dilluns, 3 de novembre de 2008

Custòdia compartida

Lídia Falcón, advocada i feminista que em mereix molt respecte, escrivia ahir un article a El Períodico en el que plantejava la seva ferma oposició a la custodia compartida com a fórmula universal davant de la separació. Segons planteja l’autora aquesta fórmula plantejarà grans inconvenients per a les dones i fills i filles. No hi estic d’acord tot i que entenc una part del seu plantejament. En primer lloc no hi estic d’acord en el fet que aquesta mesura s’aconsegueix per la pressió d’homes que estan en contra de les conquestes aconseguides pel feminisme. Al contrari, molts dels pares que aspiren a una custodia compartida són precisament homes que creuen en la distribució de tasques i que no volen que una mala convivència de parella els allunyi massa del seu paper com a pares. És cert que la immensa majoria de cops la dona segueix estant en pitjors condicions econòmiques i formatives que l’home i que per tant davant d’una separació això significa que ha de rebre un suport extraordinari. És cert que encara avui molts pares no han assumit amb plenitud les funcions compartides de cura i educació dels fills i filles i per tant no podem establir igualtat d’atenció. Però no és menys cert que cada vegades més homes hem volgut assumir la plena responsabilitat de la paternitat i igual que no té per què sempre necessari que es concedeixi la custòdia compartida, en molts casos també és una gran injustícia que no es concedeixi. L’article comença plantejant una màxima feminista que volia visibilitzar la situació d’inferioritat de les dones a la nostra societat, “el que és privat és públic”. Amb aquesta mateixa màxima jo defenso que es posin tots els elements damunt la balança de la separació. Cada parella és un món i cada mare i pare ho exerceixen d’una forma diferent i amb capacitats diverses. Cal posar damunt la taula la necessària corresponsabilitat de pares i mares, cal defensar sense prejudicis els infants i cal posar a un altre nivell com es cobreixen les necessitats vitals d’uns i altres (pensions, pisos ...). Conec casos de tots els colors. Un cas molt proper on la mare ha de fer hores i hores per tal de tirar endavant la llar i el seu fill davant de l’actitud irresponsable i immadura d’un pare amb poc compromís (especialment econòmic) però també conec un pare amb una situació que pel meu punt de vista és totalment injusta. Precisament no és bo generalitzar, però la igualtat de les dones no s’aconseguirà evitant la custodia compartida sinó garantint unes bones condicions a les mares separades per exercir el seu paper i exigint a pares i mares un compromís ferm en l’educació de fills i filles. Sóc pare separat, però per sort la meva situació no la reflecteixo en aquest article i espero poder gaudir d’aquesta privilegiada relació de respecte mutu durant molts anys.

2 comentaris:

Julia ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu, Pere. Crec que tan injusta pot ser la custodia compartida com la no aplicació. La única manera de fer justicia, crec, és posar per sobre de qualsevol altre consideració el benestar dels fills. Per exemple, sé d'un cas d'un bebé que ha hagut de deixar de mamar als sis mesos perque la jutgesa (dona a més) va decidir que el nen tingués una custodia compartida. Em semble horrorós que hi hagin jutges o jutgeses que decideixin una injusticia d'aquesta mena. D'altre banda, hi han que son tan feministes que només van a afavorir a la dona sense tenir en compte amb qui estarà millor el fill o filla. Tant de bó tots els casos fossin com el teu, però com que no és així, crec que la justicia hauria de protegir molt especialment als menors.

Jordi P. ha dit...

Estic amb tu, Pere.

Cal separar, d'una vegada per totes, diversos elements que s'hi barregen:
a) El repartiment equitatiu del temps (única manera de poder exercir la parentalitat).

b) Les despeses directes de les criatures (en això, m'agrada la sentència marxista de "cadascú segons les seves possibilitats").

c) Les despeses indirectes de les criatures (la necessitat que les dues noves llars estiguin en condicions).

Ara es barreja una cosa amb l'altra i així no hi ha manera d'avançar.