dimecres, 29 de desembre de 2010

Ferran Mascarell


No és senzill parlar de la decisió de Ferran Mascarell d’entrar a formar part del govern de CIU. Una primera opció és tirar pel dret, fer una valoració ràpida i sense matisos. Alguns diuen que Ferran Mascarell és un traïdor. Altres diuen que és el primer símptoma de la sociovergència. Altres plantegen que és conseqüència del compromís de Mas de fer un govern dels millors i per a tothom.
Però segur que darrere d’aquesta decisió hi ha moltes raons que es creuen. En primer lloc diré que tothom té dret a canviar el seu plantejament polític, sols faltaria. A vegades fins i tot em plantejo que si hi hagués més “mobilitat política” les coses serien diferents. Conec gent que per exemple per un sentit del compromís o per fidelitat a unes sigles ara no deixa el PSC per buscar projectes més clarament d’esquerres. Per tant Ferran Mascarell té tot el dret del món a decidir que ara el seu lloc en política està en un govern de CIU. I la gent del PSC no pot parlar de traïcions, sobretot si recordem com no ha tingut cap inconvenient en incorporar a ex-militants del PSUC o d’ICV a les seves files. Per tant no entraré per aquesta via, al revés, faig una crida a tothom a fer en política allò que cregui més convenient, al marge de la seva militància històrica (la de Ferran Mascarell, si no m'equivoco) tampoc és tan històrica, tot s’ha de dir).
Però sí que hi ha tres aspectes que m’agradaria destacar del seu canvi de rumb. El primer és el personalisme. Finalment Ferran Mascarell ha optat per considerar que la millor aportació que pot fer a la regeneració política és que ell s’incorpori al govern. Aquest és un aspecte del que sempre plantejo objeccions. El segon aspecte que volia destacar és la sorpresa de com es pot passar de voler encapçalar la candidatura del PSC a Barcelona pel 22 de maig a formar part d’un govern de CIU en pocs dies. O bé la possibilitat d’encapçalar la llista era una simple maniobra per aparèixer públicament vinculat al PSC per fer més efectista el canvi o bé hi ha poca reflexió en la seva decisió, cosa que dubto. El tercer aspecte que volia destacar és que, per declaracions que he sentit, argumenta que precisament en l’àmbit de la Cultura és on es pot fer una política més oberta a tot. No li discutiré aquest argument però el que és evident és que quan formes part d’un govern assumeixes tota la responsabilitat de totes les seves decisions o bé manifestes la teva desaprovació. Ferran Mascarell ha de ser responsable de la seva política a Cultura i corresponsable de tota la gestió del govern i aquí és on realment no es sentirà còmode.
El pitjor, al meu entendre, de la baixa de Ferran Mascarell del PSC no és que el partit perdi a un militant significat o que això pugui suposar una baixa de molta més gent, el problema és que és un símptoma més en la sensació generalitzada i perillosa de la difuminació de les ideologies. I aquí és on ens ve una feinada de por.

3 comentaris:

Administración Oracle 10g ha dit...

Jo només puc dir, que la meva experiencia personal amb el Mascarell quan era a l'Ajuntament de BCN i jo era el president de la Coordinadora de Diables, no va ser per res positiva.

Estic força d'acord amb que aquest "senyor" es mou per interessos personals i que el tema de pressentar-se com batlle de BCN va ser una manera que es tornés a parlar d'ell per fer més efectiu el seu canvi de jaqueta.

Cristian ha dit...

No conec al sr. Ferran Mascarell i per tant no puc fer valoracions personals. Ara bé no puc evitar de preguntar-me dues qüestions: la primera, en relació a les acusacions de traïció, és si hom entra en política per servir a la societat o a un partit? I l'altra és si les grans línies de govern que plantegen CiU i PSC són tant dispars perquè se senti tant incomode?

Pere Nieto ha dit...

Copincideixo bastant en tots dos comentaris. Per una banda hi ha un afany personalista en la decisió de Ferran Mascarell. En segon lloc ja he deixat clar que jo no parlo de traició. I en tercer lloc, tal com plantejava en algun article anterior aquest clima primaveral entre el PSC i CIU i la manca de compromís per fer oposició clarament d'esquerres afavoreixen que no es vegi com un canvi radical.