Fi d'ETA?

Confesso que dimecres passat estava escrivint un article pel meu blog sobre el procés del País Basc i el que semblava que podia ser la fi de l’activitat armada d’ETA. La conferència internacional de dilluns semblava ser ja una posada en escena d’un procés imparable. No pensava però que fos tan imminent. O sigui que dijous volia repassar l’escrit i publicar-lo, però quan vaig arribar a casa vaig veure, amb alegria, que aquell article ja mai el podria publicar. Poques vegades fer feina d’una manera tan inútil m’havia produït tanta satisfacció.

El comunicat d’ETA representa un punt i a part. És evident que no és el punt i final a un conflicte que encara trigarà anys en cicatritzar del tot, però tampoc és un punt i seguit, no és un comunicat més. I no ho és perquè aquest és un procés que ara ja sembla irreversible i perquè l’acollida que ha tingut entre tots els agents implicats en el tema i que coneixen l’abast real del comunicat és de plena confiança. La decisió d’ETA és la culminació de molts processos i de molta gent que hi ha aportat molt. És cert que l’Estat ha aconseguit posar contra les cordes a l’organització i ho ha fet gràcies a una eficàcia policial i judicial, però també és cert que ha utilitzat elements que al meu entendre no haurien d’haver-se aplicat com la dispersió de presos o la il•legalització de partits. Però no és menys cert que la fi de l’activitat armada també és fruit d’una societat basca i d’una esquerra abertzale que ha volgut jugar fort per la via política. No podem ignorar que a marge de la debilitat real d’ETA molta gent ha decidit jugar la carta de la política sense armes.

I ara comença un nou procés. Tothom parlar aquests dies de les conseqüències polítiques per al País Basc. Tothom parla del que representa no haver de mirar sota el cotxe per a totes les persones amenaçades. Es parla de les concessions penitenciàries que s’hauran de fer ... Però la pau i la llibertat sols s’assoliran al País Basc superant molts altres aspectes. Anar pel carrer sense por a que et matin però conscient que no pots entrar a determinats llocs no és llibertat. No posar en valor el que representa el País Basc sense vincular-ho a violència no és pau. I en aquest sentit caldrà fer canvis molt profunds per part de tothom. I en aquest sentit caldrà aconseguir una societat més cohesionada on tota la gent, pensi el que pensi, pugui passejar per qualsevol carrer, per qualsevol poble o per qualsevol local. I per fer-ho cal treballar molts aspectes, però hi ha dos que són fonamentals, la llengua i l’escola.

La llengua basca ha de ser potenciada al màxim, s’ha de convertit en un element de cohesió, cal que prengui més protagonisme i que sigui accessible a tothom. La llengua no pot ser un motiu de divisió i per superar possibles conflictes sols hi ha una solució, que és posar la llengua basca al lloc que li correspon. I en segon lloc és molt important aconseguir una xarxa única d’escoles que permeti que tothom convisqui des de la infància amb igualtat de drets i oportunitats. Aquesta frase que hem escoltat tant aquests dies de que cal que els nens de les víctimes i dels terroristes juguin juntes per superar el conflicte, sols té sentit amb una aposta per un model d’escola que al País Basc ha de fer un important gir. Crec que aquests sí que són canvis que aniran contribuint a la normalitat al País Basc, al marge de l’evolució política.

És impossible parlar de la fi de l’activitat armada d’ETA en un article breu i per tant escriuré més sobre aquest tema al blog, per exemple sobre el paper de les víctimes. I també sóc conscient que és difícil aportar alguna cosa nova quan s’ha parlat tant i tant d’una notícia, pe`ro tampoc podia restar indiferent al tema.

Joan García Tristany

Joan García Tristany ens va deixar fa pocs dies. La seva mort suposa la pèrdua d’un referent per a tota la gent que el vam conèixer, i en aquest cas per a la gent d’ICV del Districte de Sant Martí. La seva activitat compromesa al llarg de tota la vida va ser un exemple i tots el recordem actiu, compromès, dur, tossut, inquiet ...

En Joan García Tristany va néixer l’any 1927 a Barcelona. Ja des dels 16 anys comença a entrar en contacte amb la gent del PSUC i l’any 1945 va ingressar a les JSUC on va exercir un paper molt actiu. L’any 1949 va ser detingut i va rebre tortures a la comissaria de Via Laietana. Va complir set anys a la Model i a Burgos d’on va sortir en llibertat condicional. Es va reincorporar de nou al PSUC on va dur una tasca activa al barri del Poblenou. No tan sols la seva militància política va ser destacada sinó que també va ser actiu en la vida del barri del grup Civit, els habitatges on va viure.

Aquesta informació ha estat extreta del llibre “Notícia de la Negra Nit. Vides i veus a les presons franquistes 1939-1959” un recull d’experiències d’aquest temps i de vivències d’aquestes persones que han de ser un referent per tota la gent que seguim creient en la política, en la política d’esquerres.

En Joan García Tristany era tot un personatge, una persona que no deixava indiferent, que va deixar petjada en molta gent. Des d’aquestes línies volem retre un sentit i humil homenatge a la seva memòria i a la de totes les persones que com ell van saber donar-ho tot en els moments més difícils, conscients dels greus patiments que els hi va ocasionar la seva militància i el seu compromís en la construcció d’una societat més justa.

Festival Escena Poblenou

Un any més, i ja en van 10, es celebra el Festival Escena Poblenou aquest cap de setmana. Normalment no acostumo a fer recomanacions culturals al meu blog, però crec que en aquest cas és necessari. Aquest és un festival que malgrat les retallades actuals aposta per portar al barri del Poblenou espectacles de gran qualitat de forma gratuïta o per un preu de 5 euros. Molts d'aquests espectacles (dansa, circ, teatre de carrer ...) tenen un alt nivell i dificilment es podran veure, fora del festival, al barri.

Això per a mi té un doble encert. per una banda dóna la imatge que no cal que tots els espectacles de nivell es facin a Barcelona (vull dir al centre de la ciutat), i per tant fer més viva tota la ciutat. Però aquest model també permet una altra cosa, fer que la gent del Poblenou que no es mou en aquests àmbits ho tingui més fàcil per conèixer propostes avançades en diferents camps artístics. Aquesta és la cultura que no es pot retallar, la creativitat posada al servei d'un públic molt ampli.

El festival està dirigit per Ada Vilaró que ja havia estat al capdavant de les darreres edicions amb Sergi Estabanell i ofereix espectacles de carrer i en indrets tancats del barri com el centre Cívic Can Felipa, el Casino l'Aliança, la Biblioteca del Poblenou ... A mi m'hi trobareu en uns quants dels espectacles que es presenten. No em perdré la inauguració de dijous a les 20.30 a la plaça de Can Felipa (o ara ja plaça dels indignats i les indignades) amb l'espectacle de circ Tàngram o la cloenda diumenge a les 21.30 al Casino amb Leo Bassi. Però us recomano que conegueu la programació i us deixeu perdre pel barri.

www.escenapoblenou.com

15 d'octubre i creixent ...

La manifestació del 15 d’octubre ha tornat a posar de manifest que hi ha motius més que suficients per a la indignació i que el moviment 15M segueix viu. Aquest cop la proposta d’una convocatòria internacional ha donat un motiu més per pensar que encara no sabem com anirà evolucionant aquest moviment, però que segueix creant simpaties entre molta gent. L’assistència a la manifestació va ser massiva i molt diversa. Ningú pot pensar que aquest és un moviment homogeni. Igual que dic que no tots els polítics són iguals no tot el moviment 15M és igual, per sort. Per exemple no tinc cap dada que ho acrediti, però la meva sensació és que aquest moviment ha començat a captar més simpaties entre àmbits socialistes.

El moviment del 15M no té, ni molt menys, l’exclusivitat de les reivindicacions i de la protesta, però no podem negar la capacitat d’aglutinar a molta gent que expressa una situació que cada cop és més insostenible. El món es va escindint entre uns poders que lluiten per salvar com sigui un sistema econòmic i social que no tan sols és injust, sinó que a més ara ja és inviable, i una societat civil que ha de ser capaç de trobar no tant sortides a la crisi sinó un nou model. I en aquest camí és necessari crear el màxim de complicitats. Cal gent amb capacitat de plantejar alternatives, gent amb capacitat de lideratge, partits d’esquerres que facin de partits d’esquerres, sindicats compromesos, mitjans de comunicació lliures, moviments juvenils, indignats ...

Però les importants xifres d’assistència a la manifestació no ens han de fer perdre de vista que encara no som una majoria activa. Encara hi ha massa gent que creu que les retallades són inevitables, gent que és conservadora, encara hi ha massa gent que expressa la seva indignació amb passivitat, encara hi ha sectors socials que no s’han atrevit a fer el pas, encara hi ha gent que té massa poder i sap com moure els fils. No siguem ingenus, les mobilitzacions demostren que hi ha molta gent que expressem la necessitat d’aquest canvi, però no podem pensar que som majoria, encara, si més no que som majoria els que farem alguns pas per transformar. Però ho serem.

Per exemple a les eleccions del 20 de novembre jo em mobilitzaré per aconseguir que l’esquerra verda catalana tingui major presència al Congrés. Al marge del resultat global de les eleccions, hem de convertir el 20N en un pas més en aquesta mobilització ciutadana per avançar cap a un nou model social i econòmic. Jo, ja ho sabeu, votaré ICV-EUiA. Segur que hi ha altres formes d’expressar el 20N la indignació, però jo, molt conscient donaré suport a Joan Coscubiela.

Nivell a l'escola ?

Recentment Duran i Lleida va fer unes declaracions que, entre d’altres perles, deia que els immigrants feien baixar el nivell de les escoles públiques. Les declaracions són perverses, no tan sols pel contingut xenòfob del seu plantejament, sinó per altres implicacions que considero també importants. Com pot ser que un dels principals responsables polítics del partit que està en el govern menyspreï d’aquesta manera a l’escola pública que teòricament han de liderar? Com pot ser que accepti que el problema és la concentració d’alumnes immigrants i no posi immediatament la solució de la necessitat d’una distribució més equitativa comptant amb l’escola concertada? Moltes dades, a més, contradiuen les declaracions que ha fet.

Però és igual, oblidem tot això i anem una mica més a fons. Què vol dir el nivell de l’ensenyament? Segurament Duran i Lleida deu entendre, com massa gent, que el nivell d’una escola és el conjunt de resultats acadèmics, les notes que obtenen els alumnes. S’estableix nivell com a sinònim de bon resultat acadèmic, i això està molt lluny, al meu entendre, del que ha de garantir una escola, especialment en els seus nivells obligatoris. Efectivament tenir uns bons coneixements en les diverses àrees forma part d’allò que esperem que l’escola aporti als alumnes. Un bon nivell acadèmic és una bona eina de futur. Però jo també espero que l’escola que li doni eines per socialitzar-se, que l’eduqui en els valors, que el permeti interpretar el món que té al seu voltant, que l’ajudi a ser més feliç ... jo espero que l’escola li doni a l’alumne un bon nivell, però no tan sols per afrontar les seves jornades laborals amb garanties sinó per afrontar la vida. Si ens situem en aquest terreny, per exemple, una escola sense diversitat no pot oferir un bon nivell. Els alumnes que no comparteixen la riquesa de la diversitat a l’escola no poden interpretar igual la nostra societat d’avui en dia. És per això que discrepo radicalment de plantejar l’èxit escolar com l’objectiu d’aconseguir un alumne amb notes brillants al final de l’escolaritat.

I més en una societat canviant i complexa com l’actual, on els èxits acadèmics no esdevenen sinònim de “triomf” laboral. La vida és molt més complexa que el nivell acadèmic i per això l’escola ha de saber afrontar tot això. En aquest sentit moltes de les escoles que sacralitza el senyor Duran i Lleida no generen èxit escolar i en canvi moltes escoles amb un nivell molt alt d’immigració aconsegueixen millorar les expectatives de molt del seu alumnat. De veritat algú té com a primer objectiu per als seus fills i filles que treguin bones notes?

100 dies de Xavier Trias

El govern de Xavier Trias a l’Ajuntament ha complert els seus primer 100 dies de gestió. Ja han començat a sortir les primeres valoracions polítiques d’aquest període. Des d’ICV-EUiA hem destacat entre d’altres coses la seva complicitat amb les retallades i la seva aposta per reduir el sector públic. Però també cal reconèixer que Xavier Trias està sabent fer una bona feina d’imatge pública i alguns temes que segueixen igual a la ciutat ara ja o siguin actualitat punyent. Per exemple jo no crec que hagin millorat de forma global aspectes com la neteja, el soroll, la presència massiva de turistes, el trànsit o la seguretat. Jo abans de les eleccions assegurava que, malgrat tot, Barcelona era una ciutat magnífica per viure i ara penso el mateix. Xavier Trias no ha aconseguit invertir la tendència d’aquests problemes, però sí que ha aconseguit treure el focus mediàtic d’aquests temes, sobretot per part de determinats grups de comunicació. I això, desgraciadament, també és política.

Però el que em sembla més significatiu d’aquests primers 100 dies de govern municipal de CIU a Barcelona és que no tan sols no podem fer un balanç estricte d’allò que han fet, sinó que sobretot no sabem encara ni que volen fer. Estem tan acostumats a valorar la política tan sols amb grans titulars que no acabem donant valor als aspectes que després tenen repercussió directa en la ciutadania. CIU no ha començat a treballar de forma pública el Pla d’Actuació Municipal (PAM) i els Plans d’Actuació de Districte (PAD), és a dir les mesures concretes, grans i petites, que impulsarà arreu de la ciutat. El PAM i els 10 PAD estableixen les prioritats de treball, els carrers a arranjar, els projectes urbanístics a desenvolupar, els equipaments a construir o els programes socials a impulsar entre d’altres. A dia d’avui no sabem ni si existeix un pla elaborat per CIU ni com pensen treballar-lo amb els moviments socials i la ciutadania. Quan s’elaborin i aprovin aquests documents podrem saber si CIU ha fet una aposta o no per la participació ciutadana, si les prioritats de la seva acció de govern ens semblen bé o no, si respecta els seus compromisos electorals ... De moment però no en sabem res. Xavier Trias ha de començar a mostrar les seves cartes perquè la ciutat i els barris necessiten poder expressar quines són les seves necessitats i establir de forma conjunta les prioritats per aquest mandat. 100 dies després de començar a governar, comença a ser hora de donar respostes.

No m'agraden els deures

No m’agraden els deures. Ho plantejo més des del punt de vista personal i com a pare que no pas des del punt de vista professional, però crec que amb el tema deures estem anant massa enllà. Com tot a la vida res és absolut i per tant no vull dir que els alumnes no puguin fer cap feina acadèmica a casa, de fet hi ha feines que tenen més sentit fer-se fora de l’escola i a vegades pot ser la única manera de garantir acabar feines sense aturar el ritme normal del curs. Vull aprofitar per recomanar-vos, tal com ja vaig fer fa més d’un any, el llibre de Lluís Vallvé “ha de ploure cap amunt”, una magnífica i apassionant visió sobre l’ensenyament que ens permet reflexionar sobre molts aspectes de l’educació i de la vida.

No m’agraden els deures perquè suposen una càrrega de temps que no afavoreix als nostres fills i filles. La majoria de nois i noies fan activitats extraescolars de tota mena, que crec que poden ser de molt interès. Això significa que a més de les hores que tenen classe a l’escola, sis diàries a la concertada, hem de sumar una o dues hores d’activitats extraescolars, fet que ja representa una jornada laboral. Cal sumar-hi més temps? Aquest temps que els nens i nenes dediquen als deures escolars pot suposar un ritme de treball excessiu.

No m’agraden els deures perquè creen diferències importants entre els alumnes. No és el mateix fer els deures a casa de català, per exemple, amb una família amb estudis superiors que amb una família que acaba d’arribar a Catalunya. La tendència ha de ser a que l’escola faci el possible perquè tothom treballi amb les mateixes possibilitats i segons quins deures poden suposar diferències importants de recursos en funció de la família de l’alumne.

No m’agraden els deures perquè poden acabar traient valor a allò que es fa l’aula. No crec que sigui positiu que un alumne sàpiga que si no acaba la feina a la classe ja l’acabarà a casa. Ho entenc com un recurs puntual però no com un hàbit.

Que no m’agradin els deures no vol dir que no cregui que no s’hagin de compartir aspectes de l’aprenentatge dels nois i noies amb la família. Al revés. És fonamental recuperar la capacitat d’estar amb els nostres fills i filles per ensenyar-los a anar en bicicleta, per a anar a festes populars, per aprendre a comprar, per valorar una bona conversa, per veure cinema junts, per buscar bolets per la muntanya o per saber com es renten els plats. Tot això són deures. I evidentment també ho són el seguiment de la feina de l’escola, veure com van les diverses assignatures i posar en valor tot allò que fan els nostres fills i filles a l’aula.

I permeteu-me que acabi aquest article comentant que habitualment som els pares i mares qui exigim molta pressió amb els deures. En molts casos perquè s’ha estès la idea de la competitivitat i una cultura de l’esforç que jo no comparteixo. Moltes famílies esperen que els seus fills i filles ja amb 8 o 9 anys tinguin com a principal valor en l’educació el treball i l’esforç. Moltes famílies creuen que el futur dels seus fills està en un treball constant. Pensant això s’obliden de molts temes que són per a mi més fonamentals (però d’això ja en parlaré altres dies). I també hi ha moltes famílies que ja els hi va bé omplir el temps lliure dels seus fills amb deures, així no han de ser tan actius. No vull semblar dogmàtic i per tant accepto que hi haurà valors positius darrera el fet dels deures, sobretot darrera de determinats formats de deures, i també admeto que el treball és un valor. Però sincerament crec que cal reformular aquest tema.