dissabte, 1 de febrer de 2014

Presentació llibre Joan Herrera

Us adjunto la meva presentació del llibre del Joan Herrera ahir a la biblioteca Manuel Arranz del Poblenou.





Avui m’estreno. Per primer cop presento un llibre. Com deia en un mail que vaig enviar a amics i amigues, tinc sols un mèrit per fer-ho. El mèrit de ser amic tant de qui ha escrit el llibre com de qui avui el presenta. Començo per tant donant les gràcies a la gent de l’Etcètera, l’Àlex, la Xon i el Pedro, per oferir-me aquesta possibilitat. M’ha fet tanta il·lusió la presentació que fins i tot m’he llegit el llibre, i sencer. I alguna cosa us comentaré del que m’ha semblat, tot i que us garanteixo que no desvetllaré el final. Dono les gràcies a la llibreria Etcètera per confiar-me la presentació però sobretot aprofito per donar les gràcies públicament per la seva tasca, difícil sens dubte, de mantenir un espai de llibres i cultura al barri i a més amb bon humor. El llibre d’avui també parla d’això, de projectes necessaris però difícils.

D’entrada ens podríem plantejar si té sentit, avui dia, escriure llibres sobre política. Jo crec que sí, i ara més que mai. Hem caigut en la política del titular de premsa, en el posicionament del tweet, en la multiplicitat de notícies no sempre de fonts contrastades. Alhora vivim un moment polític, econòmic i social que com a mínim podem qualificar d’intens. Em sembla per tant una contradicció viure un moment tan crucial a nivell polític i alhora renunciar a espais de debat i aprofundiment. Cal armar-nos ideològicament, cal tenir més arguments que mai. En aquest sentit comencen a ressorgir experiències periodístiques que aposten per la reflexió i la investigació, augmenten els espais de debat ciutadans i han de ser benvingudes experiències com la del Joan Herrera de fer llibres de reflexió i proposta que vagin més enllà de la resposta immediata a l’actualitat. Per això val la pena llegir llibres sobre política, economia, cultura, educació... per tenir arguments davant d’una societat que volem transformar. I per cert, pel preu d’una presentació aprofito i en faig dues. Un altre veí del barri, el periodista Fidel Masreal ha publicat fa poc un interessant llibre que es diu “Game Over. Els partits polítics: corrupció i vicis del sistema”. Una visió del moment polític des d’una vessant diferent, però amb fortes coincidències.

I dic que el llibre ens permet fugir dels titulars i dels missatges curts, però no es pot renunciar a pensar al voltant del mateix títol del llibre. “Quanta desigualtat pot suportar la democràcia?” Però us he dit que no us parlaré del final del llibre i per tant deixo el tema del títol aquí. Per què aquesta pregunta és inici i final del llibre.

El llibre bàsicament fa dues coses. Fa un retrat de la societat actual i de la crisi per una banda i dóna pistes de per on sortir-ne per l’altra. La part de retrat de la situació és molt interessant. Aquí és on plantejava la necessitat d’armar-nos ideològicament, de tenir dades, de confirmar coses. El retrat sobre la situació econòmica, el paper de la banca, el mercat elèctric, el paper de la premsa o la retallada de serveis públics possiblement no ens aporta cap gran novetat, però té la gran virtut d’ajudar-nos a construir el nostre propi relat i ens ajuda a tenir més dades i més referències. Aquesta part del llibre i la part final sobre el posicionament davant de l’actual procés sobiranista a Catalunya, amb claredat i senzillesa però amb molta contundència i rigorositat ens permeten reflexionar i tenir més elements pels debats necessaris que hem de fer.

Però permeteu-me que us digui que la part de la proposta d’alternativa va més enllà. La part d’anàlisi la podem trobar en altres llibres, articles o espais, aquí està molt ben plantejat, de veritat, però no és la gran novetat. La part de la proposta la trobo molt més interessant perquè aquí ja no hem de tenir en compte sols la capacitat del Joan de fer un discurs clar i ben construït, sinó que coneixem el full de ruta d’un líder d’ICV sobre com afrontar la construcció d’una alternativa social i política. La necessitat de confluir de forma necessària i urgent les propostes polítiques de l’esquerra transformadora i els moviments socials que també aspiren a transformar la societat em sembla que és el gran repte de futur que tenim molta gent d’aquest país. I aquest repte de confluència necessita de fortes dosis d’autocrítica de la gent d’ICV i d’EUiA i d’allò que representem, però alhora requereix del reconeixement clar de la tasca que s’ha fet i del paper fonamental de gent d’ICV en moltes de les lluites socials que són tan necessàries. En el llibre el Joan Herrera ens parla de “unitat i novetat”. Hem de reconèixer el paper decisiu dels moviments socials i dels més nous, però també hem d’aconseguir que hi hagi espais polítics que sí que representin a la gent que vol aquests canvis. No serveix l’autocomplaença dels polítics que celebren a la nit electoral que han guanyat un diputat més quan es perfilen majories conservadores, però tampoc serveix la prepotència de pensar que la transformació social es pot dur a terme al marge d’aquests partits i de tota la gent que estem al darrera. Cal reconeixement mutu, treball en xarxa, humilitat i compromís. Cal ser molt més flexibles en aquest sentit, hauríem de generar més permeabilitat. Hem de fugir de la idea que hi ha gent que milita als partits i gent que participa dels moviments socials. Hem d’aconseguir més gent militant i compromesa políticament, hem d’aconseguir més gent mobilitzada a la PAH, a la marea groga, a les assemblees socials o a les cooperatives. I sobretot hem d’aconseguir més gent que entengui que hem de construir espais comuns i treballar per objectius comuns.

Miro de ser autocrític amb el funcionament dels partits polítics, començant pel que jo milito. Crec que n’hem d’aprendre molt i tinc la sensació que som massa lents adaptant-nos a les noves realitats. A vegades penso que tenim lideratges amb capacitat d’adaptar-se ràpidament als canvis i en canvi maquinàries de partit molt pesades que triguen més en arribar. Però també crec fermament en la política i en determinats partits com a elements necessaris per construir una societat més justa. Sense política no hi ha futur. Però hem de lluitar no tan sols per posar al dia els partits. També hem de lluitar contra la intolerància de força gent. Alguns perquè mai han confiat en nosaltres, altres per raons estratègiques, altres simplement perquè creuen que sols amb novetat es podran guanyar les autèntiques batalles. Fa poc escoltava a una persona dir que els partits polítics i en concret ICV no estàvem al carrer al costat de la gent, estàvem tancats dins les nostres seus sense lluitar colze a colze amb els moviments socials. La mateixa persona l’altre dia qüestionava determinades lluites perquè hi havia gent d’ICV molt implicada. En què quedem? Per construir alternativa molta més gent de determinats partits haurem d’entendre que no tenim la raó absoluta i que sobretot cal crear xarxes socials potents que permetin recuperar la democràcia. Però també hi haurà gent que haurà d’entendre que molta gent que milita són gent necessària en aquestes lluites. I també haurà d’admetre que la batalla institucional també és necessària.

Posaré un exemple molt recent. La lluita per frenar les privatitzacions a la sanitat de Madrid és un èxit incontestable de la mobilització social. Però ens conformem frenant una a una les privatitzacions o creem un projecte polític que posi el servei públic en l’eix de la seva actuació? Sóc dels que penso, i crec que aquí coincideixo amb el que planteja el Joan al llibre, que la resistència sols ha de ser un pas per aconseguir l’alternativa. Hem de resistir davant de l’onada ultradretana que vivim a casa nostra, però sobretot hem de construir l’alternativa. I d’això parla sobretot el llibre i també la jornada que demà farem a la fàbrica Fabra i Coats sota el títol de “Ara és demà”. En Joan parla amb claredat sobre aquesta confluència de política i moviments socials. I aquesta és la part valenta del llibre, perquè segur que hi haurà gent que arrufarà el nas, tant d’un costat com de l’altre.

Però tampoc seria just si no us parlés d’alguna mancança del llibre. Si no m’he equivocat no es cita el Poblenou en cap moment. Ens havíem acostumat i ara ho he trobat a faltar. Sols recordo una referència a l’AMPA de l’escola del teu fill. Però bé Joan no t’ho tindrem en compte. La gent del Poblenou sabem que segueixes el que fem i que ho comparteixes. Faig broma, no sóc tan patriota! Llegint el llibre no trobava les referències al barri, però sí que trobava els meus referents personals. Vaig estar 8 anys treballant a l’administració en un càrrec de confiança política. Crec que vam aportar coses, moltes menys de les que m’hagués agradat. Ara, és cert, ho faria diferent. Però també tinc clar que no canviaria per res del món aquells 8 anys a Horta-Guinardó. Ara ja porto 2 anys i mig a la “vida civil”. Segueixo militant a ICV i n’estic molt content. I ara porto un temps en que he reprès el meu compromís més lligat al barri. I no tan sols m’ho estic passant molt bé i em sento útil, sinó que a més estic coneixent molt més de prop la xarxa de nous moviments socials, altres referents polítics necessaris o persones amb valors clars però encara amb un baix nivell de politització. El Poblenou crec que va aconseguint aquestes confluències. Ahir estava al Districte patint una reunió, perdó, compartint una reunió amb el Regidor del Districte i amb la gent de Fem Rambla, avui estic aquí en una activitat organitzada per la llibreria Etcètera i la biblioteca, demà estaré a les jornades que impulsen ICV i EUiA amb els moviments socials. No és esquizofrènia, al revés, és coherència, és una manera de fer real allò que jo crec i que defensa el llibre, la necessària barreja de compromís polític i social. Senzill no ho és, però els reptes ens agraden i sobretot no podem deixar de fer allò que és necessari. Unitat i novetat. Flexibilitat per aconseguir articular l’alternativa però fermesa en l’objectiu. 

I acabo amb un breu fragment del llibre: “Ens calen estratègies no només per resistir, sinó per aspirar a guanyar. I només es pot guanyar des d’espais unitaris que superin els límits materials, físics i mentals de l’esquerra. Que generin expectativa de canvi, sabent que, quan aquesta s’esvaeix, s’instal·la la resignació”. Afegeixo, I contra la resignació tenim els llibres i tenim la lluita, tenim la gent i el Poblenou i tenim polítics que ens plantegen un repte molt apassionant. Us recomano el llibre i que aprofiteu avui per comprar-lo. Avui el Joan ens el podrà signar i quan l’hagueu acabat de llegir segur que pel barri el podreu trobar i comentar-li què us ha semblat. 

Potser us hauria d’haver presentat al Joan, llegir el seu currículum o donar-vos una visió personal. Però no ho he volgut fer. Primer perquè molta de la gent que esteu aquí ja el coneixeu i segon perquè avui m’interessa molt més que conegueu que ens proposa el Joan i no tant el seu currículum. I per tant parlem de propostes.

Gràcies Joan.