Feliç 2012

Hi ha gent que vol esguerrar-nos el 2012. Gent poderosa i gent del nostre voltant. Jo us proposo fer els desitjos pel nou any darrera un nas de pallasso. 

Perquè amb el nas de pallasso ens serà més fàcil posar-hi bon humor, alegria, esperança, tendresa, passió, diversió, amistat, bogeria ...

Però sense oblidar que el nas de pallasso sigui un nas vermell, per no oblidar-nos del compromís, la lluita, la indignació, la solidaritat i la justícia.

Darrera del meu nas de pallasso et vull desitjar feliç 2012 i espero, a més, poder-ho compartir.

Pere Nieto. Desembre 2011.

Transport de dretes

Sovint costa molt explicar que no tots els governs fan les mateixes polítiques i que hi ha diferències entre els governs de dretes i els governs d’esquerres i diferències segons la força que tenen els diferents partits dins d’una coalició. A vegades passa perquè els partits no sabem explicar què fem i a vegades perquè vivim en una societat que no està per gaire matisos.

El govern de CIU (amb el suport decisiu del PP) a l’Ajuntament de Barcelona ens ho està poant més fàcil d’explicar, ara sols cal que ho expliquem i que la gent accepti escoltar-ho. Ja no parlo de les retallades en escoles bressol, equipaments. Tampoc parlo de la seva indefinició, 6 mesos després d’arribar a l’alcaldia Xavier Trias, sobre què pensen fer als barris. En aquests casos poden sempre al·legar, de forma tramposa, la manca de pressupost i per tant la necessària política de falsa austeritat. Parlo de la política de mobilitat a partir dels pressupostos. Aquí sí que no poden dir res. La decisió és afavorir el cotxe privat i dificultat el transport públic, especialment el col·lectiu. I aquí parlem sobretot de prioritats. Darrera d’aquesta decisió no hi ha estalvi, hi ha política, i clarament política de dretes.

En un moment com l’actual pujar de forma abusiva els títols de transport col·lectiu és un greu error. Precisament per motius econòmics i ecològics és el moment més important per afavorir un traspàs de gent del cotxe al metro o bus. La possible retallada de línies d’autobús i la possibilitat de tancar el metro nocturn es sumen a altres mesures com el retard en les noves infraestructures de metro o l’augment també important de tarifes de transport públic per part de la Generalitat. Però en canvi baixa l’impost de vehicles, es congela el cost de la zona blava i es fa gratuïta la zona verda d’aparcament per als conductors que no tenen multes d’estacionament del darrer any. Absurd.

Sóc usuari de la zona verda d’aparcament i en defenso no tan sols el seu manteniment, sinó l’extensió a tota la ciutat. La zona verda a tota la ciutat afavoriria un increment d’ús del transport públic i alhora garanteix que la gent pugui aparcar prop de casa. Però no ens oblidem cada cop que aparquem el nostre cotxe estem utilitzant espai públic en benefici privat. I això no ha de suposar cap cost? La gent que utilitza el transport públic no tan sols ha de pagar més cara la T-10 sinó que ha d’assumir les despeses de que jo pugui aparcar prop de casa meva? El cost de 20 cèntims diaris el trobava ja massa econòmic però ara la gratuïtat ja crec que és indecent, sobretot quan s’està penalitzant el transport públic amb menys serveis i major cost.

Les mesures en mobilitat que ha pres el govern de Xavier Trias en nom de CIU i PP no són un tema de gestió o de racionalització de despeses. Són una estratègia política per afavorir l’ús del cotxe privat, no hi veig cap altra explicació. I recordem, no tothom aposta igual per les mateixes polítiques, es pot demostrar amb fets damunt de la taula. Deixem d’enganyar-nos dient que tots són iguals.

Resum del blog 2011

Avui faig una cosa una mica egocèntrica, però què voleu que us digui, em fa gràcia. He triat 10 articles que he escrit durant aquest any al meu blog i us el presento per si us interessa llegir-lo. He escrit poc més de 100 articles, una xifra més que respectable, però lluny dels 231 que vaig escriure per exemple el 2009. No he triat nio articles molt del moment electoral ni els articles amb més comentaris o "èxit", és una selecció molt personal.


No sé quins problemes té Barcelona  En aquest cas el temps crec que reforça la idea que hi ha problemes de la ciutat que eren inflats abans de les municipals per donar una imatge de necessitat de canvi a Barcelona. Algú creu que avui la neteja, la seguretat, el manteniment ... estan molt millor?


Ronda del Guinardó, obres i política. Un intent d'explicar perquè estem en política municipal. La transformació de la Ronda del Guinardó per a mi era un bon exemple i encara ho és.


Ningú sap què pensa la gent . Aquest és un dels meus temes recurrents. No m'agrada gens la visió que té molta gent de que no té opinió, sinó que té la veritat.


Diversitat funcional i Antonio Centeno. Cal trencar la visió actual del món de la "discapacitat" però hi ha poc interès a parlar-ne.


Acampada a Plaça Catalunya. Vaig voler viure en primera persona des del principi el 15M i aquest va ser un article molt "en directe".


Crònica sentimental de 8 anys de conseller tècnic. Tothom que em coneix sap què ha representat a la meva vida passar per Horta-Guinardó.


Independència? La meva visió, molt resumida, sobre el tema nacional.


Escola Catalana per a tothom. L'educació eina que no es pot tocar per la convivència.


No m'agraden els deures. Amb el títol ja es veu, no?


Amb un peu a les institucions. La necessitat de poder estar a les institucions i al carrer per tirar endavant la nostra lluita.

Això no és austeritat

Sembla mentida com ens roben el llenguatge. Hi ha una paraula que ara començo a sentir per parlar de les propostes pressupostàries de les diferents administracions, és la paraula austeritat. Però parlem-ne clar, el que ens proposen no és austeritat, són retallades, és un canvi de model. No plantejaré que el moment econòmic actual permeti alegries, però l’austeritat representaria avançar cap a un model econòmic i social on anem prescindit d’allò que és més sobrer i en canvi mantenim intacte allò que ens és essencial. Fer una política d’austeritat representaria prendre mesures econòmiques per salvaguardar la sanitat, l’educació i els serveis socials i afrontar dràsticament mesures en altres àmbits. Per exemple avançar cap a un model on no existeixi l’especulació immobiliària amb la garantia d’habitatge de lloguer a baix preu, o per exemple apostar per un model financer públic que ens salvi de les irresponsabilitats de la banca.

Però quan parlen d’austeritat parlen de pujar el transport públic, de reduir l’escola bressol pública o de baixar salaris. Perquè precisament el que hem de plantejar és que el nostre model d’austeritat va més en el sentit del decreixement. Perquè la pitjor trampa de totes és que ens facin veure que aquestes són mesures necessàries per recuperar el creixement i tornar a la situació anterior. Ens demanen un esforç temporal per poder recuperar la situació anterior. Però sabem que és fals. És insostenible el model que teníem i per tant hem d’aprofitar la situació actual per plantejar un nou model que ens permeti viure amb austeritat real, és a dir prioritzant allò que és essencial per la cohesió social i per un model que afavoreixi que tothom pugui viure el seu model de vida. Jo accepto el principi d’austeritat, però partint per exemple d’una sanitat pública que doni resposta real a totes les necessitats. I per garantir això tampoc podem quedar-nos tan sols en aquella austeritat d’aparador que representa parlar sols de cotxes oficials, càterings i propaganda.

Ara, Banca Ètica

Darrerament he estat molt més conscient de la necessitat d’anar fent canvis personals que em permetin ser més coherent amb allò que defenso. En aquest sentit m’he incorporat recentment a dos projectes que considero que són importants. I ho són perquè m’afecten personalment i contribueixen a avançar en un model de societat més proper al que defenso políticament des de l’esquerra verda. Per una banda formo part d’una cooperativa de consum ecològic i responsable del Poblenou i per altra banda m’he incorporat al projecte FIARE (projectefiare.cat), que promou una banca ètica a casa nostra.

Un element fonamental de la greu crisi financera que estem vivint és la banca tradicional, tothom ho sap. Potser ha arribat el moment de prendre una decisió, potser cal començar a trencar una estructura que afavoreixen un model social que detesto. Hi ha opcions personals per contribuir a un nou model econòmic i social. En finances penso igual que en política. No podem quedar-nos al carrer queixant-nos del govern i denunciant les seves retallades; cal canviar el govern. En el sistema bancari igual, no podem seguir lamentant l’actuació de la banca tradicional i no buscar solucions alternatives. És per això que estic recolzant el projecte de FIARE en col·laboració amb la Banca Popolare Etica d’Itàlia. I ara és un bon moment per recolzar aquest procés ja que s’està culminant el procés de consolidació que permetrà un sistema cooperatiu que pugui oferir tots els serveis bancaris necessaris. I ho vull fer en un marc cooperatiu que em garantirà un seguiment democràtic i un compliment estricte dels principis ètics que han de regir la Banca Ètica. I perquè no dir-ho ho faig sense por, perquè confio en la gent que està tirant endavant el projecte i perquè a més les incerteses actuals sobre el model financer actual no em garanteixen tampoc la plena seguretat.

Tenir un major control de la nostra vida i del nostre consum és un pas necessari per consolidar alternatives socials. En aquest sentit les cooperatives de consum i les cooperatives de banca ètica són eines molt important i amb una gran projecció de futur. Com diu la mateixa entitat volem navegar en les turbulentes aigües de les finances, però ho volem fer a contracorrent. Val la pena saber que els meus diners estan contribuint a un finançament alternatiu i que al costat de molta altra gent podem construir espais econòmics alternatius i viables.

Apropem-nos en perill

Dissabte el matí la rodona del Casino del Poblenou s’ha omplert d’activitat per denunciar la manca de suport al projecte Apropem-nos al barri. Aquesta és una xarxa ciutadana integrada per veïns i veïnes, entitats i serveis del barri que treballa de forma coordinada per tal d’assolir una millor convivència al barri i facilitar la vida a totes les persones del Poblenou, especialment a aquelles amb major dificultat o que acaben d’arribar a casa nostra. Una xarxa que treballa en el camp de la immigració i des de la societat civil per donar respostes als reptes dels nostres dies. El projecte Apropem-nos ha tingut una activitat molt intensa. Sense anar més lluny podeu conèixer algunes de les activitats dutes a terme durant el darrer any (que podeu consultar a la web de l’AVV delPoblenou), per exemple 500 participacions a cursos de llengua catalana, castellana i alfabetització o 450 visites al punt d’acollida amb assessorament. Però la xarxa Apropem-nos va molt més enllà de serveis a les persones com a usuàries. Apropem-nos és un espai de trobada, de relació, de dinamització cultural ...

I aquest projecte avui està en perill. Aquest és un dels projectes que demostren que no tan sols hi ha retallades que afecten a la racionalització de serveis o a un augment de la racionalització en les despeses. El més greu és que les retallades són una excusa per anar prioritzant unes polítiques conservadores que no posen en el seu eix a les persones. Hi ha polítiques que no estan a la llista de les prioritats del govern i per tant es produeix la greu situació de que un projecte com Apropem-nos acumula un deute de subvencions previstes molt important però alhora no es garanteixen ingressos de futur. La Generalitat de Catalunya i, en menor mesura, l’Ajuntament de Barcelona, són responsables de que un projecte d’aquestes característiques estigui en perill, si més no amb la potència actual. Segur que el barri seguirà apostant per la convivència i per la solidaritat.

Unitat d'esquerres

Amb aquest article he començat una col·laboració amb XCAT.CAT

 Un dels debats recurrents és la necessitat de la unitat de les esquerres per fer front a l’onada conservadora que estem vivint arreu. D’entrada sembla absolutament inqüestionable que si totes les esquerres visualitzessin una proposta electoral conjunta estarien en millor disposició per fer front a unes forces de dretes crescudes i que arrasen electoralment. Però la resposta a aquest problema no pot ser d’entrada una coalició de les tres formacions d’esquerres que actualment tenen representació parlamentària a Catalunya, PSC, ICV-EUiA i ERC.
D’entrada les sumes de sigles no acostumen a suposar sumes de votants. Hi ha electorat de tots tres partits que no entendria de cap manera que anéssim conjuntament a unes. I per altra banda tampoc crec que sigui clar que s’incorporés nou electorat si es tirés endavant aquesta proposta. La gent que ha deixat de participar a les eleccions o que ha buscat el seu espai en el vot en blanc, el vot nul o formacions que expressen descontentament, no crec que canviessin el seu criteri pel mer fet d’anar junts tres partits polítics d’esquerres.
Per tant, segons el meu criteri, no hem de plantejar com a objectiu una sortida unitària d’esquerres davant de les eleccions, sinó sobretot garantir que hi ha una alternativa d’esquerres a la societat actual  i que aquesta sortida s’ha de concretar també electoralment. El que cal ara és lluitar contra la terrible sensació de que la política actual és irreversible i que les mesures ultraconservadores són necessàries. Per generar il·lusió en un canvi electoral primer cal demostrar la viabilitat d’una alternativa.
En primer lloc cal ser d’esquerres. Ja sé que sembla obvi començar per aquí, però no sempre és així. Cal radicalitat en contra de tot allò que representen els governs conservadors. Plantejar la possibilitat de pactar uns pressupostos, per exemple, demostra que és possible corregir determinats plantejaments econòmics d’un govern, quan el que cal és un canvi radical. Les esquerres no podem plantejar fer un paper subsidiari de correcció d’una tendència de les dretes, les esquerres sols podem plantejar una alternativa. Ser d’esquerres vol dir defensar que hi ha un model alternatiu al de les retallades en aquests àmbits.
En segon lloc cal un treball molt difícil de generositat. Acceptar que totes tres formacions que abans he citat formen part de l’espai de les esquerres i que totes tres propostes electorals són necessàries per construir una alternativa al model actual. Amb accents diferents, però totes tres opcions esdevenen pals de paller d’aquest procés necessari d’unitat d’acció de les esquerres. Però també generositat per entendre que les esquerres no són ni molt menys sols els tres partits d’esquerres majoritaris. Tot allò que representa les esquerres i no està al voltant del PSC, ICV-EUiA o ERC és fonamental per fer una majoria social i electoral d’esquerres. I d’aquest espai han de formar-ne part gent vinculada al 15M, gent d’altres formacions polítiques d’esquerres, persones vinculades a entitats socials, col·lectius actius a nivell local …
I en tercer lloc, si més no de moment, cal estructurar espais de debat polític de les esquerres que vagin més enllà dels partits i de les eleccions. Cal generar, en tots els àmbits possibles, espais que generin interès per la política, esperança per la transformació i crítica per canviar les actuals maneres de fer les coses. Generant aquest debat i espais de trobada aconseguirem crear unes millors condicions per garantir espais de govern que permetin transformar des de les esquerres.

Nadal, comerç i patinades

Cal reconèixer que aquestes seran unes festes de Nadal potser una mica atípiques. La crisi marcarà en gran part la celebració. Bé és cert que no és el primer cop que celebrem un Nadal sota els efectes de la crisi econòmica, però tinc la sensació que per primer cop comença a existir la certesa de que no és cert que aviat recuperarem la situació econòmica. D’aquesta crisi no ens en sortirem tornat a la situació anterior, d’aquesta crisi ens en sortirem  amb un canvi de model social i econòmic (si més no a Occident) i el que cal veure és cap on serà aquest gir.

I cada cop que arriba Nadal ens trobem amb un debat que és complex. Per una banda com podem ajudar al comerç, especialment al comerç de barri, i alhora com podem impulsar una cultura de major austeritat i control de la despesa. Fomentar un canvi d’hàbits en el consum no hauria de ser una conseqüència tan sols de la crisi econòmica, sinó també de la responsabilitat social i de la necessitat ecològica. Posar com a pilar de la nostra economia el consum per damunt de les nostres necessitats i possibilitats és absurd. Enguany les compres seran inferiors, segurament, però això ja és positiu. El nou model econòmic que cal impulsar no pot passar en cap cas per recuperar uns nivells de consum que afavoreixen les diferències socials i que tenen una gran petjada econòmica.

Però això no vol dir que no haguem de fer res davant de la situació de crisi que viu el comerç a casa nostra. El comerç de barri és una bon model per a una ciutat com Barcelona. Els barris que disposen de comerç són més atractius i vius. Generen relacions socials i coneixences, afavoreixen la vida social i permeten mantenir una vida activa per exemple a la gent molt gran que pot fer vida al barri però li costa molt més traslladar-se. Els comerços poden oferir sensació de seguretat a molts carrers. El comerç genera activitat econòmica i ocupació. Per tant és bo donar-li suport i en aquest sentit crec que hi ha activitats com per exemple les jornades de comerç al carrer que són un encert. També caldria donar major suport a les relacions entre el comerç de barri i el moviment associatiu o afavorir, per exemple, campanyes de difusió.

Però la instal·lació d’una pista de gel a la Plaça Catalunya crec que no té res a veure amb aquest plantejament. A part de ser una privatització d’espai públic i una despesa innecessària d’energia, la pista de gel crec que no afavoreix el comerç de barri. Ja s’ha parlat prou de perquè hi ha motius per no voler una instal·lació d’aquesta mena a la ciutat, però voldria afegir el de la inutilitat en la promoció comercial. De veritat està justificada una inversió com aquesta per afavorir la compra a les botigues de barri? No creieu que precisament s’afavoreix la venda al Corte Inglés? Per cert, un dels exemples més clars de manca de respecte als drets sindicals a casa nostra. Ja sé que es reparteixen vals de descompte a comerços associats però no sé si aquest ha estat un estímul suficient. El comerç ha de vetllar per una bona imatge de les botigues, per uns carrers amables (no cal amb tanta i tanta llum), per una vinculació estreta al barri, per sortir al carrer ... No crec que el principal objectiu dels eixos comercials d’aquesta ciutat sigui posar en el mapa del comerç a la ciutat, sinó afavorir que la gent de la ciutat compri al barri, i en aquest sentit crec que s’han fet molt millors campanyes.