dimarts, 26 d’agost del 2008

Postal d'estiu 6, Astúries


Acabo de tornar de 5 dies de descans i turismo per Astúries. Concretament he estat a Vegarrionda, proa d’Infiesto en una casa rural que està força bé la veritat. Reconec que aquests dies m’han sentat força bé. Astúries és una terra amb una gran diversitat, pots passar de la muntanya dels Picos de Europa a la platja en molt poca estona. Hi ha pobles turístics i pobles ramaders, hi ha indústria i agricultura, hi ha turisme d’aventura i turisme rural … Està força bé en aquest sentit. Dues coses que no m’han agradat d’Astúries. La primera és l’obsessió per la figura del rei Pelayo, i la seva vincuilació a la Reconquista. La segona cosa és l’olor a Sidra. Com ja deveu saber el costum és “escanciar” la sidra en un got ample, veure-se-la d’un cop i tirar la resta. Això darrer fa que l’olor de molts llocs estigui impregnat del foro olor de la sidra que es va fent agre i la veritat és que dóna la sensació de viure en resaca permanent. També dir-li al Joan que vaig fer cas del seu consell al meu blog i que vaig menjar unes magnífiques “Faves con almejas”. I com a fotografia us podria posar paisatges molt bonics, platges amb acantilats, gaiters o pobles amb encant, però he optat per posar una curiositat. Dic curiositat perquè no es veu de forma gaire extensa campanyes a favor de la Independència d’Astúries. Si ja és difícil ser independentista català, m’hagués agradat molt saber com es viu sent independentista a Astúries.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Home, Pere, jo taiembé he estat a Astúries, de feOvt fa 11 anys que hi vaig cada estd'iu. Jo m'hi estic a Trubia, prop d'Uviéu, allà t'agradaria, hi ha una fàbrica d'armes i, sobretot, bona gent.

Referent al que expliques, dir-te que pel que fa al rey Pelayo, home no es veu tant, potser més per la part interior, Cuadonga y Xixon (que nun ye nación sino cachondeo y colocón).

Referent al que diu de la independència, primer han de lluitar per a què es reconegui la llengua. L'orografia i l'organització de territori, de fet al poble on t'hi vas passar les vancances pertant al Conceyu de Piloña (capital Infiestu), fa que sigui molt complicat tenir una consciència d'independent, sobretot quan s'ha viscut molts anys dels ajuts de l'estat, cal afegir al que diuen de Covadonga, "Bendita la Reina de nuestra montaña
que tiene por trono la cuna de España"

Referent a la sidra, deixes una mica per a les "xanes" les fades bones del bosc, cal pensar en elles, sinó ve el "trasgu o el cuelebre" i la liem.

Vas provar les "faves con almejes", et vas deixar la fabada, el pote, el pote castañas, la vedella i el cabrit, les quisadielles i l'arròs amb llet, los carajitos del señor profesor...

Pere Nieto ha dit...

Veig que realment coneixes a fons Astúries. Jo era el segon cop que hi era. Fa 20 anys vaig estar sols als Picos de Europa i ara he passejat una mica més. Gràcies pels teus comentaris i el proper cop que hi vagi ja et demanaré consells. A nivell gastronòmic com et pots imaginar sí que vaig aprofundir en més coses (arròs amb llet, fabaga, bonito en rollo, tortón...). Espero que hagis passat un bon estiu

Anònim ha dit...

Hola Pere!

Sóc el Pitu (Malignes, Concurs de Percussió, Coordinadora de diables... Tria la que més t'agradi!)

Impressionant el teu estiu! Sàpigues que al Bagís alguns dels teus coneguts com el jordi Iturbe, el Joan Artés i jo mateix vam passar algun molt bon estiu, si més no, molt i molt divertit. Pensava que la casa del Bagís ja no existia i vés per on segueix dempeus!!!

D'altra banda... Astúries!!! No hi hem coincidit de miracle! Jo vaig estar a Ribadesella (Ribeseya) i Arriondas per fer el fantàstic descens del Sella. 14 kilòmetres, una vintena de bars pel mig del camí (si, si! En ple riu!!!) i més de 5 hores remant (entre bar en bar). Fantàstica sidra, difícil d'escanciar, és boníssim veure com et queden les mans i els peus després d'una nit escanciant, fantàstica gent, els asturians, i preciossos paissatges els de tot Astúries. I les fabes amb almejes... Que dir-ne!!! I el quesu?! Tremendíssim el cabrales!

Però, sentint-ho molt pels asturians, em quedo amb la meva gent, amb els galegos, ourensans, valdeorreses, amb la meva gent... Fantàstiques setmanes amb ells!

Espero que tinguem el millor aterratge possible d'aquestes meravelloses vacances tots plegats.

Salut i foc!!!

Pitu...

Anònim ha dit...

hola y bona tarda, escribo en castellano porque me pasa como el ínclito “aquél" que sólo hablaba catalá en la intimidad. Seguro que me disculparéis. Pues lo primero es lo primero: desde este rincón astur (gijón) gracias por los comentarios tan "prestosos" que hacéis de esta tierra y de su gente. Bien es verdad, como dice Jordi, que se ha instalado una cultura de subvención en algunas personas, instituciones y partidos políticos (mejor pedir que ponerse a trabajar y sacar adelante las cosas); lo que no dice Jordi (a veces es peor callar las cosas que recordar la historia) es todo lo que ha contribuido también esta gente al resto del Estado cuando el trabajo en industrias y minas era el motor de esta tierra y de muchas de alrededor. Por no hablar del sacrificio y el coraje de un pueblo que se la jugó muchas veces cuando en otras partes se miraba a otro lado (1934, 1936, 1962: la huelgona, nacimiento de CCOO en Mina La Camocha...). Me llamó la atención en El País del martes, en un mapa que hacía referencia al número de víctimas de la Guerra Civil y la represión, según datos de Santos Juliá, J Casanova, Josep Mª Solé i Sabaté, el nº en Asturias fue de 5952 personas (2663 en Madrid y 1716 en Barcelona). Creí que era un error…pero no. Sinceramente y espero que no os parezca mal pero una tierra que ha dado tanto se merece un poco más de respeto que acudir al simple y facilón lugar común de “si las subvenciones” sin analizar los por qués de la situación actual. Sé que el comentario de Jordi no tiene mala intención y os pido disculpas por este tono un poco serio pero a veces estas quejas lastimeras de acusar a los demás de "vivir de..." empiezan a cansar un güevo, sobre todo cuando uno vive rodeado de personas que lo único que han hecho en sus vidas es trabajar. Seguro que os identificáis con este hartazgo por vivirlo en vuestras propias carnes cuando a Catalunya se le acusa de insolidaria y sin embargo su contribución al bienestar de todos es notorio y palpable (contable, diría yo). Por otra parte os quiero recordar que el mismo día que los príncipes felipe y leticia se casaron, el Ateneo Republicano de Asturias homenajeó al oso que mató al rey Favila, hijo de don Pelayo, cuando estaba de cacería. De hecho este oso regicida se consideró el primer republicano español; bueno, pues eso, que lo de Pelayo “nun ye pa tanto”. Lo dicho: gracias Pere por tu nota. Salut per a tots