Seguirem lluitant

La situació és molt dura. La percepció de que perdem roba a cada bugada és molt forta. Avui diumenge és la proposta de greu retrocés en la llei de l’avortament. Però cada dia acabem sumant la pèrdua de salari, la desprotecció de la gent aturada, l’amenaça de retallada de pensions, l’euro per recepta, l’augment brutal de l’IVA a la cultura, la minva de representativitat política per la reducció dels consistoris, les retallades en salut i educació ... Ho tenim ja molt clar. Les dretes han decidit crear un nou model social aprofitant la seva força electoral, la conjuntura de la crisi i la manca de mobilització sostinguda per part de la societat.

Dijous milers de persones ens manifestàvem arreu de l’Estat per expressar la nostra oposició a les retallades dels governs. Dijous gent molt diversa sortíem al carrer per dir que volíem canviar les coses. Però la pregunta també estava al carrer: serveix d’alguna cosa la mobilització? La meva resposta és clara, la mobilització social és fonamental, útil i necessària, però no sols amb mobilització social aconseguirem canviar les coses. Deixeu-me que posi alguns exemples del meu barri, el Poblenou, i de Sant Martí. Avui el barri és el que és gràcies a la mobilització social. Avui Can Felipa o Can Saladrigas són patrimoni arquitectònic i equipaments públics gràcies a la gent i a les entitats. Ara que commemorem els 20 anys dels Jocs Olímpics podem recordar que si la ronda del litoral passa soterrada davant del barri (i amb això s’ha guanyat en accessibilitat a la platja i espai públic) és gràcies a la campanya “Volem ser consultats”. I podria posar molts més exemples de com és avui el 22@, de com vam salvar un cop i tornarem a salvar la Flor de Maig, de l’Institut Icària ... Sí és cert poso exemples que poden semblar allunyats de la realitat actual, de les lluites d’avui dia. Però no hi estic d’acord. I més avui que podem celebrar un pas endavant gràcies a la mobilització. He participat de la celebració d’haver frenat un desallotjament que hagués suposat un greu problema social.

La nau que allotjava a 300 persones i de la que vaig parlar en el meu darrer article no es desallotjarà de moment. La jutge ha arxivat el cas. I evidentment ho ha fet per la bona feina jurídica, però sens dubte això no hagués passat sense una mobilització social de la gent que viu a la nau i de veïns i veïnes de Sant Martí. No podem parlar de victòria. 300 persones seguiran vivint en una situació infrahumana i sense resoldre els seus problemes, però el panorama que tenien davant si s’executava avui el desallotjament era molt pitjor. L’arxiu del cas suposa donar la raó a una gent que crèiem que podíem canviar una mica les coses i que ens vam implicar i ens vam posar d’acord. I davant teníem un Ajuntament que no ha respost, un Districte que escandalosament s’ha inhibit davant d’un greu problema per a 300 veïns i veïnes de Sant Martí, un Conseller d’Interior que de manera cruel, cínica o irresponsable (com vulgueu dir-li) parlava de gent que es lucrava amb la ferralla, una policia nacional que ja parlava d’expulsions i una propietat que es va negar a negociar. La nau del carrer Puigcerdà no és una victòria però sí que hem evitat una derrota. I tant si serveix la lluita!

Les coses no seran senzilles. Haurem d’aturar les retallades, caldrà recuperar pes pels serveis públics, caldrà lluitar contra l’exclusió de la gent més vulnerable, haurem d’aturar Eurovegas, caldrà defensar el dret a l’avortament, haurem d’exigir transparència, haurem de crear un nou espai de transformació social i política ... què fort tot això! Però no podem renunciar a la lluita. Caldrà aconseguir victòries i evitar derrotes. Caldrà manifestar-nos de nou i caldrà impulsar noves formes de lluita. M’agrada pensar que el meu barri és combatiu, que hi ha molta gent capaç de defensar causes que altres consideren perdudes. M’agrada tenir la sensació que si més no farem tot el que estigui a les nostres mans per construir una nova societat i frenar l’onada dretana i feixista que estem patint.

El Cau i el comerç al Poblenou

Uns bons amics meus, la Imma i el Marc han decidit obrir una botiga al barri del Poblenou, concretament a la Rambla. D’entrada això ja és una notícia. Han obert una botiga que es diu “El Cau del Poblenou” i on podreu trobar una variada proposta de regals, souvenirs, detalls i materials vinculats a la cultura popular catalana. Algú pot pensar que aquest article comença com un anunci, i no s’equivoca, no ens enganyem. Espero que els hi vagi molt bé i que tinguin molta sort i no podia deixar de donar-vos a conèixer “El cau del Poblenou” que també podeu conèixer a través del Facebook.

Però també volia aprofitar la bona notícia d’aquesta nova botiga per parlar breuement d’un tema que sovint tenim força oblidat, si més no en el discurs de moltes forces d’esquerres. El comerç de proximitat és una eina fonamental per teixir barri. Sense comerç de proximitat els nostres carrers no tindrien la mateixa vitalitat, les nostres relacions socials serien diferents i l’activitat econòmica també canviaria. El meu barri del Poblenou és en aquest sentit un bon exemple. Per tant cal donar suport al comerç de proximitat per tal de mantenir aquesta vida social de barri i per garantir ocupació de proximitat. Però què vol dir donar suport? Hi ha alguns elements que són debats oberts i que volia apuntar.

El primer debat és sobre quin model de comerç de proximitat. Una botiga de barri té futur. Però el té si és capaç d’oferir alguna cosa diferent. La confiança, la proximitat del producte, l’especialització ... No tot el comerç pot triomfar als barris. Viuran evidentment les botigues d’alimentació diversa per l’horari, però poca cosa més si no hi ha una aposta diferent al darrera. Al Poblenou pot funcionar el Cau del Poblenou perquè ofereix cultura catalana per a gent del barri i pel turisme. Poden funcionar també altres negocis del barri com la llibreria Etcètera, les botigues de vins El Vinyet o DVI, restaurants com el Recasens, el Tio Ché, la Pubilla, la Licorera ... en general botigues on la gent que hi ha darrera del mostrador té molt clar que ens vol oferir una cosa diferent.

El segon debat seria sobre la llibertat d’horaris. Tinc clar que estic en contra d’augmentar l’actual llibertat d’horaris. Sóc contrari a l’obertura del comerç (en general) els festius. Aquesta llibertat horària crec que suposa degradació de les condicions laborals del personal i que acaba millorant les condicions de competència de les grans superfícies o els eixos del centre de la ciutat. És un debat complex i que no conec en profunditat i per tant m’agradaria saber què en penseu.

Hi ha un tercer debat, però, que no vull afrontar i que seria sobre l’acumulació de comerç en determinats col·lectius. Aquest tema m’interessa poc.

 Sé que al Poblenou el comerç té futur i sé que hem d’entendre que aquest comerç ajuda a donar vida al nostre barri. I, com no, vull acabar desitjant una llarga vida al Cau del Poblenou.

Són 300 i els volen fer fora

Dilluns es va aturar el desallotjament previst de les naus industrials ocupades per unes 300 persones al barri del Besòs. La jutge ha paralitzat de moment l’ordre, pe`ro ni molt menys s’ha resolt la situació. Aquestes naus acullen a unes 300 persones vivint, i malvivint, però també a molta més gent que hi participa de forma puntual per la seva activitat econòmica vinculada a la ferralla. Durant el cap de setmana he participat de diferents activitats de solidaritat amb aquesta gent i avui dilluns hi he tornat a ser. Per tant he conegut a gent de la que hi viu, he visitat les anus i he vist les condicions, he conegut també bona part dels problemes que tenen. M’he acostat a la seva realitat, m’he preocupat pel seu futur, he volgut sentir-me solidari amb veïns i veïnes. Una cosa que no ha fet per exemple el Regidor del Districte de Sant Martí que ha considerat que aquest no era el seu problema. Si 300 veïns i veïnes del Districte en situació de gran vulnerabilitat a punt de quedar-se al carrer no és un tema del Regidor del Districte ja veiem quin és el seu tarannà. Això és greu, però no sorprèn. L’actitud municipal davant aquest desallotjament és plenament coherent amb tota la resta d’actuacions que estan duent a terme els governs de dretes a l’estat, a Catalunya i a la ciutat de Barcelona.

La gent que viu a la nau no exigeix mantenir cap privilegi, no demana res sense sentit. Demanen tan sols un termini de temps que els permeti fer un desallotjament en condicions i que es busquin solucions per la seva situació. Avui, visitant la nau, pensava que era realment dur haver de reivindicar que no fessin fora de qualsevol manera a 300 persones d’una nau, on estan vivint en condicions gens favorables. Cal lluitar perquè no vagin a pitjor gent que està vivint sense aigua i en condicions de salubritat realment dures. Però d’això es tractava. Per a molta gent el desallotjament representa quedar-se al carrer, empitjorant la seva situació, ja greu, i augmentant la conflictivitat social per a tothom. Oblidar que som persones, ignorar la vulnerabilitat o amagar la pobresa són eines profundament ideològiques que hem de combatre. En un moment tan greu com l’actual per a totes i tots, no podem oblidar la defensa d’aquella gent que encara està pitjor, que encara té menys a perdre.

Haver aturat aquest dilluns el desallotjament ha estat un pas important gràcies a la feina de la gent que hi viu i de tot el moviment social que ens hi hem solidaritzat, però no és cap victòria. Molta gent seguirà vivint de moment en aquella nau, en situació molt precària, sense prou suport per tirar endavant. Cal afrontar amb valentia aquesta situació. Les seves condicions de vida són fruit d’una societat que cal transformar. L’actitud de menyspreu municipal forma part d’una manera de fer de les dretes a casa nostra. Segons fonts municipals a Sant Martí poden viure al voltant de 650 persones en assentaments. I això no és una prioritat del Regidor de CIU?

Són 300 veïns i veïnes !

Sembla cada cop més possible el desallotjament d’una nau industrial prop a l’entorn del carrer Josep Pla. Al voltant de 300 persones viuen en aquest espai i moltes altres tenen la seva activitat o relació. La gent que viu a la nau ha anat assumint que hauran de complir amb l’ordre judicial de desallotjament, però demanen que es faci en altres condicions, amb temps suficient per fer-ho en condicions i buscant solucions, especialment per a la gent en situació de major vulnerabilitat. El Periódico o La Vanguardia ja han anat tractant la notícia.

Com a veí del Poblenou, un dels barris que viu un major nombre d’assentaments, vull expressar la meva plena solidaritat i per això miraré de participar-hi de les diferents activitats de suport que s’estan organitzant i que podeu consultar a la web de l’Assemblea Social del Poblenou. Especialment dilluns al matí cal expressar de forma clara aquesta solidaritat, cal la nostra presència. Som conscients del que representa que 300 persones es quedin de cop al carrer sense alternatives? És cert que estem vivint el cap de setmana on anem assumint les gravíssimes retallades del PP que ens toquen a totes les persones de prop, però en aquest cas no parlem de retallades, parlem de deixar al carrer i en greu risc a un gran nombre de veïns i veïnes. I davant d’això el Regidor de Sant Martí, de CIU, diu que aquest no és el seu problema. Cal estar al costat de les persones que es veuen obligades a viure en assentaments sense condicions mínimes d’habitabilitat i cal estar enfront d’aquells polítics que, tot i tenir la responsabilitat, no volen resoldre una situació tan greu com aquesta.

Les 300 persones que viuen a la nau no han representat un problema al barri. Aquesta gent porta un any. La majoria d’aquesta gent ha arribat a aquesta nau després de dures històries personals i mantenen encara la seva esperança de poder seguir construint el seu futur. La nostra resposta social no pot ser d’indiferència. Ens hi juguem massa. Ens hi juguem molt en primer lloc perquè no podem restar indiferents davant del futur immediat de tants veïns i veïnes, però també ens hi juguem molt perquè no vull una societat que es limita a plantejar que aquests són problemes que no són públics ja que estan en un terreny privat. També cal lluitar contra aquesta actitud del govern de CIU.

Davant de tot això la gent afectada reclama de forma principal un acord que suposi l’abandonament de la finca en condicions assumibles, justes i raonables. No es pot ignorar la realitat d’aquesta gent i el fet que non existeixen motius objectius que demostrin la urgència de la mesura. Cal també garantir que les administracions públiques tinguin capacitat per donar resposta a les necessitats bàsiques de tots aquests veïns i veïnes. Es podria haver diferent fins ara, amb eines més potents de mediació, amb un treball més intens i sobretot donant uns terminis de desallotjament més raonables. Ara cal expressar de forma pacífica però molt clara la necessitat de resoldre de manera urgent aquest tema i de forma més intensa la resta de situacions greus que es viuen a Sant Martí i arreu de la ciutat. La resolució del problema d’aquesta nau ha de marcar també tendències de com afrontar la resta d’assentaments i de la capacitat política per resoldre el tema que tindrà el govern municipal.

Per una Justícia poolititzada

S’està parlant molt sobre la renovació del Consell General del Poder Judicial. La forma d’escollir aquest organisme condiciona quina serà la seva orientació. Cada cop s’escolten més veus que parlen de despolititzar la justícia i en aquest cas el CGPJ. Sembla obvi que cal aconseguir que aquests espais estiguin lluny de les negociacions partidistes entre PP i PSOE. Però la pregunta clau és: que els partits polítics no intervinguin suposa una menor politització? Encara que sembli estrany la resposta és clarament que no. L’elecció d’aquest organisme deixat en mans dels professionals de la Justícia podria semblar més objectiu, però no ho és, perquè en primer lloc els jutges tenen ideologia i en segon lloc i sobretot, perquè el propi accés a la Justícia afavoreix de forma clara una clara majoria conservadora.

A Espanya per ser jutge cal tot un procés molt dur i complex, basat en l’esforç i la dedicació exclusiva que suposa una exclusió de determinats sectors socials. Això no passa igual a tot arreu. Els darrers anys s’ha anat produint una feminització de la justícia amb una majoria molt clara de dones, però en canvi no es produeix una democratització en l’accés atenent a les classes socials. Per ser jutge cal haver estudiar Dret, després preparar-se unes oposicions que sols aproven menys del 10% de la gent i que suposen una mitjana mínima de 4 o 5 anys de preparació i un cop aprovat dos anys més de formació. (Demano disculpes si no és exactament així). Qui es pot permetre aquest procés de formació? Evidentment de forma majoritària gent amb possibilitats econòmiques suficients a casa seva, és a dir persones provinents de famílies amb recursos més que suficients. Es calcula per tant que els jutges progressistes (després hauríem de veure què entenem per progressistes) poden arribar a ser un màxim del 25%. És cert que la feina que fan Jutges per la Democràcia és digne de destacar, però la seva representativitat és massa baixa en comparació amb les associacions conservadores o purament corporativistes. L’elecció del CGPJ per part dels jutges seria per tant una elecció de caràcter molt conservador. Si més no el Parlament representa, malgrat totes les limitacions, a molta més gent.

És cert que existeix cada dia més la tendència a pensar que tot allò que sorgeix del debat entre polítics és més pervers que allò que es produeix a espais no directament controlats pels partits. Pot haver-hi una base lògica per creure això, però aquest element no ens pot fer entendre que hem de prescindir de la política. En molts àmbits fonamentals de la nostra vida els sectors conservadors tenen més capacitat d’influència que en els resultats electorals. Avui el resultat electoral del PP a nivell d’Espanya és brutal, és cert. Però això no ens ha de portar a creure que la Justícia serà menys conservadora o que el que cal realment és assumir més el poder polític i per extensió la resta de poders fonamentals per la democràcia per part de la majoria de la gent. Transformar la nostra societat passa sens dubte per fer majories parlamentàries que permetin aquestes transformacions. No sols passa per això, però també és necessària aquesta majoria.

Ens agrada el Poblenou

Alguna vegada ja he explicat que un grup de gent d’ICV del Poblenou vam impulsar uns sopars tertúlia oberts a altra gent del barri per poder parlar de temes diversos que ens preocupaven. Aquests sopars tertúlia han anat creixent i s’han consolidat com un espai de trobada que ens permeten reflexionar sobre temes molt diferents, sovint amb ponents convidats que ens estimulen al debat, i mirant de combinar temes molt propers al barri (hem parlat de mobilitat al Poblenou o del 22@ per exemple) amb temes més generals (hem parlat per exemple de justícia o de mitjans de comunicació). En el darrer sopar d’aquest curs vam voler parlar sobre el barri del Poblenou, sense un ponent oficial i mirant de buscar aquells elements que més ens agradaven del barri i com el vivíem des de les diferents perspectives. En aquest article miro de recollir algunes idees, no puc fer un resum de prop de tres hores de tertúlia ni pretenc fer una radiografia del barri, però m’ha semblat oportú posar per escrit algunes de les idees del debat que vam fer.

Un dels primers elements que vam destacar és que el Poblenou és un barri amb una gran diferència entre un nucli central (la Rambla i un petit entorn al seu voltant) i la resta del barri. Un barri gran, poc dens i gens uniforme. Aquesta diferència pot afectar molt la valoració que en fem. La Rambla del Poblenou és un eix que funciona molt bé, en un barri de carrers i no de places, la Rambla esdevé l’espai de trobada i de mobilització, de compra i de lleure. El seu disseny permet acomplir perfectament aquesta missió. La resta de barri o fins i tot de barriades del Poblenou, és molt més divers. Espais molt poc vius en alguns casos, carrers abandonats, espais nous de parcs interiors, zones de passatges i de velles indústries ... Un dels grans reptes és una major cohesió.

Un segon element que es va tractar va ser que des de finals dels anys 80 el Poblenou és un dels espais en major transformació a la nostra ciutat. Fins aquelles dates el barri era estàtic però des de llavors ha canviat sense parar i encara té molts reptes per transformar-se. Es va recordar quin va ser el paper del moviment associatiu i de l’AVV per garantir que es salvés una manera d’entendre el barri. Globalment aquests canvis es perceben de manera molt diferent segons l’actuació duta a terme. En la banda negativa de les transformacions trobem Diagonal-Mar i després Vila Olímpica, a la banda més positiva trobem el Front Marítim. Però queden molts llocs encara a transformar, especialment vinculats al 22@, un projecte evidentment frenat per la crisi econòmica. També es planteja la necessitat d’aturar aquest procés de transformació. Un dels elements necessaris a desenvolupar per seguir fent canviar el barri i alhora aconseguir una major cohesió del barri (tal com plantejava en el paràgraf anterior) és la transformació de l’eix del carrer Pere IV. Globalment es valorava la millora del barri. No ens podem deixar portar tan sols pel record romàntic del nostre barri, cal recordar la contaminació, la brutícia, les inundacions, l’estat dels carrers ...

Un tercer element que vam tractar va ser la pròpia composició del barri. Tradicionalment s’ha associat el Poblenou al moviment obrer i la classe treballadora. És evident que el barri té una gran part d’aquesta essència. Però al costat d’aquest moviment obrer també hi ha viscut i ha marcat la vida del barri una burgesia i tampoc hem d’oblidar que bona part de la població actual del barri ja no és classe obrera, tot i que en gran part som fills d’aquests sectors. El barri del Poblenou sí que és fruit de les lluites i les reivindicacions i també de les propostes cooperatives. En aquest sentit es veia com un element fonamental de futur aquest model, no tan sols per les quatre cooperatives de consum que actualment funcionen al barri, sinó per la gran potencialitat que té, fins i tot vinculant tot aquest model a un projecte de refundació de la Flor de Maig. També es va voler destacar que avui el Poblenou és un barri més “barrejat”, sense espais tan diferenciats. I en aquests sentit es va destacar el gran paper que hi juguen especialment les escoles públiques del barri.

Un quart element que jo volia destacar del Poblenou era el seu caràcter especial. Un barri amb un moviment associatiu fort en el que destaquen entitats molt fortes des de fa molts anys o nous moviments com l’Assemblea Social. El barri del Poblenou ha estat un lloc on la seva gent ha sabut assimilar sense gaire conflictes totes les realitats. Un barri que no ha estat mai excloent. També es va expressar la preocupació perquè això no canviés. Un barri que per exemple no respon amb oposició davant de la gent que ha de viure en assentaments. Un barri que ha estat solidari i que compta amb experiències tan interessants com l’Apropem-nos. El barri no es transforma tan sols urbanísticament i per tant és important garantir que es segueix mantenint un determinat caràcter i una bona cohesió social.

Un cinquè element que es va tractar va ser el del turisme. Aquesta és una realitat molt recent al barri que per tant ens sorprèn. La situació actual en la que sembla que tenim un 16% de places hoteleres de la ciutat es percep positivament, però també som conscients de que aquest turisme té un límit. La situació actual de crisi econòmica i de dificultats per impulsar altres formes d’activitat econòmica pot afavorir que en un barri com el Poblenou es vulgui créixer més en places hoteleres. Caldrà estar atents a aquest fenomen i exigir que es desenvolupin altres activitats econòmiques productives. El turisme al barri no ha de ser un problema sempre que això no comporti avançar cap a un model de parc temàtic.

Bé, ja m’he allargat molt i he estat incapaç de recollir tot allò que es va dir, però sí que us convido a afegir els vostres comentaris, les vostres vivències. Acabo amb alguns dels elements que es van dir que agradaven més del barri: els espais oberts, la platja, la Rambla, poder anar en bicicleta, que la veïna et saludi, les festes populars, les escoles, barri amb criatures, noves zones verdes ... això sé sense oblidar quins problemes tenim i per quins reptes val la pena treballar.

No a Eurovegas

Molt s’ha escrit ja i molt més s’escriurà sobre EuroVegas. Sembla que la decisió definitiva serà al setembre, però si és així ja haurem patit una derrota. Sóc dels que crec que EuroVegas ni aquí ni enlloc i per tant si al final anés a Madrid ho lamentaria. Però conec més l’impacte que tindria al Baix Llobregat i per tant crec que la implantació a Catalunya tindria greus conseqüències. Comencen a sortir veus ja de suport al projecte. Algunes per interès, altres per snobisme, altres per ideologia. Però jo estic convençut que aquest projecte és una aberració. Potser en un altre moment m’ho miraria una mica més amb calma. Pensaria que és cert que cal ser prudent i no preveure sempre el pitjor, però la realitat ens diu que l’especulació i l’afany de diners ens han portat a la misèria i per tant no puc posar cap filtre a la meva oposició a EuroVegas.

El projecte pot atraure màfies i prostitució, és cert. Però aquests no serien els principals motius de la meva oposició radical. El complex pot suposar un augment de les ludopaties a casa nostra, però ni tan sols aquest és el gran risc d’EuroVegas. La meva opinió és que aquest projecte representa, com cap altre, tot un model que vull combatre i a més seria un atac frontal a un projecte possible de canvi social. En primer lloc la negociació es porta d’esquenes a la gent. En aquest cas però ja no tan sols a la ciutadania en general (no seria una gran novetat, no ens enganyem); aquest projecte es fa d’esquenes als Ajuntaments, al Parlament i fins i tot a una part del govern. És un projecte negociat directament pel President i un reduït entorn. És per tant un exemple brutal per explicar contra quin model polític volem lluitar. Guanyar en democràcia passa per evitar processos tan poc transparents com aquest en assumptes tan importants.

El projecte d’EuroVegas pot suposar un exemple cruel de com els diners poden imposar les seves condicions. No tan sols es donarà un tracte de favor extraordinari fent per exemple que es puguin expropiar les terres per decret. La presència del projecte pot suposar tot un seguit de canvis legals a mida en terrenys tan diferents com la salut, els drets laborals, la immigració o la llei d’espectacles. No tan sols és que m’oposi a aquests canvis sinó que sobretot m’indigna que es puguin dur a terme sense debat i sols per la submissió al poder econòmic. Guanyar en democràcia passa per ser forts davant les agressions dels poderosos.

EuroVegas pot suposar la fi d’un model de parc agrari al Baix Llobregat. Això vol dir deixar 1.500 famílies a l’atur que viuen del camp, això vol dir trencar equilibris ecològics, això vol dir trencar un model que avanci cap a la sobirania alimentària. La gent que estem apostant, cada cop més gent, per les cooperatives de consum, sabem la importància d’un model de país que tingui en compte a la pagesia. No podem malvendre els camps per teòrics guanys econòmics immediats. I aquest és un dels eixos fonamentals també en la meva oposició. Perquè a més aquesta pèrdua és absolutament irreversible. Fins i tot si es comença a tirar endavant el projecte i s’acabés aturant, el model agrari hauria desaparegut. Guanyar en democràcia passa per salvar la terra i la gent que la treballa.

No sóc ni un il·lús ni un romàntic. Sóc algú que ja està fart que es venguin el nostre futur. 

No podem acabar el curs escolar

Divendres vam acabar el curs lectiu. El professorat seguirem treballant uns dies més, avui no em ve de gust debatre sobre les tòpiques vacances de mestre. Hem acabat un curs lectiu i ens preparem pel proper. L’actual curs ha estat tristament protagonitzat per les retallades en educació. Però el pitjor és que l’actual govern sembla plantejar-se amb l’escola el mateix que el famós lema de l’amor, “et retallo més que ahir però menys que demà”. La perspectiva és molt dura. Hi ha molts motius i permeteu-me que enumeri uns quants sense establir un ordre d’importància. Es perden molts llocs de treball, es baixa la qualitat de l’educació, es limita la capacitat de l’escola de ser contrapès social, es precaritza la feina dels docents ... s’oficialitza que no es vol una educació forta, pública, correctora de desigualtats.

Cal reaccionar i saber lluitar. No podem conformar-nos. Dijous passat, per exemple, vaig poder participar de la concentració per l’escola pública al barri del Poblenou, on moltes famílies van alçar la seva veu per un futur digne de l’escola. Podríem posar molts exemples del que ha representat l’escola a casa nostra. Se’m fa difícil pensar que avui dia el català tindria el pes que té sense el paper de l’escola. No crec que es pugui parlar de que vivim a una societat amb relatius pocs conflictes socials sense parlar del paper de l’escola a molts barris. És impossible atendre la convivència multicultural que hem viscut sense parlar de l’escola, eminentment pública de Catalunya. I tot això es va fer amb una escola que avançava amb una sabata i una espardenya però amb una gran capacitat professional. Una escola que certament ha anat creixent arreu amb molt bones escoles però sense recursos excessius. Com pot afrontar l’escola la pitjor crisi econòmica i social que hem conegut retallant de forma dràstica la seva capacitat d’intervenció?

Ja no parlo de l’informe PISA o del nivell d’anglès de l’alumnat. Parlo de l’escola com a espai on oferir oportunitats a la gent que ho està passant pitjor. Parlo de l’educació que pot ajudar a construir futurs, a superar greus moments familiars, a fer xarxes socials per fer front a un demà realment incert. Parlo de l’escola com a peça clau per mirar de construir una societat més igualitària. De l’escola pel 99%. Cal lluitar de forma prioritària contra les retallades en educació. Cal apostar per prestigiar l’escola pública i el seu professorat. Cal treballar per crear nous espais de relació escola pública i escola concertada (tal i com ja vaig escriure al meu blog). Cal creure que des de l’escola tenim moltes coses a fer, coses absolutament necessàries. Acaba un curs lectiu, però no podem esperar de braços creuats veient com se’ns mor un model educatiu que ha sabut donar resposta a molts reptes socials. La lluita per aquest model educatiu no pot acabar el curs.