divendres, 6 de febrer de 2009

L'univers de la Sanitat i el meu Univers

Per un tema familiar aquests dies he hagut d’estar moltes hores a l’Hospital del Mar. D’entrada és evident que un gran hospital és un univers propi, hi ha de tot, pot passar de tot. De fet en gran part és un gran homenatge al lletgisme, com diria Estanislau Verdet. Per definició la gent es troba, menys quan va a parir, perquè s’enfronta a la malaltia, i a més a la sanitat pública tothom hi és benvingut. Hi ha freakies professionals, hi ha famílies senceres que ocupen l’hospital, hi ha molta vellesa, hi ha moltes bosses de suero ... ahir mateix vaig veure com un senyor molt gran s’aixecava d’un sofà de recepció i li queien els pantalons ensenyant els bolquers que portava a sota. Els hospitals són llocs on llegir expressions a les cares i actituds als cossos. Les esperes desesperen a l’hospital. A la sala de quiròfans la gent hi passa hores, i una veu, realment d’acudit, crida als familiars a un despatx. Les cares canvien, primer l’avorriment, quan sona el nom dels familiars la tensió, quan tornen del despatx l’alleujament, el plor o altre cop l’avorriment. A la sala d’espera de l’UCI la gent sembla porta hores o dies allà, amb poques novetats. A la sala de parts les esperes són diferents, esperen igual, hi ha molts nervis però menys tensió. Un altre dia podríem parlar de les urgències, un submón dins de l’hospital A l’hospital hi ha molt poca bellesa, potser per això es compleix el mite eròtic de la bellesa de moltes infermeres. Per cert i també d’alguna cirurgiana com la que ens va informar a nosaltres, i també vaig descobrir que existeixen bates verdes de quiròfan amb escot. El món de les botigues i locals és un altre apartat interessant. Per cert si voleu comprar una aigua de mig litre aneu al forn, val 70 cèntims, a la botiga d’entrepans en val 1.10 i a les màquines de la cafeteria 1.20. Cafeteria plena de gent que no sap com matar el temps, botigues per poder fer regalets (llibreria, joieria, botiga de roba o floristeria), botiga d’ortopèdia per si de cas i finalment una oficina de Serveis Funeraris de Barcelona. Suposo que és molt còmode, però dóna una mica de mal rotllo. Arribes per veure a un familiar, esperes que l’operació vagi bé, pateixes per l’evolució de tot plegat i veus que a baix t’espera una oficina que esperes no haver de trepitjar. Però això és l’univers de l’hospital (el naixement, la vida, la malaltia, la mort). També té gràcia la “reserva” de la cafeteria. Una gàbia de vidre on es pot fumar i jugar a les màquines. No ho entenc, als equipaments públics no es pot fumar i a la cafeteria d’un hospital sí. També m’emprenya lo de les màquines escurabutxaques. Un hospital hauria de ser més curós en allò que pot despertar addiccions, i més en un lloc en que la gent hi va tensa i li sobra el temps. Sols dir que un hospital com el del Mar i una Sanitat Pública com la nostra és un desastre per afrontar un esquinç, però en canvi desperta una gran seguretat quan es tracta de malalties greus i temes importants. De veritat que un gran petó a tota la gent que treballa a l’Hospital del Mar (i no tan sols a la meva cirurgana preferida).

1 comentari:

àngels ha dit...

Pere, veig que els temes de salut també t'interessen força, i no sols com a ciutadà... ens veurem el dia 19, a les 7, a l'Ateneu Barcelonès, a la presentació de Dempeus per la sanitat pública? Una abraçada!