dijous, 29 de setembre de 2022

Intent de diari d'un fals pratenc (2) Los Diablos.

 


Cada any vaig a uns 40 concerts, molt diferents (a l’aire lliure, a recintes grans, a sales petites, de rock, jazz, blues...) però mai hagués pensat que un dels concerts més especials que he viscut seria el de Los Diablos a la Festa Major del Prat. Vaig arribar a la plaça una estona abans de que hagués de començar el concert, però plovia, i estava convençut que es suspendria. Però arribant a la plaça ja vaig veure que alguna cosa fallava. Hi havia força gent esperant pel concert, gent de mitjana d’edat alta, força alta, siguem clars. Vaig entrar a l’espai de backstage (és a dir a la zona on es troben artistes i tècnics) per veure com estava el tema. I allà tampoc em va quadrar tot. L’equip de cultura, que havia de prendre la decisió, estava tranquil, intentant tenir-ho tot a punt i garantint que si s’actuava fos segur. I un tercer element que també em va sorprendre, els músics comentaven que calia actuar, que no es podia deixar al públic sense la música. Ja ho veieu, un públic entusiasta, un equip molt capacitat i uns músics motivats. I seguia plovent. Però això és el Prat.

Finalment l’actuació va començar. La gent gran del públic cantava totes les cançons, ballava sota els paraigües i gaudia molt. Els músics durant els 45 minuts que van poder actuar van demostrar qualitat però sobretot ganes de seguir sent músics 50 anys després de començar. I l’equip de cultura, també sota la pluja, feia que allò fos possible, traient, per exemple, amb escombres l’aigua que queia a la part de davant de l’escenari. I el concert va acabar amb el cantant fent la conga amb el públic, també sota la pluja i fent que aquella tarda la plaça Louis Braille es convertís en una festa.

Vaig descobrir la importància de la Festa Major al Prat, les ganes que té la gent de divertir-se, la gran capacitat professional de l’equip de cultura. Però vaig recordar perquè ens vam inventar la música en viu. La necessitat d’expressar sentiments, de sentir-nos vius, de compartir emocions. No tinc previst seguir la carrera musical de los Diablos, però em trec el barret. Gaudeixen de tocar, però sobretot tenen clar quina importància té el públic. Hi ha moments que no t’ho esperes i acaben sent màgics.

dimarts, 27 de setembre de 2022

Intent de diari d'un fals pratenc 1 (Festa Major)

 


Com ja vaig explicar, el passat 1 de juliol em vaig incorporar com a nou Director d’Educació i Cultura a l’Ajuntament del Prat de Llobregat. Aquest nou repte professional és també un bon motiu per començar a escriure sobre coses que em passen i que observo. Evidentment tot està escrit amb clau exclusivament personal. La idea és compartir, si us ve de gust, una mirada amb carinyo sobre el Prat i la vida municipal.

I començo parlant de la Festa Major que hem celebrat del 22 al 26 de setembre. D’entrada la Festa Major forma part d’aquesta àrea i per tant, tot i no haver viscut gairebé la preparació, volia conèixer a fons com funcionava i per tant he mirat d’anar a uns quants actes i sobretot veure activitats diverses a espais diferents de la ciutat. I us faig spoiler, m’ha encantat com es programa, organitza i es du a terme la Festa Major del Prat de Llobregat.

La programació és diversa en tots els sentits. Diferents estils, adreçat a diferents edats, a diferents llocs de la ciutat... i això no és tan obvi com sembla. Cal capacitat tècnica i voluntat política clara per fer que la festa major sigui no tan sols un espai festiu a la ciutat que permeti la gresca (fet fonamental), sinó que també la Festa Major formi part del model de ciutat que es vol construir. Igual que el treball a educació, l’acció de serveis socials o l’actuació del urbanisme configuren un model de ciutat, com es planteja la festa major també. I per fer això cal un molt bon equip que garanteixi aquest model de festa diversa ajustant-se als pressupostos previstos. I a sobre una programació compartint dates amb les festes de la Mercè i després d’una etapa de saturació de festivals i concerts.

Una programació que sobretot permeti gaudir de la festa (s’ha demostrat la importància d’aquest fet especialment després de la pandèmia) amb propostes de qualitat i per a tothom. Una programació tan diversa que aposta per la cultura popular (correfocs, ball de bastons, gegants...) i per una programació de circ d’una qualitat extraordinària. Uns concerts que ens permeten passar de Azúcar Moreno a Ladilla Rusa, de los Diablos a Javiera Mena, de los hermanos Cubero al tribut a Raffaella Carrá. Una aposta per música de molta qualitat de gent del Prat com, entre d’altres, Elena Grueso, Chivo Chivato, Poncelam o Pigmy (una descoberta musical que m’ha agradat molt).

I és fonamental que passin coses bones i diverses a la Plaça de la Vila o a Fons d’en Peixo, però també a Sant Jordi o a Sant Cosme. La diversitat ha de ser clau a la nostra societat. I això sols es pot fer amb propostes molt diferents i alhora creuades. El Prat té aquest punt de mestís, de crear identitat i orgull pratenc a partir del que és, un delta, un espai d’arribada de vivències diverses, algunes de més lluny i d’altres més properes. Seguiré amb aquest “diari” i parlaré més de la Festa Major, però de moment per ara ja hi ha prou.

dissabte, 30 de juliol de 2022

BUROCRÀCIA

 


Ara fa un mes que em vaig incorporar a l'Ajuntament del Prat de Llobregat. Com ja deveu saber vaig tenir una altra etapa professional al districte d'Horta-Guinardó entre els anys 2003 i 2011. En totes dues etapes he vist algunes coincidències.

Per una banda m'he trobat amb un alt nivell i un fort compromís de la majoria del personal que treballa a l'Ajuntament. No tan sols són persones capacitades per dur a terme la seva feina, sinó que segueixen plantejant com a objectiu el servei públic, la millora per la ciutadania. Això en una àrea com la meva, Educació i Cultura, té una importància cabdal. És evident que aquesta no és una realitat plenament homogènia entre tot el personal, però us asseguro que és molt compartit. També va ser una realitat que em va sorprendre agradablement quan vaig estar a Horta-Guinardó.

Però per altra banda també he pogut constatar una realitat que em preocupa i que no tan sols he viscut des de la perspectiva de càrrec a l'Ajuntament sinó també com a persona vinculada als moviments socials i veïnals, en aquest cas com a president de l'AVV del Poblenou. Hi ha un nivell de burocratització i control que dificulta els objectius fonamentals d'una administració que vulgui ser propera i transformadora. És evident que cal que s'estableixin les màximes garanties que assegurar la transparència de l'administració pública, és fonamental. Però el control no és l'objectiu. Una administració té com a principal objectiu l'acció pública per donar resposta als reptes de la ciutadania. I aquesta acció ha d'anar acompanyada del rigor en el respecte a la legalitat i el bon ús dels fons públics. Però estem arribant a situacions en les que el control dificulten o impossibiliten bona part de les accions que cal dur a terme. I en el cas de les entitats o petites empreses socials exactament el mateix. L'exigència burocràtica està posant en risc, constantment, projectes socials i fins i tot la pervivència d'algunes entitats.

Sempre he tingut la sensació que les persones, empreses o institucions que fan corrupció, tenen alhora unes eines molt potents per tal de garantir saltar-se aquests controls. Per tant a vegades veig amb impotència com les eines que es creen per garantir la transparència al final són trampes per aquells que actuen de forma ètica i compromesa. Per tant cal pensar en com es pot canviar això.

No sé quines propostes es podrien fer. Possiblement incrementar molt més la inspecció abans que condicions prèvies que paralitzen molta activitat. Potser caldria establir més eines de suport al personal de les institucions i a les entitats per tal de poder fer front a aquests mecanismes de control. I segur que també ajudaria a que tots plegats tinguéssim una actitud molt més exigent amb qui hagi comès delictes de corrupció i que a més les conseqüències fossin legalment més dures.

Ja veieu, començo vacances i li vaig donant voltes a allò que cada dia em vaig trobant al meu nou projecte laboral.

dimecres, 29 de juny de 2022

Un nou repte, ara al Prat de Llobregat.

 


Divendres 1 de juliol començo un nou repte. M'han nomenat Director d'Educació i Cultura a l'Ajuntament del Prat de Llobregat. Substituiré a la Fina Rifà que es jubila i sé que no serà senzill perquè és una gran professional. L'he conegut ara preparant el traspàs, però crec que ha deixat una gran empremta al Prat.

El primer que vull dir que és que em fa molta il·lusió. L'altre dia explicava que sóc mestre, que ho seré sempre i que tornaré a exercir. Però ara em ve molt de gust fer aquest canvi. D'entrada he de reconèixer que és un luxe que quan estic a punt de complir els 55 anys encara em pugui plantejar què seré quan seré gran. Poder engegar un nou repte em dona vida, fa que em senti afortunat de veritat. I espero estar a l'alçada.

Vull agrair la confiança del Ricard per pensar en mi. I vull donar també les gràcies a tota la família dels Comuns del Prat que em fan confiança, amb l'Alcalde Lluís Mijoler al capdavant i amb tot l'equip de govern, però sobretot amb la Pilar Eslava amb qui em fa molta il·lusió tota la feina que tenim per compartir.

I de moment els pocs dies que m'he acostat al Prat per situar-me han estat molt bonics. Per exemple dimecres vaig poder viure una escola d'estiu del projecte Interseccions extraordinària. Gent del món de l'educació i del món de la cultura compartint un espai de qualitat, de voluntat de compartir i de debat profund. No ha estat el típic espai institucional, ha estat una aposta de complicitat amb tothom que treballa al Prat per l'educació i la cultura. Hem vist la representació de “El mar: una visió d'uns nens que no l'han vist mai” de Xavier Bobés i Alberto Conejero. Un emotiu i magnífic espectacle que ens recorda la figura del mestre republicà Antoni Benaiges. I després un debat breu però molt profund entre Moisés Esteban-Guitart, Xavier Fina i Albert Lladó. I del debat ja en parlaré més en dies propers.

I la jornada m'ha servit per dues coses més. Comprovar que l'equip humà d'Educació i Cultura (que també inclou joventut i memòria) és molt potent i compromès. I també comprovar que també al Prat em vaig trobant gent amb la que he compartit moltes altres etapes de la meva vida i que em ve de gust retrobar.

No és el primer cop que tinc un càrrec de confiança a l'administració. Vaig ser Conseller Tècnic d'Horta-Guinardó entre el 2003 i el 2011. D'aquella època tinc el record d'haver après moltes coses, d'haver-me divertit molt i de treballar molt intensament. La veritat és que espero que ara ho pugui repetir. Potser serà un any, potser serà més temps, no ho sé, però és genial poder engegar ara mateix un repte tan apassionant com aquest, ja us aniré explicant.

diumenge, 26 de juny de 2022

Tot crema, i no perquè sigui Sant Joan

 


El solstici d'estiu representa el moment de cremar-ho tot per reviure, de començar de nou, de fer esclatar la vida. Però la realitat és molt més crua que això.

La massacre a la gent que volia entrar a Melilla és una notícia d'extrema gravetat. Ho és perquè el nombre de persones mortes ens hauria de fer caure la cara de vergonya, ens hauria de fer canvi com a societat. Però també és una notícia d'extrema gravetat per la justificació per part del govern espanyol. Quin és el límit de morts que podem tolerar per acceptar que les solucions no passen per la repressió brutal de la gent que seguirà intentant trobar un futur millor?

Però també hi sumem altres notícies. Hi hagut nous atacs a Ucraïna, agressions a persones sense llar, atacs homòfobs a casa nostra i a Oslo...O la greu decisió als Estats Units que pot representar una pèrdua del dret a l'avortament.

Cal la valentia d'expressar amb claredat que el canvi de model que necessitem és d'una gran radicalitat. No serveixen les fórmules per seguir inflant una bombolla econòmica de creixement il·limitat que és impossible i injust. Es preveu una crisi econòmica de gran abast per la propera tardor, comencem a plantejar com ho farem per garantir un model basat en el decreixement econòmic de les societats més “desenvolupades” i en mesures reals de redistribució de la riquesa i equitat.

L'extrema dreta creix sense límits. I les esquerres no saben respondre davant la situació actual, és cert. Però que les esquerres no en sàpiguen o no puguin més no és el seu problema, és el meu. Però jo tampoc sé del tot què cal fer.

divendres, 24 de juny de 2022

I ara, a descansar una mica de la Gravi.


Ja hem acabat un nou curs escolar, i aquest final per a mi té un sabor especial. El dia 1 de juliol començo una excedència de l'escola Gravi per iniciar un nou projecte laboral. Pot ser que estigui un any fora de l'escola o més temps, però tornaré. La setmana vinent ja explicaré quin és aquest nou projecte, però avui volia parlar de la sensació de deixar temporalment, un cop més, la docència.

Acabo amb sensacions contradictòries. Per una banda acabo amb una sensació de cansament molt gran. La pandèmia ha suposat viure tant a nivell laboral com personal una sensació permanent de pèrdua. Segur que alguna cosa bona ens ha deixat, però sóc radicalment contrari a l'enganyifa del tot anirà bé o en sortirem més forts. La pandèmia ens ha obligat a canviar massa coses a les escoles, a deixar de ser tan lliures i a haver d'estar adaptant-nos constantment. I quan el teu paper és el de Cap d'Estudis aquesta adaptació permanent és un esforç considerable. No em fa por la feina, m'agrada engegar projectes i canviar, però mai havia d'haver estat permanent canviant coses no per millorar sinó tan sols per adaptar-nos a protocols i situacions extraordinàries. I a més l'administració no ha ajudat. Cal tenir comprensió en els moments de pandèmia, però el menyspreu i les decisions unilaterals i equivocades que està prenent el conseller creen molta més crispació a les escoles. Per tant una època tensa a les escoles que també fa emergir totes les nostres mancances. No vull tampoc ignorar que ha estat un curs complicat a nivell personal on per exemple m'han operat de despreniment de retina i sobretot s'ha mort la meva mare.

Però us deia que tenia sensacions contraposades. Per una banda un terrible cansament que em fa tenir ganes de poder descansar un temps del món escolar. Però per altra banda un curs on m'ho he passat molt bé fent classes. He fet classes de llengua castellana a 4rt, 5è i 6è i la veritat és que m'ho he seguit passant molt bé. Ja he consolidat una metodologia de treball on no hi ha llibre, quadern d'ortografia, deures o exàmens. I crec que em funciona. Em permet gaudir de les classes, estar sempre obert a veure què passarà a les classes i a no deixar-me portar per la monotonia. I la resposta dels alumnes ha estat genial, a 6è, sobretot, entrava a classe conscient que aquell seria un bon moment del dia. Una mare l'altre dia em va dir que a casa em deien “el mago” perquè de qualsevol cosa en podia fer una classe interessant. És una de les coses més maques que m'han dit a nivell professional. Fer classes, programar, preparar activitats, corregir, avaluar...sens dubte és cansat i més quan ho sumes a fer de Cap d'Estudis i a una vida personal prou intensa. Però ser mestre és un luxe. I, no us ho perdeu, fins i tot tinc un record global de la meva relació amb les famílies. Tot i ... m'he sentit respectat i valorat.

Per tant vull tornar a Gravi. Ara m'anirà molt bé un descans, un nou repte i carregar piles. Però ser mestre, malgrat tot, em fa sentir molt bé.

dimecres, 11 de maig de 2022

Sèries i pelis per passar una baixa.

 


He estat prop de dos mesos de baixa per un despreniment de retina. Demà em reincorporo a la feina. Mai havia estat 52 dies sense anar a treballar des de que vaig sortir de la universitat. Els primers dies van ser dur, repòs absolut i boca abaix. Vaig complir molt bé i m'he anat recuperant segons el previst. Això ha fet que tot i no poder fer esforços i descansar molt, podia llegir, mirar la tele o anar al teatre. Sí, és així, he fet cas del metge, no de segons qui que creu que en sap més sobre què podia fer i que no durant la baixa. Però és igual, us parlaré de sèries i pel·lícules que he vist.

És curiós, d'entrada el valor de la realitat. Hi ha 3 pel·lícules que m'han agradat molt. Dues al cinema (Sis dies corrents de Neus Ballús i Alcarràs de Carla Simon) i una a Filmin (Jane by Charlotte). “Sis dies corrents” i “Alcarràs” coincideixen en retratar la vida a partir d'experiències molt reals. En el primer cas tres lampistes, en el segon cas gent del camp. Però a partir de les seves experiències ens sentim reflectits. Pel·lícules plenes de tendresa, amb una mirada intel·ligent, plenes de detalls...dues joies. I “Jane By Charlotte” m'ha encantat. Un retrat nu de la Jane Birkin per la seva filla. Molt bonic i sobretot intens. Hi ha reflexions sobre la maduresa, el sexe, les relacions, la vida, la família...molt recomanable.

I he vist sèries i pel·lícules de diferents plataformes. Però la que més m'ha impactat possiblement és “In my skin” a Filmin. Una minisèrie sobre una jove anglesa que viu un drama a casa i inventa una vida al institut. Crua, brillant, commovedora. Retrat social de joves que lluiten i que no sempre entenem. Brillant. I una interpretació protagonista extraordinària.Però hi ha altres sèries que també m'han agradat com per exemple “Someone, somewhere” a HBO amb el retrat de gent molt peculiar i adorable a Kansas, o el món de la justícia i els abusos a “Anatomía de un escándalo” a Netflix, o la distòpia shakespereana de Estación Once” a HBO, o la reflexió sobre la fama, l'economia i les xarxes de “Quien es Anna” a Netflix, la sèrie negra a Almería de “Mar de plástico” a Netflix, o la boja recerca sobre l'assassinat d'Olof Palme a “Una conspiración sueca” a Filmin.

I de pel·lícules a les plataformes també he vist unes quantes, algunes estranyes, altres interessants, algunes prescindibles. Però recomano dues d'actualitat a Filmin “Drive my car”, pel·lícula japonesa sensual i interessant i “El poder del perro” un western diferent.

I no poso tot el que he vist, perquè és molt i potser no cal. Però si voleu parlar-ne, ja sabeu.