Avui plantejo 10 punts d’autocrítica de la classe politica. Crec que no tots els polítics ni totes les formacions ho hem fet igual, però sí que crec que poden ser alguns trets més aviat generals. De totes maneres crec que cal llegir aquest text conjuntament amb l’anterior. En propers escrits parlaré de què crec que ha fet ICV-EuiA per caure tant a nivell electoral i també parlaré sobre el paper dels mitjans de comunicació. I evidenment parlaré sobre si hem d’estar o no al govern de Barcelona.
Arribem tard. Ens preocupem de situar el tema de la vivenda quan ja hi ha molta gent que té problemes greus per accedir a un habitatge (per exemple).
Ens preocupa més desgastar al contrari que convèncer gent. La campanya sembla servir per fer restar vots als altres i no per guanyar-ne per la nostra formació.
Ens deixem dominar pels mitjans de comunicació, no plantegem que sovint també ho fan malament, que sovint manipulen directament i fins i tot acceptem amb naturalitat que hagin de saltar a un llit elàstic per fer la foto de final de campanya.
Donem la sensació de ser tots professionals de la política sense altres ambicions fora d’aquest món. La política no sembla un compromís sinó una professió.
Donem la sensació que cal haver nascut per damunt de la Diagonal per poder encapçalar una llista electoral.
Ens costa molt valorar com a positiu el consens que s’arriba en molts temes. Cal sempre fer constar la diferència.
Escoltem poc el que diuen molts col·lectius, ens costa ser conscients de què està passant al carrer.
En els darrers 30 anys hem estat incapaços d’innovar radicalment en la relació entre la ciutadania i els representants polítics. Seguim mantenint les mateixes formes de participació ciutadana que quan la societat estava mobilitzada.
Ens costa molt acceptar les nostres limitacions. Podem contribuir a canviar les coses però necessitem a la gent i no sempre tot es pot canviar. Ens falta humiltat.
Hem confós massa sovint la necessària pedagogia d’explicar les nostres actuacions, amb la propaganda.
7 comentaris:
Pere, per començar, no comparteixo la teva primera afirmació: per a mi, no existeix la "classe política". Es un error greu que nosaltres utilitzem aquest concepte. Les classes son socials, i responen a posicions econòmiques, culturals, i socio-polítiques. I els polítics, son els representants institucionals d'aquestes classes, cadascu de les seves. Per això hi ha dretes i esquerres, perque uns som la mediació política de les classes populars, i d'altres, de les classes benestants, amb tots els matissos que vulguis en una estructura socioeconómica tan complexa com la catalana, i en particular, la de l'Area Metropolitana.
Per tant, primera cosa a criticar: no som classe política, al igual que tampoc la joventut o la gent gran tampoc son classes. Paris Hilton i Chirac son de la mateixa classe, però amb edats diferents. I la seva mediació política es, segurament, la mateixa.
I d'aquí, se'n deriva la segona: considerar que hi ha classe política fa que alguns la considerin una professió, enlloc d'un servei públic i comunitari ( que a més porta el compromis polític de cada un).
Crec que hem de ser curosos amb el llenguatge, si més no, per a poder diferenciar-nos d'altres. Ser diferent no és només dir-ho, sino ser-ho, i saber-ho explicar de manera planera i sense intenció de ser pedant ni superb.
Bé, com jo també faré un post sobre el tema properament, allà segueixo conversant del tema.
Avui m'he cremat una mica amb ERC al meu blog, però és el que hi ha...
Una abraçada,
Toni.
Toni, el meu objectiu avui era intentar fer una generalització de problemes. I crce que molts gent del nostre espai polític també hem caigut en aquestes errades que plantejo. No tens la sensació a vegades que també tenim massa professionals de la política? No creus que molta gent nostra també es comporta com a "classe política"? En propers escrits parlaré de la repsosnabilitat dels mitjans de comunicació i fins i tot dels moviments socials, però avui tenia ganes de deixar anar a lo bruto una reflexió, potser poc acurada, però que t'asseguro que en alguns casos respon a la percepció de mjolta gent i a la meva.
Pere, estic completament d'acord amb aixó que comentes. Realment, no crec que ni jo mateix pogués explicar millor el que jo penso, que amb les paraules que has utilitzat.
Ara només cal, que "la classe politica" comenci a adonar-se del que pensem els ciutadans i deixin de mirar-se el melic.
Com a "dirigent" d'un moviment associatiu que mou milers de persones a BCN, estic cansat de veure com desde les institucions "politiques" no paran de demanar-me que canvii la manera de fer, de la meva associació, pero no s'anadonen que ells son els primers que haurien de cambiar.
Jo crec que son els polítics els que s'han d'adaptar a la gent, no la gent la que s'ha d'adaptar als polítics.
A veure si et llegeixen tots (i si et fan cas seria l'hostia!!!)
Pere, estic d'acord amb tu en que moltes persones, inclus gent propera al nostre espai, sent com a molt llunyans als seus representants polítics, sobretot perque molts n'han fet una professió, i no una vocació de servei. La veritat és que et podria comentar casos concrets en que sí he detectat, en les nostres files, tics que es podrien assimilar a això que se'n diu "classe política", i curiosament, no sempre entre els mes alts representants, sino en quadres mitjans i alguns quadres tècnics. Inclus algun jovenet o joveneta...Es un tema complexe, perque també afecta a d'altres ambits: hi ha gent que ha fet una professió d'estar al sindicat, o d'estar a certes ONG...La regeneració de quadres i la "mobilitat funcional" d'aquests es l'unica manera d'evitar "apoltronaments", que en certes edats, a més, suposen un problema personal en funció de trobar uan sortida "digna" o no...
Pere:
Chapeau! per fi has sabut fer autocrítica a l'apartar-te de les directrius de partit i intentar veure la posició de molta gent. Això no vol dir que estiguis d'acord, però com a mínim has actuat com a un "civil", i això t'ha donat una altra visió.
Potser la primera autocrítica dels partits és la disciplina de partit que afecta a tots els àmbits.
No penso entrar a discutir sobre el terme "clase política", no crec que en aquests moments sigui el pricipal. Si que estaria d'acord en que hauriem de poder discutir sobre els resultats electorals (abstenció, abstinencia, passotisme, crítica, càstig, etc...) amb una visió mes amplia de la que ens dona la vida interna de la organització. Crec que això ens acota la prespectiva. L'altre dia deia en una Comissió politica de Barcelona que hauriem de sortir-nos d'aquesta especie de circ en el que la inercia política ens ha dut. La gent demana proximitat i autenticitat en el dia a dia politic tant a nivell municipal com general, i tot que, en termes de política municipal, alla on hem pogut hem intentat actuar coherentment i en molts casos hem aconsseguit fer pedagogia de radicalitat i participació, això només ens permet arribar a molt poca gent. Però es clar que hem d'anar mes lluny. Es molt difícil sortir d'aquesta roda en que està (etsem) inmersa (inmersos) la societat (tots) en general, però crec que ha arribat el moment d'intentar-ho. Cal ser conscients que hem de continuar fent polítiques realistes i pragmàtiques, però hem de trobar i aprofitar les poques, poquissimes escletxes que ens ofereig aquesta roda i aprofitar-les. Cal seguir fent campanyes com les que es fan? No pot ser, com em deia un amic tot dinant, que la única diferència entre una banderola de qualsevol partit i una d'ICV sigui la cara del candidat,, o que la diferència entre els anuncis en que s'han convertit els espais gratuits de propaganda es diferenciïn per la música que els acompanya.Potser seria millor no posar banderoles?, potser seria millor aprofitar els únics moments de TV en que podem dir el que volem, i no el que volen que diguem, els aprofitem per fer balanç de la feina (gestió) feta. Se que es fàcil de dir i no tant de fer, però insisteixo, crec que estem/esteu fent be la feina, però que ens està arrossegant aquesta potent corrent que s'alimenta de tecnòcrates, de gestors sense directrius ideològiques concretes, i de mitjans de comunicació, públics i privats, sense cap voluntat de caracter pedagògic.
Uf, tenia ganes de dir-ho. He viscut, i no m'agradaria tornar a viure, una campanya plena de contradiccions. Contradiccions de mètode, no de contingut, que quedi clar.
Salut i a continuar treballant.
Toni Coll.
Toni, crec que està molt bé que intentem començar a trobar espais per respirar, dir allò que en un moment ens plantegem. Estem desconcertats i això és bo. Hi ha massa polítics que sols pensen en estratègia en aquests moments. reivindico el dret a estar desconcertat i per tant a repartir culpes, a preguntar-me moltes coses i a mirar de canviar algunes.
Gràcies per tot Toni i sobretot ens queda molta feina per fer.
Publica un comentari a l'entrada