Fiscalitat d'esquerres i de dretes? No pot ser

El PSOE pacta amb IU-ICV una proposta fiscal que pel que sembla gravava de forma clara als sectors més rics i que per tant tenia, segons tothom que ho va destacar, una orientació clarament d'esquerres i representava un important gir en l'actual política fiscal. Sembla ser que el PSOE i IU-ICV creien que era d'esquerres. I ho devia ser perquè la resposta de CIU ha estat immediata i contundent. Ha forçat al PSOE a retirar la proposta i ho ha venut dient que han aconseguit evitar un gir en la fiscalitat que perjudicava de forma molt clara a les PIMES i a les classes mitjanes. Fins aquí per tant unanimitat. HI ha propostes fiscals d'esquerres i de dretes. I aquest cop el PSOE ha decidit no impulsar una fiscalitat clarament progressista quan ja havia tancat un acord amb IU-ICV.

No entraré a dir si el pacte implicava altres suports posteriors d'IU-ICV que finalment després no s'han concretat, no parlaré de si eren les millors mesures fiscals (no en tic ni idea d'aquests temes, sols he llegit la valoració coincident que han fet la majoria de les forces polítiques), ni tampoc entraré a dir si el PSOE s'ha vist obligat o no a pactar amb CIU fruit de la seva actual debilitat, ni tan sols debatré si ha estat una retirada definitiva o si com insinuava el PSOE es tornarà a plantejar al setembre. Volia aprofitar la notícia per remarcar dues coses, la primera és que encara hi ha dretes i esquerres i formes diferents d'afrontar la crisi.

El segon aspecte que m'ha recordat la notícia és la necessitat d'enfortir l'espai de les esquerres alternatives. Joan Herrera i Gaspar Llamazares són els dos únics diputats d'IU-ICV i sols amb el seu pes han aconseguit pactar un bon acord fiscal amb el PSOE que hagués permès un gir important en la política econòmica del govern. Però alhora dos diputats sín massa febles per garantir la capacitat d'acords forts, estable si valents. El PSOE no ha aguantat el pols de la dreta, possiblement perquè ja li ha anat bé però sobretot perquè ens falta força. Per tant no acceptem que tots els polítics són iguals, que no defensen els interessos populars, que no existeixen dretes i esquerres o que deixant de votar no passa res. Tenim un bon exemple en el debat de la fiscalitat. Sols em resta felicitar a Joan Herrera per la seva magnífica feina feta, per ser coherent sempre amb els seus principis i per dignificar la política. Poques vegades escric d'una manera tan "autobombo", però crec que hi ha vegades que seria injust si no digués que som la millor garantia d'impulsar polítiques clarament d'esquerres.