Discursos no polítics

No teniu la sensació que l’actualitat ens desborda? Les notícies es succeeixen amb molt poc temps per valorar-les i analitzar-les. Ja pot ser la situació econòmica, la prima de risc, la sentència a Otegi, la política d’immersió, les retallades sanitàries ... i davant d’això no sabem com respondre. El moviment del 15M o indignats ha sabut canalitzar una bona part de gent descontenta en moments puntuals, però en canvi la gent que als barris ha seguit amb un treball constant ha baixat molt i a més no han acabat de saber trobar un espai encara consolidat. Sens dubte no és un moviment mort, al contrari, haurà de saber trobar el seu futur, però també està clar que encara no ha sabut fer passes decisives per teixir alternatives. Els partits polítics tampoc hem sabut donar una alternativa clara. Cara al 20 de novembre sembla bastant incontestable el triomf del PP i molta gent descontenta no sap si anar a votar i, en cas de fer-ho, per qui votar, sobretot a Espanya on la presentació de candidatures de IU i Equo pot suposar una major confusió. Els darrers resultats electorals a Alemanya amb un vot molt important per al partit Pirata no crec que es concretin aquí a les eleccions generals, però tampoc es pot descartar un augment destacat d’aquestes formacions.

I davant d’això apareixen discursos de la necessitat d’anar plegats com a país, de que junts som imparables, de que ens hem de llevar molt aviat, de que cal recuperar l’esperit de la transició ... em refereixo evidentment a discursos com el Pep Guardiola rebent la medalla del Parlament o el pregó de les Festes de la Mercè de Joaquim Maria Puyal. Com us podeu imaginar no seré jo qui posi en dubte les seves paraules, però sí que crec que el que plantegen no aporta gaire però acontenta a molta gent. Les seves reflexions poden ajudar, però la inconcreció no m’agrada. Anar tots junts i treballar de forma generosa i forta vol dir aturar entre tots les retallades socials que es fan darrera la crisi econòmica o vol dir anar tots junts a Madrid a reclamar un millor finançament sense tenir en compte les retallades a casa nostra? Treballar plegats vol dir acceptar que la crisi econòmica no ha de suposar un canvi radical en el model econòmic?

Sovint he escoltat aquest discurs. “Cal que els polítics deixin enrere les seves discrepàncies i es posin a treballar junts pel país”. Per quin país? Per quin model de societat? Si jo he entrat en política és precisament per defensar un model de societat, una forma de construir el futur. No he entrat en política per “treballar plegats” tot i que ho faig sempre i aquesta és una de les virtuts que més gent ha destacat de mi quan he ocupat càrrecs en política. Però la complicitat en el treball no és el meu objectiu, sinó una de les formes de treball. I a vegades tinc la sensació que darrera de determinats discursos hi ha massa vaguetat. I el que necessitem ara mateix en una època d’incerteses és precisament les cartes sobre la taula. PP i CIU han deixat clar quina és la seva prioritat de societat. ERC ha deixat clara que ara mateix la seva prioritat gairebé exclusiva és el front independentista. El PSC no ha deixat clar res i aquest serà un pes que haurà d’arrossegar durant molt temps. Ens toca a les esquerres alternatives i en concret a ICV i espero que a ICV-EUiA de forma molt especial, defensar a casa nostra uns valors clars i diàfans. Defensar-los amb la humilitat de saber que hem comès errors, però amb l’orgull de saber que comptem amb la gent que sempre ha defensat una manera d’entendre la societat i la política.

Professorat

Fa uns dies deia en el meu twitter que una de les coses que més m’havien sorprès positivament del meu retorn a l’ensenyament és el fet de comprovar que el claustre de secundària de la meva escola havia fet una evolució molt positiva en el concepte d’atenció a la diversitat. Però no parlo d’un claustre en concret. Tradicionalment el professorat d’educació infantil i de primària ja havien treballat de forma específica la diversitat, entenent-la com un repte i no com un límit. Una part del professorat de secundària no sempre havia entès, sobretot a l’inici de l’aplicació de l’ESO, la necessitat d’afrontar un model educatiu on cada alumne sigui protagonista i s’ajusti el nostre paer a les capacitats i limitacions de cada estudiant. Costava de veure com aquest professorat entenia que no podia demanar el mateix a cada alumne, ni en coneixements ni en actitud i que per tant cada alumne era un món diferent. Tornant a l’escola he vist un gran canvi en aquest sentit. Quan em presentaven els grups als que estic donant classe, es plantejaven un gran nombre de matisos i es donaven pautes d’atenció a cada alumne. Entenent a més que l’atenció a la diversitat no és tan sols com resoldre la participació a l’escola dels alumnes amb majors dificultats, sinó que l’atenció a la diversitat és una estratègia amb tot el grup.

Crec que l’evolució ha estat realment positiva i me n’alegro molt, però segueixo tenint un dubte molt important respecte a aquest tema. El sistema de formació del professorat a casa nostra planteja una doble forma d’accés al professorat en l’ensenyament obligatori. Per una banda formació del professorat per als alumnes d’infantil i primària i per altra banda qualsevol llicenciatura per impartir classes a alumnes d’ESO. És aquest un bon model? Jo crec que no. Si s’ha produït aquesta evolució en el professorat de secundària de com afrontar la diversitat ha estat gràcies sobretot a la seva bona voluntat i implicació i a la formació que han anat rebent. Però no seria lògic que la formació del professorat d’ESO inclogués un major component pedagògic? Considero que els recursos per entrar a una aula que té la majoria de llicenciats són massa limitats, i no podem pretendre que això es resolgui tan sols amb bona voluntat i formació posterior. L’etapa 12 a 16 és fonamental en la formació de la nostra gent jove i requereix d’una major preparació. Igual que falten recursos per afrontar l’atenció a la diversitat, no tinc clar si la formació del professorat és en aquest sentit la més adequada.

No és cap tema nou, però ara que he tornat a l’ensenyament m’ha vingut al cap de nou aquesta reflexió. Posem en mans d’una gent una gran responsabilitat, un aspecte fonamental per l’evolució de la nostra societat, però no tinc clar si caldria afrontar com es forma el professorat que imparteix classe a les diferents etapes obligatòries de l’educació.

Més enllà de la crisi

Molta gent segueix fent càbales sobre quan finalitzarà la greu crisi econòmica actual, quan podrem disposar dels mateixos recursos d'abans. Algú es creu que recuperarem la situació anterior? Lluitar per sortir de la crisi és una absurditat (si més no des de les esquerres) el que cal és lluitar per un nou model social.

No entraré avui a aprofundir en aquest sentit, no en sé prou però alhora és prou evident. El que sí que voldria destacar és que aquesta crisi i, sobretot, la manera com s'ha aprofitat per aplicar mesures econòmiques i socials de dretes, representa un greu risc de canvi de model social.

Quines perspectives estem oferint a la gent jove? Potser es parla més de la precarietat laboral juvenil però les mesures que s'estan impulsant i recolzant a Catalunya i a Espanya per part de CIU, PSOE i PP, estan creant un nou model social. Un nou model que margina clarament a àmplies capes socials. Un nou model que posa en qüestió, no tan sols la situació actual sinó les perspectives de futur. Una persona jove que té una feina precària però que a sobre veu com s'aproven noves mesures per garantir que tota la seva vida laboral sigui inestable, què pot fer? Una persona jove que veu com CIU anuncia que no construirà noves escoles bressol públiques com pot afrontar el seu futur sense sentir-se deixat? Quan les institucions han frenat qualsevol intent de fer un tomb a l'especulació immobiliària, com podem creure que la gent jove creurà en un model social inclusiu? I podria seguir. Però com pot afrontar el seu futur una gent jove que no podrà fer una vida laboral estable, que tindrà greus dificultats per cobrar jubilació, que veurà retallat greument els seus drets socials en àmbits com la salut, l'educació o els serveis socials i que a sobre podrà gaudir d'una situació de major esperança de vida?

Aquesta gent jove no sortirà de la crisi quan els mercats es comencin a recuperar o quan tornin a pujar els preus dels pisos. La gent jove no sortirà de la crisi quan disminueixi la prima de risc o tinguem una millor valoració per part de les agències de qualificació. Molta gent no podrà afrontar el seu futur amb un nou model social que oblida a la gent. I què s'ha de fer?

Hi ha moltes coses que pot fer aquesta gent. I d'algunes d'aquestes coses ens parla en Joan Coscubiela, candidat d'ICV a les properes eleccions generals. Des d'ara fins el 20 de novembre miraré d'explicar-ho perquè val la pena plantar cara al nostre costat.

Joan Coscubiela

La presentació de Joan Coscubiela com a candidat per les primàries d'ICV per escollir cap de llista per a les properes eleccions generals del 20 de novembre ha estat una notícia poc esperada i que ja està generant molt debat. Quan tots els mitjans apostaven per Dolors Camats, que hagués estat també una magnífica candidata, es descobreix una proposta que havia passat molt discretament però que té una força política molt gran.

Joan Coscubiela pot ser un magnífic candidat per a les properes eleccions generals. Un moment en el que cal donar un discurs nítid, inequívoc. El greu problema que haurem d'afrontar els propers anys és la crisi econòmica i sobretot com trobar sortides des de les esquerres. La prioritat els propers anys serà la lluita per prendre mesures valentes que permetin no renunciar als drets socials i a garantir uns serveis públics de qualitat enfront de l'onada conservadora que cada cop és més agressiva. El lideratge d'algú que ha fet de la lluita sindical una de les seves raons de ser és en aquest cas molt oportuna. Els amplis suports que està rebent Joan Coscubiela dins de la direcció d'ICV demostren que en un moment de dubtes generalitzats entre les forces d'esquerres hi ha qui té les idees clares. Amb Joan Coscubiela al capdavant les intencions d'ICV-EUiA estaran clares. És fonamental posar les cartes damunt la taula i nosaltres ho estem fent.

La seva incorporació a la primera línia política no és un fitxatge mediàtic forçat. El seu pas és una conseqüència lògica de tota la seva carrera política i sindical. Joan Coscubiela és conscient del moment polític, social i econòmic que vivim. Estic convençut que molta gent que poc a poc s'havia sentit desmobilitzada entendrà el gest de Joan Coscubiela i tornarà a fer un pas endavant.

I hi ha gent que ja ha desacreditat la seva candidatura pel fet que el moviment dels indignats ha posat contra les cordes als sindicats. Jo crec que ICV-EUiA recull la immensa majoria de le spropostes que s'estan fent a les assemblees socials, però no podem ser en cap cas la candidatura d'un moviment tan complex, nou ric com el 15M. Per tant hem de fer els processos pel nostre compte. I a més sempre he dit que si hi ha una cosa que m'allunya radicalment d'aquest moviment és la seva crítica a totes les organitzacions que fins ara han lluitat per una societat millor. Tothom té dret a pensar allò que vulgui, però jo també tinc el dret a no posar en dubte la important tasca feta per exemple pels sindicats. I en aquest sentit vull posar en valor la feina que ha fet CCOO a casa nostra amb milers de persones que, com Joan Coscubiela, han aconseguit moltes de les conquestes socials que ara ens volen prendre. El procés d'elecció de candidat a ICV ja representa una injecció de força de cara a les properes eleccions.

CIU i Salvador Allende

Avui, onze de setembre, reconec que estic una mica trist. Els vuit anys anteriors vaig tenir l’honor de ser un dels impulsors de l’homenatge a Salvador Allende que es celebra des de fa molts anys al barri del Carmel. Aquest acte va néixer de forma espontània per part d’un grup de persones xilenes i catalanes que van creure necessari recordar la figura del President xilè assassinat pel feixisme. L’onze de setembre, a la plaça que porta el seu nom al barri del Carmel, es recordava la llibertat, la lluita per la justícia i els lligams de la nostra nació amb la resta del món. Aquest homenatge, que va néixer de la societat civil, va anar creixent i des del Districte d’Horta-Guinardó es va donar ple suport, convertint-lo, possiblement, en l’acte institucional més important del calendari i segur en l’acte més entranyable. Al costat de nombrosos xilens i xilenes, hi trobàvem sempre l’Alcalde de Barcelona, el conseller Saura, nombrosos representants polítics de les forces d’esquerres, tot i que tothom hi era convidat.

Aquest any no hi hagut cap representant del Govern de Catalunya ni l’Alcalde de Barcelona. Aquest any el Districte d’Horta-Guinardó no ha convidat a les entitats a participar. Això sí al butlletí del Districte no parlen de l’acte però sí de la visita de la Regidora d’Horta-Guinardó a la Xina, tot i que la notícia no té cap relació amb aquests barris. Aquest any el Districte ha canviat el protocol de l’acte i no ha avisat ni a les entitats convocants. Salvador Allende, més enllà de ser un dirigent d’esquerres, va ser un president democràtic assassinat. Fer-se com a propi o no aquest acte és fer política. CIU no ha prohibit l’acte ni l’ha boicotejat, crec que tan sols ha mirat de situar-lo en una altra esfera i per a mi això és dur. Per exemple ha tret les darreres paraules de Salvador Allende de l’acte oficial. Darrera de la mort de Salvador Allende crec que hi ha prou valors que hauríem de compartir. Enguany el Districte d’Horta-Guinardó ha decidit un acte commemoratiu de la Diada Nacional de Catalunya. Ja em sembla bé, però s’ha quedat en un acte cultural amb lectura de poemes. Posem d’una vegada en valor la política i diguem les coses clares. La diada de l’onze de setembre jo vull reivindicar la figura de Salvador Allende al Carmel en un acte institucional i social que és d’un gran valor, i jo també vull reivindicar la Diada Nacional de Catalunya reivindicant els nostres drets. Al final crec que CIU no ha fet ni una cosa ni l’altra, ha optat per la no política. Ha evitat posar un fons d'escenari que donés una imatge potent de l'acte públic, han renunciat a fer-se l'acte com a propi però sense renunciar a que la Regidora intervingués.

Per sort avui a la Plaça Salvador Allende del Carmel, nombroses persones han seguit recordant, com cada any hem fet i seguirem fent, els valors de la justícia social. Avui nombroses persones anònimes, indignats inclosos, han fet de l’acte un nou exemple de record de les lluites socials. Avui molta gent de forces d’esquerres han donat suport a l’acte. La presència de Joan Herrera, Elsa Blasco, Ricard Gomà, Joan Coscubiela, Isabel Ribas, Dolors Camats ... han deixat clara quina és la nostra postura. Em fa sentir trist veure com CIU ha decidit canviar la forma de fer segons quines coses a Horta-Guinardó.

Independència ?

Em sembla que a dia d'avui ningú pot posar en dubte que l'autèntic debat sobre la relació entre Catalunya i Espanya és si mantenir la situació actual o trencar-la. El debat està entre el model actual i la ruptura. Plantejar avui dia com a viable una alternativa diferenciada que permeti avançar cap a situacions de major complexitat i possible riquesa és una utopia. Res fa indicar que puguin existir possibilitats reals d'afrontar un rpocés de federalisme o confederalisme de forma seriosa i propera. Per això davant de la diada nacional de Catalunya expresso de forma clara, com ja he fet altres cops, la meva clara aposta per exercir la sobirania nacional en el marc d'un procés de ruptura de les relacions actuals amb l'estat espanyol.

Crec que Catalunya ha de poder exercir el seu dret a l'autodeterminació. Si defenso de forma radical que se'ns ha de consultar per modificar la Constitució com no he d'entendre que ha arribat el moment de consultar-nos què volem ser? I per a mi aquesta lluita és necessària i cal exercir-la de forma clara.

És la meva prioritat política actual? És evident que no. La sortida des de les esquerres a la crisi econòmica i la reformulació de la política són en aquests moments les meves prioritats, però el fet que no posi en primer lloc de la llista el dret a la independència no vol dir que li resti importància. Sóc conscient que possiblement aquesta no és l'opció majoritària dins ICV ni a Catalunya, però també tinc clar que em sembla necessari plantejar amb claredat les meves idees. Bona diada nacional.

Treballo a una concertada

Una de les coses que ha sorprès a més gent que em coneix de fa poc quan he dit que tornava a l’ensenyament, és que ho faci a una escola concertada, l’escola Gravi, concretament una Cooperativa de Treball. El primer motiu és clar i obvi, no m’he presentat mai a oposicions i possiblement ja no ho faci. Quan vaig acabar Magisteri, amb una actitud clarament vocacional, la veritat és que no em vaig sentir motivat. La carrera em va decebre molt, tenia la sensació que l’ensenyament no es valorava i a més tenia ganes de fer altres projectes que m’interessaven. Així és com vaig fer diferents feines molt interessants que em van permetre viure, per exemple, en primera persona el naixement del que va ser Joves amb Iniciativa. Precisament va ser en aquesta darrera etapa de política professional, bé en aquest cas semi-professional perquè les condicions laborals eren massa precàries, vaig decidir que no podia plantejar-me una vida professional vinculada estrictament a la política i va ser quan vaig decidir començar a moure’m per tornar a l’ensenyament, on fins llavors havia fet feines de substitució. Casualitats de la vida a través de la meva amiga Eva em va arribar l’oportunitat de fer una substitució a l’escola Gravi, aproximadament de dos mesos. Quan va acabar aquest període l’escola em va plantejar la possibilitat de seguir i jo no m’ho vaig pensar dues vegades, m’havia agradat molt l’estil de l’escola i em sentia molt còmode. En aquells moments l’escola era una cooperativa de pares i mares.

Posteriorment es va fer el traspàs de cooperativa de consum a cooperativa de treball i vaig anar implicant-me a poc a poc, convertint-me també en President de la Cooperativa. I la meva implicació també em va fer participar, durant poc temps, del secretariat de la Federació de Cooperatives d’Ensenyament de Catalunya. Per tant si dic tot això és perquè per a mi el projecte de Gravi ha estat còmode tant a nivell de projecte pedagògic com de projecte cooperatiu. Algú pot pensar que això em pot suposar problemes de consciència amb la meva militància i la seva aposta única per l’escola pública. He de confessar que no ha estat així. La meva feina com a mestre i la de l’equip de l’escola és amb vocació pública i possiblement això no és majoritari entre totes les escoles concertades. Sí que ho és entre la majoria del professorat, no confonguem, però molts titulars d’escoles concertades segur que no ho veuen igual. Per a mi el cooperativisme és una forma vàlida en qualsevol camp, en el del consum i en el del treball i dins del treball valoro les cooperatives que tenen tallers, botigues o escoles. Els valors cooperatius són globalment positius.

El que sí que és cert és que caldrà canviar moltes coses a l’ensenyament i no sembla que ara per ara els canvis vagin en la línia que a mi m’agradaria. Cal fer una aposta per replantejar tot el model d’escoles sostingudes amb fons públics, per evitar l’enriquiment o el posicionament preferent de determinades escoles concertades però també cal garantir que l’escola pública ho sigui sempre fins a les últimes conseqüències, i això a vegades comença a fallar. Jo no tinc cap inconvenient en debatre d’aquest tema, ho agrairé, sobretot sense tòpics imposats i amb l’objectiu clar que l’ensenyament públic a Catalunya sigui de qualitat i per a tothom.

Escola Catalana per a tothom

He donat el meu ple suport a la campanya #jonoacato que planteja la insubmissió a la teòrica obligació d’acceptar que el castellà pugui ser la llengua vehicular a l’escola a Catalunya. Com comentava curiosament aquest curs per primer cop seré professor de castellà a 5è i 6è de primària i la veritat és que en tinc ganes. Us asseguro que no tinc cap problema amb la llengua castellana, no tan sols la respecto, sinó que l’estimo perquè forma part molt important de les meves arrels i perquè la disfruto sovint amb llibres, cançons, pel·lícules ...  i perquè em permet comunicar-me amb moltíssima gent. Per tant no m’indigna la sentència perquè sigui la llengua castellana.

Sóc sobiranista i em rebel·len aquestes imposicions. Catalunya no és respectada en les seves decisions i en la seva necessitat d’expressar-se com a poble. La llengua catalana està clarament en una situació d’inferioritat i calen mesures decidides. Per a mi la sentència és un pas més cap a una nova realitat per a Catalunya. La sentència m’indigna com a sobiranista, però també diré que aquest no és la meva principal preocupació sobre la sentència.

La possibilitat d’escollir la llengua vehicular a l’escola planteja la possibilitat de segregar l’alumnat i aquest sí que és un fet indignant del tot. L’escola catalana ha estat sempre un element aglutinador, un espai referent de convivència i un punt clau per garantir la igualtat d’oportunitats. Que determinades famílies plantegin que no volen que els seus fills i filles comparteixen l’educació amb tothom i que a més això suposi diferències en el procés d’aprenentatge i per tant diferències en les oportunitats, és lamentable. Com a persona i com a mestre no puc entendre què hi ha darrera d’aquesta sentència. La llengua no és un conflicte real a l’escola catalana. És greu, molt greu, que algú hagi decidit que a partir d’ara ho pugui ser.