Projecte de país

L’altre dia parlava amb gent sobre el plantejament que Catalunya no tenia un projecte de país. Algú em plantejava que això era un problema sols del President Montilla o dels partits polítics. Jo defenso que aquest és un problema que va més enllà. El suport amplíssim del Parlament de Catalunya a la proposta d’Estatut que va fer o la nombrosa manifestació de Barcelona, no ens permeten afirmar que tinguem clar quin model de país volem pel nostre futur, com a molt s’han plantejat alguns aspectes en els que coincidim en el terreny de la necessitat de millorar el grau d’autogovern. Però no tan sols és això el model de país. Si parlem de la MAT, del quart cinturó, de la necessitat de frenar el creixement turístic o de com afrontar el repte de la immigració ja no tindrem clar quin és el grau de cohesió social que aconseguim. Cal un debat a fons sobre el nostre país i sobre el nostre futur, i no fer-ho tan sols des de l’àmbit del nacionalisme o de la nostra relació amb Espanya, també hem de parlar més de com volem ser nosaltres. I per fer això és necessari una major mobilització social. Un dels problemes que es pot generar actualment amb el debat identitari és que prioritzem tan sols quin model de relació volem amb Espanya o amb Europa o amb qui sigui i que no ens donem compte que hi ha altres temes fonamentals sobre els que hem de decidir i parlar. Que quedi clar que no estic dient que no s'hagi de fer el debat sobiranista, al revés crec que és fonamental. Sols plantejo que hi ha dos riscos que no ens podem permetre. El primer és pensar-nos que la societat catalana té un projecte de futur pel nostre país (és a dir que tots els partits que van votar l'Estatut al Parlament tenen el mateix model de país). El segon risc és que no tinguem la capacitat de debatre, alhora que parlem de la nació, com volem que sigui Catalunya.