ICV. Pacte o ofensa a Catalunya?

Com ja avançava l’altre dia considero que el pacte al que va arribar Joan Saura amb la Vicepresidenta del govern espanyol no va ser prou encertat. També és cert que és molt més fàcil dir-ho quan veus les conseqüències. Crec que hi ha tres elements que em porten a fer aquesta valoració:

- El pacte no aporta res significatiu al finançament de Catalunya. Garantir que en tres mesos s’arribarà a un acord és una prorroga, no una millora.
- En un tema tan sensible com aquest els moviments d’un sol partit no acostumen a sortir bé.
- Va haver-hi canvi de protagonista i això no genera una bona imatge. Joan Herrera va presentar la proposta i Joan Saura va pactar la retirada.

Dit això, i acceptant per tant que possiblement ens hem equivocat, crec que és evident que la campanya agressiva en contra d’ICV ha estat totalment fora de lloc sobretot per part d’ERC i CIU. En el cas d’ERC per a mi és menys justificable. En primer lloc cal recordar que el pacte s’ha fet des d’ICV. Igual que la demanda de compareixença inicial del President també havia estat feta per ICV. No era ni una proposta del govern, ni fruit d cap campanya conjunta de la societat catalana. Demanar la compareixença era un tema d’ICV i canviar-la també. Si ICV s’ha equivocat és el nostre problema, no és una qüestió d’estat. En segon lloc el pacte no significa cap retrocés en el tema del finançament, potser no aporta cap novetat, però no tira res enrere. En tercer lloc alguns han aprofitat per anunciar la fi d’ICV, perquè ja es veu que no té espai polític. Si cada error d’un partit (si és que ha estat un error) s’interpretés com la fi del sentit d’existir d’una formació política a casa nostra no es podria presentar ningú a les eleccions. He llegit algun article realment preocupant. Aquest no és el meu estil. L’avantatge dels blogs és que els articles queden publicats i es poden consultar. Mai he aprofitat una relliscada política o una situació interna difícil per fer sang en contra dels partits o de les persones, sobretot quan es tracta de formacions amb les que governem i amb les que vull seguir governant. Des del meu blog he respectat el procés intern de l’assemblea d’ERC sense fer acusacions tan dures com les que fa un membre d’ERC en el seu blog (calçasses, baixada de pantalons ... per cert si ho sumem a l’escalfabraguetes del Ridao veiem que totes les acusacions van en un sentit determinat, però jo no sóc psicoanalista), o no he tingut mai paraules tan agressives com l’article recent d’un regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona o no he comentat algunes coses que jo he considerat grotesques de persones com Joan Puig, sense anar més lluny. Perquè considero que aquestes actituds no serveixen per a res. M’agrada fugir de la prepotència de qui s’adjudica l’espai polític de l’esquerra nacionalista en exclusiva, fins i tot quan en el darrer congrés del seu partit no ha quedat clar que aquest sigui l’espai inequívoc de la formació. I perquè a la gent potser li hem d’oferir una imatge diferent. Qui es creu que és una manera diferent d’afrontar la política amb actituds agressives? És legítim criticar l’acord, és legítim discrepar de la línia política d’ICV, però no es pot tenir una actitud de proximitat aparent amb ICV i alhora carregar d’una manera en alguns casos barroera. Possiblement la compareixença de Solbes no ha aportat res de nou al debat del finançament, com tampoc ho hagués aportat la compareixença de Zapatero. Segur que ICV ha de resituar la seva estratègia i que l’Assemblea del proper mes de novembre ha de significar un impuls en aquest sentit. Però Joan Saura i ICV han estat sempre al costat que calia estar en el tema del finançament i ho seguirem estant. No som els salvapàtries que lliuraran el nostre poble de l’opressió però podem aportar, també, un bon bagatge de millores per a Catalunya i per a la nostra societat.