Can Ricart

Ja fa uns quants dies que plantejava en aquest bloc que havia de parlar de Can Ricart. Aquesta fàbrica del Poblenou s’ha convertit en el símbol de la reivindicació per la recuperació i la salvaguarda del patrimoni industrial del Poblenou. És cert que al voltant de la Catedral el patrimoni és gòtic, que a Horta el patrimoni són les masies i també que al Poblenou ho són les fàbriques. I aquest patrimoni no és tan sols arquitectònic. Quan el barri del Poblenou reivindica les fàbriques com a espai públic està reivindicant un model de ciutat amb un paisatge que li és propi i alhora reivindica la memòria obrera d’un barri com el Poblenou (podeu conèixer més informació sobre l barri a través de la web de la meva llibreria preferida, l'Etcètera).

La Generalitat ha fet canviar de forma molt significativa l’evolució del tema de Can Ricart amb l’inici de la declaració del recinte com a bé d’interès nacional. Això permetrà plantejar la plena conservació del recinte atenent a criteris culturals i arquitectònics. La decisió posa damunt la taula la incertesa de quin serà el projecte definitiu per aquesta fàbrica. La plataforma per salvar Can Ricart estarà prou satisfeta d’aquest èxit obtingut. És cert que la reivindicació ha tingut alguns elements que al meu entendre s’han exagerat, però la campanya per salvar Can Ricart ha posat damunt la taula alguns problemes importants que també afecten al propi Ajuntament i que haurem de saber resoldre.

El barri del Poblenou ha sabut sempre lluitar per aconseguir reivindicar allò que considerava necessari. La lluita per l’institut (ara ja fa molt anys), la lluita preolímpica pel soterrament del cinturó del litoral o la lluita pel patrimoni arquitectònic amb la conservació de Can Felipa o Càtex (avui deia Centre Cívic) o Can Saladrigas (actualment hi ha un Casal de Gent Gran i ben aviat la biblioteca del barri) ha estat lluites veïnals que han comptat amb la reticència inicial de les administracions i al final han acabat sent les "perles" del barri. El mateix passarà amb Can Ricart. Aquest espai acabarà sent una de les joies de la ciutat i icona del Poblenou industrial.

Cal aclarir que la titularitat de Can Ricart no és municipal i per tant el joc és a tres bandes. A més no puc entrar ara en aspectes urbanístics, però com tothom ja sap els plans que s’aprovin hauran de suposar contrapartides econòmiques o urbanístiques pels propietaris i des de l’administració també s’ha de tenir en compte. No pot ser que la conservació plena de Can Ricart suposi hipotecar una part important de l’entorn. També és cert que darrera de la plataforma per salvar Can Ricart s’han "atrinxerat" actituds exageradament rígides i que a més el procés de Can Ricart ha viscut altres processos paral·lels com l’okupació per part de la gent de la Makabra. Però també és cert que a l’Ajuntament li ha faltat mà esquerra i anticipació al problema. Possiblement als grups municipals de govern, a Urbanisme i al Districte de Sant Martí ens ha faltat capacitat de gestió del conflicte. Molta gent del meu grup municipal d’ICV-EUiA i de la resta de grups municipals de govern segur que no ho veuen igual. De fet la solució final que va presentar l’Ajuntament a mi em semblava força raonable.

També és possible que no pugui ser objectiu perquè sóc del Poblenou, perquè sempre m’he sentit orgullós del meu barri i de la seva gent, perquè sempre m’he sentit dins del moviment associatiu del barri. Però estic orgullós d’una AVV que sempre ha reivindicat equipaments socials, que ha impulsat projectes d’acolliment d’immigrant com l’apropem-nos i que sempre ha defensat uns valors que són molt propers als meus. També he de confessar que fa molts anys, quan era descaradament jove, vaig celebrar una festa de Cap d’Any a Can Ricart. No cal que us digui que aquella nit a Can Ricart m’ha fet ser nostàlgic d’aquest conjunt fabril tan interessant.