Escola i adoctrinament.

Avui han sortit unes declaracions meves al Diari Ara parlant sobre com es viuen als claustres les acusacions d’adoctrinament que es fan a les nostres escoles. Com que un article d’aquestes característiques sols pot recollir una part del que plantejo aprofito per parlar-ne una mica més en aquest article.

D’entrada és cert que avui dia els mestres anem amb més compte amb el que diem a les classes. No tothom igual, per exemple jo, a nivell personal ni veient companys i companyes propers, tinc la sensació d’autocensura. Altres mestres sé que ho estan fent. En tot cas la situació no és còmode. Posar-nos nosaltres mateixos traves per tractar qualsevol tema amb els nostres alumnes és una renúncia que haurem de saber superar. L’escola és vida, no pot quedar al marge del que està passant a la nostra societat. No podem fer una bona escola si no s’empapa del que passa al carrer, i al revés, que la nostra societat visqui, a fons, allò que passa a les aules. En moment d’una hipersensibilitat social com l’actual és molt més difícil. No és bo que l’escola sigui el centre d’atenció per un tema com aquest.

A l’escola sempre estem en contacte amb la visió polític i social. Ho estem en aspectes que surten al temari de treball. Però sobretot ho estem en els aspectes més quotidians. Quan plantegem les relacions entre nois i noies, quan fomentem més o menys la participació a l’escola, quan parlem de la diversitat familiar, quan tractem els possibles conflictes que es produeixen a l’hora de l’esbarjo o quan escoltem les vivències d’alumnes cada dia a l’aula, estem en contacte amb la realitat, i per tant amb la política i i ho fem des de visions diferents ideològiques, religioses, culturals...i això és tan positiu com allunyat de l’adoctrinament.

Plantejar-se que actualment l’escola adoctrina no és tan sols fals sinó que a més és absurd. En primer lloc per la professionalitat de la immensa majoria de mestres, en segon lloc per la diversitat ideològica dels docents i en tercer lloc perquè l’adoctrinament, per sort, no aconsegueix alumnat que pensi de forma igual. Sóc nascut l’any 1967 i per tant vaig viure a l’escola anys intensos a nivell polític. Vaig tenir mestres franquistes (un parell de militars, per exemple, que ho expressaven sense complexes), comunistes i mestres que mai es van posicionar. Ara, fa poc, ens hem retrobat una part d’aquells alumnes que vam estudiar junts la EGB i us asseguro que la diversitat ideològica també és molt gran. Això sí, ens van transmetre interès pel que passa al nostre entorn, sentit crític i en genral força respecte per les altres opinions.

Els temes polítics, fins i tot els que semblen ara com ara tabú, s’han d’afrontar. Però també crec que cal tenir en compte alguns aspectes. En primer lloc és bo que surti des del propi alumnat. És a dir que nens i nenes, nois i noies puguin expressar què els preocupa, com ho veuen, què volen saber. En segon lloc s’ha de fer posant en valor la diversitat d’opinions, tant dels nostres alumnes com de la societat en general. I en tercer lloc s’ha de fer fomentant sobretot el sentit crític, és a dir ajudant a que cada alumne es vagi construint la seva pròpia identitat a partir d’allò que veu i analitza.

I com a escola és important fer-ho amb transparència, donant resposta als possibles neguits que tinguin les famílies. Cal apostar per una relació de confiança entre famílies i escoles. Però sobretot cal que la societat faci confiança en l’escola. Els mestres hem de poder seguir acompanyant als nostres alumnes en el procés d’anar coneixent la societat que els envolta. I ho hem des de la professionalitat, però sense por. Una escola que renuncii a parlar de la societat és una escola molt més perillosa.