dijous, 5 de juliol de 2007

República Catalana?

L’altre dia quan vaig fer un escrit sobre el meu suport a la República, algú em plantejava si creia en una República Catalana. La meva resposta és clara i contundent, sí. M’agradaria que un dia dos dels meus objectius polítics es veiessin acomplerts, el republicanisme i el dret a l’autodeterminació.
República ho tinc clar. És obvi que la República és per essència un sistema més democràtic que la Monarquia, tot i que mai he amagat cert "juancarlisme". Per tant no gastaré cap esforç en defensar el concepte de República.
El gran dubte però és quina República vull. Catalana, espanyola o europea? D’entrada opto per la catalana, però tampoc seria un tema tancat. Crec en el dret de l’autodeterminació, és a dir, al meu entendre, la capacitat que té un poble de decidir lliurement el seu futur. Catalunya és un poble, sens dubte, i per tant defenso el seu dret ple i necessari a l’autodeterminació. Igual que defenso aquest dret pel Sàhara, per Palestina, pel Quebec, per Nicaragua o per Portugal. Com s’exerceix aquest dret és el que no tinc tan clar, aquest és el meu primer dubte. Autodeterminació és convocar un referèndum on la gent voti blanc o negre?
El segon dubte és quina resposta m’agradaria que es produís. Vull ser un estat més d’Europa? No ho tinc clar. I no tant perquè em caracteritzi per un radical europeisme, però la veritat és que no tinc clar que la nostra solució com a nació passi per crear estructures d’estat. A més em seria difícil entendre que Catalunya tingués la mateixa relació jurídica amb Espanya que amb Dinamarca (per exemple), per raons culturals, econòmiques i genètiques. Amb els danesos m’uneix poca cosa, ara que ja m’he fartat de les seves galetes de mantega, la meva admiració pel director de cinema Lars Von Trier i poca cosa més. No dic que Catalunya no pugui tenir un Estat propi, sols plantejo que no tinc gens clar que la solució als nostres problemes passi per un Estat.
Però cal fer alguna cosa realment? D’això no en dubto. Catalunya està patint un greu problema d’identitat fruit, en gran part, de la seva incapacitat per decidir el seu futur combinat amb la incomprensió de la societat espanyola envers la nostra realitat. Cal garantir un sistema polític que permeti resoldre des d’aquí les rodalies de RENFE, la capacitat de l’aeroport del Prat, els continguts de l’ensenyament ... i alhora disposar d’instruments per decidir el nostre futur en àmbits com l’economia, la cultura o la immigració. I això no es soluciona amb transferències, cal un canvi de model, cal que Catalunya disposi d’una estructura diferent com a Nació.
Si no tinc clar que Catalunya sigui un Estat i tinc clar que ha de canviar la relació de Catalunya amb el món em queden poques opcions. Una és el federalisme dins d’Espanya. D’entrada ja dic que aquesta és una opció que no vull de cap manera. Quan sento parlar de federalisme espanyol tinc la sensació que s’està parlant d’un "anar més enllà en l’estat de les autonomies" i no ho vull acceptar. Amb tots els meus respectes no crec que jo hagi de negociar d’igual a igual amb Canàries o Madrid, crec que he de negociar amb Espanya i per tant no m’agrada aquest federalisme. Diferent seria si parléssim d’un federalisme europeu on Catalunya parles d’igual a igual amb la resta de pobles d’Europa i amb especial relació amb aquells pobles que ens són més propers, i no tan sols geogràficament. Potser aquesta Europa ja m’agradaria més. I finalment podria parlar de confederalisme, que dóna més la sensació que la unió, l’acord, es produeix des de la llibertat individual.
Per acabar, no és senzill ja que em sembla que m’he embolicat massa, m’agradaria una República Catalana si aquesta és fruit d’un procés autèntic d’autodeterminació, si això significa una millora de les condicions de vida de la gent de Catalunya i si això ens permet jugar un nou paper en l’àmbit internacional des de la perspectiva de la solidaritat. Per a mi la independència no és un objectiu, en canvi si que ho és exercir el dret a l’autodeterminació amb radicalitat.

7 comentaris:

Jordi Coronas i Martorell ha dit...

Hola Pere. el primer que hem de tenir clar els catalans és el que volem ser. Volem continuar sota Espanya (que no amb ells) o volem tenir veu pròpia i capacitat d'autogovern i autogestió reals (això amb Espanya no ho aconseguirem mai). Per arribar fins aquí hem de passar necessàriament per un referendum d'autodeterminació a blanc o negre. Crec que més de dues opcions en un tema com aquest és fugir de la qüestió en si.
Com que no m'imagino una monarquia catalana, òbviament em quedo amb la República.
Si hem d'estar dins Europa o no, crec que sí, però també crec que Europa ha de canviar molt. Europa s'hauria de replantejar com a unió de nacions enlloc de limitar-se gairebé a ser un tractat econòmic. Jo vull l'Europa dels pobles, no l'Europa del capital.
Per acabar, mentre no arribi el dia, està bé anar sumant competències a les que ja tenim, però si us plau també necessitem els recursos per assumir-les. Una cosa sense l'altre no pot funcionar bé.

Toni Salado ha dit...

Hola Pere!!!

Com ja és de costum, he contestat a la teva entrada fent tot un article en el meu blog. Ho sento, però posar tota la parrafada aquí em semblava excessiu, i com em passo una mica amb els indepes, no vull que et contestin a tú vloent ficar-se amb mí...Bé, els espanyolistes tampoc estaran contents amb el que dic...Mira-t'ho, estaria bé continuar el debat...Una abraçada!!!

Coronas: al meu blog contesto part del que planteges.

Pere Nieto ha dit...

Jordi, en general podríem trobar molts punts en comú en les nostres propostes però sols insisteixo en el fet que no sols vull saber quin model d'organització té Catalunya sinó quina Catalunya vull i amb quina relació amb la resta de pobles. I a més plantejar les coses a blanc o negre pot fer perdre la teva aposta i a més oblidar-te que sovint hi ha grisos molt interessants.

Sobre el comentari del Toni Salado us recomano de veritat que llegiu el seu blog.

Jordi Coronas i Martorell ha dit...

No hi ha dubte de que els grisos són importants. De fet tenim tota una gama de colors per triar. Però l'important és que els poguem triar nosaltres. Només vull dir, que en un referèndum sigui d'autodeterminació o del que sigui no poden haver tantes opcions. Ha de ser SI o NO. Tant de bo que al referèndum de l'Estatut hagués tingun una casella amb SI a l'Estatut del 30 de Setembre. M'agradaria saber quina opció hauria triomfat.
Si finalment un dia podem triar i surt guanyadora l'opció independentista, doncs llavors podrem decidir lliurement quins colors volem lluir, de forma democràtica i pacífica. Així m'agradaria que foren les coses.

Víctor Albert ha dit...

Pere, no acabo d'entendre perquè no acceptes una relació federal amb la resta de territoris d'Espanya. Per mi seria la millor solució, falta però, un canvi profund en les mentalitats d'alguns/es.

Pere Nieto ha dit...

De fet comparteixo els principis federalistes, però partint del respecte a la identitat pròpia de Catalunya, que no és la mateixa que la resta de territoris. Per tant si s'accepta que no partim de realitats iguals sí que ho podria veure.

Papitu ha dit...

Pere, crec que compartim forces punts de vista sobre el tema. Entenc que la relació amb Espanya no pot seguir tal i com està. Cap on anem aleshores? Cap el federalisme asimétric de Maragall? No estaria malament però aquesta visió d'estat espanyol només la tenim aquí, al país basc i quatre més. Nosaltres volem una relació diferent amb Espanya però Espanya no està disposada a canviar res de res.

Sobre el tema et recomano que et llegeixis l'últim llibre d'en Lopez Tena:"Catalunya sota Espanya". És excel·lent.