Ara ja fa uns quants dies de la darrera Vaga General i les tertúlies i comentaris van anar plens sobre els incidents que es van produir el dia de la Vaga General a Barcelona. Sempre és difícil trobar un cert punt mig en tots aquests temes però en aquest cas el distanciament és excessiu. Potser sí que hi ha una opinió pública, però no publicada, que pensa majoritàriament que els incidents són condemnables però que tampoc cal treure’ls de context. En canvi el debat que es produeix als mitjans de comunicació i a les xarxes és ben lluny d’aquest plantejament. Per part dels mitjans de comunicació majoritàriament van cobrir de forma desproporcionada els greus incidents violents provocats per un grup de vàndals a la ciutat. I això no afavoreix a ningú més que a aquests grups que acaben sent els autèntics protagonistes i no permeten analitzar els fets amb certa objectivitat. Aquest fet comporta, a més, que sigui molt més fàcil incorporar discursos la idea de la necessitat d’aturar tota aquesta violència amb un increment de la força policial i restringint els drets personals i col·lectius.

Per altra banda especialment a les xarxes socials ha anat arrelant la idea de que la violència no és tan sols cremar una cafeteria o uns contenidors, sinó que violència és que et desnonin, que no puguis arribar a final de mes o les actituds dels mossos durant el dia de la Vaga General. No equiparo violències, ni la vull justificar, per tant tampoc coincideixo plenament amb aquests arguments. La violència ens allunya de la solució. Però no crec que sigui de rebut no tractar totes les injustícies socials amb la mateixa extensió. Abocar una família a l’exclusió a canvi de generar més recursos per a algú és una altra forma de violència. Em sembla que és difícil moure’s en aquest terreny mirant de centrar algunes idees sobre la situació actual, la violència, el model policial i el dret a la reivindicació. Hi ha articles que tinc la sensació que difícilment agradaran a ningú i on em sento incòmode, però també crec que tinc la necessitat d’expressar-me.

Seria innecessari que comencés dient que estic en contra de l’ús de la violència. Però ho faig. M’he considerat sempre una persona que no tolera l’exercici de la violència, per això em vaig fer objector de consciència per exemple. Però el primer problema és que potser no totes i tots coincidim en definir què és violència. Els incidents que reiteradament hem vist per televisió cremant contenidors, una cafeteria, llançant objectes ... és evident que són violència. Però és violència fer pressió per impedir l’accés a centres de treball on es vulnera el dret de Vaga? Si això és violència perquè no ho és acomiadar algú per haver fet Vaga o amb la nova reforma laboral per fer absències justificades al lloc de treball? Perquè no és violència haver enganyat des de les entitats bancàries a milers de clients fent que perdin els seus estalvis o no els puguin recuperar ara? Perquè no és violència desnonar a una família i que això encara suposi un negoci per algú? Per tant aclarim que en aquest article sols parlaré de la violència física que es produeix en aquests casos com manifestacions i de la resposta policial que es dóna.

No preveure que aquesta seria una jornada dura és ignorar la realitat. Tothom que coneix una mica la situació actual podia preveure que hi hauria una realitat paral·lela al llarg de la jornada de Vaga. Per una banda un seguiment massiu a la Vaga i a la manifestació (molt més massiu del que es podia esperar, per cert) de caràcter reivindicatiu però controlat. Els sindicats saben fer molt bé aquesta feina. Una expressió ferma de molta gent al carrer dient que ja hi ha prou i evitant tota forma activa de violència. I és injust que molts mitjans ho hagin ignorat. Vaig escoltar termes com incidents al final de la manifestació. Això és fals. Els principals incidents es produïen a una gran distància de la manifestació majoritària. Els sindicats van saber marcar els seus espais. Però és responsabilitat dels sindicats controlar la resta de grups convocants de manifestacions i protestes?

Per altra banda grups radicals promovent una jornada més aviat de lluita. Dins d’aquests moviments i aprofitant aquests moviments, grups violents molt durs. No sóc especialista en moviments juvenils o alternatius, però tinc la sensació que darrera d’aquests moviments hi ha una absoluta barreja de gent que vol canviar el sistema per qualsevol via, de gent que es deixa portar, de joves sense esperança i de persones simplement violentes. Gent que coincideix en l’objectiu de crear el caos però amb motivacions molt diferents. Alguns d’ells organitzats, d’altres que simplement es sumen als desordres. Per tant no podem generalitzar el tema, com sempre fer-ho és perdre la perspectiva de la realitat. I és cert que aquests grups han agafat força i són prou nombrosos per crear situacions descontrolades. Mirar de situar aquests grups a l’entorn dels sindicats majoritaris que convocaven la Vaga no tan sols és un insult a la intel·ligència sinó que alimenta precisament a aquesta gent. Qui intenta situar a aquesta gent en el mateix sac de tota la gent que protestem els hi dóna ales. Qui no es situa al marge d’aquests incidents també.

Per tant si són un greu problema, cal fer alguna cosa? És evident que sí. Cal reaccionar, però d’això i de la resposta dels mossos ja en parlaré després. Ara sols volia fer esment de que amb els incidents ha tornat la idea de que això és fruit del “bonisme” d’ICV que va alimentar aquests grups durant la gestió de la Conselleria d’Interior. Pilar Rahola encapçala aquesta idea. Els arguments per defensar això no poden ser més barroers. És que en Joan Saura i la Imma Mayol es van dedicar a entrenar-los militarment? És que els hi van donar armes i finançament? És que vam impulsar una legislació que els convertia en herois de la pàtria? Si fos cert que aquests grups havien trobat oxigen en la “complicitat” d’ICV-EUiA ara els problemes haurien desaparegut o com a mínim minvat. Qui sempre ha demanat una resposta policial a aquests problemes és qui ha d’explicar perquè ara que dirigeix la policia no tan sols no evita els incidents sinó que a sobre s’incrementen. La resposta és clara. El tema és molt complex i no sols es pot respondre des de l’actuació policial repressiva. Mirar de fer reduccionismes és absurd. I és cert que ens quedar per respondre perquè aquests incidents són més significatius a casa nostra. La tendència a l’augment de la crispació serà evident, la situació social no és un escenari teatral, és una dura realitat per a molta gent. A Grècia augmenten de forma significativa els suïcidis. I davant d’això sols plantegem més actuació policial?

Parlaré una mica del paper dels mossos d’esquadra. D’entrada dir que és evident que es falseja la realitat quan es parla del cos policial com una mena d’exèrcit de violents que volen eliminar tot rastre de democràcia. Com deia abans els reduccionismes i les generalitzacions no serveixen. Hi ha mossos fent funcions molt diverses i hi ha mossos amb plantejaments molt diferents. Plantejar que tots són iguals és absurd, però també ho és caure en un corporativisme que no permet diferenciar. Als polítics ens passa també que ens diuen que som tots iguals i jo dedico molt esforç a mirar de demostrar que és fals. Per tant d’entrada cal que la ciutadania crítica tinguem també la capacitat de saber destriar el paper de la policia, però també cal escoltar veus crítiques des de dins que ens permetin reforçar aquesta idea. El descrèdit policial no és una bona notícia per a la societat.

Centrant-nos en els mossos d’esquadra que compleixen funcions antiavalots davant situacions d’emergència, el seu paper és molt complex. Administrar situacions de caos no és fàcil. Saber respondre davant d’actituds agressives cap a ells mateixos no és senzill. Però si precisament creiem que, com sempre recorda el conseller Felip Puig, la policia és la única institució que té la potestat d’administrar violència cal fer-ho diferent. No és tan sols una crítica, és també una constatació.

D’entrada, com apuntava abans, cal ser molt estrictes en el compliment dels seus objectius per part de tots els efectius. Cal donar el missatge que no tenen impunitat davant els seus possibles excessos. Està molt estesa la idea entre la policia que els problemes d’aquesta mena s’han de netejar a casa i això no genera confiança en la societat. Potser és una bona manera de fer gestió interna però no crea confiança social. En segon lloc cal millorar la selecció del personal que accedeix a aquestes unitats i formar-los millor i si cal millorar les seves eines. En tercer lloc cal seguir creient que hi ha altres formes per afrontar aquestes situacions que no siguin la repressió pura i dura. I això no és ser ingenu, això és apostar per formules com la mediació que s’accepten com a possibles en tots els àmbits de la societat. No vull ser il·lús i per tant no defensaré que no cal policia o que tot es pot resoldre sense violència, però és evident que quan les coses no funcionen (suposo que aquí hi coincidim tots) cal buscar sortides. I cal assumir que les actuacions policials reactives davant incidents sempre generaran discrepància d’opinions. De totes maneres no m’ho posen fàcils declaracions com les del comissari de la brigada mòbil dels Mossos d’Esquadra al programa Salvados quan diu que resistir-se no és pacífic o que Ghandi “hagués pillat” si hagués estat a Plaça Catalunya. El programa potser no era imparcial però cal tenir cura amb les declaracions, tothom ha de tenir cura.

I crec que hi ha un altre error que s’ha produït, si més no a la policia del nostre país. S’ha buscat una relació estreta entre el conseller o consellera d’interior i els mossos d’esquadra. En Felip Puig crec que ha arribat al màxim nivell. Sembla més un representant sindical dels mossos quan hi ha actuacions d’aquesta mena (i no en temes laborals que ja sé que no). Jo no crec que sigui positiu, perquè es barreja massa la qüestió política i la policial. No defensaré el model Joan Saura davant de la Conselleria d’Interior. M’agraden decisions de les que va prendre i crec ser conscient que també va cometre errors. Però la barreja entre direcció política des del govern i funcionament policial no m’agrada. Per exemple jo no espero que la Consellera d’Ensenyament em representi a mi o em defensi com a professor. Jo espero que faci totes les gestions necessàries perquè funcioni bé el model educatiu i jo tingui les eines per fer la meva feina. No sé si ajuda gaire el discurs tan dur de Felip Puig barrejant la defensa de l’actuació policial, l’atac a ICV-EUiA, les propostes per retallar drets al carrer, la valoració sobre la Vaga ... crec que seria bo un distanciament major. Em consta que els mossos d’esquadra són un cos que valoren molt aquesta implicació personal dels responsables, però jo dubto que sigui eficaç.

I com deia al final tot es barreja i res no queda clar. Tinc la sensació que es barregen els incidents dels piquets amb els incidents de la tarda i no tenen res a veure. El govern de CIU està llançant idees molt dures sobre com preveure aquesta mena d’incidents. Les esquerres alternatives també hem de fer propostes de seguretat, sens dubte. I ens costa molt. Però nosaltres hem de poder dir que garantir la seguretat no és tan sols que no es cremi una cafeteria o que uns grans magatzems puguin obrir un dia de vaga General (quan tothom coneix a sobre la vulneració constant que fan dels drets laborals). Segur que haurem de canviar coses i maneres d’afrontar les coses, tant la gent dels moviments socials com els cossos policials. I sé que aquest article no acabarà d’agradar a molta gent, però em costa veure debats tan limitats.

Banca ètica i coherència

En el meu darrer article parlava de les estafes bancàries. Fins fa poc teníem clar que les entitats bancàries tenien beneficis espectaculars i que ens xuclaven tant com podien. Ara però també ja sabem que no tan sols això, ara poden fer que molta gent hagi perdut els seus estalvis o bé no els pugui recuperar en molts anys. La fiabilitat de les entitats bancàries s’ha vist afectada. Possiblement aquest és el darrer motiu per tenir clar que val la pena fer una aposta per un model financer diferent. Jo he triat el projecte de Fiare, un model cooperatiu de banca ètica que inverteix els meus estalvis i els de persones, institucions i entitats en projectes viables d’economia social i solidària. Fins ara Fiare permetia sols invertir els estalvis i ser soci de l’entitat, ara ja ha començat el procés pel qual podrem optar a la majoria dels serveis que podem demanar a la banca tradicional. L’assemblea dels dies 29 i 30 d’abril de l’espai Fiare a Madrid serà un pas decisiu en aquest sentit.

Incorporar-me al procés cooperatiu de Fiare ha estat per a mi una de les decisions de les que em sento més content darrerament. Igual que fer-me soci d’una cooperativa de consum ecològic i responsable. Vivim moments molt difícils i davant de la situació actual podem fer bàsicament dues menes d’accions. Unes de resistència i protesta (la Vaga General va ser un magnífic exemple, manifestacions, difusió dels abusos ...) i altres mesures de construcció d’alternatives. I jo tinc ganes de formar part de les alternatives que es poden construir en l’àmbit polític, social i cultural. O formar part de les alternatives en el consum i en el model financer. I és evident que el projecte del que formo part no és l’únic en el model de banca ètica i alternativa, però si us ve de gust us convido a conèixer una mica més el seu funcionament a la web www.projectefiare.cat o bé al carrer Providència 20 de Barcelona. (A la fotografia un fet insòlit, poder votar sobre les decisions estratègiques d'una banca).

Vivim un moment en el que molta gent ens plantegem què financien els nostres diners o quin model econòmic volem per damunt de quina rendibilitat ens dóna un compte. Jo prefereixo no assenyalar tan sols als culpables de la nostra situació econòmica i social, jo prefereixo anar desvinculant-me d’ells, jo prefereixo anar construint alternatives. I jo ho faig de forma progressiva, tranquil·la, sense riscos però sense por. Canviar els meus hàbits de consum i la meva relació amb el món financer crec que va en aquesta línia. No em crec que no es pugui fer res, jo no em conformo.

Escola pública vs Escola concertada

L’altre dia, a partir del programa Mestres de TV3, va sorgir el debat sobre el repartiment de l’alumnat immigrant a les escoles i la gran descompensació entre escoles públiques i concertades a l’hora d’acollir aquest alumnat. D’aquí es passava a la crítica global a l’actual sistema en el que l’escola concertada és vista com el sector “mimat” de l’educació. En el darrer programa aquest plantejament era encara més obvi. Molta gent considera que és injust finançar públicament les escoles privades i sobretot si no compleixen amb determinats criteris. D’entrada l’obvietat d’aquest plantejament em faria tancar l’article aquí, però sóc mestre de concertada i per tant crec que he de donar una visió diferent, estrictament personal. Suposo que entendreu que tingui un punt de vista propi quan sóc alhora militant d’ICV (amb la defensa de model públic que això representa) i propietari (cooperativista) i mestre d’una escola concertada. Per tant suposo que em fico en un jardí i que a més trenco una de les meves regles habituals, fer articles relativament breus.

No parlaré aquí de quins criteris de distribució de l’alumnat s’han d’aplicar. Hi ha un element que és inqüestionable. Cap persona pot ser vetada o desanimada a assistir a un centre amb finançament públic en funció de cap criteri discrimatori. Per tant això s’ha de garantir a qualsevol preu. A partir d’aquí si cal prioritzar la distribució equitativa o la llibertat d’elecció no sempre és senzill. Aquest és un altre debat, que avui no tractaré, però que no vull defugir.

El primer aspecte a destacar, com sempre, és que no totes les escoles concertades som iguals. Ja excloc clarament les escoles privades, però dins de les concertades les diferències són abismals. No crec que en aquests moments una escola concertada sigui un gran negoci, però és evident que tenir escoles suposa altres valors afegits. En el cas de les escoles religioses aquest element és molt important. Si imaginéssim per un moment que l’Església tanqués totes les seves escoles, quina incidència tindria això en el rol social que juga el catolicisme a casa nostra? Jo crec que seria molt important. Les escoles religioses són una de les eines més importants de les que disposa l’Església per seguir jugant un paper actiu i visible a la nostra societat. Altres escoles juguen un paper d’escoles elitistes que són una alternativa per a la gent que no vol “barrejar-se” amb el conjunt de la societat i per tant acaben exercint més un paper de lobby o de suport a lobbies. I finalment hi ha un conjunt d’escoles concertades que no tenen cap d’aquests objectius i que bàsicament són escoles cooperatives o antigues escoles familiars de barri. Això suposa que les diferències entre escoles concertades són molt importants. No tan sols pel model d’escola, sinó també pel paper que hi juga la titularitat del centre. Moltes escoles concertades es plantegen dia a dia tenir un bon projecte educatiu i fer-ho amb vocació de servei públic. Per tant una escola concertada pot fer un servei públic de qualitat, igual que una escola pública pot no fer-lo. Personalment crec que la majoria de les escoles públiques tenen aquest projecte i no sempre passa a la concertada que jo comparteixi el model. Però tractar a totes les concertades iguals i a totes les públiques iguals, pensar que unes totes són perverses i altres totes són pures, no tan sols és fals sinó que també és injust.

Les diferències fins ara les he plantejat a nivell de titularitat. I en aquest sentit el fet de formar part personalment d’una cooperativa de treball associat és per a mi un luxe, ja que em permet formar part d’un projecte educatiu que anem construint, malgrat les nostres dificultats, amb llibertat plena de consciència. Defenso el model cooperatiu per damunt de tot o estaria disposat a que la meva escola s’incorporés a la xarxa de titularitat pública? Això és massa complex, deixem-ho per més endavant.

Deia que fins ara havia parlat de titularitat, però parlem també dels professionals i de les famílies. El professorat de l’escola concertada a vegades és vist, per part de diferents sectors, com una part més d’aquest favoritisme públic envers l’escola concertada. La immensa majoria del professorat de les escoles concertades fa la seva feina amb una gran professionalitat. Crec que la majoria del professorat entra a classe sense tenir en compte qui és el titular de l’escola a l’hora de fer la seva feina. Aquest professorat fa la seva feina amb la mateixa voluntat que qualsevol, però en canvi les seves condicions laborals no són iguals. Un professor d’escola concertada dóna més hores lectives i cobra menys salari. Per tant cal també posar en valor la tasca d’aquesta gent. Les retallades salarials que s’estan aplicant en canvi sí que ens arriben igualment. La percepció de que els criteris d’equitat sols s’apliquen en les retallades i no en les condicions inicials és clara entre molta gent.

I també cal recordar que bona part de les famílies que porten als seus fills a l’escola concertada no ho fan per elitisme. Ho fan perquè no tenen opcions d’accés a la pública, perquè els hi agrada el model d’una escola concertada o per altres motius que no podem menystenir. Quan es fa una crítica global a l’escola concertada no podem oblidar que hi ha una part d’aquestes escoles que busquen un model educatiu de qualitat i de servei públic. Hi ha una part important de famílies que no estan buscant en cap cas l’exclusivitat. I hi ha una immensa majoria de professionals que tenen la mateixa voluntat de fer un bon treball però que ho fan en pitjors condicions laborals. Sols això ja faria replantejar alguns debats. Però no podem oblidar una gran obvietat. El model educatiu actual a Catalunya no permet afrontar el servei públic d’educació sols des de la xarxa de titularitat pública. Per tant afrontem els debats amb profunditat. Cal una visió progressista i realista alhora. Un model que, al meu entendre, permeti avançar cap a un model públic d’educació que garanteixi igualtat d’oportunitats per a tothom, ensenyament de qualitat i preeminència de l’escola de titularitat pública.

Quin model s’ha d’anar implantant no el tinc clar. No comparteixo en cap cas una de les propostes que fan algunes concertades. Es tracta de la proposta del xec educatiu. És a dir cada família rep uns diners per a l’educació de cada fill o filla i la família tria on vol gastar aquests recursos, completant, si cal, el cost educatiu bé sigui a una escola a una escola privada, a una concertada o a una pública. Aquest model suposa augmentar les diferències educatives entre qui pot pagar més diners i qui no en pot pagar. Es planteja a més que la família és qui té tota la potestat sobre l’elecció i el que es fa es subvencionar la seva elecció. L’educació no pot ser això des del meu punt de vista. L’actual model tampoc funciona. Per una banda es concerten escoles amb un finançament que no permet el ple funcionament del centre i alhora es planteja que les famílies aportin la diferència de forma voluntària seguint diferents fórmules. Aquest model actual no permet cap mena de transparència. És un model que afavoreix escoles amb famílies amb més recursos i amb fórmules de titularitat que afavoreixen beneficis fiscals. Algunes escoles concertades tenen dificultats per tirar endavant el seu projecte en un moment de retallada d’ingrés públic i de dificultats de moltes famílies per fer front als pagaments.

Des d’un punt de vista d’esquerres, on jo em situo ideològicament, és evident que cal avançar cap a un model que permeti créixer en nombre d’escoles públiques per tal de garantir el màxim de cobertura de les etapes especialment obligatòries. Això es pot fer creant noves escoles o incorporant a la xarxa de titularitat pública a escoles actualment concertades. Totes dues opcions presenten dificultats realment importants. La primera és perquè en una etapa de decreixement de la despesa en educació difícilment es construiran moltes escoles noves i la segona per les dificultats tècniques i la negativa de molts centres. Tot i així valdria la pena estudiar quines possibilitats hi hauria. Cal establir si en un termini d’anys raonable la ràtio d’escola pública i concertada a casa nostra pot variar de forma significativa.

Si no veiem factible avançar en la línia d’augmentar de forma clara el nombre de places escolars en centres de titularitat pública llavors el que cal fer és garantir que l’actual model funcioni bé. Per tant cal garantir un finançament suficient a les escoles concertades i alhora incrementar de forma clara les garanties de que aquest concert es faci complint tots els compromisos establerts. Augmentar la transparència i exigir un ple grau de corresponsabilitat social em sembla necessari però garantint alhora un finançament just i una equiparació salarial de professionals. Possiblement de les escoles concertades actuals caldrà que algunes caminin cap a un procés de convertir-se en privades perquè no poden garantir aquests principis i en canvi altres concertades s’hauran d’acostar molt més al model de titularitat pública.

Sé que és un debat difícil i no sé si hauré aportat alguna cosa. Personalment crec que és un debat que no està plantejat. Per una banda sota el criteri d’elecció de les famílies hi ha gent que defensa l’escola concertada el més àmplia possible i sota el criteri de necessitat d’educació pública altres plantegen avançar en la desaparició dels concerts. Però a part dels criteris ideològics del debat cal apostar per parlar-ne des de la realitat actual i sobretot saber construir possibles escenaris de futur. Suposo que en el moment actual és massa demanar que la gent valori diferent les escoles concertades en funció del seu model o que es valori la tasca professional de tots els docents. Però en un moment d’atac clar a l’educació a casa nostra és quan cal deixar les coses més clares i defensar models que permetin fer front als reptes que tenim pel davant. Les retallades acabaran afectant a unes i altres escoles i sobretot a les famílies. El debat és difícil, és cert, però fer reduccionisme és una estratègia massa arriscada en un moment tan delicat per l’educació a Catalunya.

Estafes bancàries

Fa unes quantes setmanes vaig veure a twitter que s’estava celebrant una concentració a la Rambla del Poblenou d’afectats per participacions preferents en caixes i bancs. M’hi vaig acostar. És un tema que em queia distant i preferia veure’l de primera mà. Més d’un centenar de persones anaven a les entitats bancàries en manifestació per poder lliurar les reclamacions. Algunes entitats els obrien les portes i acceptaven atendre’ls. D’altres entitats tancaven portes i es negaven. Els manifestants demanaven llavors que vingués la Guàrdia Urbana que reclamava als responsables de l’oficina el dret a atendre peticions. Amb un respecte personal exquisit algun representant de la plataforma lliurava les reclamacions.

Vaig tenir ocasió de parlar amb algunes de les persones concentrades. Gent gran en la seva majoria que veia com havia perdut o li havien segrestat els seus estalvis. Persones que sens dubte volien donar la màxima rendibilitat als seus estalvis però que no es plantejaven viure com a inversors. Persones que lamentaven haver estat enganyades per directors d’oficina que ara es rentaven les mans. Els afectats tenien la sensació que els treballadors bancaris que els havien animat a signar aquests productes no eren conscients de l’estafa que estaven provocant i aquí és on comença la part més difícil d’analitzar. Fins a quin punt són responsables de la situació les persones que van vendre aquests productes? La pressió empresarial que rebien possiblement era forta, però tenen la consciència tranquil·la d’haver informat prou bé dels riscos d’aquestes operacions? Fins a quin punt són còmplices d’una situació que ha portat a una situació límit a moltes de les persones, algunes de les quals segur que tenien un esperit clarament especulatiu però que moltes simplement van confiar?

Xerrar amb aquestes persones em va colpir. Són uns afectats més de la greu crisi que vivim i que està abocant cada cop més persones al límit de l’abisme. Com en el cas de la compra d’habitatges i les hipoteques hi ha gent que ha sabut jugar amb la necessitat que ens han creat de triomf econòmic. Semblava un personatge llunàtic qui no comprava un pis que el dia següent ja s’havia revaloritzat i que “mai baixaria de preu”. Semblava un boig qui no buscava productes bancaris que garantissin uns rendiments extraordinaris. Però aquí no hi havia trampa. El Capitalisme és així, un sistema que garanteix que una immensa majoria pot explotar a la resta. No siguem il·lusos ningú volia socialitzar els beneficis, era una volta més en la terrible màquina que ens ha anat estrenyent i que ara estem veient amb més cruesa que mai.

Per a molta gent els bancs eren espais de seguretat i confiança. Ara es comença a trencar aquesta imatge. Què voleu que us digui, me n’alegro que es faci evident. Em sento més segur de formar part d’un projecte cooperatiu de banca ètica com és Fiare. Pe`ro d’això ja us en parlaré en un primer article.