Avui es commemora el 30è aniversari de l’Assemblea Constituent de Nacionalistes d’Esquerra al Casino de l’Aliança del Poblenou i divendres la fundació Nous Horitzons en presenta l’arxiu de Nacionalistes d’Esquerra i celebra l’aniversari en el mateix lloc de la constitució, és a dir molt a prop de casa meva.
Crec que mai un partit polític ha tingut una influència tan gran en la política catalana després de la dictadura franquista sense haver obtingut mai representació política pròpia. Unió seria un cas ben diferent. Nacionalistes d’Esquerra va ser un moviment polític innovador, radical però molt coherent, va generar una gran il•lusió entre la seva gent i va aconseguir reunir a un gran nombre de persones molt influents en la vida social i política de casa nostra. No és normal que una formació política que va portar a les seves llistes gent tan significativa com Magda Oranich, Marc Palmés, Jordi Carbonell, Joan Armet, Lluís Llach, Carod Rovira, Tísner, Joan Rendé, Santi Vilanova, Joan Oms, Josep Maria Espinàs o Felip Soler Sabarís no obtingués representació parlamentària. Possiblement la seva incapacitat per tenir bases socials àmplies i les seves propostes innovadores no van ajudar. Però no va ajudar la necessitat de situar-se enmig de dues opcions el nacionalisme d’ERC i el comunisme del PSUC que es consolidaven. La proposta arriscada d’un moviment clarament d’esquerres però alhora sobiranista no va consolidar-se.
Jo em vaig incorporar al partit posteriorment, evidentment per qüestions d’edat (sóc històric però no tant) ja en el procés de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra i a l’inici del procés d’acords amb el PSUC. M’hi vaig incorporar perquè reunia dues de les meves prioritats polítiques, la vessant social i l’ambició nacional. I a més perquè tenia una gran capacitat d’innovació i ja havia fet plantejaments molt nous en temes com el pacifisme, el feminisme, els drets de gais i lesbianes ... Un altre dia faré un article sobre les joventuts, l’EJNE, perquè també val la pena destacar-ho. Moltes de les línies de treball de Nacionalistes d’Esquerra han anat guanyant força al llarg del temps i molta de la gent que va començar la seva carrera política a NE ara té un paper fonamental a la vida política i social de Catalunya, hi ha gent de NE a ICV, a CIU, a ERC, al PSC, a els Verds... Nacionalistes d’Esquerra va ser un moviment polític necessari pel nostre país, amb més capacitat d’influència que bons resultats electorals. Avui en el 30è aniversari de la seva assemblea fundacional, volia dedicar-li aquest article, com a homenatge a molta de la gent que van ser els meus mestres i referents polítics. Felicitats, divendres ho celebraré amb gent d’aquella etapa.
4 comentaris:
NE és un cas curiós. Un fracàs des del punt de vista de força política però un èxit des del punt de vista de les idees.
La vocació europea de NE i la densitat de matèria gris ens ajudava a elaborar propostes que han acabat marcant l'agenda política dècades després.
És un cas molt digne d'un estudi rigurós i seriós: com un bressol ideològic tant bo, i amb tant d'èxit vist tot lo assolit i per quines persones, i amb un fracàs tant rotund a nivell electoralista.
A més és important mostrar aquestes coses a qui era massa jove per a recordar aquestes coses; ja que no sempre ens arriebn si no les cerques.
JO SI QUE SOC "HISTORICA",VAIG SER UN D'ELLS,LA GENT QUE PENSA I NO VA RADERA DEL LIDER COM UN BADELL,NO TE RES A PELAR EN AQUEST PAIS,ENCARE DESCONCERTAT.
JUGANT AMB BCN
Divendres no vaig poder ser-hi, tot i que n'estava informat. No vaig poder evitar una certa nostàlgia i un record per a tota la colla de l'època de l'Entesa. Quan la política, a més de formar-te políticament, ho fa personalment, és que la gent té un nivell poc acostumat. Salut, amigues i amics!
Publica un comentari a l'entrada