En un article publicat al Diari Ara del passat 28 de juny, Josep-Lluís Carod-Rovira insisteix en la seva proposta d’avançar per tal de crear un espai de l’esquerra nacional que aglutini a amplis sectors que avui dia es troben al PSC, ERC o ICV-EUiA o bé que es troben orfes de referents de partit. “Hi ha d’haver un espai per a una opció progressista, reformista, d’esquerres, moderna, que sigui, alhora, una opció inequívocament nacional.” En part comparteixo aquesta idea, però sempre que parlem d’espai de trobada, no d’espai de partida. És a dir, defenso sense gaire dubtes que és positiu que hi hagi diferents alternatives d’esquerres a l’hora de votar, perquè això permetrà que molta més gent vegi una força electoral que considera referent i que la suma d’això ens permeti un govern d’esquerres de l’estil que ens planteja Carod-Rovira. En aquest sentit fins i tot jo no descarto les CUP, ja que poden afavorir que nous electors participin de les eleccions.
Molta gent acostuma a dir que la gent penalitza la divisió. És cert quan es tracta d’espais que l’electorat veu com a naturals. Per exemple les divisions d’ICV i EUiA tenen un alt cost electoral o si es produís una divisió de l’espai de CIU passaria el mateix. Però la gent, i sobretot la gent d’esquerres, vol votar en consciència i espais molt amplis poden acabar per no convèncer a ningú. La meva sensació és que si es presentés una força electoral de les característiques que proposa Carod-Rovira ens trobaríem que la suma de vots seria inferior als partits per separat i per tant l’objectiu no s’aconseguiria.
El que cal és enfortir els diferents partits que podem considerar d’esquerres i enfortir la seva vessant nacional en algun cas. El que hem d’aconseguir és adreçar-nos a les milers de persones que volen transformar la societat des d’un punt de vista d’esquerres i fer-los còmplices d’un projecte. I per fer això hem d’enfortir i transformar els partits. ICV-EUiA ha sabut avançar-se en una renovació de discurs i en una autèntica renovació de lideratges, però encara ens queda feina per fer. En el cas del PSC i ERC el repte encara està per començar. La sensació e manca de referent electoral no és fruit de la dispersió, sinó que és fruit de la situació d’incerteses actuals i dels errors dels partits. Mirem de donar respostes des de les nostres pròpies identitats per tal de construir un espai comú de transformació.
Han passat més de cinc setmanes des de les eleccions municipals i encara no sabem, si més no jo no sé, qui serà el Regidor o Regidora d’Horta-Guinardó. La lluita per la darrera regidora entre el PP i CIU pot haver influït, però és evident que estem vivint una situació de provisionalitat que a alguna gent el pot començar a incomodar. El que sí que tindrem clar és que per primer cop aquesta responsabilitat caurà en mans de CIU.
Qui vingui però, es trobarà amb un Districte realment viu. En primer lloc per un moviment associatiu actiu i que cada any fa créixer l’activitat dels barris. La gran capacitat de generar activitat de moltes entitats té el límit de les inversions en infraestructures per part del Districte. Cal saber trobar l’equilibri i també aconseguir impulsar moltes activitats noves que puguin fer-se amb menys pressupost. Però les entitats del Districte estan vives i amb ganes de fer coses, de debatre i de crear complicitats. I a més comptem amb un equip tècnic molt potent per tirar endavant la feina.
El Districte d’Horta-Guinardó està viu perquè els darrers anys ha viscut un gran impuls en equipaments i en projectes. El projecte de Nous Veïns i Veïnes, l’Interxarxes l’HG Barribook, el model de casals de gent gran ... però també nous equipaments molt potents que es sumen a l’oferta més consolidada com són Can Soler a Sant Genís, el Casal Mas Guinardó o el Casal de Barri de la Font d’en Fargues.
I el Districte està viu perquè ha dissenyat projectes de futur com són la MPGM del Carmel o el Parc dels Tres Turons que CIU haurà de decidir si vol aturar o no, de forma coherent amb la seva oposició quan es van aprovar. Projectes que s’han fet amb participació veïnal u que ofereixen sortides a temes que venen ja de molt lluny. Però també hi ha projectes per la UA3 del Mercat del Guinardó, per la remodelació del Mercat de la Vall d’Hebron, per l’avinguda de l’Estatut, per la Plaça Eivissa o per les escales mecàniques a la Font d’en Fargues.
Hi ha equip tècnic, moviment associatiu compromès i projectes de futur. Les principals dificultats amb les que es trobarà el nou equip de govern seran les dificultats objectives d’una etapa amb menys capacitat inversora i sobretot dos aspectes que no podran retreure a ningú, la voluntat política i la capacitat de treball. Certament no serà una tasca senzilla.
El tractament que estan fent els mitjans de comunicació al voltant del tema del 15M comença a posar-me nerviós. En un primer moment es va donar molt espai a les mobilitzacions i es va tractar amb simpaties. Els fets del Parlament van suposar un canvi d’estratègia amb una certa tendència a la demonització, per després de l’èxit de la manifestació del 19 de juny passar de nou a donar suport.
Ara comença a haver-hi ja molt treball de veure com es casen el moviment dels indignats i els partits polítics, i aquí és on jo començo a tremolar. La sensació que pot acabar donant-se és que hi ha un mercadeig entre els diferents partits per córrer a fer propostes que coincideixin amb les reivindicacions dels indignats. Es dóna així la sensació d’uns polítics a remolc de les mobilitzacions. Però jo crec que si algú vol fer una feina periodística d’interès és agafar les principals reivindicacions que han anat sortint arrel del 15M i veure quins partits ja ho havien proposat. Això és interessant de cara a l’opinió pública. M’agradaria que algú expliqués què ha fet ICV-EUiA al llarg dels darrers anys en temes com la Llei Sinde, la dació en pagament, contra les clàusules abusives a hipoteques, l’oposició a les retallades o a una fiscalitat injusta. Per exemple podem recordar que sols ICV, IU i BNG van votar en contra de les primeres eines del rescat financer o que els mateixos partits més ERC vam ser els únics en votar en contra de la bancarització de les caixes. Però podríem trobar referències iguals en el cas dels CIES, de la llei electoral o en mesures per la transparència dels càrrecs públics. Fer veure que ara algú es vol apropiar del moviment o que uns partits han despertat i per primer cop defensen propostes que ara estan al carrer no tan sols és poc objectiu, sinó que és poc ètic. El periodisme podria aprofitar ara per recordar-ho i fer pedagogia.
Però hi ha una cosa que per exemple el darrer baròmetre de El Periódico publicat entre diumenge i dilluns no ens explica. Té efecte electoral el 15M? De l’enquesta podem extreure bàsicament dues conclusions. La primera és que ICV-EUiA creix. La segona és que les dretes es consoliden. Però ja no podem seguir interpretant un baròmetre electoral si no tenim dades com la previsió de participació, de vot en blanc o de vot nul. La clau d’aconseguir un govern d’esquerres està aquí. No en la lluita entre partits d’esquerres per repartir-nos els electors, sinó en la capacitat real d’aconseguir que molta gent s’incorpori a votar esquerres, amb totes les precaucions que calgui, amb el sentit crític que es vulgui, però ajudant a transformar les coses. Que ningú hi vegi mercadeig, el que cal fer és posar sobre la taula què ha fet cadascú i què vol seguir fent.
Després de 8 anys dedicant-me professionalment a una tasca de responsabilitat política torno a l’ensenyament. Torno a l’Escola Gravi, una cooperativa d’ensenyament que imparteix classes des de P-2 a infantil fins a 2n de Batxillerat. Jo en principi aniré a donar classes al primer cicle de l’ESO. Sóc diplomat en Magisteri, especialitzat en ciències socials, i vaig començar la meva tasca com a docent a 6è, 7è i 8è d’EGB. Amb l’aplicació de l’ESO vaig donar classes tant a 6è de primària com a 1er i 2n d’ESO, garantint que un professor acompanyés a l’alumnat en el canvi d’etapa. Finalment crec que vaig ser més útil ajudant al professorat de secundària a adaptar-se al nou alumnat que els arribava. La meva darrera etapa a l’Escola Gravi vaig ser el president de la Cooperativa, de manera que dedicava la meitat de la meva jornada laboral a donar classes i l’altra meitat a la gestió.
Després de vuit anys sense donar una sola classe reconec que tinc una mica de mandra i una mica més de respecte per tornar a la classe. Alguns companys i companyes m’han dit que els nois i noies han canviat molt en aquest temps. Jo la veritat és que no ho tinc tan clar. Sóc mestre vocacional i la veritat és que he acostumat a tenir certa tendència a posar-me al costat d’alumnes més aviat difícils, ara veuré si en aquest sentit l’edat m’afecta o em costa tornar a enfrontar-me a preadolescents. Segur que hi ha coses que han canviat. Una de les reflexions que fa el moviment dels indignats és que per primer cop la formació no és garantia de tenir més oportunitats de tenir una vida laboral satisfactòria. També crec que es produeix una situació progressiva per part de les famílies d’abandonament de les responsabilitats de la família. Per tant és molt possible que en aquest blog, a part de seguir reflexionant sobre la política, introdueixi més articles sobre educació o si més no sobre les meves vivències personals a l’aula i a l’escola.
El món de l’ensenyament no està prou ben valorat. La relació entre allò que s’espera dels docents i allò que reben i del que disposen és clarament desfavorable. Però també és cert que és d’aquelles professions on tot allò que fas no és estèril i per sort al cap dels anys pots anar descobrint en boca d’exalumnes que valia la pena dedicar-se a l’educació.
Permeteu-me que us recomani un llibre. Es tracta de “Llums i ombres de l’Urbanisme de Barcelona” de Jordi Borja, un dels urbanistes amb més reconeixement de la nostra ciutat. El llibre està publicat per l’editorial Empúries i és un recull d’idees al voltant del mal anomenat “model Barcelona”. Tal com planteja el títol el llibre planteja aspectes positius i negatius de Barcelona. Estem en una època en la que els matisos no estan de moda i per tant crec que cal valorar especialment l’estudi dut a terme per un dels referents intel·lectuals de la nostra ciutat on es planteja amb molta claredat la seva opinió sobre l’evolució de la ciutat, especialment des del punt urbanístic, amb llums i ombres. I concreta, per exemple planteja llums com l’actuació a molts barris de la ciutat, el parc central de Nou Barris o el plantejament del 22@ i en canvi també evidencia greus errors segons els seus criteris com Diagonal Mar o el Parc Central del Poblenou.
Ahir en el sopar tertúlia que coordino al Poblenou amb gent a l’entorn d’ICV del barri va venir Jordi Borja com a ponent. Havíem previst parlar sobre Barcelona i el seu urbanisme, però els fets de dimecres al Parlament de Catalunya van condicionar el debat i per tant vam parlar molt més d ela situació actual i del que representaven els incidents. Jordi Borja no va fugir en cap moment d’aquest debat, entre d’altres coses perquè ell sempre ha plantejat que l’urbanisme ha de néixer de la política, és a dir de la voluntat que tenim de construir ciutat, i per tant en moments complexes com l’actual cal plantejar primer la situació política. És evident que a més la trajectòria d’esquerres de Jordi Borja va ajudar a que ell mateix plantegés la necessitat de parlar dels fets del Parlament. També hi va ajudar la presència de gent destacada de la direcció d’ICV i de gent molt vinculada al 15M.
Però igualment sí que volia fer una referència també al contingut del llibre, tenint clar que desenvoluparé nous articles sobre aquest tema en els propers dies. Jordi Borja planteja en forma de mancança de la ciutat, tres temes que han de ser reptes del futur com a ciutat i que en canvi no han format part de l’agenda prioritària de la ciutat, entre d’altres coses perquè no és una competència directa municipal. El repte d’una política d’habitatge vinculada a una política de sòl, una política de transport públic i la necessitat d’establir autèntiques estructures decisòries amb caràcter metropolità. En el cas de l’habitatge i del transport darrerament hi hagut una certa reacció, però són de dos dels elements fonamentals que generen cohesió. Una política activa de sòl i habitatge no tan sols garanteix un dret fonamental de les persones sinó que també serveix per no expulsar a la ciutadania i transformar l’ús de la ciutat. En el cas del transport públic cal afavorir una ciutat més sostenible però també on tothom gaudeixi de les mateixes oportunitats d’accés als equipaments, serveis, llocs de treball ... Finalment no serà senzill donar resposta real als grans reptes de la ciutat sense una visió metropolitana i això requereix una voluntat política de perdre poder per part dels Ajuntaments que sembla difícil d’aconseguir, però que haurem de reivindicar. Hi ha temes que no és senzill fer veure que ens afecten a les nostres vides, però ho hem d’intentar. En aquest sentit el llibre de Jordi Borja hi ajuda.
Aquest és un article de comiat. Deixo de ser Conseller Tècnic d’Horta-Guinardó i per tant deixo d’estar actiu a la vida social i política d’aquest Districte. Torno a l’escola Gravi, la cooperativa d’ensenyament on treballava abans d’aquesta etapa. No és cap sorpresa, ser Conseller Tècnic és un càrrec de confiança política del govern del Districte, en aquest cas de l’Elsa Blasco, i els resultats del diumenge 22 de maig situen a ICV-EUiA a l’oposició. Després de 8 anys apassionants en molts sentits deixo el càrrec i la vinculació estreta amb molta gent i per tant aquest és un dels articles més difícils que escric.
Durant prop de vuit anys he intentat fer la feina amb passió, crec que se m’ha notat, i la veritat és que estic força satisfet del balanç. Alguns errors he comès, però sobretot crec trobar-hi mancances, temes en els que potser hauria pogut anar més lluny, però no us enganyaré, estic content de com he fet la feina, sinó hagués plegat abans. Han estat 8 anys d’intensitat enorme. La feina de Conseller Tècnic et permet estar a tots els punts calents de la vida del Districte, comparteixes les voluntats polítiques i les realitats tècniques, mantens relacions molt intenses amb els grups municipals, amb la gent de les entitats amb els tècnics municipals. La feina de Conseller Tècnic es valora més per com es fa que per les coses que es fan, perquè hi ha poques responsabilitats directes i en canvi molt seguiment de temes i molta responsabilitat en crear climes i estats d’ànim. És una feina on el més important és marcar un estil i per fer-ho cal molta feina i molta complicitat. I avui sobretot recordo aquestes complicitats, aquests lligams que han fet que avui em costi deixar la feina.
Començo per donar les gràcies a la gent del moviment associatiu. M’he sentit respectat i en gran part estimat. He conegut a centenars de persones que fan activitats d’allò més diverses. He conegut a gent de les AVV, a gent voluntària en projectes solidaris, a gent d’entitats esportives, a diables, a teatreros, gent de jocs de rol i a gent que està en mil associacions a la vegada. He après molt de tota aquesta gent i he mirat de posar-me sempre en el seu lloc per mirar de recolzar al màxim des del districte la seva tasca imprescindible. Segur que em trobareu encara en algunes de les activitats i no descarto acabar participant algun dia en alguna de les moltes entitats que he conegut.
Però també vull parlar de la complicitat amb la gent dels grups municipals d’Horta-Guinardó. He mirat de fer la meva feina amb honestedat, conscient de que en el joc democràtic tothom és necessari i mirant de fugir de qualsevol mena de sectarisme. Sóc d’ICV-EUiA i amb la meva gent durant aquests dos mandats (Víctor Valls, Rafa Milla, Jordi Fornés, Anna Mir i Joan Vallvé), he tingut una especial complicitat, pe`ro crec que puc parlar d’una molt bona relació professional i personal amb la majoria de gent de tots els grups municipals. Moltes gràcies a tota la gent que m’ho ha posat fàcil, des de la proximitat o la llunyania ideològica, però en tot cas des del respecte. I també és cert que en el terreny polític hi ha coses que avui no citaré, com sempre els silencis també expliquen moltes coses.
Com deia el meu paper de Conseller Tècnic es mou entre el món polític i el tècnic del Districte. I vull donar una abraçada fortíssima a tota la gent que treballa a Horta-Guinardó. Durant aquests 8 anys els equips liderats primer per Eduard Vicente i per Montserrat Filomeno han fet la seva feina molt per damunt de l’estricta professionalitat i també, perquè negar-ho, en un clima de treball molt positiu. M’he sentit molt mimat per la gent i deixo al llarg d’aquests 8 anys moltes relacions d’amistat per sempre.
Però finalment no puc deixar de citar en aquest escrit de comiat a qui ha estat la meva “jefa” durant vuit anys, l’Elsa Blasco. Crec que la nova manera de fer política que molta gent reclama té un clar exemple en l’Elsa. Viu la política amb passió i des de conviccions molt profundes. És una persona directa i senzilla, líder i propera alhora. L’Elsa representa allò que jo li demano a la gent que pren compromisos i el seu estil per gestionar el Districte i per fer front als reptes que ha tingut als barris i en la seva pròpia vida ha estat per a mi tot un exemple. Sóc objectiu? Clar que no, mai ho he pretès, segueixo pensant que a la vida hem de defensar allò en el que creiem, que els sentiments han de jugar un paper fonamental, que la racionalitat no ens pot moure. Crec que en la gent d’ICV i crec especialment en l’Elsa Blasco, què voleu que us digui, i aquests 8 anys al seu costat han estat un luxe.
De veritat, moltes gràcies a tothom. Sé que jo he mirat de posar-hi molt de part meva, però allò que he rebut és immensament més gran. He après molt, he conegut moltes coses i a molta gent. Avui crec que sóc una mica millor que fa vuit anys perquè el bagatge que m’emporto d’Horta-Guinardó és molt gran. Gràcies de veritat per fer-ho possible.
Ahir va ser un dia trist a nivell polític. Les escenes de violència davant del Parlament de Catalunya no són en cap cas escenes fàcils de pair. No parlo del nivell real de violència, no cauré en aquesta trampa, impedir l’accés, sacsejar, marcar amb una creu, escopir ... són actituds que qui vol defensar la no violència ha de tenir clar que no es poden acceptar. La tensió va suposar que treballadors del Parlament, dels centres educatius o del zoo també rebessin els incidents. I no es pot impedir que la gent que veu en la política una forma d’expressió i treball vegi com es vol coartar la seva llibertat. Però l’error dels convocants ahir no va ser evitar que es produïssin aquests incidents, sinó convocar una protesta que tendia a la radicalització més que a teixir complicitats. Així ho expressava dimarts en un article a CatalunyaPress. Recolzo el moviment 15M, ho dic sense embuts i després ho explicaré una mica més, però no compartia aquesta actuació. El fet de tenir una estructura assembleària i gens jeràrquica no pot ser un obstacle per marcar línies clares de treball. Per una banda el moviment ha fet el salt als barris, la decisió més intel·ligent que podia prendre. Fent assemblees properes, a partir de temes que poden ser més reals i mirant d’aconseguir complicitat amb el moviment veïnal i social de cada barri, fem créixer el moviment, el carreguem de contingut i arribem a molta més gent. La voluntat de paralitzar el Parlament no ajudava a crear complicitats però a més al convocar a la gent a una cosa que és clarament il·legal i a més impossible d’aconseguir s’acaba creant una sensació d’impotència i es tendia a l’aïllament del moviment. Primer calia consolidar una potent xarxa de gent.
La segona conseqüència negativa de l’acció d’ahir és que s’ha situat el tema del pressupost i de les retallades en un segon pla. La confusió sobre què es votava ahir que tenien molts dels manifestants demostra que alguna cosa fallava. Ahir es votaven les esmenes a la totalitat, per tant el rebuig als pressupostos. Per tant l’acció d’ahir no feia pedagogia que què està passant i de qui ho està protagonitzant. El moviment del 15M ha de demanar disculpes, desmarcar-se de la violència clarament i aprendre dels errors. Però ho ha de fer per enfortir-se i per esdevenir un moviment ampli i que contribueixi a la transformació social. Igual que sóc clar en la crítica als fets d’ahir vull ser contundent en la crítica a qui desprestigia el moviment en la seva globalitat pels fets d’ahir. La necessitat d’expressar la indignació per la situació actual i la necessitat de trobar noves vies per expressar la indignació i construir les alternatives, segueixen vigents. Els espais de trobada de molta gent dels barris continuen sent positius. La possibilitat de sumar gent a construir l’alternativa (al costat de determinats partits, sindicats, moviments socials, AVV, moviments ecologistes ...) és més que una esperança una necessitat. El moviment 15M és un moviment no violent, transformador i complex. Sols faltaria que un moviment que neix de nou, en temps difícils i amb reptes tan complicats tingués solucions senzilles i estratègies per dur-les a terme sense problemes. El camí no és senzill i viurem moltes incomoditats, però el que ens hi juguem ens obliga a intentar-ho de veritat.
Era el 3 de juliol de 2003. Jo estava com a mestre i president de la Cooperativa Escola Gravi. Havia estat un any dur, difícil, amb molta feina de gestió per consolidar un projecte. Tenia la sensació de cansament, però alhora la satisfacció d’haver fet bona feina i d’haver-la compartit amb gent meravellosa. I abans de seguir treballant aquell juliol per preparar el següent curs, vam decidir amb dos amics de l’escola marxar uns dies de relax, sortir de Barcelona sense tenir clar on acabaríem, trobar espais per desconnectar i passar-nos-ho bé. Finalment vam arribar a Ribes de Fresser, com haguéssim pogut acabar a Tortosa o a Balaguer. Tal com arribem rebo una trucada. És l’Elsa Blasco que poques setmanes abans ha estat escollida Regidora d’ICV-EUiA. “Tens un moment? Et puc fer una proposta deshonesta?” Temps precisament aquell dia en tenia i no he tingut mai por a escoltar propostes deshonestes quan venen de segons qui. Em comenta la possibilitat de fer de Conseller Tècnic d’Horta-Guinardó i, sincerament, se’m cauen a terra. Amb l’Elsa no ens coneixíem tant. Teníem relació a través d’ICV però mai havíem treballat junts. A mi m’havia fet il•lusió que fos Regidora perquè havia estat una persona activa a les joventuts, havia estat consellera de districte, coordinadora del grup ... havia fet de tot des de sempre i m’alegra que això es valori. També em va aclarir que tenia dues propostes i que volia saber què em semblaria. Reconec que això ja em va semblar un bon senyal. La sinceritat de no fer veure que des del primer moment sols havia pensat en mi era un bon símptoma. Aquell dia li vaig respondre que no acceptaria ser Conseller Tècnic. Tenia un projecte a l’escola i no tenia clar fer el pas, igualment li vaig dir que m’ho pensaria. Els dies de descans van canviar i li vaig donar moltes voltes al tema. Un dels meus amics em va dir que evidentment no podia acceptar perquè jo havia de seguir a l’escola.
Vaig tornar d’aquells dies de teòric descans i a nivell personal van començar a canviar coses. Aquests canvis, juntament amb el fet que la proposta em feia molta il•lusió, van fer que em replantegés la meva resposta i vam quedar un dia per fer un cafè al bar Plaza del carrer Arenys. Vaig acceptar i aquell mes de juliol vaig passar algun dia pel Districte per començar a prendre contacte amb la meva nova feina. Vaig conèixer a un gerent de Districte que em va semblar molt distant però que s’ha convertit en un dels meus millors amics, vaig anar a la Festa Major de la Clota (coneixent aquest barri per primer cop a la meva vida) i vaig assistir a un plenari extraordinari del districte baixant des de la casa rural on estava de vacances i fent-ho, com no, en pantaló curt, fet que va provocar, com m’han confessat anys més tard, moltes conyes. El dia 1 de setembre començava formalment aquesta nova etapa.
I ara, quan fa prop de vuit anys d’aquella trucada, deixaré de ser Conseller Tècnic d’Horta-Guinardó. Ja escriuré algun article més de comiat, però com han anat aquests vuit anys? D’entrada dir que ha estat genial el que he viscut aquests vuit anys a Horta-Guinardó. He conegut a la meva parella, he fet alguns dels millors amics i amigues que tinc, he après barbaritats de coses, he vist coses que vosaltres no creuríeu (efectivament he tret la frase de Blade Runner), he dedicat moltes hores i he viscut més d’una gresca (de fet unes quantes). He viscut moments de màxima tensió amb el conflicte de la narcosala, moments molt durs amb l’esvoranc del Carmel, he vist la Masia de Can Fargues pública, el Turó de la Rovira recuperat, el viaducte de la Ronda del Guinardó enderrocat. Però també he vist endarrerir-se lmolts projectes o no poder aconseguir prou locals per a joves. He disparat un trabuc, he tirat a bitlles, he fet de jurat d’un concurs de truites, m’he discutit molt i molt. He conegut a fons a l'Elsa Blasco, una de les millors polítiques de casa nostra.
Estic acabant ja d’endreçar el despatx, una de les tasques més complexes que he hagut d’assumir després de vuit anys acumulant papers i el que no són papers. I ara em tocarà començar a acomiadar-me. Tot allò pel que vaig entrar en política i vaig acceptar venir a fer de Conseller Tècnic avui és més vigent que mai. Ara començaré una nova etapa, tornant a fer de mestre a l'escola Gravi, però no vull oblidar res del que he viscut a Horta-Guinardó. Avui encara no vull dir adéu (formalment serà quan es constitueixi l'Ajuntament), però sí que tenia la necessitat de començar a explicar les meves sensacions personals en un moment com aquest. A algú potser li sorprendrà aquesta mena d’escrits a un blog públic com aquest, però crec que no és difícil d’entendre per a qui em coneix una mica.
Aquests dies s’estan tancant la major part de pactes electorals a les ciutats de Catalunya que pel seu resultat electoral no tenien un govern clar. Això està obrint un debat que de nou posa en judici el paper dels partits polítics i es situa el tema en el camp del mercadeig i la manca de criteris i per tant un cop més es desprestigia la política.
El primer que vull dir és que discrepo plenament del criteri de la llista més votada. Considero una manca de respecte al sistema electoral actual que els grans partits parlin de garantir l’alcaldia a la llista més votada. Si ho creuen han de proposar canviar la llei electoral. L’actual sistema no li proposa a la gent que esculli Alcalde, li proposa a la gent que esculli regidors i regidores i que aquests escullin qui ha de ser l’Alcalde. Em pot agradar més o menys però és així. I això serveix per Badalona, per Tarragona o per Sant Feliu de Llobregat, per posar tres exemples que afecten diferent als partits. Ha de ser Alcalde qui aconsegueixi més capacitat de tirar endavant un govern, no qui va aconseguir més vots per la seva candidatura. Siguem clars i no juguem a conceptes que poden quedar molt bonics però que no estan recollits en el nostre sistema electoral.
El segon que volia plantejar és que la gent ha de parlar amb criteris clars. No es pot fer com CIU donar lleis universals de com fer els pactes i després que tot sigui una excepció. Cal dir per exemple que a el Vendrell no tenen cap inconvenient en governar gràcies a Plataforma per Catalunya i que per tant posen per davant de tot la seva voluntat de govern. O que a Badalona creuen que no deixar governar a Garcia Albiol els hi pot passar factura electoral o que la Diputació de Barcelona és massa important. I que quedi clar, a ningú li ha de fer vergonya dir que té interès en governar, per això estem en política, però cal saber on estan els límits.
El tercer aspecte que volia dir és que en política es negocia i s’arriben a acords. Que el nostre sistema electoral permet un multipartidisme que tot i que sigui complex no podem permetre que desaparegui i que això afavoreix un joc on a vegades no queda clara la frontera entre la lògica negociació i el mercadeig d’interessos. Cal forçar al màxim la transparència en aquests debats per poder explicar que la negociació és fruit d’uns resultats electorals i no de maniobres exclusives de salvaguarda del poder a qualsevol preu.
En el darrer article parlava dels cinc reptes a assolir per part de la gent de la plaça Catalunya i són mobilitzar i conscienciar, consensuar els objectius a assolir, impulsar noves formes de mobilització, influir en la societat i garantir la continuïtat. En el darrer article vaig parlar dels dos primers reptes, ara miraré de desenvolupar els tres darrers.
Un dels grans reptes del nou moviment que està sorgint és el fet d’impulsar noves formes de participació i mobilització. L’acampada no pot ser indefinida perquè això farà restar gent de forma progressiva i perquè una de les gràcies del moviment ha de ser la capacitat d’innovació. Un dels aspectes que ha començat a impulsar l’acampada és el fet de convocar assemblees a nivell de barris. Això pot fer créixer encara més el moviment però a la vegada dificulta la coordinació. De moment a barris com el Guinardó (que recull la major part de gent del Districte), Gràcia, Carmel o Poblenou està funcionant. Però amb reunir-se no hi ha prou. El moviment hauria de proposar noves formes de mobilització amb radicalitat però amb no-violència i guanyaran si saben aportar imaginació. Fins ara el fet d’haver mantingut una actitud gens violenta ha aconseguit un major suport social. Estic convençut que aquesta serà la tònica de la mobilització però la resposta de la Conselleria d’Interior davant d’una hipotètica desocupació pot fer canviar les coses.
Per altra banda un dels reptes més grans és com aconseguir com a moviment influir a la societat. La immensa majoria de la gent no en té prou amb demostrar que estan farts, la gent seu i dorm a Plaça Catalunya per canviar les coses. Un dels factors en els que pot influir és en el tema electoral. A les darreres eleccions municipals l’augment de vot “indignat” (vot blanc, nul i a formacions que poden sintonitzar amb aquest moviment, sense comptar els partits d’esquerra més tradicional o la CUP que té un vot més polític), va ser de prop d’uns 30.000 a Barcelona, però això no es visualitza. Mentre els partits polítics majoritaris no es vegin afectats pel vot en blanc o nul no reaccionaran. Per canviar la llei electoral, l’ordenança del civisme o la llei d’hipoteques es pot fer mobilització al carrer pe`ro també es poden aconseguir unes altres majories parlamentàries o municipals. Però no sols es pot influir en la societat de forma electoral, també es pot fer aturant desnonaments, canviant hàbits de consum o fomentant la banca ètica. Una de les coses importants seria demostrar la capacitat de fer canvies efectius, tot i que siguin petits, a curt termini, per evidenciar la força que pot tenir aquest moviment.
El cinquè repte és garantir la continuïtat. La gent que hi participa ha de poder veure canalitzada la seva frustració a llarg termini en propostes de mobilització estables. No defenso que es converteixin en proposta electoral ja que això pervertiria possiblement la seva pròpia definició, però hauran de buscar fórmules que l’acampada no quedi en anècdota. Internet i les noves formes de comunicació permeten arribar a molta més gent i establir mecanismes de participació no presencials. Darrere aquest repte, però, hi ha la incògnita de quins sectors tindran major capacitat de garantir estabilitat al moviment. Com a indignats poden arribar a desaparèixer, però això no seria un drama i s’aconseguís que molta més gent participés d’altres moviments socials, sindicals i polítics i ajudessin de forma clara a transformar les maneres de fer les coses. La continuïtat que interessa no és la de la pròpia acampada sinó la de les energies que volen transformar la realitat, al costat de la de la molta gent que durant molts anys també ha estat lluitant per aquesta transformació.
L’acampada de Barcelona ha decidit que de moment continua, com a mínim fins diumenge. També ha decidit impulsar mobilitzacions i accions de protesta com per exemple la manifestació pel dia 19. També s’ha decidit convocar concentracions silencioses davant les seus de CCOO i UGT i aquí és on començo a discrepar. Segur que tothom ha de reflexionar a fons sobre com enforcar la lluita amb els nous temps que corren, però d’entrada hi ha dues coses que els indignats haurien d’acceptar. La primera és que fins ara han estat de les poques veus que han permès mantenir viva la lluita per la dignitat laboral de moltes persones, lluitant per millorar les condicions laborals del país o per no retallar les pensions o els drets socials. La segona cosa és que els sindicats no poden respondre a totes les demandes de lluita socials. No estic d’acord amb la criminalització d’uns sindicats que per exemple van saber estar a l’alçada convocant una Vaga General quan poca gent es mobilitzava.
Tot i així segueixo pensant que el moviment dels indignats segueix aportant coses als necessaris canvis socials i econòmics que haurem d’impulsar. Fins ara el gran repte ha estat posar-se d’acord en unes propostes que vagin més enllà de la indignació lògica. Però en el fons hi ha uns quants reptes que han de saber concretar. (segur que hi ha més però tampoc dono molt més de sí).
1.Mobilitzar i conscienciar
2.Consensuar els objectius a assolir
3.Impulsar noves formes de mobilització
4.Influir en la societat
5.Garantir la continuïtat
El primer objectiu, mobilitzar i conscienciar, ja ha estat assolit al meu entendre, tot i que sempre es pot arribar a més gent. El moviment dels indignats ha aconseguit que molta gent expressés la seva mala llet per la situació actual i està afavorint que gent que no estava mobilitzada s’impliqui a l’assemblea de plaça Catalunya o a les dels barris i ciutats que també estan aplegant a molta gent. Em recorda moments com les mobilitzacions en contra de les guerres o l’acampada pel 0’7% on, més enllà del que es va aconseguir concretament, es va aconseguir que molta gent es polititzés (en el sentit ampli, que ningú se m’enfadi).
El segon repte, el de consensuar uns objectius a assolir, està en marxa. He ha anat seguint en directe a l’acampada i per la seva web alguns dels documents que s’han anat treballant. Moltes dels aspectes que surten en els diferents debats i documents fa temps que per part d’organitzacions polítiques i sindicals ja ho estem reivindicant (per exemple ICV-EUiA), però fins ara hem estat minoritaris. Canviar la llei electoral, establir una taxa per les grans transaccions financeres, augmentar el control dels bancs i establir límits salarials als directius, tancar els centres d’internament per a estrangers ... són aspectes que en gran mesura comparteixo. És cert que el gran problema d’aquest moviment és aconseguir un nivell alt de consens a partir d’experiències i orígens molt diferents. Per exemple no és el mateix parlar de canvies en la llei electoral des de persones que volen transformar la política o des de persones que volen canviar el sistema. No és el mateix parlar de llei d’hondt per algú d’esquerres desencantat que per algú anarcosindicalista. De fet una de les grans divisions que apareixen dins del moviment és la gent que vol fer un crit i una mobilització per transformar les coses a partir del sistema actual (amb tots els canvis necessaris) o la gent que creu que l’actual sistema no serveix i cal canviar-lo d’arrel. Possiblement s’anirà consolidant la visió de les persones que volen lluitar des del sistema actual però just al límit, és a dir moviments socials i polítics d’esquerres. És un repte en marxa però cal que avancin amb força abans no es produeixi el descontentament amb el propi moviment. Saber per a què estem lluitant i no tan sols què ens ha portat fins aquí és fonamental. Tot i així no vull menysvalorar les dificultats de proposar sortides a una situació complexa i on tothom tenim molts dubtes. Demà seguiré amb l’article.
Els temps estan canviant, i tant que sí, però potser no tant. Estem vivint una crisi econòmica i social profunda. Davant això la gent busca respostes. Unes són molt senzilles i es basen en la por. El conservadorisme, la xenofòbia i l'individualisme apareixen amb més força que mai. D'altra banda, les respostes que busquen sortides justes i solidàries no es veuen clares. Proposar, inventar i avançar és molt més difícil, requereix un gran esforç, suposa dubtes, genera incerteses. Continuar en canvi és fàcil, conservar no ens dóna tanta por, aferrar-se al que ens queda ens sembla una bona sortida, almenys una salvació. I parlo d'eleccions i parlo del moviment dels 'indignats'.
Les últimes eleccions municipals van suposar una derrota de dues de les formacions tradicionals d'esquerres, el PSC i ERC. Les dades demostren que el PP i CiU no van augmentar de forma extraordinària els seus vots respecte a anteriors municipals i, per tant, la dispersió de vot enfadat va afavorir a les forces conservadores, però, en cap cas, van tenir un creixement significatiu. La gent conservadora ha fet el que havia de fer, anar a votar i fer-ho per una opció que els dóna seguretat. Molta gent d'esquerres no ha sabut què fer, perquè les nostres propostes poden ser més complexes. En aquest context ICV-EUiA va obtenir un gran resultat a Barcelona que no es pot ignorar, encara que la impossibilitat de governar minimitza aquest resultat a nivell públic. És evident que avui ICV-EUiA té menys capacitat d'incidència directa en la gestió de la malaltia, però el resultat obtingut és un bon punt de partida per al treball de futur. Un treball que ha de passar per una oposició propositiva i contundent al mateix temps, i per explorar noves fórmules, formes i espais de treball com a esquerra transformadora.
D'altra banda, el moviment del 15 de maig o dels 'indignats' ha suposat un punt d'inflexió en la política catalana. Sens dubte, els seus efectes directes en la normativa no es poden valorar i, fins i tot, han estat sobrevalorats per uns mitjans de comunicació que necessiten nous elements per posar sobre la taula. La veritat és que aquest moviment pot representar cara a un futur immediat o a mitjà termini un canvi en molts aspectes de la política al nostre país. Molta gent critica d'aquest moviment la seva incapacitat de plantejar unes propostes consensuades de crítica i un full de ruta únic a seguir. Torno aquí al meu comentari original. Les respostes des de les esquerres són necessàriament més complexes, difícils i menys populars. ¿Es pot demanar a un moviment que en gran part és espontani la capacitat d'oferir una sortida clara a la crisi actual? Si les esquerres més "institucionalitzades", els sindicats i els moviments socials progressistes més consolidats no ho hem fet fins ara, dubto que una assemblea en plaça Catalunya trobi el full de ruta per a inspiració. ICV-EUiA, els sindicats i bona part dels moviments socials hem sabut cap a on avançar. Les nostres propostes no difereixen molt de la majoria dels acampats, el dubte és com podem establir camins de confiança mútua que permetin respostes reals als problemes socials que patim.
Ni els 'indignats' representen la puresa ni els partits d'esquerres i els sindicats estem podrits. Els temps estan canviant, i tant que sí, però potser no tant. Per garantir una sortida a la crisi necessitem a tots els que s'han mobilitzat fins ara, vinguin d'ICV-EUiA, de les CUP o altres forces polítiques d'esquerres, dels sindicats o els moviments socials, o vinguin dels 'indignats'. Però també necessitem que PSC i ERC facin un gir profund en la seva estratègia política i, finalment, necessitem que molta més gent s'indigni i tingui clar que, malgrat que sigui molt més complex, lluitar per una sortida justa i solidària a la crisi actual és possible i necessari.
