dijous, 17 d’abril de 2008

Gestionant la crisi

Un dels grans reptes que tenim com a societat és la resolució dels conflictes. Els problemes derivats de la sequera han posat damunt la taula tot un seguit de problemes que no són d’un govern o d’un partit, sinó que són molt més globals. La possibilitat de restriccions d’aigua a l’àrea de Barcelona és deguda sens dubte a una sequera important i extraordinària (com a mínim fins ara). Però és evident també que la manca d’infraestructures adequades i suficients, l’acumulació durant molt anys de polítiques poc sostenibles, la incapacitat per entendre que hi ha projectes que no són compatibles amb un consum racional d’aigua i la manca de manteniment de la xarxa, són elements que influeixen decisivament en que aquesta sequera tingui conseqüències importants. Segur que em deixo molts elements, no sóc gens expert, ni aquest és l’objectiu del meu escrit. La gestió de la crisi és on apareixen els greus problemes. Algú és capaç de dir-me com és possible que no s’arribi a un posicionament pràcticament unànime a nivell tècnic? I si hi haguessin diferents apostes tècniques com a mínim estaria bé que coneguéssim les posicions diferenciades d’enginyers, ecòlegs o altres professionals. Però al final acabem coneixen les postures dels partits, de les plataformes, de les agrupacions de regants o de qualsevol altre col·lectiu, menys dels professionals. Ningú pot posar en dubte que estem posant les bases per una nova cultura de l’aigua, tampoc podem negar que la situació actual ha ajudat a conscienciar a la població i que suposarà la presa de mesures importants per evitar nous episodis de manca d’aigua per part de les administracions. Però no hem sabut transmetre allò que s’està fent. No hem sabut diferenciar els debats polítics dels tècnics. No hem sabut transmetre confiança a la ciutadania. No hem sabut evitar la lluita partidista en un cas com aquest. La situació m’ha recordat una mica la crisi del Carmel que vaig viure molt des de dins. No vam saber transmetre que l’actuació de resposta a la ciutadania havia estat molt bona. No vam saber diferenciar allò que era polític d’allò que era tècnic. I aquestes crisi acaben creant desconfiança. Hem d’aprendre a gestionar conflictes. En primer lloc el govern, sens dubte, però alhora la resta de la societat. No sé quina és la millor solució per garantir el consum d’aigua, però el que tinc clar és que en aquest procés ens haurem afeblit tots plegats una miqueta més.

4 comentaris:

Carles Sampietro Lara ha dit...

Estic molt d'acord amb tu que amb el tema de l'aigua, el Carmel i pot ser en el tema de la Sagrada Familia, estem barrejant aspectes tècnics amb polítics.

Una abraçada

Marc ha dit...

Jo també estic d'acord en que es barreja política i tècnica. Però el cas és que sovint s'han de barrejar. Per posar un exemple, en el món industrial, es ben gràcies a la política que moltes solucions tècniques s'han adoptat; per exemple en matèria de gestió de residus, on si s'avança és a cop d'impuls polític i no de la bona fè dels tècnics.

verd i roig ha dit...

gent d'ICV del Maresme, valles occidental i valles oriental estem intercanviant opinions i extenent un debat de fons sobre el paper d'ICV com a partit, el seu paper al govern, la relació entre teoria i pràctica, la necessitat de canvis al partit, etc..
et convidem a que ens visitis i facis aportacions a :

http://www.verdiroig.blogspot.com

JUG ha dit...

Jo crec que el problema, és potser que molts tècnics estan polititzats i dona aquesta impressió. És la típica batalla d’informes: si tu presentes un que diu que les dessaladores son més barates, jo et presento dos signats per tècnics d’igual prestigi que diran que son pitjors que un transvasament del Roine. El mateix és aplicable a la resta d’obra pública. Un altre exemple es el famós túnel del AVE. Quant de temps s’han creuat informes positius d’uns i negatius d’altres? Tots anaven signats per tècnics. Però la veu autoritzada del col•legi d’Enginyers no es va escoltar fins que el túnel no ha estat ja pràcticament començat. Crec que es aquesta indefinició de les veus realment amb autoritat tècnica, la que fa que els polítics sovint hagin d’assumir el donar explicacions tècniques sobre qüestions que a més (lògicament per que no és la seva feina) no tenen ni idea, i això els crea problemes amb la població si quelcom surt malament, per que qui ha assolit el risc de donar les explicacions no ha estat l’expert, si no el polític.