Valoració ràpida de Mestres

Acabo de veure el programa Mestres a TV3 i volia fer algunes reflexions així, molt desordenadament, però sense deixar-me portar gaire per altres opinions. D’entrada dir que és un programa emotiu i ben fet. TV3 té un format que li funciona i que el fa amb qualitat, sens dubte. També val a dir que el programa té un objectiu de posar en valor la tasca dels Mestres i això sens dubte s’ha de tenir en compte quan es parla d’una feina que sovint no ha estat prou valorada. Existeix una gran distancia entre el tòpic de que els Mestres som una peça clau de la societat i en com aquesta mateixa societat afronta la formació del professorat, les seves condicions laborals o el respecte en la relació diària.

Però lògicament parlaré de les mancances que he vist en aquest primer capítol, acceptant que aquest programa forma part d’una sèrie i que per tant hi poden anar sortint moltes altres coses. El primer que no m’ha agradat és que he vist que tot el professorat ha parlat des del criteri de la vocació i la motivació. Hi ha molts mestres a Catalunya que cada dia tenen un greu problema per entrar a fer classes. Parlar d’això no és menystenir la professió. Ningú ha parlat que hi ha classes que poden arribar a ser molt i molt complicades. No tan sols coneixem alumnes que al cap dels anys ens venen a donar les gràcies, també coneixem alumnes que sabem que no els vam saber ajudar o que fins i tot els vam ensorrar una mica més. En una piulada que he fet he posat que al final si parlem tant de la passió per la nostra feina potser algú decidirà que no cal pagar-nos. Al costat de la passió per la feina hem de posar la professionalitat. Som gent que treballem en un àmbit molt sensible i que ni tenim totes les eines necessàries per fer la nostra feina, ni tenim unes condicions laborals equiparables a la nostra responsabilitat. El perfil de mestres ha estat força limitat a persones que disfruten de la seva feina i està molt bé, però crec que això ja és el que molta gent sap, cal donar altres visions.

Suposo que en propers programes es parlarà més de la secundària, o parlarem més de la formació del professorat o de la relació de les famílies amb les escoles. Suposo que es parlarà de com es fa el procés de matriculació o de la manca de recursos necessaris en una feina com aquesta com podria ser les excedències o altres fórmules. També caldrà escoltar com un mal mestre també pot marcar una vida. Espero que el programa vagi obrint un ventall de realitats. La que avui hem vist de grans professionals motivats és certa, no ho dubteu, però la realitat docent és molt més complexa. En seguirem parlant.

Massa canalles

Si haurem d’acabar l’any escollint el “canalla” de l’any 2012 crec que tindrem greus dificultats. El primer mes de l’any està resultant especialment actiu per veure quanta gent hi aspira i a més en camps tan diferenciats. Si no fos perquè és molt greu i ens afecta a les nostres vides ens ho podríem prendre a guasa, però és molt dur.

Però és que a més hi ha candidats en àmbits molt diferents. A nivell polític no falten candidats. Però crec que en aquests moments val la pena destacar a Francisco Camps. Es difícil trobar un prototipus de “canalla” com ell. El judici de la trama Gurtel està posant en evidència tota la seva actuació com a President de València i ell es permet el joc (o el deliri) de llegir la història de Job durant el judici.

Però també hi ha candidat a “canalla” dins la reialesa. Cada cop hi ha més evidències de les activitats delictives d’Iñaki Urdangarín i cada cop més evidències de la complicitat de la resta de la família, ja veurem si participació activa o encobriment. El gran debat és si pagarà pels seus “presumptes” delictes. Jo aposto a que sí, crec que algú decidirà que es millor fer un fort tallafocs que cremar-se tots plegats.

I en el món de l’esport no deixem de sorprendre’ns amb la capacitat del Reial Madrid i del FC Barcelona per evidenciar models diferents de fer les coses. El jugador merengue Pepe ha fet mèrits més que suficients per ser nomenat “canalla” de l’any ja al mes de gener per la seva agressió a Messi, una agressió plenament coherent amb la seva carrera esportiva (esportiva?)

El quart candidat és de l’àmbit econòmic i té caràcter col·lectiu. Es tractaria de les agències de qualificació. En aquest cas podrien formar part de “canalles anònims” perquè la seva gran virtut és decidir com enfonsar les nostres vides sense sortir esquitxats.

I finalment deixeu-me destacar com a “canalla” de l’any al capità del creuer “Costa Concordia”. En aquest cas les víctimes són més visibles i el seu sainet de com va abandonar el vaixell sense dirigir les tasques de salvament passarà a la història dels “canalles”.

Però acabo fent una darrera reflexió, potser una mica demagògica. El capità del vaixell segur que acabarà pagant pels seus pecats i no tindrà cap reconeixement, al revés rebrà (si es demostra el que va fer merescudament) tots els pals. Pepe evidencia sobretot l mal funcionament dels organismes esportius incapaços d’actuar d’ofici, però sols és futbol. Però en els altres casos el premi “canalla” serà tan sols una anècdota. El PP té 3 presidents autonòmics jutjats però ha guanyat per majoria absoluta, Urdangarín pot acabar malament però la monarquia no tremolarà i les agències de qualificació seguiran decidint des de la impunitat i l’anonimat. És trist, però segur que al llarg del 2012 trobarem més motius per mirar les coses també amb optimisme.

Mestres i salaris

Hi ha moments en que ens demanen una cosa i la contrària, i a sobre sembla que s’hagi d’empassar sense protestar. En un moment de crisi com l’actual es demana a l’escola que sigui una de les claus de la recuperació del país. Cal augmentar la cohesió social a partir de la igualtat d’oportunitats, cal millorar la capacitació de la nostra joventut en llengües estrangeres i noves tecnologies, cal aconseguir una millor formació professional, cal augmentar els resultats de l’informe PISA, cal ... però s’ha de fer en un marc de reducció pressupostària envers l’educació i de retallades salarials al professorat.

Catalunya té una llarga tradició pedagògica que en aquests moments no es veu recompensada amb uns pressupostos que posin en valor l’educació. Per millorar cal moltes coses (tot i que primer caldria valorar què vol dir millorar l’educació), però sense una millora pressupostària això no és possible. Cal dotar als centres de millors recursos materials i de major capacitat de personal per poder atendre una educació en condicions. Si es plantegen que la educació és una prioritat, cal reflectir-ho en els números.

I les retallades salarials influeixen directament en la qualitat de l’ensenyament? De forma immediata és evident que no i menys en un col·lectiu que en gran part té una important dosi de motivació professional. Ningú dóna millor les classes per cobrar més diners, però sí que les retallades salarials suposen una certa dosi de desmotivació global, una sensació de tenir cada cop més responsabilitat i menys valoració. No podem aspirar a un professorat permanentment il·lusionat quan veu que les condicions laborals empitjoren i per tant té més dificultats econòmiques. El sainet del pagament de la paga extraordinària de Nadal ja va ser el màxim exponent d’aquesta realitat. És cert que podríem parlar de la necessitat de no retallar les condicions salarials en la majoria de professions, però si ho plantejo dels mestres, com podria fer-ho de la sanitat, és perquè se’ns diu que és una prioritat social. Si ens creiem de veritat que el futur del nostre país passa per l’educació parem les màquines, decidim com afrontem aquesta millora, exigim una qualitat a tots els sectors implicats i dotem pressupostàriament aquesta prioritat. Si no ho fem, com a mínim dissimulem, xiulem i no parlem de la necessitat de prioritzar l’escola.

Baròmetre municipal molt dur pel PSC

Fa pocs dies es publicava el darrer baròmetre municipal de Barcelona que ja incorpora els primers sis mesos de govern de CIU, amb Xavier Trias com Alcalde. Els mitjans de comunicació coincidien que els resultats eren un aval a la política de CIU a la ciutat. No he vist cap matís, veient els resultats dóna la sensació que la ciutadania de la nostra ciutat ha viscut amb entusiasme el canvi de govern i que creuen que la ciutat farà un gir impressionant amb el lideratge de Xavier Trias. La Vanguardia per exemple ens deia “Barcelona avala la gestió de Trias” o el Periódico destacava “Els barcelonins aplaudeixen la gestió de Trias i enfonsen al PSC” (aquests del Periódico! ja en parlarem un altre dia). És cert que les dades de percepció de la gestió municipal han millorat aquest semestre a la ciutat. Però no oblidem que partíem del moment major de desconfiança ciutadana a la ciutat i que els mitjans s’han encarregat de netejar la imatge de la ciutat. A això cal sumar-hi una actitud lògica de veure amb optimisme els canvis. Però realment la gent aplaudeix tant el canvi?

Si realment la gent tingués confiança plena en l’actual govern de CIU hi hauria dades de l’enquesta que serien diferents. Per exemple a la pregunta “El darrer any, vostè creu que Barcelona millorarà o empitjorarà?” un 56’1% diu que millorarà ara al desembre de 2011. La mateixa pregunta al desembre de l’any passat era del 70’1% o al desembre de 2009 era del 71’0% i sols el 2008 la dada era equiparable amb un 58’4%. Per tant no existeix tampoc una confiança gaire gran en que Xavier Trias farà millorar la ciutat, més aviat al revés. O per exemple si la gent valorés tant bé el canvi de rumb de la ciutat la valoració de Xavier Trias Alcalde hauria d’haver millorat. I si bé és cert que és el més ben valorat amb una nota de 5’4 la seva nota és la mateixa que al desembre de 2008, dues dècimes superiors al 2009 o una dècima millor que fa un any. Per tant Xavier Trias és igual valorat com a oposició que com Alcalde. De fet Xavier Trias treu la mateixa nota que tenia Jordi Hereu en el primer baròmetre del darrer mandat. El canvi és que Jordi Hereu va passar del 5’4 a l’inici de mandat al 4’1 al juny de 2010. Podríem dir el mateix sobre la pregunta de com valora la gestió de l’Ajuntament. Les dades actuals són equiparables a les del 2007, 2008 o 2009. No estic parlant dels millors moments de percepció de l’Ajuntament, sinó dels moments previs a la gran davallada del 2010 de la imatge, especialment dels socialistes a Catalunya.

Per tant em dóna la sensació, mirant una mica el baròmetre municipal, que Xavier Trias ha sabut capitalitzar el desgast del PSC i una imatge artificial de bloqueig de la ciutat. CIU no ha aparegut com la solució, sinó que s’ha evidenciat els greus problemes del PSC per presentar-se com alternativa a la ciutat de Barcelona. A això cal afegir l’enfonsament en les perspectives electorals del PSC a la ciutat. Crec que el baròmetre és una tímida aprovació de CIU i fortíssim suspens al PSC. El més sorprenent és que el principal partit de l'oposició sigui el gran damnificat d'un baròmetre. La millora de resultats de ERC i el creixement molt important d’ICV-EUiA fan replantejar del tot com s’ha d’afrontar el futur de les esquerres a la ciutat. 

CIU no respira a Barcelona

Ara ja fa més de sis mesos que Xavier Trias va prendre possessió del càrrec d’Alcalde de Barcelona. Sis mesos en els que CIU ha governat la ciutat en minoria però amb el suport especial del PP. Un semestre suficient per veure quin és l’estil i quines són les prioritats de Xavier Trias, no tan sols a la ciutat en general, sinó també als barris. Sis mesos són una mica més d’una vuitena part de mandat i per tant és tot un món, no per veure les inversions realitzades sinó per posar en comú les línies d’actuació. Però en aquest cas no és així.

Estic una mica aïllat de la política municipal i per tant puc tenir una major perspectiva com a veí. No rebo la revista Barcelona Informació tal com es va comprometre CIU i per tant, com a ciutadà compromès vaig a consultar a la web de l’Ajuntament. Com que no veig cap banner que indiqui el procés d’elaboració del Pla d’Actuació Municipal pel període 2012-2015 busco a l’apartat “Acció de Govern” i trobo aquesta definició: “L'acció de Govern es compon de tots els projectes, els plans i les actuacions municipals que tenen per finalitat assolir els objectius que preveu dur a terme el Govern municipal durant el mandat. Algunes de les eines de què es dota el consistori per materialitzar-la es poden consultar en aquest web.” Perfecte, vaig bé. Miro quins documents hi ha i dins de l’apartat del PAM (Pla d’Actuació Municipal) tan sols veig informació de l’anterior PAM, el del període 2008-2011. Per tant la meva conclusió és que Xavier Trias i CIU, després de 190 dies governant no tan sols no em diuen quines prioritats de govern tenen, sinó ni tan sols com pensen discutir-les amb la ciutadania. Insisteixo, més enllà dels grups municipals i les entitats legalment constituïdes. Durant molts anys vaig haver de sentir lliçons de transparència i dret a la informació i per tant o hi havia molta demagògia o han de reconèixer les dificultats d’aquests processos.

En una notícia de la web trobo aquesta referència del mes de juliol : “L'estratègia definida pel PAM es vincularà al pressupost municipal, que també es preveu que se sotmetrà a debat i aprovació definitiva al final d'any. D'aquesta manera, el PAM contindrà les grans línies estratègiques i les accions que impulsarà el Govern de la ciutat, però també els recursos financers i econòmics per dur-ho a terme”

Però aquesta actitud sembla ser que no els hi comporta desgast. Un exemple més del triomf de la “no política”. Sols es cremen els polítics que es mullen. Sols generen polèmica en determinats mitjans les decisions compromeses. La manca de debat no suposa cap desgast. És així de trist. CIU té prou experiència política acumulada sobre la ciutat de Barcelona com per començar a explicar a la ciutadania què volen fer i en aquest sentit crec que com a mínim a la web hauria d’haver-hi alguna resposta. Sé les limitacions pressupostàries del mandat i per això precisament és més important establir les prioritats entre tothom. Algú em pot donar més informació?

La fotografia correspon al procés d'elaboració del PAM 2007-2011.

Recordant a Romuald Grané

Acabo de conèixer la mort de Romuald Grané, dirigent històric del PSUC i sobretot, a nivell personal, un mestre i referent polític. Va néixer a Artés l’any 1923 i ben aviat es va traslladar a Barcelona, on sobretot va ser actiu a Sant Martí. La seva trajectòria va estar molt vinculada a les JSUC i posteriorment al PSUC. Va tenir un paper destacat en la relació entre el partit i la Model i va ser empresonat per la seva militància. Posteriorment va seguir el seu treball polític a ICV durant tota la seva vida. Els darrers anys va viure i militar a Mataró on vivia en una residència a la que hi va anar davant la malaltia de la seva dona, la Flora que ara ja fa uns anys va morir d’Alzheimer. El seu pas per la residència però va ser també un exemple de compromís i dinamització social i cultural.

Però com deia jo vaig tenir el plaer de conèixer al Romuald a l’agrupació de Sant Martí. Sempre fidel als seus principis i sempre discret. De fet al principi no vaig saber que en Romuald era un autèntic històric (no tan sols pels anys de militància sinó per tot el que havia aportat). Era una persona clara, senzilla, que sabia dir les coses, posar en valor a les altres persones i que evitava sempre que podia les confrontacions. A vegades el seu pragmatisme era aclaparador, però tants anys de militància activa i de desfetes li donaven una visió clarivident de moltes coses. Per a la gent més jove que ens incorporàvem a ICV de Sant Martí era tot un referent, sempre actiu, sempre posant a punt el local amb els seus invents i les seves manualitats.

Però també vull recordar d’en Romuald Grané la seva visió de la malaltia i de la mort. Per primer cop vaig conèixer postures clares en relació al dret a la mort. Les converses amb el Romuald a la residència o aprofitant actes d’ICV sempre posaven aquesta visió serena sobre com afrontar la mort. A la fotografia m’estava dedicant el seu llibre, un relat molt colpidor sobre aquest procés “Una reflexió sobre la darrera fase”. No era una persona especial amiga de formar part de direccions o de llistes electorals, però a vegades aquesta és la gent que ha construït més a fons la història de les esquerres del nostre país. Darrerament alguns referents meus han mort, però seria injust sinó digués que en Romuald ha estat el meu principal mirall per mirar d’entendre la política. I per això no he volgut deixar de fer aquestes quatre línies en record seu tan bon punt he conegut la notícia. De fet en dies com avui és quan lamento no saber transmetre amb paraules tot allò que voldria explicar.

Desconfiança política

Un dels aspectes que més surten reflectits en les enquestes d’opinió és la desconfiança en els polítics per part de la gent. El desprestigi de tota la gent que es dedica a la política és prou evident i sempre s’exigeix que els partits en prenguin bona nota. Cada nit electoral la consigna de “hem entès el missatge” és habitual, tal com ho és l’objectiu de tornar a connectar amb la societat que s’escolta sempre que hi ha congressos o discursos destacats. Però la veritat és que sembla que poques coses canvïin. Quin és el motiu que fa que no es faci efectiu aquest canvi? O és que potser no ha de canviar tant la cosa? Hi ha molts motius per explicar-ho però aquí sols citaré tres elements que per a mi són importants.

En primer lloc crec que la política és una estructura que disposa d’un notable poder, menys del que tocaria, però encara suficient. És evident que els poders financers i especulatius dominen en gran part l’escena política i per tant no acceptaran que es prodeixin ensurts en aquest sentit. Mantenir un sistema polític de baixa intensitat, amb una gran capacitat d’intervenció directa és un dels seus objectius. Quan hi ha riscos de poc control es posen directament a la direcció política com els casos de Gràcia i Itàlia o el cas del ministre d’economia espanyol. Per tant hi ha massa interessos en que la política no faci un canvi significatiu.

En segon lloc els partits polítics, com totes les entitats, tenen una gran capacitat d’anquilosament. Unes més que altres, sens dubte, però sempre he desconfiat de la gent que considera que els partits són objectius en sí mateix. Sembla que l’objectiu sigui tenir estructures fortes i cohesionades en els partits i no fer polítiques determinades. Hi ha massa gent que ha fet de la vida política la seva forma de vida en el sentit laboral o en el sentit social. Aquesta gent sovint bloqueja els possibles canvis. No estic dient que hagi d’existir gent dedicada a la política de forma professional ni que no valori la gent “de partit” que fa una feina imprescindible, però no poden ser la única gent que sigui protagonista.

I en tercer lloc està la gent del carrer. No podem acceptar que veiem que la política no va com ens agradaria, entendre que la política és fonamental a les nostres vides i renunciar a fer-hi res. Si els partits no canvien també és perquè no hi ha prou gent nova que decideixi que han de canviar. És cert que les estructures de direcció de la majoria dels partits amb representació són molt tancades, però des de les agrupacions no seria tan difícil fer un canvi en els partits. Per tant, malgrat totes les dificultats, si els partits no canvien és perquè no volem.