A mi que m'avaluin

El món de l’educació acostuma a ser un aspecte que de forma continuada apareix en els debats públics. Se’n parla sovint però en canvi poques vegades s’acaba aprofundint a nivell social. Sols existeixen debats dins el propi món de l’educació que són sempre interessants però que al final tenen poca repercussió. Un debat profund a nivell educatiu però alhora social no s’acaba de produir. Però de tant en tant sí que hi ha moments en que l’educació esdevé més mediàtica. I ara és un d’aquests moments.

Les reformes educatives proposades pel nou govern del PP a nivell d’Espanya, la campanya a favor de l’escola catalana, les retallades que condemnen l’escola 0-3 anys de Barcelona a la marginalitat i propostes que estan damunt la taula com la suposada novetat de la professionalització de les direccions dels centres públics, l’avaluació de centres fent públics els resultats, l’aprenentatge de la constitució … I a nivell de Catalunya a això es suma el nou programa de TV3 Mestres que suposa un major debat públic sobre l’estat de l’educació.

En aquest article no voldria entrar a fons en cap tema educatiu però sí que pretenc fer evident una gran contradicció que es viu en aquest món de l’educació. Per una banda quan es pregunta a la gent sobre què s’espera dels mestres i de l’escola es parla de la necessitat de formar persones. Hi ha moltes maneres d’expressar-ho però es parla de fomentar els valors, d’aconseguir que cada alumne es desenvolupi segons les seves possibilitats, es diu que els mestres han de motivar i obrir portes … La major part de la comunitat educativa, especialment la més sensibilitzada, aposta també per aquest model. Hi ha molta gent que es dedica a l’ensenyament i es trenca les banyes per aconseguir que la seva feina permeti que els seus alumnes millorin dia a dia. I ho fa amb perspectiva d’educació individualitzada, amb voluntat d’anar més enllà de les seves obligacions, tenint clar la necessitat d‘educar en la diversitat … I alhora conscient de les grans limitacions que té per fer la seva feina a tots nivells (laboral, de l’entorn escolar, de la pressió familiar, de la societat…). Però en el fons el que tothom demana en públic a l’educació i el que la gent que s’hi dedica intenta oferir si semblen bastant.

Però el problema real és que no és veritat que se’ns demani això a les escoles. Perdoneu-me que faci un símil tan barroer però és com quan algú busca parella. Segur que si se li pregunta dirà que busca algú que sobretot sigui bona persona, però hi ha moltes i moltes bones persones al món que saben que això no és veritat, o com a mínim que amb això no hi ha prou. En l’educació passa el mateix. El que realment s’acaba demanant a l’escola és que aconsegueixi bons resultats acadèmics, que resolgui els problemes de la societat amb la gent jove i que ens lliuri al màxim de la responsabilitat d’educar als nostres fills i filles. Això és el que ens demanen les empreses, els sectors amb capacitat d’influència a la nostra societat, la majoria de mitjans de comunicació i els diferents governs (de forma molt especial els governs conservadors actuals). I aquest és un dels grans drames. A l’escola somniem en formar persones mentre lluitem per aconseguir salvar els resultats. I per tant el millor que podríem fer és deixar les coses clares. Jo no tinc cap problema en millorar els mecanismes d’avaluació dels centres i del professorat però per fer-ho cal deixar molt clar quina és la prioritat que demanem als mestres a casa nostra. Demanar en veu alta que sobretot ens preocupem dels valors i després sols avaluar els resultats en llengua i matemàtiques és una gran trampa.

Avaluació del professorat

Una de les reflexions que parlava amb altres mestres de la meva escola l’altra dia, era l’avaluació del professorat. El tema sorgia arrel d’una experiència que sortia al programa Mestres de TV3 en la que a una escola concertada de Barcelona, si no m’equivoco, la direcció del centre passava uns qüestionaris als alumnes per avaluar els seus professors. També es feia omplir un qüestionari d’avaluació a les famílies. El director explicava que aquesta era una forma d’incentivar la millora de tot l’equip docent i que els resultats comprometien a aquesta millora. A mi l’experiència, tal com estava presentada, no em va agradar, sincerament. Crec que tot era molt formal i tens. La imatge d’una direcció per damunt de tot com a únic interlocutor d’aquest procés d’avaluació no la trobo correcte. L’avaluació plantejada com una pressió no la considero eficaç.

Com a mètode no m’agrada perquè si defenso de forma clara que els exàmens no poden ser la part fonamental de l’avaluació per als meus alumnes no puc acceptar que per a mi, com a mestre, uns qüestionaris tinguin tant valor. Per altra banda no quedava clar en el programa quin pes es donava a les avaluacions fetes per nois i noies i per les famílies. L’alumnat té elements de valoració d’un mestre, sens dubte, però sols són una part de la visió del mestre. Les famílies encara tenen menys elements per valorar un docent. Valorar un professor o professora sols es pot fer si tenim en compte múltiples aspectes i visions. Basar-nos sols en visions parcials pot ser perillós. No estic dient que l’alumnat no tingui capacitat d’avaluació, al revés, són una font fonamental per saber com estàs fent les coses, però la seva visió, evidentment, no és completa. Per tant l’experiència, si més no tal com es presentava, no em va agradar. Però això vol dir que no em sembli bé que se m’avaluï com a mestre?

Crec que se m’ha d’avaluar. Però sobretot se m’ha d’avaluar en funció del treball de tot un equip pedagògic de l’escola i no de forma aïllada. I se m’ha d’avaluar perquè jo tingui elements per a la reflexió. Però llavors, per fer-ho bé, s’ha de fer sense excés de pressió i recollint més elements que permetin una visió més global. Per fer-ho sense pressió no es pot plantejar, com apuntava el reportatge, que el procés d’avaluació i de presa de decisions posteriors, pot conduir a l’acomiadament. Els alumnes no poden prendre part mai, al meu entendre, d’un procés que té implicacions laborals. I deia que a més cal tenir en compte totes les visions. No conec el contingut d’aquests qüestionaris però acceptem que estan bé. Però aquesta és la única manera en que els alumnes poden avaluar els seus mestres? No, és evident. Fins i tot els qüestionaris poden estar afectats per situacions excepcionals. No és el mateix fer el qüestionari el dia després d’una activitat que ha funcionat i ha estat engrescadora que el dia després de tornar els resultats d’una prova que ha anat malament. No crec que els alumnes diguin el mateix si portes uns dies cansat i una mica més borde del normal que si et coincideix l’enquesta amb uns dies més relaxats. Els alumnes segur que contestaran la “veritat”, però potser serà una “veritat” temporal. Jo sempre aprofito moments que considero relaxats per saber que en pensen els meus alumnes de com faig les classes. Fer-ho de forma habitual, al llarg dels anys i amb grups molt diferents t’acaba de donar força pistes de com fas les coses i de què agrada més i menys de com fas les classes o com et relaciones amb els alumnes. També un mestre i especialment un tutor o tutora té molta informació de com percep una classe la manera de treballar de la resta del professorat. Potser aquí ens costa socialitzar aquesta informació, transmetre d’alguna manera aquesta informació, basada sovint en percepcions però de gran valor, a la resta de companys i companyes del claustre.

I la part que em falta és com puc tenir elements d’avaluació com a professor per part de la resta de companys i companyes. Ja no d’allò que els hi diuen els alumnes i les famílies, sinó d’una visió directa i com a professionals. L’altre dia vaig aprofitar que a un dels grups que faig classe hi ha una vetlladora. És per tant una professional que pot observar el meu treball directament i que a més pot saber què diuen els alumnes quan jo marxo. Les seves aportacions em van servir, em van donar una visió més que puc sumar a la meva visió personal i a les sensacions que he rebut. Però no conec altres formes de rebre aquestes aportacions. No ho he dit però en cap cas quan parlo d’avaluació estic parlant del nivell que tinc en la matèria que imparteixo. Crec que puc assumir un procés d’avaluació que m’ajudi a conèixer millor com sóc com a professor, però no conec, de moment, prou experiències que funcionin per aplicar aquesta avaluació als docents. M’agradaria conèixer una mica més sobre aquest tema.

Benvingut senyor Trias al Poblenou

Jordi Évole va rebre fa uns dies el premi Ciutat de Barcelona 2011 als mitjans de comunicació. Un premi sens dubte merescut per algú que ha sabut fer amb ingeni una crítica constant al poder i ha aconseguit fer-nos pensar molt sovint però alhora somriure. En el seu discurs va tornar a deixar una de les seves perles. Referint-se a que no volia ser crític en el discurs va afegir: "És que a banda no puc criticar, perquè l'alcalde ho està fent tot bé. Està fent una gestió impecable. Jo ho llegeixo cada dia a La Vanguardia”. Brillant, en poques paraules es pot explicar tant sobre la imatge de la ciutat de Barcelona i del canvi de govern.

La crisi del gas al barri del Poblenou és un bon exemple d’aquest canvi. No és demagògia dir que si aquest greu incident que ha afectat a milers de persones s’hagués produït durant el govern d’esquerres la pressió al govern de la ciutat hagués estat molt més gran. Si ho comparem amb altres crisis precedents l’Ajuntament no ha rebut i en això hi tenen una gran influència els mitjans de comunicació. Com deia Jordi Évole tot va bé a la ciutat, no passa res i si passa alguna cosa tan greu com aquesta incidència l’Ajuntament pot sortir-ne ben parat.

És curiós veure com el senyor Xavier Trias que com a líder de l’oposició era ràpid assistint als llocs on hi havia problemes i sabia moure’s molt bé ara prefereix optar per la discreció. Repasseu el twitter de l’Alcalde per exemple durant la crisi del Poblenou sense gas natural i veureu que va optar per la màxima discreció. No es va convocar mai als veïns com Ajuntament a assemblees per donar informació o per explicar com reclamar a la companyia, no sabem encara en quin estat estan les instal·lacions i si es pensa actuar per tal d’evitar una situació com aquesta. Xavier Trias es va guanyar la seva fama de proximitat però ara es mostra absent mentre els mitjans de comunicació creen l’ambient clorofòrmic necessari per no provocar a la gent, no fos cas que algú pensés que les coses no s’estan fent bé i cal actuar. A mi m’hagués agradat dir-li a l’Alcalde, benvingut senyor Trias al Poblenou.

Sense Gas en sentit literal

Quan vaig publicar aquest article a Catalunya Press no tenia gas, ara per sort ja en tinc, però el missatge segueix vigent.

Escric aquest article quan fa ja fa 36 hores que no tinc servei de Gas Natural a casa meva, al Poblenou. Em costava concretar un article i crec que aprofitaré aquesta circumstància per fer algunes reflexions. Fugiré de les condicions personals, ja que jo m’he pogut espavilar de moment prou bé i tot i els inconvenients que estic passant no crec que la meva situació sigui comparable a la de gent gran, per exemple, que es troba sense cuina, ni aigua calenta ni calefacció en dies de fred com aquests; o persones amb criatures molt petites. Jo pateixo incomoditats però cal pensar en la gent que veu molt més afectada la seva vida normal.

D’entrada diré que no vull oblidar els 8 anys que vaig estar dins de l’estructura municipal. Vaig viure en primera línia l’esvoranc del Carmel o l’apagada de llum del Passeig Maragall. El Districte, com a administració més propera, vam rebre molt directament la pressió veïnal i vam mirar de resoldre tot allò que es podia fer. Vam assumir estar en primera línia fent allò que podíem, a vegades tan sols escoltant, a vegades resolent temes personals, si més no sent conscients de tot allò que estava passant. Ara em toca un problema com aquest tan sols com a veí, però no vull caure en la demagògia d’estripar-ho tot. És evident que al centre d’atenció instal·lat al Centre Cívic Can Felipa del Poblenou no tan sols hauria d’haver-hi informació de l’empresa Gas Natural (que sols diuen que no saben quan ho podran resoldre, lògicament) i personal d’emergències socials per atendre casos sensibles. Cal proximitat màxima en moments com aquest i jo hagués fet algunes coses diferent.

Però no en faré una batalla política d’aquest tema en contra del govern de CIU. L’avaria ja s’ha produït i el que em sembla més greu, sense tenir tota la informació ni ser un tècnic, és que es torna a posar en evidència la greu actitud de les empreses de subministrament de serveis a casa nostra. El manteniment de les xarxes és molt deficient, treballen al seu ritme al marge de tothom. I quan dic tothom parlo de les pròpies administracions que acaben rendint-se massa cops a les exigències d’aquestes empreses. Obren els carrers quan volen sense respectar els protocols establerts, no treuen els pals dels carrers, inverteixen molt poc en manteniment ... però no se’ls atura els peus. I un dia passa amb la llum i ara passa amb el gas, és igual. Vergonyós és escoltar com es van passant la culpa i al final l’avaria del gas és culpa de que entra aigua d’unes obres de la llum. Tinc la sensació que venem les excel·lències d’una ciutat i d’una societat però que alhora és feble. Sols es pot solucionar un problema com aquest perforant arreu del barri i amb terminis previstos de 3, 4 o 5 dies en alguns casos? I aquest és un exemple més d’una política que no hem sabut fer forta davant els interessos dels sectors econòmics.

I no ho dic ara perquè em sembli una manera d’erosionar a CIU. Després d’una visita d’obres a Horta-Guinardó, escrivia al meu blog el setembre de 2009: “En general les obres estan anant dins dels terminis i s’estan executant força bé. Les queixes veïnals han estat en tots aquests casos puntuals i la finalització de totes aquestes actuacions i de moltes més que avui no hem visitat permetrà posar en valor l’espai públic dels nostres barris. Això sí, en molts casos una constant; les dificultats amb FECSA perquè duguin a terme la seva part. Les dificultats per treure els pals del carrer o completar de forma coordinada les seves actuacions és molt gran. I aquest és un repte important per a l’Ajuntament. Cal saber visualitzar la força municipal davant d’aquestes grans empreses. En primer lloc per garantir l’autoritat municipal i el bé comú davant la prepotència d’alguns i en segon lloc perquè a la gent del barri el que li interessa és que l’espai públic s’arregli i no vol entendre (i amb tota la raó) qui té la responsabilitat de cada detall.”

Avui segueixo pensant que tenim encara pendent aquest repte i que encara està més llunyà.

El 19 de febrer sortiré al carrer per la flexibilitat

El proper diumenge 19 de febrer aniré a la manifestació de Barcelona. Ja he organitzat el cap de setmana tenint-ho en compte. Crec que és important anar-hi. I crec que ho és per molts motius. De fet dels que menys parlaré seran dels que estrictament serveixen per convocar-la. La reforma laboral em sembla molt agressiva en contra dels nostres drets però hi ha tanta gent que ho està explicant molt millor del que jo puc fer que em remeto als clàssics.

Les decisions que s’estan prenent per part dels diferents governs conservadors que patim (a Barcelona, Catalunya i Espanya), conjuntament amb la situació de crisi financera i econòmica estan suposant decisions irreversibles que ens fan retrocedir en molts anys de les nostres conquestes socials. En tots els àmbits veiem com anem perdent espais de drets socials, de cobertures en salut o educació, de paper del català, de dret de les dones a l’avortament ... la sensació és que no estem vivint una etapa de correcció conservadora sinó un moviment que va més enllà, que està generant una nova etapa a la nostra societat. Una etapa dura i que haurà de comptar amb la nostra oposició. Per tant diumenge expressaré també la meva oposició a aquest tsunami antisocial.

La famosa globalització no ha suposat en cap cas la millora de les condicions de vida per a tothom. L’onada conservadora internacional està suposant un enfortiment dels sectors poderosos. L’altre dia veient l’oposició ciutadana de Grècia a les mesures que es votaven al seu parlament, mirava de ser conscient que allò ja no és tan sols política internacional. Diumenge aniré a la manifestació també per llançar un missatge de que arreu d’Europa també som molta la gent que proposem una manera diferent de fer les coses, una manera diferent de construir la nostra vida. Sí Oriol Pujol, hi ha maneres alternatives de fer front a la situació actual, alternatives, això sí, que a tu no et convenen.

Diumenge aniré a la manifestació per expressar el meu suport a tota la gent que lluita per construir una alternativa. I per tant vull donar suport als sindicats, igual que dono suport a determinats partits polítics, entitats socials, ONG, assemblees socials i altres plataformes que estan contribuint a crear consciència crítica i a estar al costat dels que més pateixen la situació actual. Sense cofoismes i absurdes autocomplaences pe`ro alhora fent justícia al paper que tothom està jugant.

Podria donar moltes més raons per anar el dia 19 a la manifestació però deixeu-me que en digui una que pot semblar menor però no ho és. No m’agrada que juguin amb el llenguatge, que ens prenguin les paraules. La reforma laboral afavoreix moltes coses, però no la “flexibilitat”. Garantir les millors condicions perquè una sola part faci allò que vulgui no és flexibilitat, és autoritarisme. Hi haurà flexibilitat per formar-se els treballadors? Per accedir a horaris més flexibles? Per respondre a situacions personals difícils? Per enfortir els moviments sindicals? No em dóna la gana que segueixin parlant com els hi dóna la gana. Diumenge també lluitaré pel poder de les paraules, perquè flexibilitat és una paraula massa maca perquè se la quedin. Ens veiem a la mani?

I Rubalcaba va seguir

Tenia molts dubtes sobre si havia de parlar de les eleccions per la secretaria general del PSOE. No formo part d’aquest partit i no conec gaire la seva dinàmica interna, però veient molts comentaris que s’han anat fent de gent que jo penso que encara en té menys idea, al final m’he animat. I a més ja que dissabte al migdia em va tenir pendent de les notícies sense poder fer la migdiada m’hi sento més legitimat.

En primer lloc fa una mica de pena veure el seguiment per les xarxes socials de l’elecció de Rubalcaba com a nou president. Per una banda tota la gent que no és del PSOE o el PSC amb dos missatges preparats, un per lamentar que sortís Rubalcaba i un lamentant que sortís Chacón. Potser és cert que de cara enfora tant Rubalcaba com Chacón representaven un continuisme, havent estat en tots dos casos ministres de Zapatero, però alguna cosa més es pot dir. I per altra banda els missatges de tota la gent del PSOE i PSC, especialment dels que han perdut, tancant files entorn de la unitat. Pocs missatges ens han aportat gaire cosa. Algun m’ha fet gràcia, com per exemple “Si Rubalcaba era la resposta, quina era la pregunta?” Evidentment el missatge que es dóna a la ciutadania és que de moment poc canvi hi ha.

Possiblement molts delegats i delegades tenien clar que aquest no havia de ser el relleu que reclamava bona part de l’electorat socialista. El partit ha de fer un important gir social, el PSOE ha d’iniciar una etapa amb noves formes de fer política, el PSOE ha de renovar-se. Però aquest procés no es podia evidenciar en l’elecció de la secretaria general. Aquest podia ser tan sols el congrés on s’iniciés un procés necessari però dur i difícil. I per fer aquest procés potser molta gent ha optat per una candidatura que d’entrada té més possibilitats de ser transitòria. Carme Chacón, per la gent que tenia més dubtes, arrossegava dues limitacions importants, la primera és que podia provocar major divisió interna i la segona que si arribava a la secretaria general s’hi quedaria per força temps, a part de ser una candidata que molta gent veia sense una base ideològica prou ferma al darrera. Ara hi ha molta gent que dins del partit començarà a treballar per fer el relleu necessari a nivell de persones i el gir d’esquerres en la seva política. Serà interessant veure com es van posicionant algunes persones que ara s’han mantingut en segona fila. Del que discrepo és que el resultat demostri quina poca força té el PSC dins del PSOE. En primer lloc perquè em sembla evident que Chacón no era una aposta del PSC i en segon lloc perquè en cas de que ho fos el resultat seria prou bo. Però a més, pel que crec, Chacón ha perdut alguns vots de delegats del PSC per la seva actitud sobre pacte fiscal i per no representar el que necessita el partit a Catalunya, vots que li haurien donat la Secretaria General, no oblidem que 22 vots no són 22 persones sinó 11 persones que haguessin canviat el seu vot.

Però vull acabar desitjant que el procés sigui molt positiu pel PSOE. No m’agrada la política que ha dut a terme el partit els darrers anys, crec que va utilitzar molta energia d’esquerres per donar força a les dretes. Però no podem plantejar canvis socials a casa nostra sense unes forces d’esquerres diverses però amb força. Si el PSOE i PSC no saben fer el gir necessari les forces que ens situem a la seva esquerra podrem créixer però difícilment garantirem polítiques progressistes. Però si s’entesten en no recuperar els valors d’esquerres i federalistes caldrà que molta gent faci el gir personal que el partit no és capaç de fer.

Ferran Mascarell

Ara em sap greu no haver vist la gala dels premis Gaudí del cinema català. No la vaig veure per manca d’interès, aquestes cerimònies acostumen a cansar-me, no havia vist cap de les pel·lícules preferides i vaig preferir fer altres coses. La polèmica posterior però ha donat vidilla a una gala que en tenia ben poca per sí sola, com el fet mateix que la retransmissió de TV3 no fos ni tan sols en directe. Això anys enrere potser no hagués estat molt significatiu, però en l’era del twitter desprestigia la retransmissió en directe. Com deia no vaig veure la gala però sí que persones de molta confiança em van dir que havia estat molt dolenta, de molt baix nivell.

El conseller de cultura Ferran Mascarell va fer el dia següent, davant dels premiats i de l’acadèmia, un discurs molt dur de crítica a la gala i al seu contingut. Ferran Mascarell s’ha de reconèixer que va parlar clar, va dir que la gala no li havia agradat gens cinc vegades. I en aquest sentit comparteixo una part de la seva actitud. Ens passem la vida demanant als polítics que deixin de mentir i de dir tan sols allò que vol escoltar la gent i per tant no seré jo qui recrimini al Conseller de Cultura que parli clar en un àmbit directe de la seva competència i que respongui quan se li adrecen. Aquesta actitud el dia següent de la gala no es produeix en el moment més oportú ja que sembla que sols està dolgut, però benvinguda sigui la seva claredat. Que valori la seva sinceritat no vol dir, però, que estigui d’acord amb el que va dir.

Començo per dir que comparteixo una part del seu argument d’estar fart de que sols es parli dels polítics corruptes. Qui cregui que pot fer una política més honesta té les portes obertes. Durant força temps m’he dedicat a la política de forma professionalitzada i puc assegurar que sempre he tingut els mateixos valors i les mateixes actituds, quan m’he dedicat professionalment a la política o quan m’he dedicat a l’educació. Ara no estic en política de forma professional però em segueix molestant la facilitat de generalitzar un comportament per a tothom que està en llocs públics. No fem cap favor amb aquests reduccionismes, ni ajuda gaire menysprear els càrrecs públics. Critiquem amb duresa allò que fan i si ho veiem clar treballem per canviar-los. Amb el menyspreu podem quedar-nos tranquils per un moment, amb la política hem de canviar les coses.

Però el que no crec que pugui discutir és el dret del sector del cinema català a expressar les seves queixes per les retallades. Això sí que forma part del dret a la llibertat d’expressió. Quan algú denúncia manca d’atenció al seu sector no crec que sigui adequat respondre comparant amb altra gent. El món del cinema té dret a expressar les seves queixes i les seves angoixes i forma part de la feina d’un Conseller escoltar-ho, com forma part de la feina d’un Conseller donar la seva opinió sobre els temes de la seva competència. Uns i altres s’han expressat i per tant ara toca valorar quina part de raó té cadascú. I això, al meu entendre és maduresa.

Èxit o fracàs escolar

El tema de l’èxit i el fracàs escolar l’he tractat altres vegades en els meus escrits, amb unes opinions que possiblement disten bastant de la majoria, però cap problema, a això ja hi estic acostumat. El fet que aquest sigui un tema tractat a El País avui i que el programa Mestres  de TV3 d’avui també es dediqui a aquest tema ha fet que m’animi a publicar alguna reflexió, abans de veure el programa, que sempre queda prou temps per parlar-ne després.

D’entrada hauríem de decidir que vol dir fracàs o èxit escolar. Al meu entendre podríem arribar a definir èxit escolar com “arribar a ser més feliç gràcies a l’escola”. Sí, ja sé que això queda molt “kumbaià” i pot semblar buit de contingut, però crec que tinc alguns elements per defensar-ho. Mirar d’avaluar l’èxit escolar sols a través de variables d’aprenentatge en les matèries instrumentals és reduir una barbaritat el paper de l’escola. Pensar que una escola aconsegueix un fracàs o un èxit sols a través d’unes proves objectives en llengua o matemàtiques sí que és simplisme. Posaré dos exemples radicalment oposats i fins i tot demagògics, però tenint en compte de moment sols criteris numèrics. Que un alumne amb unes condicions impressionants per a l’estudi, és a dir un alumne que podria acabar traient un 10, acabi la seva escolaritat amb un 8, és un èxit escolar? Que un alumne amb greus dificultats aconsegueixi enlloc d’un 2 un quatre és un fracàs escolar?

Però com deia això seria tan sols si comptés els aspectes d’avaluació formals. Però és que quan parlem d’èxit o fracàs escolar no hem de comptabilitzar aspectes com la socialització, la millora d ela capacitat d’empatia, l’adquisició de valors o d’habilitats socials, la capacitat per fer front als problemes ... Un alumne que després de passar per l’escola amb un expedient impecable és incapaç de relacionar-se amb la gent, és intolerant o no sap exterioritzar els seus sentiments és un èxit escolar? Jo crec que no. D’entrada quan tothom parla del paper de l’escola es demana als mestres que obrim portes, que motivem, que eduquem en els valors ... però en canvi s’avalua després a l’escola a partir de l’informe PISA. No podem caure en un romanticisme suïcida de pensar que en aquesta vida sols compta ser feliç, però crec que és important ser-ho i que molts dels elements que ens permetran sentir-nos realitzats a la nostra vida s’eduquen a l’escola però no es comptabilitzen en cap estudi.

Avaluar l’èxit o el fracàs sols a partir d’aprenentatges acadèmics pot condemnar a magnífiques escoles al descrèdit. Comptabilitzarem a l’hora de publicar els resultats d’una escola el punt de partida dels alumnes, la capacitat de l’entorn social de suport, els mitjans dels que disposa o les condicions econòmiques de les famílies? És absurd, és com si féssim una cursa de 1.500 metres barrejant a tothom (joves i vells, professionals i amateurs, persones sanes i persones malaltes) i valoréssim el resultat sense tenir en compte aquests condicionants. Hi ha escoles que aconseguirien resultats acadèmics discrets però que estarien fent una tasca social impagable i també al revés. Avaluar els centres sols des del punt de vista acadèmic i fer-ho sense tenir en compte cap condicionant és injust, absurd i immoral. Avaluar l’èxit i el fracàs escolar sols mirant com acabem a matemàtiques o llengua és pervers, reduccionista i perillós.

Sé que ningú comprarà la meva idea, però en el fons del que es tractaria és de preguntar a la gent quan té 40 o 50 anys si tot allò que va viure i aprendre a l’escola li ha permès ser més feliç a la vida i li ha servit per aportar més a la societat. Jo si hagués avaluat els meus resultats quan estudiava BUP seria un fracassat escolar, ara però, no tan sols miro les meves notes i sóc conscient de com em va marcar l’escola (a EGB en el meu cas), de tot allò que vaig aprendre, de tot allò que vaig compartir. I tot això ha estat fonamental per sentir-me avui útil i feliç, per haver desenvolupat un projecte de vida i per sentir-me una persona compromesa a la meva societat i en el meu entorn.

Moltes altres persones parlaran de la importància (que evidentment no nego) de tenir uns bons resultats acadèmics, de ser punters en resultats acadèmics o de fomentar l’excel·lència, però jo avui necessitava donar aquest contrapunt.

Educació i Política

Cada cop que es parla d’ensenyament i canvis en el sistema educatiu apareix el tòpic de que els polítics haurien de posar-se d’acord en un model educatiu que no vagi canviant en funció dels canvis polítics. Es reclama que l’escola quedi al marge dels canvis de govern i les “dèries” dels partits. Però això és possible o lògic? D’entrada sembla obvi dir que seria necessari però jo no ho veig tan clar, tinc dubtes i són els que vull expressar.

L’educació hauria de ser una part fonamental del projecte social de qualsevol país. Hauria de ser una de les peces claus per construir el futur. I per tant pocs àmbits són tan ideològics com aquest. La política, ben entesa, suposa oferir models socials i fer propostes de com construir aquests models. I per oferir una proposta de societat de futur l’educació passa a ser fonamental. No dic que el model educatiu s’hagi de decidir en àmbits estrictament polítics, però quan parlem del paper de la llengua catalana a l’escola, de si ha d’haver-hi religió als nostres centres educatius, de quin model de formació professional oferim o de quin model de suport a les escoles amb més dificultats no parlem tan sols d’ensenyament, o de quina relació s’estableix entre escola pública i escola concertada, parlem de política. No és el mateix proposar un model d’escola que prioritzi la igualtat d’oportunitats que un model que aposti per l’aposta per l’excel·lència. Algú dirà que això no és incompatible, possiblement, però parlo de posar accents.

Per tant a l’hora de fer un gran pacte polític i social per l’educació hem d’acceptar que sempre hi haurà coses que no podrem tancar. Es pot impulsar un pacte majoritari. És cert que en aquest cas estaria més a prop del que proposaria majoritàriament la comunitat educativa que la majoria parlamentària, però no vull ignorar que pocs temes de la nostra societat són tan sensibles a la política com aquest. Són temps de baixa credibilitat en el sistema polític però precisament per això cal posar en valor allò que en essència és política.

Cultura de l'esforç?

Aquesta setmana volia parlar d’un tema que té més  a veure amb l’educació que amb la política, o potser no. Es tracta del famós tòpic de la necessitat d’estimular la cultura de l’esforç a l’escola. Cada cop que es parla de les mancances del sistema educatiu o de com veiem les noves generacions apareix de forma invariable el comentari que els joves d’avui dia no s’eduquen en la cultura de l’esforç i cal estimular-la. Però realment és tan necessària la cultura de l’esforç?

En abstracte és evident que no. Jo sempre he fugit d’aquest tòpic de que cal formar persones abnegades amb capacitats etèries. Cal tenir capacitat d’esforçar-se quan és necessari i no tinc clar si això es pot educar d’una manera tan senzilla. Forçar als alumnes a “apretar” més i més per aprendre aquest valor no tinc clar que sigui una bona proposta. Proposar a algú que s’esforci més sols pel fet d’educar-lo en aquesta capacitat pot ser simplement una manera de cremar-lo. Cal educar en la capacitat de ser conscient de les teves pròpies limitacions, de les teves capacitats i de saber allò que vols aconseguir. Fruit d’això hauràs de veure tot el que necessites per tenir una vida coherent amb aquests objectius i l’esforç serà un element més o menys necessari per aconseguir-ho.

Permeteu-me que posi un símil esportiu. Crec que és bo estimular la bona forma física. Però no en sí mateixa. Una bona forma física és sinònim de bona salut, una bona forma física et dóna seguretat, una bona forma física et permet fer moltes més activitats. Per tant cal educar que per poder fer tot això cal cuidar-se. Igual que cal explicar que per aconseguir els nostres reptes podem necessitar un esforç, a vegades molt gran. Igual que necessitarem constància, empatia, seguretat en nosaltres mateixos, una bona socialització ... I a més no tothom necessitarà la mateixa capacitat d’esforç per sortir-se’n. Segur que la cultura de l’esforç té aspectes positius, però com moltes d’altres coses. L’esforç, en sí, em recorda el mite cristià de la penitència, hem vingut a aquest món a patir. Si no patim, si no ens esforcem ... les coses no es poden valorar. Segur que es pot fomentar la cultura de l’esforç, però no tinc clar com es fa per aconseguir-ho.