La independència ha guanyat?

La meva capacitat de sorpresa no té límit. Veure algunes valoracions electorals em fan plantejar-me que o bé ja hi ha gent amb un gran nivell de demagògia o jo no entenc res de res. També hi ha la possibilitat que siguin les dues coses.

La portada del diari Punt-Avui per a mi és sorprenent “Catalonia is not Spain”, com ho és la valoració de CIU. Plantejar que Catalunya ha votat molt diferent que Espanya és absurd. Les dretes han guanyat, l'esquerra verda ha crescut i el PSC s'ha ensorrat. No crec en cap cas que la gent hagi votat en clau referèndum i per tant mirar d’analitzar les dades des d’aquesta clau em sembla absurd. D'entrada comptar que una força liderada per Duran i Lleida sigui un símptoma d’una voluntat política clara d’avançar cap a la independència em sembla força temerari. Duran i Lleida no és un exemple de sobiranisme precisament. Però és que a més no oblidem que si sumem les tres forces previsiblement sobiranistes (CIU, ICV.EUiA i ERC) sumen 22 escons, la suma de les forces teòricament estatalistes suma 25 escons. Aquest és el resultat que ens aboca a la independència?

I no ho dic perquè no cregui que hi haguem d'avançar, però em sembla que el resultat de les forces sobiranistes sumat a la majoria absoluta del PP no demostra que el procés de independència sigui imminent, a mi ja m’estaria bé. I tampoc han triomfat altres fórmules com la demanda de vot nul de SI o de vot en blanc de les CUP. Tampoc el resultat d'abstenció, vot nul i blanc al Senat ha estat gaire superior a la mitjana estatal. Aquí el resultat no és el del País Basc. Allà la suma de vots a Amaiur i PNB sí que és un resultat que marca un camí clar, però a casa nostra desgraciadament no és el mateix. Valoro positivament que el PP no hagi aconseguit un gran resultat a Catalunya, però em sembla que encara ens queda molta feina a fer en el terreny social i en el nacional. I mentre CIU pretengui equiparar nació i partit la cosa no serà gaire senzilla. En aquest sentit caldrà seguir donant suport a propostes socials que ens permetin avançar en aquest sentit.

20 N com ha anat als partits catalans

Diu el tòpic que a les nits electorals tothom guanya i com no podia ser d’una altra manera a la nit d’ahir a Catalunya tothom va guanyar, això sí com tot tòpic que s’aguanti, ha de contenir un altre tòpic, que tota regla sempre té una excepció. I en aquest cas l’excepció és prou important i es diu PSC.

El PSC va obtenir uns resultats electorals que estan molt per sota fins i tot de les prediccions de baixada que hi havia. Perdre el primer lloc a Catalunya i sols mantenir-lo a Barcelona és un cop molt dur que fa encara més evident la necessitat de replantejament integral del partit. Carme Chacón confiava en un millor resultat per poder tenir un major protagonisme al PSC i sobretot al PSOE. Per tant el PSC afronta aquesta crisi sense líders clars, amb canvis necessaris en la seva orientació política i en el marc d’un PSOE en greu crisi. Per tant la complexitat de la sortida és molt gran i sincerament els hi desitjo molta sort en aquest camí.

El Partit Popular a Catalunya ha obtingut un gran resultat, però per sota de les seves expectatives. A Catalunya no es pot parlar de tsunami del PP, però sí de tsunami conservador. El gran avantatge del PP és que aquest resultat, no tant a Catalunya si no a la resta de l’Estat, els hi dóna una gran força per negociar amb CIU a Catalunya.

CIU aconsegueix una victòria molt important, però més en clau econòmica i social que nacional. Quedar per davant del PSC és un magnífic resultat per a CIU que interpreta el seu resultat com un aval a la seva política de retallades. Avui CIU està més còmode per imposar la seva política conservadora però està més incòmode per avançar en autogovern. Podrà mantenir una política social regressiva i una política fiscal per als sectors benestants, però dubto que avanci en aspectes nacionals. D’aquest tema en parlaré en el proper article.

ERC ha aconseguit salvar els mobles. Tal com ja avançava en el meu darrer article abans del 20N han sabut plantejar uns canvis que els hi permeten afrontar la recuperació. Milloren en relació a darreres convocatòries però tampoc podem perdre de vista que perden 50.000 vots respecte a les darreres generals. La part més positiva és que han aconseguit ser la veu independentista clara davant aventures tan etèries com demanar el vot nul per part de SI o l’abstenció (que ningú atribueix a independentisme) de les CUP. Ara però ERC haurà de decidir haurà d’afrontar debats molt importants sobre estructures internes i orientació política. Si més no fer-ho amb els resultats de diumenge ja és una altra cosa.

I permeteu-me que d’ICV-EUiA en parli en propers articles.

20N anàlisi d'urgència

Acabo de tornar de l’hotel on es feia el seguiment de resultats d’ICV-EUiA i demà he de fer classes, però em venia de gust fer una primera valoració dels resultats de les eleccions generals. 

En primer lloc no ens enganyem. Per a la gent que ens definim d’esquerres el resultat és molt dolent. A nivell estatal l’onada blava ha estat imparable i a Catalunya la suma de CIU i PP és molt important. Això es produeix en gran part per l’enfonsada socialista més que pel progrés conservador, però és igual, els resultats són els que són. El sectors conservadors, els mercats i la gent de dretes poden brindar tranquil·lament aquesta nit. Qui vol fer avançar la societat en un sentit més just i solidari avui ho té més difícil. El resultat no ofereix gaires matisos.

Però posats a trobar aquests elements a destacar sí que cal posar en valor el resultat d’ICV-EUiA. La representació de tres escons ens permetrà fer més i millor feina. Tenim un repte i hem aconseguit trencar un sostre de fa molts anys. Per tant hem sabut recollir el descontentament de molta gent d’esquerres amb una bona campanya liderada per un gran Joan Coscubiela. Però no ens podem deixar portar pel cofoisme, perquè ara haurem de fer molt bona feina al Congrés, però també haurem d’ampliar la base social d’ICV-EUiA. En el moment de greu crisi del PSC no hem sabut atreure a més votants d’esquerres i per tant, malgrat l’èxit parcial d’aquesta nit, ens ve una feinada a sobre que no ens podem acabar.

Però també hi ha altra gent que haurà de reflexionar. Qui considera que hi ha una majoria social que vol transformar la societat en un sentit diferent sense passar pels partits tradicionals s’ho haurà de replantejar. La suma de vots en blanc, nuls i a partits no parlamentaris de l’òrbita que podem entendre més propers als indignats superen de poc els 200.000 vots a Catalunya. La suma de vots dels partits que deien que no s’havia de votar arriba a prop dels 3.000.000. És a dir PP+CIU+PSC a Catalunya sumen més vots que sumant tots els vots a tota la resta de partits, més vot nul, més vot en blanc i abstenció. Per tant l’alternativa no està aquí i pensar que hi ha majories que faran els canvis sense entrar a les institucions crec que és un error.

D’aquest tema en parlaré, i de l’ensorrada socialista, i del resultat al País Basc, i de la meva porra ... però ara marxo a dormir.

Cap a on va la campanya?

Estem arribant al final de la campanya electoral i hi ha coses que es van definint. A Catalunya el PSC pot acabar mantenint la primera posició, però patirà un important revés igual que CIU que aspirava a quedar en primer lloc a Catalunya i acaba la campanya mirant pel retrovisor per si el PP l’atrapa. CIU i PSC sembla que no aconsegueixen mobilitzar als seus electors. El PSC viu una etapa de gran incertesa i es presentava ja a les eleccions amb unes expectatives molt baixes. CIU viu el gran descontentament de bona part de la societat en relació al govern català. Dubto per exemple que gaires metges votin CIU amb la patètica gestió que s’està duent a terme a sanitat. Davant d’aquesta situació el PP pot fer un resultat històric a casa nostra totalment paral·lel al resultat a nivell estatal. Sols una reacció majoritària davant la por a una majoria absoluta conservadora pot arribar a suposar un cert canvi de tendència.

El resultat d’ERC i ICV-EUiA pot ser molt diferent, tot i que sempre és més difícil d’encertar la tendència en els partits amb menys escons. ERC sembla clar que aconseguirà el triomf de salvar els mobles, que no era gens previsible fa un temps. Ha fet una bona campanya amb un lema que volgudament ha recordat una campanya publicitària en positiu com era la de “la república de casa teva” d’IKEA. ERC ha apostat per superar la crisi canviant les cares i de moment no es pot queixar. Han aconseguit donar imatge d’unitat i han aconseguit el suport explícit de personalitats molt destacades. A més també compten amb el coixí que representa un gran descontentament a l’electorat de CIU i amb la no presència de SI i CUP (la gent no està gaire per aventures de votar nul a casa nostra, crec jo). El problema vindrà després possiblement quan calgui definir-se molt més, controlar realment l’organització i reubicar el paper de cada sector.

ICV-EUiA sense grans espectacles pot aconseguir una millora important dels resultats. Clarament es visualitza com una força necessària en el seu paper d’oferir alternatives a la situació actual des de l’esquerra verda. Joan Coscubiela ha aconseguit mobilitzar a força gent de l’àmbit del treball i la campanya es fa en una situació de calma interna molt important. El missatge s’adreça a les persones d’esquerres desencantades que han decidit no anar a votar i oferir per tant un espai on fer un vot compromès. I aquest argument serveix per a les persones desencantades amb el PSC i sobretot amb la política del PSOE i també s’adreça a les persones que des de posicions més radicals no veuen representades les seves idees. Per tant no s’ha pretès en cap moment ser portaveu del 15M ni adreçar-se als indignats, sinó recordar tots aquells temes que aquest moviment ha posat damunt de la taula i explicar què ha fet ICV-EUiA. En aquest sentit el lema de “I a sobre hem de callar?” és un gran encert.

També és cert que la immensa majoria de vots no es decideixen a la campanya electoral, però sempre m’ha agradat valorar les tendències que es donen i sobretot fer-ho abans de veure els resultats.

Diversitat som tots

Hi ha una cosa que em fa molta gràcia del llenguatge políticament correcte i és quan la gent sols canvia la paraula, però no el concepte. En educació hi ha un concepte que molta gent utilitza però que en canvi pot tenir interpretacions diferents. És el concepte diversitat. Sovint molta gent utilitza la paraula diversitat en educació per parlar dels que consideren “diferents”, és a dir els alumnes amb dificultats de qualsevol mena, tant d’aprenentatge com d’actitud. Entendre el concepte diversitat com una selecció d’alumnes “difícils” és no voler acceptar la riquesa del terme i el paper educatiu que se’n deriva d’això.

La diversitat implica que tothom és diferent i que aquest element es pren com un aspecte positiu pel conjunt del grup. I diversitat també significa que a tothom se l’ha de tractar tenint en compte els seus punts forts i punts febles. Alguna vegada heu conegut algun alumne que no necessités cap suport? I lògicament no parlo tan sols dels coneixements que transmetem a les diverses assignatures, sinó sobretot de totes les seves vessants com a persona. Viure la diversitat significa entendre que darrera d’un alumne sempre hi ha feina a fer. Un alumne amb notes magnífiques i actitud positiva a classe pot necessitar afecte, o aprendre a tenir sentit de l’humor o tenir major empatia. Un alumne amb necessitats educatives potser també ha d’aprendre a ser més generós ... No podem quedar-nos tan sols a aconseguir que obtinguin bons resultats acadèmics i que sàpiguen comportar-se a la classe.

I per això hem de canviar no tan sols de paraula, sinó de concepte. La paraula diversitat ens implica a tota la classe, a cada alumne i per tant treballar la diversitat no és atendre més als “difícils” sinó tenir en compte a tothom. No podem fer servir la paraula diversitat per referir-nos a alumnes amb dificultats, perquè llavors no ens servirà de res. És com aquell vell acudit en que “un home puja a un autobús a EEUU en plena segregació racial i diu, a partir d’ara no hi haurà ni negres ni blancs, tots serem blaus. I ara si us plau els blaus foscos a darrera i els blaus clars al davant.”

Porra electoral

Un cop més, i ja van unes quantes, poques hores abans de començar la campanya electoral, en aquest cas de les eleccions generals, us proposo jugar a la porra. En aquest cas preveure com es distribuiran els 47 diputats i diputades de Catalunya. El procediment per participar és ben senzill. Poseu, com a comentari de l'escrit la vostra porra electoral i signeu el comentari (pot ser amb pseudònim). Si algú té dificultats per publicar el missatge m'ho pot enviar a mi i jo ho penjaré (perenietodiaz@gmail.com). Després de les eleccions reconeixerem l'encert de qui hagi guanyat, però com sempre tothom té premi. Ens trobarem tothom que vulgui i que hagi participat per prendre alguna cosa (jo convido a la beguda a tothom que hagi fet una aposta) i aprofitarem per comentar els resultats. Ja ho veieu senzill i  més ens permetrà veure'ns després de les eleccions. També s'aposten altres juguesques, per exemple a les darreres eleccions algú va apostar que si ICV-EUiA treia un bon resultat es rapava el cabell aquell mateix dia que celebràvem la porra, i va complir.

Espero que entengueu aquesta porra com una manera de reflexionar sobre els possibles resultats electorals i alhora fer una mica d'ambient i trobar-nos gent diversa amb ganes de compartir opinions. Ni és un exercici seriós de sociologia ni és un intent de frivolitzar la política. Però per exemple serveix per veure com poden anar les coses. Si fem cas d'algunes enquestes que han anat sortint la suma de CIU i PP pot estar propera als 30 escons dels 47 que estan en joc a casa nostra. No ens fa pensar això res amb la que està caient? Jo aposto pels 2 escons per ICV-EUiA, pe`ro i si millorem encara més els resultats?

Bé, poca cosa més puc afegir. Evidentment la primera és la meva aposta, recordeu que mai l'he encertat, però algú ha de començar. I per cert animeu a la gent a participar-hi.

PSC          16

CIU            16

PP              11
ICV-EUiA   2
ERC            2
Altres          0

Amb un peu a les institucions

ICV-EUiA ha presentat el seu espot electoral de cara a les properes eleccions estatals del proper 20 de novembre amb Joan Coscubiela de cap de llista. Sota el lema de “...i a sobre hem de callar?” planteja la necessitat de tenir una veu alternativa al Congrés davant de l’allau de dretes que vivim i les polítiques de retallades que estem patint. És cert, les properes eleccions generals no es plantegen com una elecció entre dos partits que ens poden governar. El que comencem a decidir el dia 20 de novembre és com es construeix l’alternativa d’esquerres a un model polític que ja no ens serveix, a un model econòmic que és inviable i a un model social que és injust. L’element més destacat de les eleccions del proper 20 de novembre, al meu entendre, és si la ciutadania comparteix la idea que també des de les institucions i des de la política es pot contribuir a construir l’alternativa. El debat, per desgràcia, no està en quin partit liderarà el nou govern, sinó sobretot en si som capaços de construir alternatives als lobbies que actualment dirigeixen la política, l’economia i els mitjans de comunicació.

I per tal de construir aquesta alternativa també davant dels poderosos calen molts factors. Perquè formacions com ICV-EUiA puguin contribuir a aquesta tasca cal que des de l’organització canviem coses i sabem adaptar-nos a les noves realitats, però sobretot ens calen compromisos i vots. Els canvis no es produeixen per generació espontània. Perquè ICV-EUiA pugui tenir capacitat real d’influència política necessitem més pes a les institucions i més capacitat de treball. Quan començava en política i coneixia a la gent del PSUC, jo provenia de Nacionalistes d’Esquerra, sempre escoltava la idea de ser un partit amb un peu a les institucions i un peu al carrer. I jo ho entenia però ara encara ho entenc molt més. Per frenar les retallades necessitem l’esforç de molta gent i un moviment associatiu fort. Tenen un gran valor les diferents plataformes que estan treballant en aquest camp, però també seria important opcions polítiques amb un compromís ferm en aquest mateix sentit. Potser aviat haurem de lluitar per evitar endarreriments en aspectes com la llei de l’avortament, però més fàcil serà evitar-ho amb una majoria parlamentària que ho garanteixi. 

Un resultat el proper 20 de novembre que no permeti entendre que la gent reacciona i es mobilitza farà perdre pes a les mobilitzacions, segons el meu punt de vista. Les manifestacions i accions poden incomodar als poderosos però sols serà una molèstia si segueixen mantenint majories conservadores o pseudoprogressistes. Si el proper 20 de novembre la participació electoral és baixa, el PP arrasa i CIU aconsegueix un bon resultat, algú es creu que serà més fàcil aconseguir el canvi social que molta gent espera? No crec que les eleccions siguin la única manera de participació, no dic que els partits siguem els únics que puguem transformar la realitat, no penso que ICV-EUiA siguem la única opció de transformació ... però sí que estic convençut que Joan Coscubiela, el nostre grup parlamentari i la nostra coalició podem contribuir, com qui més, a aquesta transformació per la que molta gent tant ha fet des de fa molts i molts anys. El 20 de novembre jo també expressaré la meva opinió.