dimecres, 11 de març de 2009

11 M, 5 anys


Robert Manrique, portaveu de l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terrosistes (ACVOT) em va convidar a assistir divendres a la presentació a Barcelona del llibre "Madrid in Memoriam" un magnífic llibre de fotografies que commemora el maleït atemptat de Madrid de l'onze de març de 2004. Ja fa cinc anys. Ho recordo perfectament. Pujava al Districte, amb el cotxe i vaig rebre les primeres notícies per la ràdio. Primer incredulitat, ràbia i sobretot a mesura que coneixia l'abast de la tragèdia impotència. Davant de l'ordinador del Districte i seguint per la ràdio i per Internet les notícies vaig patir molt. Després la ràbia per les mentides, per la manipulació, per la prepotència, tot anant a la manifestació mentre començàvem a rebre per la ràdio notícies que confirmaven que ens enganyaven. Els assassins eren igual de cruels, els morts eren igual de víctimes, però la ràbia era més gran per culpa de la manipulació. Robert Manrique explicava a l'acte que quan va trucar el mateix dia li van dir que no calia suport des de l'associació catalana, que ja tenien prou. També una psicòloga de l'entitat va confirmar que van posar moltes traves a les seves propostes d'ajuda. Tinc un gran apreci per una entitat que és valenta. Mirant de superar el seu propi dolor s'organitzen per defensar els seus drets però sobretot per ajudar a qualsevol víctima del terrorisme. Ho fan des de la serietat, el rigor, la tolerància, el respecte. Fan molta política, però no fan partidisme. Crec que són una bona lliçó, per a tothom. Em transmeten confiança i no em fan oblidar la barbàrie del terrorisme. Pel respecte que tinc al Robert i a l'Associació no em volia perdre aquesta presentació. Però he de reconèixer que la presència de Pilar Manjón també era un bon reclam. Admiro aquesta dona. Poques persones representen tan bé la dignitat. La seva capacitat de comunicació és brutal. Una veu trencada però ferma. "Volem espais de record, però espais de pau". Amb les fotografies volen expressar solidaritat, tendresa, ajuda. També les mentides que hi van ser. Ells no van viure les imatges i el llibre els hi permet. No volen transmetre el que alguns mitjans de comunicació van fer. Pot plorar i parlar de tota la gent que va morir i fer-nos plorar alhora. La setmana havia estat molt dura de feina, tenia ganes de relaxar-me i descansar. Però no vaig trobar-me amb això. Em vaig trobar enmig de l'emoció profunda d'estar davant de gent que era capaç d'explicar que li van matar un fill i que volia parlar de solidaritat i de tendresa. Quan aquesta gent és capaç de transmetre confiança enlloc d'odi val la pena deixar-se atrapar per la seva emoció, per la seva personalitat. La seva dignitat fa més indigne qualsevol violència. Un divendres vespre per remoure'm les entranyes i per recordar-me que hem de seguir lluitant per una societat més lliure, més solidària i més justa. Cinc anys. Què fort!

5 comentaris:

Julia ha dit...

No vaig anar a la presentació del llibre del que parles, ni tan sols tenia noticia de la seva publicació (lamento la meva ignorància i t'agraeixo qe m'el donis a conèixer), però tot i així comparteixo al 100% les emocions de les que parles i també l'admiració per la Pilar Manjón. El dia que va parlar al Parlamento i la vaig poder sentir en directe per la Cadena Ser, a una ràdio d'estranquis a la feina, fent callar a tothom amb la seva valentia i la seva dignitat, va despertar en mi un grandissim respecte. I pensar que, tot i haver perdut un fill de 19 anys, hi van haver que la van amenaçar de mort perque deien que feia politica. No entendré mai com éssent humans poden arribar a ser unes persones tan diferentes a les altres.

Carme ha dit...

I tant Pere: que fort! Dignitat i molta sinceritat d'aquestes persones, que han viscut com la vida canvia violentament.

boja per la Katherine ha dit...

Sempre tindrem en el record aquells dies però segurament els qui ho vam viure en la distància recordarem més les mentides i la indignitat dels qui en aquells moments dirigien el Govern...

Vagi també la meva admiració per la Pilar Manjón que després de viure una de les experiències més doloroses que pot viure una persona, com és la pèrdua d'un fill, hagi de veure's maltractada per aquells qui es consideren més demòcrates que ningú però que demostren ser els més intolerants.

Ramón Carrión ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ramón Carrión ha dit...

He suprimit el comentari anterior perque tenia una errada. aquest es:

Vaig veure a la Pilar Manjón als "Matins" aquell dia, i parlava de la presentació del llibre. La veritat m'hagués agradat anar-hi i poder saludar a la Pilar per la seva força de voluntat de lluitar contra corrent i també al Robert,per continuar amb els seus objectius, consecuent amb les seves idees i defensar la llibertat per sobre de tots els partits però amb tots a la vegada, no com ha fet l'AVT