemporals. Els govers duren 4 anys i si burxem el període veurem que: trigem vora 3 mesos en que es posi en marxa. Mai no sé perquè amb els mitjans actuals cal tant de temps. Si l'equip és nou, torna a començar. Tenim 2 anys productius. Al tercer anys es preparen les eleccions i quan falten pocs mesos per al sufragi, els polítics ho paralitzen. Massa actes electorals.
- Pactes, mentideros i poltrones. Pactes a natura i contranatura, ara ets amic meu i et lloo, ara em portes la contrària i ho fas tot malament. Aquest discurs es trasllada al carrer i especebeix que les amistats són solament per al moment i per a agafar la cadira.

Pere Nieto ha dit...

Generalitzar té un problema, no sempre s'encerta. ICV crec que té una política clara d'aliances i menys en casos locals molt concrets sempre ha fet sols pactes d'esquerres, no accepto com a pròpia aquesta situació que dius.