Què esperen de mi com a mestre?

Repassant el llibre “La emoción de educar” de l’editorial SM, he tornat a sentir la sensació d’incertesa sobre què s’espera de mi com a professor. El llibre recull tot un seguit de reflexiones sobre l’educació i el paper dels mestres a la nostra societat per part d’intel·lectuals, artistes i especialistes. Álvaro Marchesi, per exemple ens diu: “Maestros que manifestaban con su forma de trabajo el valor de la profesión docente y que atestiguaban con su ejemplo que la educación era una tarea moral que exige valor y valores y que merece la pena enseñar a las nuevas generaciones porque en ellas está el germen de sociedades más justas.” O el gran poeta Luis García Montero acaba el seu escrit dient: “Y merece la pena insistir, pensar en los niños no como futuros consumidores, clientes, empleados o contribuyentes, sino como ciudadanos de un futuro digno para todos”.

Jo, com us podeu imaginar, subscric aquestes dues reflexions i la majoria de les que van apareixent en aquest llibre i en qualsevol espai de debat progressista que es fa sobre el tema. Però això és el que se’m demana a mi com a mestre? qui té dret a dir que s’espera que faci jo com a docent? Em sembla que la diversitat d’expectatives que té la gent davant del professorat és molt més gran que davant de la majoria de professions. Normalment quan preguntem què s'espera de l'escola es parla en general molt més de valors i actituds que de coneixements concrets. En canvi quan avaluem l'èxit escolar sols tenim en compte aspectes acadèmics. Quan parlem de records d'escola i del paper dels mestres parlem d'aprendre a aprendre, de compartir, de treball en equip, de socialitzar-se... però en canvi quan es parla de què cal millorar de l'educació es parla de l'obligatorietat de saber anglès, del nombre de faltes d'ortografia o de la capacitat de resolució de problemes matemàtics. Crec que en la teoria pensem en l'escola com en un espai per formar persones, però que alhora d'avaluar resultats i fer propostes pensem més en un injust mercat laboral.

Si pensem que el més important és que tothom desenvolupi les seves capacitats i que a més, com a capacitats entenguem moltes més coses més enllà de l'esforç, la memòria, la polidesa en el treball... llavors no podem avaluar sols resultats acadèmics. I tinc la sensació que molt professorat treballem en aquesta línia però se'ns avalua amb altres criteris, i així no podem avançar. I això acaba creant un dubte permanent. Jo miro de treballar estimulant molts dels aspectes que ami ningú avaluarà si els meus alumnes adquireixen, però alhora angoixat per no deixar de transmetre aquells coneixements sobre els que sí que avaluaran als meus alumnes, i a mi de retruc. Algú es creu de veritat que l'objectiu de l'actual govern (sols de l'actual?) és aconseguir formar per damunt de tot persones lliures, madures i responsables? Segur que els poders mediàtics, econòmics i culturals volen que estimulem a ciutadans d'un futur més digne? Fruit d'aquesta reflexió en ve una altra. És possible fer una docència sense mullar-se políticament? La meva resposta és clara, no es pot. Miraré de parlar-ne en un proper article.