Una màquina d'escriure trencada

M'agradaria saber el percentatge de persones que, “fracassant” a l'escola han acabat “triomfant” a la vida. He posat els dos termes entre cometes perquè és evident que és d'una gran subjectivitat parlar en aquests termes. Podríem entendre, en aquest cas, fracàs com dificultats per seguir l'escolaritat amb bones notes i com a triomf haver aconseguit una sensació de gaudir d'una bona situació laboral. Si miréssim aquesta xifra potser descobriríem que la distància entre èxit escolar i professional és força gran.

Estic convençut que molta gent que avui dia està satisfet amb la seva carrera laboral no va acabar de sortir-se amb els estudis o bé va patir molt. Persones que no van trobar el seu encaix dins d'una aula avui tenen grans responsabilitats o tenen feines molt creatives. I no estic culpant sols a les escoles, però sí que és evident que hem de fer aquesta reflexió.

A principi de curs de 5è a llengua castellana demano als meus alumnes que es defineixin amb un concepte (un animal, un objecte, un color...). No demano que expliquin el perquè, sols que diguin la paraula. Un cop un alumne amb un Trastorn del Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) i dislèxia, em va dir “una màquina d'escriure trencada”. Em va sorprendre molt. Per començar les màquines d'escriure no són objectes habituals per alumnes d'aquesta edat. I en segon lloc la imatge era molt crua. Aquest alumne, tot i tenir dificultats considerables per seguir la programació prevista, pot desenvolupar-se molt bé si es personalitza el seu treball i aprofitem les seves potencialitats.

Cal donar moltes voltes al tema per veure com aconseguim que no ens preocupem per “arreglar” aquesta “màquina d'escriure trencada” i posem en valor que aquest alumne podrà sortir-se'n a la vida fins i tot sense màquina d'escriure.