Marató de la Pobresa

Diumenge es va celebrar la Marató de la Pobresa a TV3 i Catalunya Ràdio. Una Marató que ha estat immersa en una gran polèmica, especialment a les xarxes socials. Moltes entitats, plataformes i persones, especialment d’esquerres, han considerat una vergonya aquesta iniciativa de la televisió pública. Sens dubte és si més no poc ètic que el govern que està impulsant unes retallades que porten a un gran nombre de gent a la pobresa alhora impulsi una activitat per recollir fons per destinar a les entitats que treballen en aquest àmbit.

Sens dubte si el govern de la Generalitat vol impulsar una lluita autèntica en contra de la pobresa ha de canviar radicalment la seva política i no fer activitats mediàtiques puntuals. La pobresa és inherent al sistema capitalista i per tant la caritat no és la sortida sinó el canvi de model. I a més no ens equivoquem cal valorar l’eficàcia de donar una gran quantitat de diners a projectes que no podem garantir la seva continuïtat en el futur. Això no és positiu ni per a les persones beneficiàries ni per a les entitats del tercer sector. Per tant tinc certs dubtes sobre l’eficàcia real de la proposta però sobretot em rebenta una Marató que en cap moment es planteja les causes de la pobresa i com influeixen les polítiques en aquesta situació.

També és cert que no es pot rebentar tot el programa. Admetre que existeix la pobresa a Catalunya és un fet que no fa gaire temps era impensable i visualitzar la feina de moltes entitats i persones voluntàries també és positiu. Però això hauria de ser més part de la quotidianitat d’una televisió pública que no pas d’una jornada monogràfica. No hi entraré més en el programa, entre d’altres coses perquè no l’he vist i per tant no puc concretar, però és evident que el plantejament de la marató era clar i contrari als meus plantejaments.

Però la meva reflexió va per un altre lloc. Vull fer-hi una mirada diferent. És positiva l’actitud d’enfrontament directe a la Marató de la Pobresa? Tinc la sensació que acabem creant dos bàndols, els que defensen aquest model (basat en la caritat) i la gent que s’oposa radicalment a la Marató (basat en la necessitat del canvi social). Però crec que perdem una certa oportunitat d’arribar a moltíssima gent que està al mig. Gent que possiblement no percep de forma tan clara els valors que hi ha darrera d’aquesta iniciativa. Crec que hi ha molta gent que creu que la donació d’aquests diners és positiva i que ja està bé que TV3 reculli diners per a la gent pobre. I davant d’això hem de buscar maneres de ser més pedagògics, de buscar complicitats, de saber guanyar majories.

I ens passa en això i en moltes coses. A vegades ens preocupem més del purisme del nostre missatge que no pas de fer missatges que arribin a molta més gent. Estic convençut que hi ha molta gent que pot acabar entenent que és vergonyós que qui pren mesures que afavoreixen la pobresa a casa nostra després demani diners per aquesta situació. Em sembla que hi ha molta gent que entén que és millor destinar recursos per garantir que la gent no quedi exclosa que per resoldre les urgències d’un model insolidari i injust. Però no tinc clar si acabem aconseguint transmetre això a una immensa majoria de gent o sols quedem convençuts aquella gent que ja ho estàvem. Haurem de saber front a l’allau conservador que estem vivint i que té una de les seves màximes expressions en els mitjans de comunicació. Cal ser molta més gent per córrer l’autèntica Marató de la Pobresa, la cursa que ens ha de permetre un model social que no l’afavoreixi.

Podem fer alguna cosa

Sens dubte la greu crisi econòmica i social que estem vivint obre escenaris de futur no gaire optimistes per a la majoria de la població. El moviment del 15M i la persistència dels moviments polítics, socials i sindicals tradicionals ha permès mantenir una veu crítica forta davant de la situació actual. Però parlant-ne amb molta gent, sobretot amb companyes i companys de l’escola, apareix sovint la pregunta de què podem fer nosaltres. No és senzill, però em sembla que hi ha dues coses que sí que no podem deixar de fer. Dues coses que ens acosten a un nou model però que alhora ens permeten mantenir-nos amb dignitat allà on creiem que hem de ser.

En primer lloc cal mantenir el clima de protesta i accentuar-lo. Protestar fent les vagues, fent cassolada a la seu de la Caixa, expressant la nostra crítica als bancs, sortint al carrer, parlant amb el nostre entorn ... I cal seguir exigint que tothom ho faci al seu nivell. Cal ser exigent amb les formacions polítiques. Per cert, heu vist el vídeo d’ICV-EUiA sobre els bancs? És un bon exemple de com les formacions polítiques d’esquerres han de saber plantejar amb claredat els escàndols a casa nostra. Tornant a la necessitat de protestar i expressar públicament la nostra mala llet no oblidem que això ajuda a frenar la seva ofensiva i a més et deixa tranquil amb tu mateix, que no està gens malament amb els temps que corren.

Però en segon lloc és fonamental anar creant escenaris de futur. Ja he dit altres vegades que el model que ha de sortir de la crisi ha de ser diferent de l’anterior. Per tant no podem tolerar retallades en serveis socials, educació o sanitat, però en canvi hem de ser conscients que cal un consum diferent, una forma de relacionar-nos diferent i uns altres valors. Per tant cal saber anar construint alternatives que altres cops ja he comentat com la banca ètica (el procés actual de Fiare és molt interessant) o les cooperatives de consum. Però també és moment de tornar a posar en valor la cura a les persones des de l’entorn més proper, els bancs del temps, l’aposta per deixar el transport privat, les xarxes d’ajuda mútua o els mercats de l’intercanvi. No es tracta d’arribar-hi des de la necessitat, sinó des de la convicció de tota la gent que sempre ha apostat per un model diferent. L’altre dia vaig escoltar que ESADE deia que cal passar del “consum feliç al consum ciutadà”. Quina barra! Jo recolzo aquest canvi de model de consum de tota la gent que fa anys que l’ha plantejat com a necessari i positiu, per tant construïm nosaltres aquestes espais i no tornem a deixar que determinats sectors decideixin per nosaltres les alternatives.

15 M a seguir creixent

Aquests dies commemorem el 15M, el moviment polític més innovador que hem vist els darrers anys. Un moviment que ha permès expressar la indignació de molta gent al carrer. Un 15M que està creant consciències i que encara té com a repte convertir aquestes consciències en realitats transformadores. Però algú era capaç de creure que en un any la gent canviaria radicalment la societat, en contra dels poders ta forts que ens dirigeixen? Jo no poso en dubte l’èxit del 15M, tot i que espero que sigui capaç de seguir el seu camí.

La manifestació del dissabte a Barcelona va ser massiva. El públic va ser molt heterogeni. A diferència de les primeres manifestacions tinc la sensació que ha baixat l’efervescència en contra de qualsevol forma de política de partits i en canvi ha augmentat el crit reivindicatiu concret. Dissabte el clam en contra del sistema financer va ser molt important, però també es va expressar amb molta força la defensa de l’ensenyament públic, el dret a l’habitatge o l’oposició a les retallades en sanitat. El moviment va assumint les seves reivindicacions més concretes, fruit de la realitat. La situació política i social a casa nostra és molt pitjor avui que fa un any i les perspectives fan que haguem de tremolar. El 15M no ha desaparegut al llarg d’aquest any. El seu treball en assemblees locals ha estat possiblement irregular. Jo destaco la bona tasca feta al meu barri, al Poblenou, on han estat capaços de dur a terme un gran nombre d’activitats molt interessants. A més la feina feta per les assemblees locals ha permès concretar més les reivindicacions, quan es treballa en un poble o barri es veu més clarament quines són les prioritats de treball. El moviment 15M ha de seguir aquesta línia de treball local intens i moments mediàtics de tant en tant com la massiva manifestació de dissabte.

Però tampoc ens equivoquem. El moviment 15M lluita en contra d’unes polítiques determinades. Unes polítiques que al llarg d’aquest darrer any no tan sols s’han consolidat sinó que han crescut de forma brutal. La gent del 15M ha d’entendre que la lluita que duen a terme no es pot fer en solitari ni es pot fer tan sols en l’àmbit de la mobilització. El dia després de creure que la societat catalana era un clam en contra de les polítiques conservadores l’enquesta del Periódico en retorna a la realitat per dir-nos que segons aquesta enquesta CIU i PP segueixen tenint majoria absoluta a Catalunya, encara que sigui una mica menys significativa. Els grans beneficiats de l’enquesta són ERC i ICV-EUiA, és cert, però amb uns increments que no permeten albirar canvis polítics prou significatius. Potser hi ha molta més gent que ha entès aquesta necessitat de transformació social, però cal fer entendre que no té sentit tan sols lluitar en contra d’unes polítiques sinó que també cal canviar les polítiques que es fan i les formes de fer-les. Per tant 15M moltes felicitats pel primer aniversari i a seguir creixent i madurant.

La meva política, el meu partit

En els meus articles a CatalunyaPress he mirat de parlar de temes molt diversos que afecten a les nostres vides, sempre des d’un punt de vista clarament ideològic. He parlat de Vaga, d’Educació, de Banca Ètica ... però de tant en tant cal parlar de política i de partits i no reservar això per les eleccions. A mi a vegades em passa, dedico un gran nombre d’articles a parlar de política, però ho faig com si aquests temes es poguessin tractar de forma aïllada. Parlo com si tingués sentit plantejar la necessitat d’un consum diferent, de la lluita contra la reforma laboral, de la necessitat de canviar el model de seguretat, de posar en valor els serveis públics ... al marge d’una alternativa política. És a dir defenso totes aquestes idees perquè crec que són necessàries, però també cal construir un discurs global que permeti construir una alternativa al model actual. I a això se li diu política i partits polítics.

Per exemple aquest dilluns us podria parlar de la família reial. Del cúmul de despropòsits que acumulen es darrers temps. Podria parlar de com en temps de crisi es poden malbaratar aquests recursos per part de la persona que té aquest càrrec, si és ètic matar animals en perill d’extinció sols a canvi de diners ... Però en el fons la pregunta no és si el Rei havia d’estar a Botswana, la pregunta real és com és possible que encara tinguem rei. Perquè no ens equivoquem, el rei sols ha fet de Rei. I per tant jo no tan sols vull denunciar una actitud fastigosa concreta, jo vull parlar del que representa lluitar per una República.

Vivim moments d’incertesa social, política i econòmica. Avui volia recordar la necessitat, des del meu punt de vista òbviament, de lluitar per un projecte polític que em permeti defensar els drets laborals, les llibertats individuals i col·lectives, els serveis públics, els valors republicans, els drets nacionals ... de forma global i al costat de molta altra gent. I jo això ho trobo a ICV com a organització i a les candidatures que amb EUiA impulsem per treballar per aconseguir aquest nou model social que volem construir amb molta altra gent. Ara no puc fer una crida al vot, falta massa temps per les properes convocatòries electorals (si no canvien les coses). Avui faig una crida a participar políticament, a construir noves formes de fer política al costat d ela gent que fa molts anys que les va trobant. I no només faig la crida a participar en política, també faig una crida a conèixer més a fons el nostre projecte política i molt més en el marc del procés de l’Assemblea Nacional. Què voleu que us digui, clar que he vist mancances i errades en el que ha fet ICV, però he vist molts més encerts, he vist moltes coincidències en les lluites que jo defenso, he vist molta gent que transforma la realitat més propera i milita al meu costat. Prefereixo caminar al costat de qui pot aportar més per transformar aquesta realitat. Sembla que no hi ha eleccions aviat, però jo avui us volia parlar del meu partit.

Peatges

Una de les darreres campanyes que està agafant molta força entre la societat civil és la de no pagar als peatges. Curiosament la campanya neix del món independentista com a resposta a l’espoli que suposadament representen els peatges i les concessionàries de les autopistes. Darrerament ja han començat a sortir articles molt recomanables sobre que representen realment els peatges i a qui afavoreixen. Mantenim en gran part el sentit de l’estafa, però no es manté que sigui una espoliació d’Espanya, sinó més aviat, gens sorprenent, una estructura per lucrar a determinats sectors de poder, en gran part catalans.

Per tant si ens plantegem no pagar els peatges hauria de ser per una raó de justícia econòmica, no nacional. De totes maneres no entraré a qüestionar la campanya. Sols em permet il·lustrar que sembla que hi ha una batalla que s’està perdent. I aquesta és la batalla del transport públic. Al final les conquestes d’estalvi que anirem aconseguint són per evitar peatges, per no pagar l’àrea verda a la ciutat de Barcelona, per baixar les taxes de la grua ... i en canvi el transport públic segueix estant totalment en crisi. Si cal prioritzar una lluita per a mi ha de ser la del transport públic a tots els nivells. I ho crec perquè la millora del transport públic a Catalunya és equitativament més justa i és més sostenible. El futur del nostre país no passa per tenir més autopistes lliures de pagament sinó per garantir un país pel que es pugui circular de forma pública, amb preus justos i sense massa càrregues mediambientals. Per tant jo no vull pagar, però m’indigna encara més que la freqüència de busos al meu barri sigui tan baixa, que l’estació de Metro no estigui adaptada, que la xarxa de Rodalies sigui tan precària o que no hagi de pagar res per poder aparcar al carrer i a sobre hi hagi uns vigilants que em garanteixen que no aparqui ningú de forma indeguda per fer servir jo el sòl públic per a ús privat. M’indigna que pugin les tarifes del transport públic de forma injusta o que no es posi en valor l’ús de la bicicleta.

Estic d’acord per tant en garantir que no haguem de pagar per unes autopistes plenament amortitzades, però sempre que la solució sigui que les concessionàries ho deixin de guanyar. M’indignaria que acabéssim assumint que el nostre benvolgut govern pagués de les nostres butxaques una reducció o eliminació de peatges a canvi de seguir degradant el transport públic. Quan dic que em considero sobiranista i que per tant Catalunya ha de poder exercir el seu dret a decidir la independència sempre dic que paral·lelament vull saber quin és el model de país que volem construir. En el cas dels peatges l’exemple és molt clar.