dilluns, 19 de juliol de 2010

Esperant el metro al Carmel (2). L'esvoranc

En el darrer article comentava que no va haver-hi víctimes mortals. Cal, però, recordar que va haver-hi un primer desallotjament preventiu dos dies abans de l’esvoranc que possiblement va ser decisiu per aconseguir que no hi hagués víctimes mortals i per tant la prevenció va funcionar un cop l’incident ja estava en marxa. El dispositiu d’atenció a les persones afectades crec que va ser exemplar. Tal com s’anava desallotjant a la gent ja s’estava habilitant l’Espai Jove Boca Nord com a centre d’acollida. La decisió va ser ràpida. Ens trobàvem al lloc dels fets diverses persones de serveis personals del Districte i jo mateix. Vam valorar els diferents equipaments que teníem a l’entorn i vam decidir obrir el Boca Nord. Una persona de l’equip de serveis personals es va traslladar allà mentre es trucava al personal de l’equipament perquè hi anessin. En pocs minuts el centre estava obert, s’oferia cafè amb llet, es censava a la gent que hi arribava i es començava a donar resposta a les necessitats dels afectats amb la coordinació de la gent d’Emergències Socials de l’Ajuntament de Barcelona. Més de 1.200 persones van ser desallotjades en un matí i cap d’aquestes persones va dormir aquella mateixa nit a un poliesportiu o a un lloc similar. Totes les persones van dormir o a una casa o a un hotel, la majoria dels hotels de qualitat. A més es va gestionar la gratuïtat en serveis com la bugaderia, es van establir mecanismes extraordinaris de transport entre els hotels i el barri del Carmel, es van donar dietes per l’estada, es va editar un full diari informatiu, es feien assemblees diàries amb la presència de regidors, responsables tècnics ... a cada hotel ... estar afectat no era senzill però l’esforç municipal va ser molt gran, que ningú ho dubti. Aquesta no és la imatge que es va transmetre i per primer cop vaig tenir la clara sensació que hi podia haver una gran distància entre una realitat i la imatge pública que es transmetia d’un fet. Amb el temps veig que aquesta situació s’ha anat incrementant. No dic que la reacció municipal fos impecable sense errades, però és evident que el nivell d’atenció va ser molt alt i que la resposta política va ser de plena complicitat. Regidors i regidores de l’Ajuntament anaven de forma diària a donar comptes als veïns afectats. Sovint amb molt poca informació i respostes i havent d’aguantar la lògica crispació i tensió veïnal.
No demano agraïment, era una qüestió de justícia que hi hagués aquesta resposta municipal, però també és de justícia que es reconegui la tasca feta per centenars de persones de l’Ajuntament, polítics i tècnics, que van anar més enllà de la seva tasca i de les seves obligacions. En els propers articles miraré de repassar algunes de les coses que van passar aquells dies i també entrar més a fons en les meves experiències personals d’aquells dies.