Més oposició a Barcelona?

En Jose Rodríguez ha escrit un article molt interessant sobre perquè s'han incrementat, al seu entendre, els conflictes en política municipal els darrers anys. Coincideixo en bona part del seu plantejament però també vull discrepar d'algun aspecte i sobretot fer algunes aportacions. Primer de tot he de dir que no crec que hi hagi més conflictes avui que fa 20 o 30 anys. Possiblement el seu coneixement i la seva implicació en la política municipal actual fa que tingui més referències però jo recordo conflictes al meu barri, el Poblenou, constants. La demanda d'un IES, la reivindicació de la platja, la lluita contra les empreses de transports dins del barri o la demanda de cobertura de la ronda del litoral al seu pas pel barri van ser exemples de mobilització enfront l'Ajuntament de molt impacte. Si tirem mà de l'hemeroteca o de les revistes veïnals veurem el gran nombre de conflictes. Tot i així hi ha dues coses que són importants, al 92 hi havia discurs de ciutat, que jo no compartia plenament, i a més la tipologia del conflicte ha canviat molt. La majoria de conflictes de fa 20 o 30 estaven liderats per AVV amb molta força i responien a demandes de millora globals (més equipaments, millores urbanístiques ...) Ara en canvi han aparegut el que es coneix com a nimby i que crec que es podria definir com la reacció contrària a un projecte necessari o que millora les condicions de vida de la gent, atenent tan sols a criteris privats. En aquest sentit no sempre és fàcil diferenciar tot allò que és clarament nimby (oposició a un centre de menors, a una escola o a una narcosala amb criteris exclusius de pèrdua de valor del patrimoni, d'augment de soroll o de problemes de seguretat. Per què a més com diu el Jose no sempre és senzill diferenciar qui està per aquests motius i qui està per objectius "més nobles". I a més fins a quin punt són nimbies les oposicions a temes tan complexes com la MPGM del Carmel o la requalificació del Mini Estadi? Acceptem però nimby en un sentit més ampli i és evident per tant que el conflicte ha canviat. A Barcelona ara és més fàcil mobilitzar gent en contra d'un projecte que a favor d'una proposta. És més fàcil treure a la gent al carrer per evitar un equipament "molest" que per reivindicar un "equipament feliç" i això ens hauria de fer reflexionar a fons.

Crec que aquest desànim que existeix a Barcelona té una part de responsabilitat en el propi govern municipal. És cert que falta un discurs de ciutat, però tampoc seria bo confondre discurs de ciutat amb castells en el aire. Una part però d'aquest desencís és però més global. No existeixen, crec jo, projectes il·lusionants a nivell de Catalunya, de l'estat o a nivell internacional amb honroses i desmesurades excepcions com podria ser l'efecte Obama. Falten idees que aglutinin projectes engrescadors. Avui la gent som més ecologista amb la capa d'ozó o les balenes però no tant en l'ús del cotxe o en el consum propi.

Un altre aspecte que al meu entendre ha canviat és el paper dels mitjans de comunicació. Ja sabeu que aquesta és una de les meves obsessions. La necessitat de fer notícies a partir del conflicte és un terreny abonat pels nimbies. Hi ha experiències més que sobrades per demostrar que ocupa més espai a les notícies el conflicte a un equipament que el propi equipament. No és notícia la feina que es fa. També és cert el que planteja el Jose de que no sabem comunicar (si estic a ICV, ja sé què és això), però els diaris no ajuden. Portem més de 3 anys amb la narcosala en funcionament. No ha sortit cap notícia. Ja sabem allò de "no news, good news" però potser es passen. Qualsevol incident hagués tingut ressò mediàtic i potser hagués ajudat a la gent que va defensar l'equipament recordar que està funcionant bé. A més de que des de determinats es construeix un discurs en contra de la bona imatge de Barcelona també crec que cal parlar de la baixa capacitat dels mitjans per parlar sobre la ciutat.

També ha canviat el paper dels partits polítics en els moviments associatius. Temps enrere els partits d'esquerra es mobilitzaven per aconseguir tenir influència a les AVV, ara són els partits de dretes els qui entren "a saco" en les plataformes. I a més no ens oblidem, esten en un govern en minoria, un fet inèdit en els 30 anys de democràcia i això no és senzill d'administrar. Quan el govern no pot prendre grans decisions sense l'acord amb cap altre partit, les plataformes i moviments creuen veure moltes més oportunitats d'èxit.

Una cosa amb la que no coincideixo amb el Jose és amb la capacitat d'organització i èxit d'aquests moviments. Jo crec que no aconsegueixen res si l'administració és ferma. I en canvi un moviment associatiu fort té més capacitat d'assolir objectius. A Horta-Guinardó crec que han aconseguit més coses l'AVV de la Font d'en Fargues, de Can Baró o a Horta (amb la Coordinadora) per posar alguns exemples, que no pas cap de les plataformes que hem tingut al llarg dels darrers anys. Objectivament la plataforma en contra de la narcosala va trencar les relacions a Montbau, va perjudicar greument a les entitats i va significar la pèrdua de vots a les municipals, però no va aconseguir ni un sol dels seus plantejaments, igual que la plataforma en contra del canvi de sentit de Mare de Déu de Montserrat. No és el mateix en el cas de quan existeixen negociacions d'expropiacions pel mig com a la Clota, Carmel o Tres Turons. Per tant hem d'aprendre a tractar amb aquests nous moviments, perquè cometem massa errors, però tampoc magnifiquem el seu impacte que acaba sent puntual i mediàtic més que profund. Són molt explosius, però poc eficaços si l'administració sap estar al seu lloc. I a més no és senzill com respondre. Nosaltres hem d’apel·lar a la raó i ells apel·len a les entranyes. Ja ho diu a més el Jose entre un pobre senyor que diu que el deixen al carrer i una mastodòntica administració, qui tindrà raó?

He mirat d'aportar algunes idees a un debat que trobo apassionant. En podem parlar molt més si us ve de gust.