Bullying

Avui he participat a la presentació d'aquest llibre. Publico la meva intervenció.

Presentació llibre “Bullying. Una falsa salida para los adolescentes”. Llibreria Nollegiu, La Juanita, 24 febrer 2016

En primer lloc vull donar les gràcies per convidar-me a presentar aquest llibre, gràcies Victòria i a més és un plaer poder-ho fer a la Juanita. He de reconèixer que em va fer il·lusió que m'ho proposessin però aviat vaig ser conscient que jo no sóc ni un expert ni tan sols una persona que hagi treballat de forma específica els temes de l'assetjament. Això em va crear uns certs dubtes sumat a la mandra d'haver de llegir-me el llibre. Al final però la por a no poder aportar gaire cosa es veu compensada per la gent que m'acompanya i que en saben molt i la mandra em va marxar quan vaig comprovar que era un llibre molt interessant. Un llibre que, ja us dic ara, que m'ha obert més preguntes que no pas m'ha donat respostes. I suposo que això és el millor que pot passar. El llibre ha de servir per replantejar-nos coses, per veure com afrontem els temes vinculats al bullying, per trencar estereotips. Sols repensant les coses i mirant-ho des de diferents punts de vista podem afrontar temes d'aquesta complexitat.

Com us han dit, sóc mestre, actualment Cap d'Estudis de Primària a l'escola Gravi però també amb molts anys de docència a l'ESO. Conec al José Ramon Ubieto i a la Lourdes Aramburu de quan vaig treballar a Horta-Guinardó i vaig poder conèixer el projecte d'Interarxes que crec que és un referent de com afrontar molts temes socials i d'educació. El treball en xarxa dels diferents agents implicats en la joventut és una de les claus. Miraré de fer algunes reflexions personals a partir de la meva experiència i de la lectura del llibre i també us plantejaré algunes preguntes, sense exigir-ne respostes. I em quedaré amb unes quantes preguntes al tinter, perquè faré un esforç per entendre que no estic sol a la sala i que altra gent voldreu parlar.

D'entrada la primera reflexió que em ve al cap és si el bullying és un fenomen actual o bé és sols un tecnicisme per designar allò que tota la vida ha passat a les escoles. I crec que he pogut entendre que té alguns elements de novetat. Aspectes com la pèrdua de referents clars d'autoritat, la capacitat multiplicadora gràcies a les xarxes socials o una certa exaltació de la violència poden ser elements que si bé no fan que sigui una qüestió radicalment nova si que planteja alguns elements diferents. Per exemple les xarxes socials han aconseguit que es multipliquin les persones testimonis d'un assetjament, permeten potenciar l'anonimat darrera d'aquestes fets, garanteixen la permanència de les ofenses més enllà de paraules que se les pot arribar a emportar el vent i fan que la víctima no tingui espais lliures d'assetjament. Per exemple abans un alumne que patia assetjament a l'escola podia tenir altres àmbits personals on ni coneguessin que era víctima d'aquests fets. Ara això pot ser impossible. És a dir Internet pot fer que tothom sigui testimoni d'aquest assetjament, a l'escola però també a altres àmbits d'amistat d'aquest jove (esports, lleure...) i a més que l'atac no sigui exclusiu de l'horari escolar sinó que s'estengui a qualsevol moment. Per tant internet, com a forma exclusiva d'assetjament o com a potenciador d'altres formes de bullying, té un efecte multiplicador que ha fet que el fenomen tingui una dimensió diferent. Per tant el bullying té alguns elements exclusius dels nostres temps i per tant ara té més incidència. Però m'agradaria llençar-vos la primera pregunta, si hi ha altres aspectes que poden haver influït com per exemple l'allargament de l'educació obligatòria fins els setze anys amb l'ESO i la tendència a allargar el temps que considerem adolescència.

Un aspecte que m'ha resultat molt interessant és la visió que en fa el llibre sobre l'agressor, sobre l'assetjador. Segur que els autors ens ho explicaran molt bé. Però em sembla necessari en debats tan complicats donar visions múltiples. Vivim un moment mediàtic de grans titulars i de temes que es converteixen en noticia explosiva però de curta durada. De cop i volta sols parlem de la violència a partir d'un fet tan greu com la mort d'un professor o parlem dels abusos sexuals a partir dels greus fets dels Maristes. Però costa trobar debats de fons que abordin aquestes situacions i encara menys amb visions obertes i plurals. Coneixem en general les conseqüències possibles d'haver rebut assetjament, però permeteu-me una segona pregunta, coneixem què passa després amb els assetjadors? El llibre deixa clar que el bullying és un fenomen molt específic en el temps, vinculat al propi cos i al moment de trànsit, però m'agradaria saber si existeix algun estudi o teniu percepcions de com viuen en el futur les persones que han estat assetjadores. Realment és una actitud transitòria o hi ha una continuïtat en l'agressivitat?

Un altre element que m'agradaria destacar del llibre és que els mestres som gairebé les darreres persones en tenir coneixement del bullying. No sé si això és exacte, però segur que s'aproxima bastant. Les lleis del silenci que s'estableixen fan que això costi d'arribar al professorat. Als adults ens costa tenir una visió clara de que està passant en el món adolescent. A ells ja els hi costa saber què els està passant i a nosaltres se'ns fa encara més difícil i a sobre a vegades estem convençuts que ja ho sabem. Cal acostar-nos a l'adolescència amb pocs prejudicis i amb molta predisposició a acceptar les sopreses. Però també és cert que segur que moltes situacions que podrien derivar en bullying ja no arriben a aflorar per la bona tasca de molts professionals. Allò que no passa no es mesura, però tinc la convicció que les escoles segueixen sent espais de foment de la convivència. També hi ha professorat que per desídia, incapacitat o dubtes no actua ni de forma preventiva ni de forma reactiva quan hi ha conflictes. Però no és senzill. Una agressió física a un alumne pot ser força objectivable però no sempre és així. Determinades actuacions, possiblement les més cruels, poden ser subjectives tant en la nostra percepció com a mestres com en la pròpia percepció de la víctima. Quins són els elements que poden establir més clarament que ens trobem davant de bullying? Al llibre parleu de intencionalitat, continuïtat i desequilibri, però com ho mesurem?

I també s'afronta el tema de possibles solucions al bullying. M'ha semblat detectar una claredat en els criteris que han de tenir les actuacions que podem fer des de l'escola, la família i altres professionals i en canvi un cert escepticisme davant dels programes concrets. Quan tractem aquests temes tothom acaba preguntant pels protocols. I són importants, sens dubte. Però en el fons hi ha moltes coses que fem i moltes més que podríem fer per aconseguir crear espais que permetin abordar cada cas. No crec que hi hagi fórmules màgiques que permetin tractar igual cada cas ni crec que tothom tingui la mateixa predisposició, ni la mateixa capacitat per desenvolupar aquests protocols. Els adults hem de saber crear espais de responsabilitat compartida on agressors i agredits entenguin que tenen sortides reals i no falses sortides (aprofitant el títol del llibre). I també molt important és aprofitar els moments. Per la meva experiència personal crec que plantejar un tema perquè toca té poca eficàcia i en canvi quan es tracta en un moment que comença a ser un tema que afecta als alumnes té una eficàcia molt més gran. I tot això vol dir compromís, flexibilitat i modèstia. Però sobretot vol dir afrontar un dels temes que més m'han interessat del llibre i d'altres treballs que he llegit sobre el bullying, el paper del públic. M'agradaria que en parléssiu una mica més. Per resoldre el tema arreu del món s'han impulsat programes preventius, de tutories entre iguals...però en el fons què creieu que és més important un bon protocol d'actuació o una bona predisposició del claustre a atendre aquestes situacions? No són incompatibles, és cert, però què és més determinant?

I permeteu-me que acabi fent una reflexió que pot semblar una mica corporativista però que per a mi és important. Cada cop que afrontem un d'aquests temes tan complex arribem a la conclusió de la importància del paper de l'escola. I fer això comporta temps, esforç, formació, recursos...i també és important fomentar el respecte, i l'autonomia, i fer programes de prevenció d'addicions i de sexualitat responsable... Quan aconseguirem un acord real que permeti a les escoles i instituts poder prioritzar l'educació integral per davant dels resultats academicistes per tal de poder exercir el nostre paper educador de forma més responsable i eficaç? Bé de les anterior preguntes he dit que no exigia respostes, d'aquesta ja sé que no la puc tenir.

I acabo, ara sí, amb una recomanació. Llegiu el llibre, però sobretot pensem-hi, fem propostes, debatem, escoltem als adolescents, creem espais de participació efectiva, comencem a entendre que generar nous espais vol dir renunciar nosaltres a alguns dels antics. I fem-ho, com fa el llibre, sense minimitzar els fets ni dramatitzar-los i entenent que amb el bullying hi ha més víctimes que culpables. Moltes gràcies.