Cada any vaig a uns 40
concerts, molt diferents (a l’aire lliure, a recintes grans, a sales petites,
de rock, jazz, blues...) però mai hagués pensat que un dels concerts més
especials que he viscut seria el de Los Diablos a la Festa Major del Prat. Vaig
arribar a la plaça una estona abans de que hagués de començar el concert, però
plovia, i estava convençut que es suspendria. Però arribant a la plaça ja vaig
veure que alguna cosa fallava. Hi havia força gent esperant pel concert, gent
de mitjana d’edat alta, força alta, siguem clars. Vaig entrar a l’espai de backstage
(és a dir a la zona on es troben artistes i tècnics) per veure com estava el
tema. I allà tampoc em va quadrar tot. L’equip de cultura, que havia de prendre
la decisió, estava tranquil, intentant tenir-ho tot a punt i garantint que si s’actuava
fos segur. I un tercer element que també em va sorprendre, els músics
comentaven que calia actuar, que no es podia deixar al públic sense la música.
Ja ho veieu, un públic entusiasta, un equip molt capacitat i uns músics
motivats. I seguia plovent. Però això és el Prat.
Finalment l’actuació va
començar. La gent gran del públic cantava totes les cançons, ballava sota els
paraigües i gaudia molt. Els músics durant els 45 minuts que van poder actuar
van demostrar qualitat però sobretot ganes de seguir sent músics 50 anys
després de començar. I l’equip de cultura, també sota la pluja, feia que allò
fos possible, traient, per exemple, amb escombres l’aigua que queia a la part
de davant de l’escenari. I el concert va acabar amb el cantant fent la conga
amb el públic, també sota la pluja i fent que aquella tarda la plaça Louis Braille
es convertís en una festa.
Vaig descobrir la importància
de la Festa Major al Prat, les ganes que té la gent de divertir-se, la gran
capacitat professional de l’equip de cultura. Però vaig recordar perquè ens vam
inventar la música en viu. La necessitat d’expressar sentiments, de sentir-nos
vius, de compartir emocions. No tinc previst seguir la carrera musical de los
Diablos, però em trec el barret. Gaudeixen de tocar, però sobretot tenen clar
quina importància té el públic. Hi ha moments que no t’ho esperes i acaben sent
màgics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada