Article de Joan Maria Soler. Tesis sobre un camí errat.

A menys que els resultats de les eleccions ens sorprenguin molt, ens trobem en una situació de difícil sortida, en la qual serà molt complicat trencar la polarització i enquistament de postures que aquesta campanya ha contribuït a crear però que és del tot necessari superar si realment es vol portar el conjunt de la societat cap a una direcció determinada. L’aposta de Junts pel Sí de jugar-s'ho tot en un suposat assalt final a l’Estat espanyol (”el vot de la teva vida”) pot aconseguir guanyar les eleccions, i potser aquesta és l’única intencionalitat d’alguns, però no només queda molt lluny d'aconseguir el tsunami imprescindible per derrotar un estat sinó que impedeix que aquesta derrota es pugui donar (tesi principal).

Els següents punts són unes tesis per reflexionar sobre un camí errat:

1. L’estancament de posicions sobiranistes coincideix cronològicament amb l’abandonament de la consigna del dret a decidir per passar directament a la lluita per la independència. En els anys previs, a l’empara de la reivindicació pel dret a l’autodeterminació, va augmentar exponencialment, com mai s’havia vist, el segment de la població favorable a la independència, es va crear l'ANC i altres entitats significatives com Súmate, i va haver-hi moviments, trencadisses i desercions en les formacions polítiques que no apostaven clarament per la independència. Però quan al llarg del 2014 i 2015 es dóna per esgotada aquesta fase i s’aposta per “saltar de pantalla” amb l’objectiu directe d'aconseguir la independència, aquest moviment en comptes de continuar avançant en la ofensiva en termes de suport social, s’atrinxera sense guanyar posicions, tal com ho demostren els estudis d’opinió i sondejos realitzats.
   
   2. Drets democràtics versus opcions polítiques. El debat sobre drets democràtics posa contra les cordes els sectors unionistes que mostren la seva cara més antidemocràtica en negar el dret del poble català a decidir el seu futur. En canvi, el debat sobre opcions polítiques –la independència, el federalisme o la continuïtat– és un debat amb argumentacions polítiques totes elles legítimes. No només estanca les posicions sinó que tendeix a igualar-les. Era inimaginable fa dos anys que les enquestes situessin Ciutadans com a segona força política a Catalunya.
   
   3. L’anhel sobiranista dels darrers anys ha estat una aposta més democràtica que nacionalista. Els atacs contra la immersió del català a l’escola, les sentències del Tribunal Constitucional, la injusta inversió de l’Estat en infraestructures públiques a Catalunya i un llarg etcètera de greuges han indignat moltíssima gent que en principi no era independentista. Interpretar bé l’esperit que hi ha hagut darrere de les mobilitzacions és fonamental per encarar correctament els objectius a aconseguir. Si no som conscients d’aquesta percepció, aquest moviment pot estar atret, utilitzat i també reduït cap a cants de sirenes essencialistes.
   
   4. El com i sobre què. El com es guanya la sobirania i amb quines bases construeixes un nou país són dos conceptes que van íntimament lligats. El com ens ho ensenya la història: No hi ha hagut moviments d’alliberament nacional reeixits sense el suport àmpliament majoritari de la població. La lluita per un referèndum d’autodeterminació és una estratègia coherentment pensada perquè ja parteix amb el suport del 80% de la població. Però, més enllà de derrotar un Estat, l’important és la construcció d’un de nou i aquest no serà possible sense un important consens social. És impossible tirar-lo endavant amb, per exemple, un 40% de la població en contra. La població del nou estat ha de tenir un sentiment de pertinença clarament assumit. Sense una mínima acceptació generalitzada de la simbologia identitària de la nova realitat no hi haurà bases sòlides per construir res. Potser demà hi haurà un altre escenari, però avui per avui la independència no aporta prou ciment social per fer una nova societat. I, per altra banda, els unionistes encara n’aporten menys per cohesionar la que tenim. Això no s'arregla difonent missatges independentistes en castellà ni donant eslògans espanyolistes en català. No és qüestió de màrqueting. L'assumpció de sentiments nacionals són processos històrics que es conformen quan la població, sense exclusions socials, se sent protagonista de construir el seu futur col·lectiu.
   
   5. El com i amb qui. Sense la implicació activa dels moviments socials que dia a dia lluiten per una Catalunya més justa, no és possible i no té sentit un procés nacional. Per fer un nou país no ens podem permetre el luxe que no hi sigui totes i cadascuna de les persones que lluiten contra les retallades, tots els i les activistes socials contra la repressió, tot el jovent que es va implicar en el 15 M, els moviments veïnals, sindicals, tota la gent solidària contra la pobresa d’aquí i de fora. Hauria de fer pensar el perquè, en aquests moments, els moviments socials on estan englobats tota aquesta gent no s’hagin definit per la independència. En tot cas, és un contrasentit que el procés per fer un nou país per tal que aquest sigui més just estigui liderat per una dreta catalana.
   
   6. Sobre quins fonaments:
   
   a. En primer lloc, cal consolidar el que és bàsic: som una nació. Concepte àmpliament assumit per la població catalana i que recordem-ho va ser retallat pel Tribunal Constitucional de l’Estatut. No cal subestimar aquest punt, recordem els vots que traurà PP i sobretot Ciutadans.
   
   b. En segon lloc, som una nació sobirana, tenim tot el dret a decidir el nostre futur de manera lliure. Aquí s’hi suma també en contra el PSOE-PSC que reconeix que som una nació, però diu que la sobirania pertany a Espanya.
   
   c. En tercer lloc, la població catalana pot votar ara independència, potser demà una altra cosa i demà passat tornar o no a la independència. I no per això Catalunya s’enfonsa en el caos. La clau és considerar que aquestes diverses opcions no ens anul·len com a poble, al contrari, per sobre de tot la identitat col·lectiva ha de ser la que s’identifiqui amb una terra lliure que decideix lliurement el seu futur en tots els sentits i àmbits. Reconèixer les nostres diversitats i fer d’aquest país un espai acollidor de pluralitats (d’orígens, cultures, ideologies...). Aquesta riquesa ha de ser la nostra identitat, en què el respecte de la singularitat de cadascú i l’estimació dels trets autòctons van de la mà. Només serà sobre aquesta base que l’orgull de viure aquí serà àmpliament compartit. Una nació catalana profundament democràtica i lliure que supedita el posar fronteres, o no, al sentiment de ser un sol poble.
   Joan Maria Soler