divendres, 24 d’abril del 2015

Han matat a un professor.

He hagut de deixar passar uns dies per poder escriure alguna cosa a l'entorn dels dramàtics fets al Institut Joan Fuster el passat 20 d'abril. En primer lloc lamentar profundament la mort d'un company, d'una persona a la que jo no coneixia però que compartia amb mi una professió apassionant i complexa. A la mateixa hora que un alumne de 2n d'ESO agredia de forma mortal a un professor de socials, jo estava amb un grup d'alumnes també de 2n. Una mort violenta és sempre condemnable. Morir a mans d'un alumne al que intentes ajudar perquè creixi i sigui feliç és una perversa contradicció. La mort de l'Abel Martínez és irreversible i per tant en primer lloc el condol a la seva família, amistats i companys i companyes.

Però el drama no es limita a la mort d'aquest company, desgraciadament encara va més enllà. Altres persones van ser ferides, molts nois i noies van viure una situació dramàtica que els pot marcar i un institut, que segur que fa una gran feina, haurà de superar moments molt difícils. I com a persona i com a educador també em preocupa el futur de l'agressor i de la seva família. En aquest sentit he escoltat i llegit autèntiques bestieses que em preocupen. Alhora que algunes persones es posen les mans al cap perquè la violència guanya terreny a la nostra societat, no tenen cap límit a l'hora de reclamar venjança. Que em preocupi el futur d'aquest infant no vol dir que l'eximeixi de la seva responsabilitat o que consideri que ha de poder recuperar ja la seva vida normal. Cal que aquest noi tingui les mesures necessàries per tal que això no es produeixi mai més. Siguin les causes que siguin les que el van portar a cometre aquest assassinat, han de ser els professionals qui han de decidir les mesures oportunes, no judicis paral·lels. I a més no podem renunciar, de cap manera, al nostre repte educatiu.

No conec què va passar. Com s'havia treballat amb aquest alumne o si hi havia indicis de que podria passar alguna cosa així. Confio plenament en la bona feina de l'escola. No sabem si no es va poder detectar abans perquè era imprevisible o perquè no s'han tingut els recursos necessaris per estar alerta. No puc opinar simplement perquè no ho sé i no puc fer com tantes i tantes persones que han sentenciat sobre aquest cas sense conèixer gairebé res. Sigui com sigui és evident que la inversió en educació al nostre país és una vergonya. La pressió a l'escola perquè respongui davant de tots els nous reptes socials és molt gran, però en canvi els recursos que es destinen a atendre als alumnes són insuficients. Els claustres de professorat estan en gran part saturats, falten molts recursos vinculats al suport psicopedagògic, cal una formació permanent per atendre noves necessitats. I cal que els recursos per fer front a aquestes situacions incloguin també mesures socials més enllà de l'escola. No pot ser que tot el treball d'atenció a la infància i a l'adolescència depengui d'un sol espai. Cal començar a treballar el món de l'educació com una prioritat local, un pacte de la ciutadania per construir una societat més justa, lliure i feliç. Qui cregui que per fer front al nostre futur sols cal confiar cegament en els mestres s'equivoca. Començant per com formem al professorat, quins recursos donem a l'escola i com posem en valor la nostra feina, cal un canvi profund. La necessitat de més recursos per a la infància i l'adolescència, dins i fora de l'escola, és una urgència.

Com era previsible un dels debats que ha aflorat amb més força és el de l'augment de la violència, la pèrdua de valors, el trencament de l'autoritat...Cal ser molt curós amb aquests elements. No podem respondre atenent a l'horror que hem viscut o atiats per sectors interessats en tota mena d'involucions. Però tampoc podem ignorar que la violència és un greu problema social i que diverses formes de violència són presents a aules de casa nostra i afecten a mestres i alumnat. No tic dades que em permetin assegurar que la nostra societat és avui més violenta que la de fa 10, 20 o 30 anys. Més aviat ho dubto. El que possiblement és cert que existeix una banalització de la violència, una acceptació de l'estètica que representa l'agressivitat. No podem establir paral·lelismes entre la gent que consumeix sèries o videojocs de contingut violent i que desenvolupin l'agressivitat com a estratègia (seria un greu error simplificar així les coses), però en canvi crec que és urgent anar eradicant el consum massiu de violència entre els infants i joves. I aquí, de nou, com a escola tenim coses a dir. Però no tenim la principal veu.

I no només cal donar suport al món de l'ensenyament. En l'àmbit de la salut mental per exemple cal una inversió important i cal parlar-ne, explicar moltes coses. Però construir una societat menys violenta i més segura passa per generar perspectives de futur, per garantir els drets bàsics a tothom, per tenir percepció de justícia social.


Cal prendre mesures que ens permetin fer front a tots aquests reptes. Cal un professorat més preparat i amb més suport per fer la seva feina. Cal una societat més cohesionada i que entengui que la violència no és mai la solució. Cal uns mitjans de comunicació...(bé d'això ja en parlarem un altre dia). Però sí que espero una cosa dels mitjans. D'aquí a uns mesos m'agradaria que parlessin, sense la passió del moment, sobre si a l'escola tenim els mitjans necessaris o no, sobre les condicions de treball del professorat, sobre quines línies de treball noves s'han obert.

La mort de l'Abel és un drama que ens ha commocionat profundament. La sortida no passa per tornar enrere, l'aposta passa per anar, d'una vegada per totes, endavant.

3 comentaris:

Unknown ha dit...

Bon article. M'agrada molt l 'enfoc .
Segur que el treball dels professors és molt bo, però falten moltes estones de tutories individuals i de grup per crear millors vincles amb els alumnes i conèixer millor la família i el seu entorn.També certament falten recursos per detectar problemes de salut mental,principalment en els instituts,els serveis socials i els centres d'atenció a l'infància i l'adolescència haurien d'estar més implicats i treballar conjuntament amb els equips docents.
Davant de fets agressius ,la societat s'espanta i els evita sense analitzar amb profunditat les causes.

carmina ha dit...

Molt bones reflexions.
Oportunes i dignes de fer-ne un seguiment dintre d'uns mesos tal i com proposes.
De fet, és a partir d'un fet dramàtic i puntual com el que ha passat a l'IES Joan Fuster, plantejar-se posar damunt la taula diferents aspectes que acompanyen l'educació del segle XXI.
Cal desgranar responsabilitats per un cantó, i crear espais que ajudin a prevenir i revisar la nostra tasca educativa tant dels professionals, com dels pares, com de la societat civil.
Dit això també considero molt oportunes i encertades les paraules que posen en el centre la figura del nen agressor.
El que ha passat, també ens ha de portar a revisar de quin tractament donem a les víctimes de qualsevol tragèdia viscuda.
En aquest cas , com a educadors que cada dia entrem a aules amb l'objectiu de facilitar el creixement emocional i acadèmic dels ciutadans del demà, no podem oblidar com recuperem "la segona víctima".
N'hi ha una , la de l'Abel, que malauradament ja no podrem tornar-li la vida. És cert que una vida sencera i plena per endavant. Truncada sense raó, i que fa dolorosa la seva absència a la seva família. També el meu condol per ells.
Però com a mestres, no podem perdre de vista l'altre víctima. La d'un nen de 12 anys, que haurà de mirar de ser recuperada per tots, perquè la vida li doni alguna oportunitat de futur refent-se de tota aquesta història.
Tant de bo així sigui.

Xavier Riera
Mestre de l'ESO Escola Grèvol de Barcelona

Roser ha dit...

M'ha agradat molt aquest article! És un inici perquè entre tots contribuïm a millorar l'escola i la societat! Gràcies!