República Catalana?

L’altre dia quan vaig fer un escrit sobre el meu suport a la República, algú em plantejava si creia en una República Catalana. La meva resposta és clara i contundent, sí. M’agradaria que un dia dos dels meus objectius polítics es veiessin acomplerts, el republicanisme i el dret a l’autodeterminació.
República ho tinc clar. És obvi que la República és per essència un sistema més democràtic que la Monarquia, tot i que mai he amagat cert "juancarlisme". Per tant no gastaré cap esforç en defensar el concepte de República.
El gran dubte però és quina República vull. Catalana, espanyola o europea? D’entrada opto per la catalana, però tampoc seria un tema tancat. Crec en el dret de l’autodeterminació, és a dir, al meu entendre, la capacitat que té un poble de decidir lliurement el seu futur. Catalunya és un poble, sens dubte, i per tant defenso el seu dret ple i necessari a l’autodeterminació. Igual que defenso aquest dret pel Sàhara, per Palestina, pel Quebec, per Nicaragua o per Portugal. Com s’exerceix aquest dret és el que no tinc tan clar, aquest és el meu primer dubte. Autodeterminació és convocar un referèndum on la gent voti blanc o negre?
El segon dubte és quina resposta m’agradaria que es produís. Vull ser un estat més d’Europa? No ho tinc clar. I no tant perquè em caracteritzi per un radical europeisme, però la veritat és que no tinc clar que la nostra solució com a nació passi per crear estructures d’estat. A més em seria difícil entendre que Catalunya tingués la mateixa relació jurídica amb Espanya que amb Dinamarca (per exemple), per raons culturals, econòmiques i genètiques. Amb els danesos m’uneix poca cosa, ara que ja m’he fartat de les seves galetes de mantega, la meva admiració pel director de cinema Lars Von Trier i poca cosa més. No dic que Catalunya no pugui tenir un Estat propi, sols plantejo que no tinc gens clar que la solució als nostres problemes passi per un Estat.
Però cal fer alguna cosa realment? D’això no en dubto. Catalunya està patint un greu problema d’identitat fruit, en gran part, de la seva incapacitat per decidir el seu futur combinat amb la incomprensió de la societat espanyola envers la nostra realitat. Cal garantir un sistema polític que permeti resoldre des d’aquí les rodalies de RENFE, la capacitat de l’aeroport del Prat, els continguts de l’ensenyament ... i alhora disposar d’instruments per decidir el nostre futur en àmbits com l’economia, la cultura o la immigració. I això no es soluciona amb transferències, cal un canvi de model, cal que Catalunya disposi d’una estructura diferent com a Nació.
Si no tinc clar que Catalunya sigui un Estat i tinc clar que ha de canviar la relació de Catalunya amb el món em queden poques opcions. Una és el federalisme dins d’Espanya. D’entrada ja dic que aquesta és una opció que no vull de cap manera. Quan sento parlar de federalisme espanyol tinc la sensació que s’està parlant d’un "anar més enllà en l’estat de les autonomies" i no ho vull acceptar. Amb tots els meus respectes no crec que jo hagi de negociar d’igual a igual amb Canàries o Madrid, crec que he de negociar amb Espanya i per tant no m’agrada aquest federalisme. Diferent seria si parléssim d’un federalisme europeu on Catalunya parles d’igual a igual amb la resta de pobles d’Europa i amb especial relació amb aquells pobles que ens són més propers, i no tan sols geogràficament. Potser aquesta Europa ja m’agradaria més. I finalment podria parlar de confederalisme, que dóna més la sensació que la unió, l’acord, es produeix des de la llibertat individual.
Per acabar, no és senzill ja que em sembla que m’he embolicat massa, m’agradaria una República Catalana si aquesta és fruit d’un procés autèntic d’autodeterminació, si això significa una millora de les condicions de vida de la gent de Catalunya i si això ens permet jugar un nou paper en l’àmbit internacional des de la perspectiva de la solidaritat. Per a mi la independència no és un objectiu, en canvi si que ho és exercir el dret a l’autodeterminació amb radicalitat.