dijous, 29 de setembre del 2022

Intent de diari d'un fals pratenc (2) Los Diablos.

 


Cada any vaig a uns 40 concerts, molt diferents (a l’aire lliure, a recintes grans, a sales petites, de rock, jazz, blues...) però mai hagués pensat que un dels concerts més especials que he viscut seria el de Los Diablos a la Festa Major del Prat. Vaig arribar a la plaça una estona abans de que hagués de començar el concert, però plovia, i estava convençut que es suspendria. Però arribant a la plaça ja vaig veure que alguna cosa fallava. Hi havia força gent esperant pel concert, gent de mitjana d’edat alta, força alta, siguem clars. Vaig entrar a l’espai de backstage (és a dir a la zona on es troben artistes i tècnics) per veure com estava el tema. I allà tampoc em va quadrar tot. L’equip de cultura, que havia de prendre la decisió, estava tranquil, intentant tenir-ho tot a punt i garantint que si s’actuava fos segur. I un tercer element que també em va sorprendre, els músics comentaven que calia actuar, que no es podia deixar al públic sense la música. Ja ho veieu, un públic entusiasta, un equip molt capacitat i uns músics motivats. I seguia plovent. Però això és el Prat.

Finalment l’actuació va començar. La gent gran del públic cantava totes les cançons, ballava sota els paraigües i gaudia molt. Els músics durant els 45 minuts que van poder actuar van demostrar qualitat però sobretot ganes de seguir sent músics 50 anys després de començar. I l’equip de cultura, també sota la pluja, feia que allò fos possible, traient, per exemple, amb escombres l’aigua que queia a la part de davant de l’escenari. I el concert va acabar amb el cantant fent la conga amb el públic, també sota la pluja i fent que aquella tarda la plaça Louis Braille es convertís en una festa.

Vaig descobrir la importància de la Festa Major al Prat, les ganes que té la gent de divertir-se, la gran capacitat professional de l’equip de cultura. Però vaig recordar perquè ens vam inventar la música en viu. La necessitat d’expressar sentiments, de sentir-nos vius, de compartir emocions. No tinc previst seguir la carrera musical de los Diablos, però em trec el barret. Gaudeixen de tocar, però sobretot tenen clar quina importància té el públic. Hi ha moments que no t’ho esperes i acaben sent màgics.