Habitatge, 15M, ICV-EUiA

Escoltant una tertúlia a COM Ràdio entre representants d’organitzacions polítiques juvenils de partits amb representació parlamentària aquest passat dijous vaig ser conscient que hi ha coses que estan canviant. No em refereixo al nivell exposat pels diferents representants que no va suposar gaire sorpreses, ni per la majoria de temes plantejats que tampoc eren sorprenents. De fet una de les meves queixes habituals és que es dóna molt poc espais a les joventuts dels partits i a sobre quan alguns mitjans ho fan, sempre reprodueixen els debats dels partits “grans” però amb interlocutors joves. Crec que caldria canviar els temes quan van representants joves i que caldria donar més veu de forma habitual, però aquest no era el tema que volia tractar avui.

Deia que les coses estan canviant i em refereixo al concepte sobre l’habitatge. Quan es va parlar de la dació en pagament totes les organitzacions van estar d’acord en que calia estudiar aquest tema. La dació en pagament representa que algú amb una hipoteca pot saldar el seu deute lliurant el pis i per tant deslliurant-se dels pagaments. Això representa una possible sortida per a moltes famílies que van adquirir el compromís d’una hipoteca i que ara ja no hi poden fer front. Com que els preus dels pisos estaven inflats per l’especulació i les hipoteques no eren sostenibles ara no poden saldar la hipoteca ni tan sols venent el pis. Un dia parlaré de la responsabilitat que tots hem tingut en aquest tema. Hi ha uns culpables clars, però també hem d’assumir que hi ha més responsables.

La dació en pagament era fins fa molt poc una proposta exclusiva (entre els partits amb representació parlamentària) d’ICV-EUiA i ERC. Aquest no és un tema nou, és un tema que hem portat de forma reiterada al Congrés i al Parlament. ICV-EUiA no té, en cap cas, el deute moral d’explicar perquè no ha fet res sobre això. La feina parlamentària acredita que hem estat sensibles a aquest tema des de fa temps. Per tant assumim amb il·lusió aquesta nova etapa en que la resta de formacions polítiques a Catalunya accepten parlar-ne. Però també crec que aquest canvi de perspectiva no és tan sols fruit de la pressió de la crisi i de la feina d’ICV-EUiA i ERC. El moviment del 15M també hi té una especial incidència. No tant pel que representa de proposta formulada de forma concreta i estructurada, sinó per la pressió que molta de la seva gent està exercint en la lluita en contra dels desnonaments. Per a mi aquest és un exemple clar de que no cal mirar tan sols què es diu a les assemblees dels indignats, sinó que també cal valorar quins canvis de tendència van ajudant a crear.

ICV-EUiA té una política d’habitatge que permet oferir alternatives a molts dels problemes amb els que es troben moltes famílies avui dia a Catalunya. I els indignats estan ajudant a expressar la desesperació de molta gent i la necessitat de trobar sortides. No ens quedem tan sols en les manifestacions o les càrregues policials. Si entre la gent d’esquerres que participem de partits més “institucionalitzats” i la gent que s’incorpora a noves formes d’expressió política podem aconseguir canviar moltes coses, però no serà senzill. Ara per exemple cal estar al carrer lluitant en contra dels desnonaments i al Parlament influint en la comissió d’estudi de les hipoteques. I per tant haurem d’aconseguir tenir més força al carrer i més força a les institucions. Espero que això no sigui gaire difícil d’entendre.

Que les joventuts dels partits hagin expressat en aquest cas la seva predisposició ja és un senyal que com a mínim alguna cosa es mou.

Els districtes de Barcelona

Article meu publicat a CatalunyaPress

Avui dilluns 25 de juliol es constitueixen els Consells Municipals dels 10 Districte de Barcelona. Possiblement serà poc notícia aquest tema, entre d’altres coses perquè la proximitat no acostuma a ser un tema que vengui molt. En canvi els Districtes assumeixen una gran part de les decisions que afecten a la vida de les persones i són una peça clau en la proximitat i la participació ciutadana.

Per primer cop, igual que a l’Ajuntament, CIU governarà els 10 districtes de la ciutat. Finalment no s’ha concretat una idea que sempre defensava Xavier Trias però que al meu entendre era molt poc afortunada, que el Regidor o Regidora del Districte fos de la força més votada. Això representaria que la meitat dels districtes haguessin estat en mans de CIU. No és possible ser regidor d’un districte sense formar part d’un govern municipal a Barcelona. Tot i així no serà senzill el govern dels districtes on les forces d’esquerra tenen majoria. CIU ho sap i per això ha començat amb una gran suavitat arreu de la ciutat. Durant molts anys s’ha volgut fer veure que el darrer govern d’esquerres a Barcelona era dèbil, però el que realment és fràgil és un govern sols amb 14 regidors i regidores i amb la meitat de districtes on les esquerres tenen majoria. Però això, determinats mitjans, ara no s’ha volgut destacar. El Partit Popular podrà salvar el cul a CIU en molts temes de ciutat, però en els districtes CIU haurà de demostrar una gran capacitat de treball.

I aquí és on crec que CIU ha tingut possiblement una de les seves grans sorpreses de la complexitat de la gestió municipal. El lideratge als Districtes requereix d’un gran treball constant i de proximitat. La gestió als barris requereix de la capacitat de resoldre nombrosos temes que poden semblar menors però que afecten a la vida de les persones. CIU ha passat de dir que els tècnics de barri eren comissaris polítics al servei del govern d’esquerres a confiar en la seva capacitat per seguir fent bona feina als barris. Molt sovint la capacitat política de veritat es mesura en les petites decisions. Els barris requereixen un treball molt intens i aquí és on CIU haurà de demostrar la seva capacitat. Avui es constitueixen els districtes de la ciutat i desitjo bona feina a tots els consellers i conselleres que hauran de fer molta feina en un mandat que sens dubte serà complicat.

Camps, Laporta i la decència

Francisco Camps ha dimitit. Suposo que és una bona notícia. Si més no dóna la sensació que sigui un exemple de com la pressió judicial ha pogut posar contra les cordes a un corrupte tan evident com aquest. Encara fa massa poc que he conegut la notícia i per tant no puc valorar-ho amb prou profunditat (bé tampoc és que jo valori les coses amb gaire profunditat, però queda bé dir-ho). No pot ser que un polític actuï amb aquesta impunitat, ni que estigui referendat de forma habitual per les urnes. La majoria dels electors de València no poden legitimar els delictes ni la corrupció. Aquest cas és clar, però què passa quan no es tracta de delictes d’aquest nivell o de corrupció? Un polític ha de ser exemplar?

Ho dic arrel de la polèmica suscitada amb Joan Laporta i les seves simpàtiques fotos d’estiu. Unes fotos que acabaran eclipsant als posats de Anita Obregón. La meva primera reacció va ser pensar que no es podia fer una persecució mediàtica de Joan Laporta per aquestes fotografies. En el seu temps lliure, amb els seus diners i sense cometre cap irregularitat pot fer el que li vingui de gust. Què vol dir que perquè jo també sóc polític no puc sortir de gresca o divertir-me com em vingui de gust?. Realment té sentit que s’acabi posant en dubte si ha de portar un banyador blanc o el que beu és xampany i no cava? Però hi ha un aspecte que després m’ha convençut que aquestes imatges no se les pot permetre. Un polític ha de ser coherent i per tant donar suport a CIU amb uns pressupostos amb aquestes retallades i portar una vida personal on l’austeritat brilla per la seva absència és contradictori. No és tan greu com alguna gent ha volgut fer veure, però si més no ens posa de nou en qüestió al personatge. Però clar potser és massa demanar coherència a algú que forma part d’un grup municipal a Barcelona que diu que no acceptaran retallades però que en canvi com a diputat vota els pressupostos que les fan possibles. Joan Laporta també ha pagat una situació que per la majoria de polítics no és habitual, la persecució per part de fotògrafs. Per sort alguns polítics i polítiques poden viure amb més discreció les seves ganes de diversió. La fama també té aquestes coses.

Jo no demano que la gent que es dedica a la política siguin un exemple de virtuts, però com a mínim que siguin respectuosos amb allò que defensen. Per exemple no sempre la moral que exigeix la dreta en temes de família la porten a terme a nivell personal. Diferent però és el cas del representant de la JNC que van enxampar a més de 160 km/h i sense punts. En aquest cas la seva actuació ja no tan sols no era coherent sinó que a més posava en risc la vida d’altres persones.

Teresa Morros i el 18 de juliol

Ahir va ser 18 de juliol i es commemorava el 75è aniversari de l’alçament militar que va donar lloc a una terrible guerra civil i a una negra dictadura que ha allargat massa silencis molts anys després. Com vaig comentar al Facebook el meu pare va néixer el mateix dia i per tant per a mi sempre ha estat una data diferent, especialment des de que fa 12 anys va morir el meu pare. Ara és més una data íntima de record personal que no pas de valoració d’una efemèride com aquesta.

Ahir però es va produir una altra coincidència. Vaig assistir a la cerimònia de comiat de la Teresa Morros que va morir als 90 anys. És difícil definir a la Teresa Morros per qui no la coneixia, us deixo un enllaç al blog de la Font d’en Fargues on podeu veure alguns fragments d’entrevistes. En Josep Maria Armengou a les paraules de comiat la va definir com la dona del segle XX, la que ha de jugar tots els papers de l’auca. I és cert és una bona definició. La Teresa va ser esposa, mare, mestressa de casa, professional, erudita, lluitadora ... Va destacar per la seva capacitat d’entendre des de la pròpia Guerra Civil la necessitat d’impulsar la formació de les dones i ja va ser pionera en l’espai que va esdevenir posteriorment l’espai Francesca Bonnemaison de Barcelona. La Teresa també, fidel a les seves creences cristianes, va ser impulsora de Dones en l’Església, aportant des de les seves conviccions profundes la necessitat de renovació i de trobar espais d’igualtat per a les dones. I tot ho va reivindicar igual, amb una gran capacitat d’anàlisi crítica i alhora amb bon humor.

La Teresa Morros sempre em deia que m’estimava com si fos un fillol i això em feia feliç, tot i que sempre li retreia que no em regalés la mona. La seva resposta sempre era la mateixa, que no em convenia pel meu pes. Ahir hi pensava, del meu pas per Horta-Guinardó hi ha coses que ningú em podrà prendre, i una d’elles és haver conegut a persones d’una categoria humana extraordinària, d’una capacitat de lluita increïble, però que alhora han sabut mantenir l’optimisme vital, la millor eina per lluitar.

A partir d’ara cada 18 de juliol podré trobar un nou motiu per pensar en tot allò que va representar el meu pare per a mi, però també en la Teresa Morros i seguir plantejant que la memòria democràtica no és tan sols una opció, o un acte de justícia; la memòria és una necessitat com a poble. El 18 de juliol de 1936 va iniciar-se un dels períodes més negres d ela nostra història, però moltes persones, algunes conegudes i moltíssimes anònimes, han lluitat des de llavors per un món més just, lliure i solidari. I aquesta gent es mereix el nostre homenatge constant.

Reptes d'un mestre "reenganxat"

L’altre dia quan vaig preguntar sobre què podia escriure, la Victoria em va proposar parlar de quins reptes em plantejava l’any 2011 com a mestre “reenganxat”. És cert, li he donat unes quantes voltes a aquest tema i fins d’aquí just dos mesos quan comenci a fer classes no podré comprovar-ho.

Sempre he defensat que per a mi fer de mestre és una feina apassionant on la transmissió de coneixements acaba sent un element important, però no el determinant. Sobretot en etapes com la primària (on hi té un paper menor) però també a la ESO. No cal trobar estadístiques ni recórrer a gaire manuals sobre la intel·ligència emocional. Mirem enrere, pensem en la nostra vida estudiantil. El que ens va condicionar més de la nostra vida estudiantil va ser el grau de coneixements que vam adquirir? Hem aconseguit els nostres objectius sobretot a base dels coneixements? No sé què haureu respost, m’ho podeu dir, però en el meu cas està clar que no.  Vaig passar per etapes de fracàs escolar, vaig repetir 2n de BUP i vaig estar a punt de deixar els estudis abans de fer COU. Però en canvi en determinades etapes de l’escola vaig adquirir moltes de les eines que m’han permès ser feliç avui dia. Una part fonamental de la meva capacitat crítica, de les meves habilitats socials, de la meva capacitat d’establir relacions o de la meva manera d’afrontar els problemes amb els que em trobo ho he après en gran part a l’escola. A l’escola vaig adquirir valors, habilitats i coneixements, però sobretot estic satisfet de les dues primeres. La societat d’avui dia encara més complexa, necessita molt més de saber transmetre valors i habilitats i aquest serà el meu principal repte com a docent.

En el cas de les meves classes a la ESO encara tindrà més importància aquesta idea central. Faré desdoblaments de llengua i per tant tindré grups molt reduïts però amb alumnes amb dificultats de seguir el ritme del grup. Transmetre la importància de no deixar-se portar tan sols pels resultats acadèmics i ajudar-los a desenvolupar aquelles eines que els han d’ajudar a ser més feliços és un repte que m’agrada. No és senzill, ho sé, però m’atrau. I dic que no és fàcil perquè poder aconseguir canvis com aquests requereix de molt esforç, per part del mestre i per part dels alumnes. Però tampoc és fàcil perquè existeix una gran pressió. Per a massa gent les notes ho són tot, per molt que sovint diem el contrari, i per tant massa famílies redueixen el balanç del pas dels seus fills i filles per l’escola a les qualificacions. La situació actual precisament ens posa sobre la taula la greu dificultat per vincular directament èxit escolar i capacitat d’emancipació personal. Estan canviant moltes coses i tenir capacitat de trobar el teu propi espai i capacitat d’adaptació al canvi seran fonamentals. Transmetre això sense perdre, òbviament, la voluntat d’adquirir coneixements i millorar resultats, és un dels reptes fonamentals.

I per fer això m’hi hauré de posar a fons, hauré de vèncer segur reticències familiars i sobretot hauré de tenir paciència a les aules, perquè no en tinc prou (un dels meus defectes que hauré de corregir). Ser mestre requereix d’aquesta capacitat, saber que els resultats a curt termini no sempre arriben, però també saber que a vegades, de tant en tant, a la nostra vida recordem allò que vam aprendre de veritat, allò que un dia un mestre o una mestra ens van transmetre. Aquest és el meu primer repte un cop entri a l’aula per primer cop després de vuit anys. La mandra de tornar a l’ensenyament crec que ja l’he superat, però a més no hi ha problema tal com entri a la primera classe els nois i noies ja no em deixaran adormir-me, això sí que ho tenen.

Vivint el canvi d'etapa

Realment com poden arribar a canviar les coses en poc temps. He passat de la feina de Conseller Tècnic a ple rendiment a gaudir de dos mesos de vacances després de molts anys sense tenir-ne.  He de preparar-me les classes pel proper curs i he de tancar algunes coses pendents, però de cop i volta m’he trobat amb molt temps per a mi. La veritat és que en un primer moment no ha estat senzill. Primer de tot perquè evidentment patia stress i cal un cert procés de desintoxicació. Però en segon lloc perquè no és senzill trencar lligams amb persones amb les que fins ara he tingut un tracte molt intens, començant per l’Elsa Blasco, seguint per tot l’equip del Districte d’Horta-Guinardó i acabant per totes les persones del moviment associatiu. Els dies de comiat van ser difícils. Per una banda emotius, però per altra banda tristos. Tenir el reconeixement de molta gent en el moment del comiat omple molt però curiosament alhora et deixa una sensació de buit. Però vull deixar enrere aquesta etapa sense tancar portes. No tan sols perquè mantindré relació amb molta de la gent vinculada a Horta-Guinardó, sinó també perquè en aquesta vida qui sap que pot passar i m’encantaria que en un futur no gaire llunyà (quatre anys no són res) potser torni a tenir vinculació amb el Districte, ves a saber fent què.

Igual que deia que els primers dies van ser difícils ara ja he agafat el ritme i gaudeixo del temps personal. He mirat de començar a fer més exercici, de moment caminades prop del mar (un dels luxes de viure al Poblenou), he llegit més en aquest mes i mig de després de les eleccions que en tot el que portàvem d’any, he escoltat molta música, he vist cinema i ja tinc programat del Grec els espectacles Call me Maria i Desaparecer. I també dedicaré temps a trobar espais més intensos amb la meva filla, la meva parella i els meus amics i amigues. És curiós aviat faré 44 anys i torno a plantejar-me moltes coses. Amb molt més temps i també amb menys ingressos. Estic content d’haver sabut triar tornar a l’ensenyament en aquest moment i no seguir vinculat professionalment a la política ara. Però insisteixo seguiré militant de forma molt activa i no tanco portes de cara al futur. Potser algú s’ha decebut amb aquest article meu tan personal, però potser també és fruit d’aquesta nova situació.