dilluns, 28 de desembre de 2020

SÈRIES I PELIS 2020

 


Sèries i Pelis 2020

L'any 2019 va significar la meva estrena a veure algunes sèries. Quan sols teníem televisió convencional mai seguia les sèries a excepció de Plats Bruts. Sí que havia vist capítols d'Allo, Allo o l'Escurçó Negre, per exemple, però no tenia cap interès en fer seguiment. El 2019 vaig veure les meves primeres sèries a les noves plataformes, però encara sense molt entusiasme. El 2020 ha representat el meu salt definitiu a aquest món, lògicament afavorit per passar moltes més hores a casa i per les recomanacions d'algunes persones. D'entrada diré que m'agraden les sèries breus, més aviat esbojarrades i políticament incorrectes. Però també m'agraden altres sèries. Però accepto altres models, confesso que després de tantes recomanacions acabo l'any començant la sèrie The Crown.

I aquest és possiblement l'article on puc rebre més comentaris i recomanacions, per tant endavant... Les que jo recomano més, evidentment segons el meu criteri personal.

Derek” És el meu model de sèrie. Absolutament provocadora, gens llarga, humor negre. Alhora tendresa i detalls molt cuidats. Una sèrie irrepetible pel meu gust. També em va agradar “After Life”, però no tant.

Unorthodox” Una sèrie molt ben treballada. Amb una gran interpretació i donant-me a conèixer un món que desconec. Molt interessant.

The new Pope” Igual que la primera una joia. Bellesa sols per la bellesa. Surrealisme i una atmòsfera que em sedueix.

Con los gatos no te metas” Sorpresa. Hi ha un moment que no t'acabes de creure que tot això pugui ser real. Un documental molt ben construït i que t'atrapa.

Quan la pols es torni cendra” Una sèrie sueca que parteix d'un atemptat per entrar a les vides de diferents protagonistes. Molt ben narrada i amb personatges brutals.

Amor y anarquía” Una de les meves darreres descobertes. Humor irreverent, personatges diferents i molt bon rotllo.

Fleabag” Una altra sèrie diferent, que et desconcerta i t'atrapa. Personatge femení gens convencional. Una sèrie amable i interessant.

La casa de papel” Reconec que em va enganxar i que l'he vist esperant els nous episodis i les noves temporades. Pel meu gust va perdent, però globalment em va agradar força.

Patria” El llibre em va agradar molt i això sempre resulta un repte. Però la veritat crec que la sèrie sap tranmetre molt bé el que ens vol transmetre aquesta novel·la. També he completa amb altres sèries d'ETA, sobretot recomanable “El desafío, ETA”.

Però també en podria destacar d'altres: “Sex Education”, “Foodie Love”, “Utopia”, “The night of”, “Antidisturbios”, “El colapso”...

I també he vist algunes pel·lícules, especialment a Filmin. És un dels aspectes que em plantejo ampliar de cara al proper any. A vegades és més fàcil tenir recomanacions de sèries i en canvi costa una mica més de pelis, però hi ha autèntiques joies.

Diecisiete”, “Columbus”, “Zoran, mi sobrino tonto”, “1985”, “Border”, “Parásitos”, “Mientras dure la guerra” o el documental sobre Nina Simone “”What happened Miss Simone?”...


LLIBRES 2020

 


Tinc el costum o la mania d'anar apuntant tot allò que faig i que té a veure amb la cultura (concerts, teatre, llibres...) i ho faig des del 2013, per tant és una bona manera de veure com ha anat l'any en un aspecte tan important com és per a mi viure aquestes experiències. L'any 2020 ha estat l'any de la COVID, de la pandèmia i del confinament i per tant això s'ha vist reflectit en la meva vida cultural i social. He anat a menys concerts i a menys teatre i en canvi he llegit més llibres i sobretot ha esclatat la meva febre per les sèries. És evident he disminuït la cultura en viu i he augmentat la lectura i tot allò que ens ofereixen les diverses plataformes (sèries i pel·lícules). I a més les activitats presencials han estat de major proximitat i petit format. En teatre he anat sobretot a la Beckett, per la magnífica programació però també perquè és a prop de casa i a concerts he anat sobretot a Rocksound, al jazz de Montbau...i he perdut experiències com el Festival Cruïlla o concerts que tenia previstos com la Maika Makovski, Lucinda Williams o Texas. Però també diré que aquest any he estat més conscient de la importància de la cultura i sobretot de la cultura en viu. Necessito sentir, emocionar-me, que em sacsegin. Per tant en la mesura del possible estic fent i em comprometo a anar més enllà del discurs i mirar de donar suport a la cultura en viu, assistint o donant suport a experiències interessants que necessiten del nostre finançament.

Llibres

Possiblement és l'any que he llegit més llibres, si no m'he equivocat 56. El confinament i la meva recuperació de l'operació del desembre han ajudat. He llegit llibres diversos, he aprofitat per recuperar llibres que tenia per casa i que no havia llegit, al costat d'algunes novetats. Faig una breu selecció d'alguns que més m'han marcat, no necessàriament per ordre de qualitat.

Un amor” Sara Mesa. Una història diferent, que sorprèn. Una narració impecable. Un ambient tancat i una acceptació que a vegades el destí ens porta on no sospitàvem.

Y llovieron pájaros” Jocelyn Saucier. Un història tendre i brillant sobre persones grans perdudes enmig de la natura. Text brillant que em va impactar.

Quality Land” Marc-Uwe Kling. Una distopia molt còmica però alhora angoixant pel que representa del nostre futur. Un llibre intel·ligent.

Boulder” Eva Baltasar. Una autora realment imprescindible. Un llibre tendre i dur alhora. Amor, sol·litud, maternitat...

Coratge” Laura López Granell. No puc ser objectiu, la Laura és una persona a la que m'estimo molt, però de veritat que els poemes d'aquest llibre són magnífics i així ho acredita la gran acollida que ha tingut.

La passió” Jeanette Winterson. Unllibre molt diferent però apassionant. A partir de la figura de Napoleó. Un llibre sobre les passions.

la novia gitana” “La red púrpura” “La nena” Carmen Mola. Aquesta trilogia de novel·la negra crua i que t'atrapa també ha marcat aquest any de lectura.

Gent normal” Sally Rooney. Un llibre molt ben escrit que ens parla de les dificultats de relació, de la solitud, de la dependència. Molt recomanable.

El hijo del chófer” Jordi Amat. Una història que si no fos certa seria fantàstica. La realitat supera a la ficció. Les clavegueres de Catalunya i un personatge que realment es fa odiós.

I podria fer la llista molt més llarga amb Ignot (Manuel Baixaulí), El manantial (Catherine Chanter), Algo en lo que creer (Nicholas Butler), A plena luz (JR Moehringer), Un cor massa gran (Eider Rodríguez), La pira al port (Boris Pahor) o Quan arriba la penombra (Jaume Cabré).


MÚSICA EN VIU I TEATRE 2020

 


Música en viu

Ha estat un any molt dur per la gent que ens agrada la música en viu. Però sobretot ha estat un any molt bèstia per tota la gent que es mou professionalment a l'entorn de la música. Grans artistes han anul·lat gires però se'n sortiran, però hi ha milers de persones (artistes, tècnics, gent que treballa a les sales de concert...) que patiran molt. Vivim a un país que no es creu la cultura i la cultura en viu. La pandèmia ha posat damunt la taula aquest drama. Intentaré anar a molts més concerts el proper any, serà un bon senyal de que es poden anar normalitzant les coses. És cert que he anat a 30 concerts aquest 2020 però ha estat aprofitant qualsevol ocasió, concerts de petit format, sales petites, alguns concerts a l'aire lliure. Per exemple un any on agrair un cop més el miracle del bon jazz a Montbau gràcies al Xavier, el Jaume i companyia.

Musicalment també vull destacar el que ha estat el tancament de la sala Rocksound, derivada dels plans urbanístics del Poblenou més que de la COVID. Una sala imprescindible pel rock de la ciutat, una sala que s'havia convertit en un referent. I sobretot una sala on em sentia a gust i que em permetia descobrir molta música. Espero que el 2021 també representi la tornada del projecte Rocksound.

Finalment comentar que el confinament va suposar un gran nombre d'experiències de música online (concerts en streaming, col·laboracions online, reversions de clàssics...) cal valorar la capacitat que alguns músics han tingut per generar uns espais de proximitat. Un format que em va permetre descobrir, per exemple a Travis Birds, però en general un format que no ha acabat de funcionar. També és l'any que he escoltat més Spotify.

Aquests són alguns dels artistes que més he gaudit aquest 2021 en viu:

  • Coque Malla (Razzmatazz)

  • Morgan (Sala Apolo)

  • Dan Brothers i Dewolff (Sala Wolf)

  • Bywater Call (Rocksound)

  • Maruja Limón (Poble Espanyol)

  • Lluís Coloma (Festival de Blues de Barcelona)

  • Bob Wayne (Rocksound)

  • Marc Ferrer Trio amb Marian Barahona (Montbau)


Teatre

L'any passat vaig viure molt el teatre, aquest any no ha estat igual, evidentment. No he pogut anar a obres que ja tenia previst com Pedro Páramo o El gran combat,. En total he vist 14 obres. I la majoria d'elles a la Beckett. És un luxe una sala que programa obres de qualitat, a un preu molt econòmic i a sobre al costat de casa meva! De fet just la meitat de les obres les he vist a la Beckett. D'aquesta sala vull destacar algunes de les obres dins del cicle de la mort: “Aquest país no descobert...” magnífica reflexió sobre la mort del pare, “Celebraré mi muerte” text personal sobre l'eutanàsia o “Karaoke Elusia” una obra sobre el suïcidi juvenil que m'ha impactat i més tenint en compte la joventut dels intèrprets. De la resta em va agradar molt “El romancero gitano” al Goya amb la Núria Espert, “Winnipeg” al teatre Akadèmia “Excalibur...” i “Roges” dins Festival Escena Poblenou i “Solitud” al TNC. Espero que el 2021 em permeti molt més teatre.

BON 2021


 

Segurament poques vegades hi ha tan consens en dir que el 2020 no ha estat bo. Un any en el que hem descobert que érem vulnerables. La COVID podia canviar les nostres rutines, podia fer que ens haguéssim d'acomiadar de massa gent, podia obrir moltes incerteses de futur en molts persones...Aquest any ens hem abraçat menys, hem tingut més por, hem compartit menys moments. He viscut en una mena de muntanya russa emocional, amb moments de serenitat i de pensar que no passava res, que ja era bo una etapa més tranquil·la i amb moments d'ansietat de maleir tot el que m'estava perdent. Un any per ser conscients de les nostres febleses.

Però també és cert que he descobert més a la gent del meu voltant i en la majoria dels casos m'han ofert la seva cara més bonica. He estat més hores sol que mai però també m'he sentit molt acompanyat, molt estimat. Tinc més clar la gent que és imprescindible per a mi i m'agrada quan les relacions es basen en mostrar-nos com som, amb les nostres pors, les nostres mancances, les nostres debilitats. He valorat més els moments màgics que he viscut. He mirat molt més el cel. He passejat, he llegit, he enyorat. I fins i tot m'han operat. He tornat a veure la màgia de la meva feina de mestre, però de mestre a l'escola, al costat dels nens i nenes. He dormit pitjor, he somniat molts cops que podia tornar a més concerts, a sopar, a prendre una copa de vi plena de complicitat. He somniat que podia tornar a relacionar-me sense prudència, que oblidava les mascaretes, que la distància era tan sols la que volíem.

I pel 2021 us desitjo el que he posat a la fotografia. Els darrers anys havia mirat de ser original (vaixells de paper, scrabble, sopes de lletres...). Aquest any no, he buscat una de les primeres fotos que vaig fer quan ja vam poder tornar a sortir després del confinament més dur. Perquè també he gaudit de viure a un barri com el Poblenou que m'ha permès escapar-me a la platja i deixar-me enamorar per sortides de sol com aquesta o per postes de sol. He vist tots els colors al cel i al mar. I aquest 2021 espero que visquis moments d'aquests i que si vols en compartim.

Una abraçada tan real com pugui ser!

dilluns, 13 d’abril de 2020

Mirant per la finestra. Impressions d'un confinament. 3


Un dels temes que també serà interessant de valorar és com canvia tot el tema de les relacions. Li he donat moltes voltes a això. El confinament ha trencat moltes rutines de relació, de parella per exemple. S’ha parlat molt d’un tema que realment és dramàtic, la convivència amb una parella maltractadora. L’infern que molts dones han de patir es torna més insuportable en una situació de confinament com aquesta. És un tema que em provoca molta angoixa. Però també posa a prova relacions estables de parella on la convivència permanent esdevé una prova de foc. O bé al revés, parelles que viuen el confinament separades. S’han fet enquestes i tot sobre què dificulta més la continuïtat d’una parella després del confinament, si haver estat convivint junts o per separat. No ho tinc clar, no són expert en parelles...I el que també canvia, i molt, són les relacions familiars.

Hi ha famílies que gairebé s’estan descobrint ara. Mares i pares han de fer un nou paper que fins ara sols havien tastat en moltes ocasions. Vivim en una societat molt especialitzada i hi ha personal i recursos per tot allò que necessitem. De cop i volta moltes persones han hagut de fer teletreball a casa, estar pendents de les criatures, fer de «mestres» a temps parcial, fer la feina de la casa, fer de parella...i fer-ho, a vegades amb situacions de pressió importants per aspectes econòmics, de salut o de relacions. És realment un repte. No m’agrada ser reduccionista. És cert que molta gent ha descobert el que és jugar més amb els seus fills i filles, fer un pastís junts o entendre com s’ho fan a l’escola amb les matemàtiques manipulatives. Però la part bona que té això no pot amagar la situació estressant per a molta gent. Les famílies es coneixeran molt més, és cert, hauran après fortaleses i debilitats, hauran compartit moltes més coses, però sovint a base d’unes tensions que possiblement ara intentem no fer aflorar perquè la situació no ho permet, però que després poden sortir.

I finalment han canviat les relacions d’amistat. Aquí potser és la part més positiva de totes. Crec, en primer lloc, que la situació actual ens permet veure més qui és per a nosaltres imprescindible. La gent ha preguntat molt més, s’ha acostat més a la gent tot i que la distància física hagi estat superior. Per a mi, les amistats són una peça clau de la meva vida, i aquests dies encara he estat més conscient. Hem buscat les maneres per sentir-nos a prop amb missatges, trucades, videotrucades...he compartit poemes, fotos, jocs, memes, cançons...he parlat amb calma. He estat més conscient que mai de la importància que tenen per a mi algunes persones. He recordat amb carinyo anècdotes i moments. He pensat què tinc ganes de fer quan acabi aquesta situació. I hem creat maneres d’estar a prop curioses. Per exemple seguint les sessions al Instagram Live de DJ Favàritx, bon amic. Sols el vèiem a ell però jo agafo una cervesa, em poso a ballar i vaig comentant i llegint els comentaris d’amigues i amics i em sento una mica més a prop. Que quedi clar, quan pugui recuperar la normalitat tornaré a abraçar, a emocionar-me al costat d’algú, a mirar de veritat als ulls, a brindar fent xocar les copes, a compartir cançons...saber que hi ha altres maneres de relacionar-te amb la gent que estimes no vol dir que no segueixi tenint clar que la millor manera de relacionar-me és en viu.

Sobretot enyoro sentir-me a prop de la gent que estimo i que ara tinc més lluny. Veure a la meva mare, poder estar amb els meus alumnes, compartir un concert, xerrar i xerrar al costat del mar, brindar amb vi i mirant-nos als ulls...perquè ara, més que mai, veig que sóc una persona molt afortunada amb molta gent amb la que m’estimo.


dilluns, 6 d’abril de 2020

Mirant per la finestra. Impressions d'un confinament. 2




Hi havia alguns temes que em preocupaven a nivell personal. Un era caure en el desànim, en l’ansietat d’haver de sortir, en la sensació d’avorriment, i això, de moment, no m’ha passat. La veritat és que estic fent força coses i no estic gaire estona sense «fer res», però a la vegada em sento més relaxat. Els que em coneixeu ja ho sabeu, anava excessivament accelerat. Crec que estic aprofitant aquests dies per trobar un ritme que em fa sentir bé (tot i que ja parlaré del que enyoro i penso recuperar...). Per altra banda em preocupava recuperar pes. He aconseguit baixar pes els darrers mesos i això, a nivell de salut, ha estat molt important. I ho he fet vigilant el menjar i sobretot caminant! De moment m’estic mantenint, però no és fàcil, és una de les meves clares i públiques debilitats.

Però el que de veritat em preocupa no és, evidentment si m’avorreixo o m’engreixo. També és cert que la situació econòmica veurem com evoluciona tenint en compte que treballo a una escola cooperativa. Però el que realment em preocupa és com sortirem d’aquesta situació. Segur que alguna cosa haurem après, però també segur que no haurem après prou. De cada crisi hem sortit més debilitats, de cada crisi hem sortit amb més diferències. I aquesta no serà tan sols una crisi econòmica, anirà més enllà. Se’ns gira molta feina.

Un dels aspectes que ha aparegut amb força aquests dies és la idea de vulnerabilitat. Una idea que ens afecta com a societat. Ens sentíem invencibles com a humanitat, amb la capacitat de controlar-ho tot. De fet els nostres grans riscos venien d’accions directament generades per nosaltres mateixos (la guerra, la fam, la contaminació...). Però la sensació era que hi havia el domini de tot, el poder omnipotent. I arriba un maleït virus i paralitza el món. No estava previst i ens demostra la incapacitat de controlar-ho tot. Això evidentment si no fem cas de cap d eles múltiples teories conspiranòiques que circulen per tot arreu. Som més febles del que ens havíem cregut i aquesta potser sí que ha de ser una bona lliçó. I també una vulnerabilitat a nivell individual, personal, que ara ens fa menys vergonya admetre. Quan preguntes a la gent la majoria ja no et contesta «molt bé». Tothom és capaç de plantejar que, en el millor dels casos, passa per moments complicats, tristos, de màxima passivitat. Tothom parla del que enyora, del que voldria, del que sent. I aquest és un canvi també interessant. Potser ens acostumarem a mostra-nos amb més transparència, acceptant les nostres limitacions, parlant, sense vergonya, de les nostres febleses, dels nostres moments, també necessaris, de tristesa.

divendres, 3 d’abril de 2020

Mirant per la finestra. Impressions d'un confinament. 1



Quan començo a escriure aquest text és 1 d’abril, dimecres. Teòricament ara estaria a punt d’entrar a classe de 4rt. Faria alguna broma amb la tutora i saludaria als nens i nenes. Començaríem classe i sortiria content, és un grup molt maco. I seguiria fent classe tot el dia, i acabaria cansat però amb ganes de seguir fent la meva feina. I tindria reunió de junta de l’AVV del Poblenou i parlaríem del pla comunitari Apropem-nos, i de Palo Alto i del 22@ i de les xerrades que estem organitzant. I m’escaparia ràpid per anar al Rocksound on veuria el concert de la Ben Miller Band. Però no faré res d’això. El dijous 12 de març ens van comunicar que l’escola havia de tancar el dia següent. Aquell vespre encara vaig sortir a sopar, una estona molt agradable, per cert. El dia següent, divendres 13 de març, ja em quedava a casa. Avui, per tant, és el 20è dia que estic a casa, sortint sols per allò que és imprescindible.

No penso fer un diari del meu confinament, però intentaré anar escrivint i publicant algunes reflexions. No tinc clar si és per ordenar les meves idees, si és per compartir amb vosaltres el que penso i sento o si és per poder-ho recordar d’aquí a uns anys, però és igual, aquí anireu trobant algunes de les meves idees.

De moment he de reconèixer que aquests dies els porto molt millor del que em pensava. En temps de «suposada normalitat» jo tinc «dues vides». Per una banda tinc molta feina com a Cap d’Estudis a l’Escola Gravi, president de l’AVV del Poblenou...i també m’agrada molt llegir, escoltar música, veure sèries de Netflix...per tant sóc una persona amb molts motius per passar hores fent coses sense haver de sortir. Però l’altra vida meva és totalment social. M’agrada molt sortir (anar al teatre, a sopar, a concerts...) i m’encanta cada cop més caminar. Per exemple durant el que portàvem de 2020 (uns 70 dies), havia vist 5 obres de teatre i havia anat a 15 concerts. O havia baixat de l’escola a casa caminant (més o menys una hora i mitja) una mitjana de tres dies a la setmana. I havia quedat amb molta gent. Havia fet sopars molt especials, copes de vi plenes de complicitat o passejades terapèutiques vora el mar. Molts riures, converses fantàstiques i a més a amb molta gent diferent que per a mi és imprescindible. Per tant preveia que em costaria molt més no trobar-me amb aquesta gent, quedar-me sense concerts, no anar al teatre, no poder fer abraçades, passejar...però és evident que tenim una gran capacitat d’adaptar-nos a les circumstàncies.

Què vaig fent? En primer lloc he marcat força rutines, seguint totes les recomanacions. Em llevo molt aviat, aquí sí que noto que m’he fet molt gran. Màxim a les 7 ja estic despert, sigui dia «feiner» o «festiu». És un plaer no tenir connectat el despertador, però no té conseqüències a nivell pràctic. Em llevo aviat. Llegeixo una bona estona, faig exercici, em dutxo i esmorzo. A les 9 em poso a treballar fins el migdia. Després de dinar descanso una mica i segueixo amb la feina fins que ja no em ve de gust i llavors passo a llegir una mica més, a endreçar coses, a escoltar música, fent vídeotrucades...després de sopar normalment alguna sèrie. Una cosa que sí que he fet és minimitzar al màxim les notícies i m’ha anat molt bé. Us confessaré una cosa, no tinc criteri sobre com s’està gestionant la crisi. Necessito distància, no deixar-me absorbir per l’actualitat, per la informació, perquè crec que això em portaria a una certa obsessió. D’aquest tema ja en parlaré més endavant.

També és cert que estic vivint el meu confinament de forma diferent quan està la meva filla amb mi o quan no hi és. Canvien moltes coses del ritme diari, de les sensacions que visc, de com funcionen les rutines a casa. Ho dic perquè durant aquest temps estic passant dies de «soledat» i dies ben acompanyat.