Aprofitant
la xerrada que vam fer a la meva escola Gravi l'altre dia amb EnricPrats on ens va parlar de quines actituds es poden donar davant la
situació de l'educació, m'han vingut ganes de tornar a escriure una
mica sobre aquest tema. Us recomano que llegiu el seu article, però
resumit diu que hi ha 4 actituds. La primer de desconfiança, la
segona de desconfiança amb reserves, la tercera il·lusionada i una
tercera desil·lusionada però enèrgica. Evidentment jo vull
situar-me en la tercera mirada, la convicció que, malgrat moltes
coses, encara podem fer moltes coses per fer de l'escola allò que
volem. Però tinc la sensació que això no és ja una actitud
d'optimistes militants o de il·lusos recalcitrants. Crec que cada
cop hi ha més gent que té clar que apostar per l'escola és apostar
pel futur de la nostra societat.
La
LOMCE i la militància del Wert en contra de tot el que representa el
nostre model d'escola, va suposar un gran nombre de mobilitzacions.
Però em sembla que al marge de les necessàries mobilitzacions, hi
ha molts símptomes que demostren que alguna cosa està passant en
els moviments pedagògics i en la complicitat amb la societat. Potser
és que darrerament segueixo més l'actualitat educativa, però crec
que se'n parla molt més. Hi ha moltes activitats de debat al voltant
de l'educació, es senten veus que parlen de la necessitat de buscar
espais de confluència de tot el sector educatiu que vol renovar
l'educació, hi ha més escoles que aposten per alternatives al model
tradicional, les activitats d'entitats com la Fundació Jaume Bofill
són un èxit i agafen força experiències tan interessants com el
Diari de l'Educació.
Vull
destacar, per exemple, el llibre que ha editat el Diari del'Educació, “Educacions. 40 veus sobre educació i societat”.
Ara mateix l'estic llegint, però recull diferents visions sobre
temes que impliquen l'escola i el nostre entorn, amb autors tan
destacats i diversos com Jaume Cela, Arcadi Oliveras, Joan Subirats,
Jaume Funes o Ada Colau. Avui sols us citaré una frase de
l'escriptora Care Santos. “Em penso que el problema més gran que
pot patir un país és l'escassa preparació dels seus governants i a
nosaltres ens ha tocat patir dirigents ignorants, que adapten els
currículums a les seves ignoràncies”
Malgrat
això i moltes coses més val la pena seguir treballant i seguir
treballant amb il·lusió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada