Es vota al Regidor del Districte?

Una de les conclusions de les eleccions municipals de Barcelona al Districte d’Horta-Guinardó és que la gent no vota en clau de Districte. És a dir no es té en compte si la gestió al Districte ha estat o no positiva, es vota en clau de ciutat, i encara gràcies. Els resultats de les municipals 2011 van ser molt globals a la ciutat i per tant els partits van perdre o guanyar vots de forma molt homogènia a la ciutat. Això és positiu o no?

Al Districte d’Horta-Guinardó això es podia comprovar d’una forma molt més acurada. Durant els darrers anys Elsa Blasco havia estat la Regidora del Districte en representació de ICV-EUiA. A les eleccions del 2007 el conflicte de la narcosala va suposar la pèrdua de vots (tampoc molt significativa) als barris de la zona nord del Districte. En canvi aquest cop el resultat ha estat molt similar a la resta de la ciutat. Si a Barcelona ICV-EUiA ha pujat un 1’1% a Horta-Guinardó ho ha fet un 1%. El PSC per exemple ha baixat a Barcelona 7’9 punts i a Horta-Guinardó 7’2. Per tant el Districte ha seguit la mateixa evolució que la resta de la ciutat.

Sols a dos barris d’Horta-Guinardó, Can Baró i la Font d’en Fargues hem baixat, tot i que molt poc, 7 dècimes a Can Baró i 6 a la Font d’en Fargues. En canvi hem pujat més (recuperant el que vam perdre a les darreres eleccions) a Montbau o Sant Genís i hem tret molt bons resultats a Horta i al Guinardó. Però el resultat més espectacular en percentatge el tenim a la Clota, un barri molt petit i on s’ha treballat molt planejament i en que el percentatge de vot passa de 8’9% a 21’43%, això sí aquest alt percentatge representa tan sols 24 vots, però és significatiu que a un barri a on s’ha debatut molt es millori tant. Per cert no us perdeu el magnífic article de valoració de resultats electorals al blog d’ecosocialistes d’Horta-Guinardó.

Però tornant a l’inici. Ara no es vota en clau de Districte, de la gestió feta, de les propostes pels barris. Canviaria això sí es fes l’elecció directa dels regidors i regidores i dels consellers de districte? Tinc els meus dubtes. La gent es deixa portar per sensacions molt generals i no per accions concretes, pe`ro a part el grau de coneixement de la política municipal és molt baix. Quanta gent sap que l’Elsa Blasco ha estat la regidora d’Horta-Guinardó? I quanta gent sap que és d’ICV-EUiA? I és més la gent votarà diferent en funció que s’hagi enderrocat un viaducte, s’hagi impulsat la UA3 o s’hagi recuperat la Masia de Can Fargues?

Què passarà a Horta-Guinardó?

Fa just una setmana es celebraven les eleccions municipals a Barcelona. CIU va guanyar les eleccions a Barcelona i per tant Xavier Trias serà el nou alcalde. La seva intenció és governar en solitari i per tant una primera conclusió és que amb 14 regidors i regidores (excloent Alcalde) hauran de dirigir tots els districtes i les àrees de l’Ajuntament. El govern d’aquest darrer mandat estava format per 18 regidors i regidores i ja era més que just. Una de les primeres conseqüències serà la dificultat de proximitat de regidors i regidores que hauran d’assumir a més de territori àrees importants. No qüestiono la capacitat, d’això en tindrem quatre anys per fer-ne valoracions, però sí que coneixent aquest àmbit no serà senzilla la tasca.

Tot això si no es concreta una de les possibilitats que de forma discreta es va debatent, la possibilitat que sigui regidor o regidora de Districte una persona de la llista més votada al Districte. A Horta-Guinardó, per exemple, això representaria que aquest càrrec correspondria a algú del PSC, igual que a d’altres districtes. Cal tenir en compte que la distribució de consellers i conselleres a Horta-Guinardó és PSC 7, CIU 5, PP 4, ICV-EuiA 2 i Unitat per Barcelona 1. I aquí comença el debat interessant. És una bona opció que el regidor d’Horta-Guinardó sigui del PSC quan l’equip de govern serà de CIU? La meva resposta és contundent, de cap manera. El regidor o regidora d’Horta-Guinardó ha de ser de CIU si finalment confirmen que serà un govern en solitari. D’entrada pot semblar més democràtic pensar que la llista més votada a un Districte tingui la Regidoria, però això sols tindrà sentit quan es faci l’elecció directa dels consellers i conselleres de Districte i quan s’estableixi un nou mecanisme de competències en favor dels Districtes.

Xavier Trias ha anat anunciant de forma reiterada que oferiria la regidoria a la llista més votada de cada Districte, el fet de comptar amb un equip de govern reduït pot ajudar en aquest sentit però té sentit que la meitat dels regidors de districte no siguin de l’equip de govern? Això genera la necessària cohesió d’equip de govern i de coherència de criteri? Per altra banda el PSC de Barcelona ha respost clarament que no ho acceptarà, però alguns sectors apreten en el sentit contrari. La possibilitat d’augmentar el nombre de persones a l’estructura de personal i el fet de visualitzar a aquells districtes on han guanyat pot influir en el sentit contrari. Personalment crec que si el PSC acceptés aquesta possibilitat donaria oxigen a curt termini a l’organització però que en canvi acabaria passant una factura molt alta, entre d’altres coses per la incapacitat de donar resposta com a Districte a molts dels reptes que sorgeixin i per altra banda perquè es crearia una difuminació del paper del PSC que faria oposició a la ciutat i governaria alguns districtes. Crec que això dificultaria que el proper govern municipal tornés a ser d’esquerres. Com es tractarien les discrepàncies programàtiques? Com es resoldrien els conflictes de competència? Com es garantiria la idea de ciutat?

El que està clar és que ICV-EUiA no formarà part del govern de la ciutat ni del govern de cap Districte i per tant que l’Elsa Blasco no serà la Regidora d’Horta-Guinardó ni jo seré el Conseller Tècnic, però d’això ja en parlaré quan tot estigui més aclarit.

Primera valoració de poca profunditat

Miro d’iniciar aquest primer article d’una sèrie dedicada a valorar els resultats electorals d’aquest passat diumenge. Encara no he pogut analitzar les dades una mica a fons però crec que ja puc començar a llençar algunes idees. D’entrada diré que si no fos perquè estic en política per transformar la societat, avui estaria molt content. Els resultats d’ICV-EUiA a Catalunya són prou bons i a Barcelona són especialment positius. La situació actual de descrèdit de les esquerres en general, la sospita de molta gent als partits més institucionals, el fet de portar un candidat nou i poc conegut i el desgast d’haver format part d’un govern feble i a més amb discrepàncies internes podia fer preveure una nit complicada pels resultats propis. Però ICV-EUiA ha aconseguit igualar la millor representació nostra a l’Ajuntament i en relació a fa quatre anys hem crescut en vots, en percentatge i als 10 districtes. Ricard Gomà ha fet una molt bona campanya, però d’això ja en parlarem en algun moment. Però com deia jo no estic en política per assaborir bons resultats com a ICV sinó per transformar la societat i el nostre resultat és una bona eina de lluita però les condicions globals són molt pitjors que abans del 22M. Ahir comentàvem que havíem patit un terratrèmol, casa nostra havia aguantat, però al nostre voltant ha quedat un desert i això és dur.

En propers articles valoraré els vots en blanc, nuls i a partits molt minoritaris, però d’entrada hi ha una dada que està clar. Les esquerres hem retrocedit. Si sumem els vots del PSC, d’ERC, d’ICV-EUiA i de les CUP a tot Catalunya tenim 1.278.168 vots, 258.017 vots menys que el 2007. PSC i ERC pateixen un fort retrocés, ICV-EUiA té un petit retrocés a Catalunya i sols les CUP creixen significativament. Si sumem els vots de CIU, PP i PxC sumen 1.203.396 vots, 184.429 vots més que fa quatre anys. Per tant una primera conclusió, les dretes han crescut molt (sobretot PP i PxC), tot i que en vots absoluts no hi ha tanta diferència.  La llei electoral no afavoreix la presència de nous grups municipals, però en canvi hi ha dues formacions que han aconseguit crear-se un espai a Catalunya, les CUP i PxC, que es converteixen en tots dos casos amb organitzacions que poden estar satisfetes tot i que a Barcelona no hagin arribat ni al 2%.

El gran guanyador d’aquestes eleccions és el PP. No tan sols pels resultats sinó perquè avui els seus objectius estan més a prop. La derrota en canvi és per la possibilitat de plantar cara amb més força a les onades conservadores, des de l’administració. És cert que molta gent seguirem combatent des de diversos llocs, però avui el contrincant és molt més fort. El PSC pateix un fort revés i ERC s’emporta, possiblement, una ferida que no serà senzilla de tancar, perquè possiblement s’està quedant sense espai. Però de tot això en seguirem parlant, avui no tinc encara prou fluïdesa per explicar moltes de les coses que per a mi són molt importants.

votem demà?

La campanya electoral ha acabat, demà es celebren eleccions i passat demà moltes coses quedaran obertes, no tan sols les negociacions per ocupar l'alcaldia de Barcelona i la de la resta de ciutats. Ara em sembla el moment oportú per fer una certa valoració de campanya i també una previsió de com es poden valorar els possibles resultats.

Primer de tot miraré de no centrar aquestes reflexions en les acampades i la irrupció de Democracia Real Ja. Primer de tot perquè és molt difícil fer-ne una previsió de com afectarà i en segon lloc perquè les conseqüències de la Indignació m'interessen sobretot més enllà de diumenge.

La campanya ha estat prou interessant però en canvi molt freda de seguiment. Poc temps enrera semblava que la victòria de CiU seria aplastant i que la campanya no seria renyida. No sembla que hagi de ser així. Xavier Trias ha apostat per la no campanya i la discreció. Dóna la sensació que aquestes darreres setmanes se li han fet llargues i cal veure si han arribat passats de forma a les eleccions. El PSC sembla haver agafat aire al llarg de la campanya per quedar-se aturat a darrera hora. Jordi Hereu se l'ha jugat en solitari, apel·lant a aturar les retallades i a la seva estima per la ciutat. El darrer gir per evidenciar la possibilitat d'un pacte entre CIU i PP no sé si els afavorirà, però tinc els meus dubtes. És un intent de mobilitzar als barris més populars, però no sempre la crida a la por acaba funcionant. Els dos partits majoritaris sembla que es disputaran 26 regidors i veurem si són empatant o no.

El Partit Popular ha arribat a la campanya amb la feina feta. El seu discurs no es basa en propostes concretes o estratègies de campanya. Van a fons a buscar al seu electorat i no els preocupa gaire la resta. ERC ha decidit basar la seva estratègia en la unitat del independentisme, basant-se en el fet que les mobilitzacions de Barcelona Decideix eren una magnífica plataforma, però possiblement no comptaven amb que l'actualitat política faria un gir i que en les condicions actuals la presència de Joan Laporta encara pot ser més incomprensible. Les CUP poden esgarrapar prou votants per un costat i els dubtes sobre victòria de CIU en poden esgarrapar per una altra banda. Han fet una aposta arriscada i diumenge veurem el resultat. Finalment ICV-EUiA ha aconseguit una cosa important, situar a Ricard Gomà com un candidat fort partint d'un grau de coneixement baix. Ricard Gomà ha fet una campanya força bona, deixant enrera la seva imatge acadèmica. Ha estat una campanya on he trobat a faltar presència al carrer (cartells, parades ...) I on ens ha costat situar l'opció d'una alternativa d'esquerra verda i agosarada. Però la veritat és que n'estic content (accepto problemes de manca d'objectivitat.

Per dir que han aconseguit un bon resultat diumenge nit jo crec que CIU ha de guanyar, PSC en té prou amb empatar, PP mantenint els 7, ERC no baixant dels 3 i ICV-EUiA mantenint els 4. Diumenge nit en parlem.

De Plaça Catalunya a Plaça Sant Jaume

Hi ha moments polítics que són apassionants i és important viure’ls de prop. La situació generada a partir de les mobilitzacions diverses que s’estan vivint arreu d’Espanya impulsades per plataformes com “nolesvotes” o “democraciarealya” estan transformant les formes d’expressió de la protesta per una situació que molta gent que ha volgut fer veure que no era tan greu. Però que per primer cop una generació tingui pitjors perspectives que l’anterior no és per menystenir-ho. La greu crisi econòmica no ha representat per a molta gent un replantejament de les despeses, sinó que està situant a moltes famílies al límit de la vulnerabilitat més absoluta. Moltes vegades vam haver de lluitar en contra de la precarietat juvenil, però ara molta gent viu el risc de la seva exclusió social. Alguna gent des de la política hem volgut ser coherents amb aquesta mirada i hem estat fidels a uns valors. No sempre ens hem sortit, segur. Però no és senzill. La desmobilització política general suposa que els partits d’esquerres també hem viscut amb poca capacitat d’influència social. Tot i això crec que hem sabut donar la cara molt sovint malgrat aquesta feblesa. A ICV-EUiA no hem donat suport a la reforma laboral o a les pensions, estem demanant polítiques molt més justes en temes hipotecaris o estem denunciant els rescats financers. Allà on hem governat a nivell municipal hi ha respostes diferents a la crisi.

Sóc militant d’ICV i ho sóc molt convençut, però no tinc cap mena de por a escoltar, a aprendre i a canviar. Ja vaig explicar que havia assistit a l’assemblea de dimarts tot i que no tinc previst, en aquests moments, formar part activa del moviment. No tinc cap inconvenient d’aprendre de molta de la gent que està a les concentracions, però no tinc cap intenció d’acceptar lliçons de segons qui. La política de determinades forces d’esquerres ha estat clau per aconseguir conquestes socials que haurien estat inversemblants uns anys enrere. La lluita de CCOO i UGT no es pot desprestigiar de forma alegre sense que et caigui la cara de vergonya. Tot allò que hem representat l’esquerra verda és una aportació fonamental per una societat més justa i solidària. La única forma de lluita possible? Evidentment no. Per tant de les protestes que s’estan estenent arreu de l’estat la sortida a la crisi en un sentit social i ecològic ha de sortir enfortida. No és el primer cop, per sort ni serà l’últim, en que determinats moviments socials ens sacsegen a les estructures més “tradicionals”. Els moviments per l’objecció i la insubmissió o l’acampada pel 0’7% són exemples de mobilitzacions que van suposar canvis polítics i conscienciació de la gent. No hi ha mai res fenòmens iguals i per tant aquest veurem com evoluciona.

Diumenge aquestes mobilitzacions poden influir en els resultats electorals i ho poden fer de formes molt diferents, perquè també són diferents els objectius de la gent que hi participa. Poden influir sobretot en un augment de l’abstenció com a resposta contundent al desencant polític o pot augmentar el vot a aquelles formacions polítiques que apostem per canvis socials més o menys profunds. No ho sé. No tindria sentit ara replantejar tot el treball fet fins ara per aquest fet. Els canvis polítics que han de suposar les mobilitzacions actuals no es poden concretar diumenge, han d’anar molt més enllà del 22 de maig o hauran fracassat. Cap partit pot mirar de fer els deures aquesta setmana, cada partit ha d’afrontar les eleccions conscients del que representa la seva opció, assumint a què han donat suport i a què no han donat suport i sobretot assumint que més enllà dels resultats del 22 de maig la societat ens exigeix un gir important en les polítiques i en les formes de fer-les. Jo crec que nosaltres ho hem de fer, les mobilitzacions ens interpel·len a tots. Però seríem irresponsables si penséssim que tenim la mateixa responsabilitat totes les formacions polítiques i seríem irresponsables si penséssim que les mobilitzacions de la Plaça Catalunya representen una oportunitat electoral. M’agradaria un bon resultat per ICV-EUiA aquest proper diumenge, però sobretot m’agradaria tenir clar dilluns 23 de maig que som molta més gent a transformar aquesta societat.

Acampada a Plaça Catalunya

Ahir a la nit vaig anar a la Plaça Catalunya i vaig poder participar de bona part de l’assemblea que s’hi va dur a terme en el marc de l’acampada que s’està duent per expressar protestes variades davant l’actual situació política i econòmica. Hi vaig anar per dos motius. En primer lloc per simpatia davant de l’expressió d’un enuig enèrgic davant la greu situació actual. Que les grans empreses i el sector financer estan marcant la política econòmica del país no és cap demagògia i davant d’aquesta crisi que han provocat  els sectors especulatius, els governs de CiU i del PSOE han impulsat mesures que retallen drets i estat del benestar. Davant d’això, que evidentment és molt més complex del que he plantejat, és lògic i positiu que apareguin noves formes de protesta. El segon motiu pel qual vaig assistir és per interès polític. No sempre es troben alguns centenars de persones per parlar de política i, tot i que discrepo de part dels que es va plantejar ahir, estic obert al debat i a escoltar que planteja la gent i vull veure-ho i viure-ho pel meu propi compte. Per tant volia veure-ho personalment abans de conèixer què en deia la premsa o fins i tot la meva pròpia formació política, ICV-EUiA. Per a molta gent que estava a la Plaça Catalunya segur que sóc part del sistema i culpable de tots els mals com a polític que sóc. També hi haurà gent de la meva formació política que creurà que no es pot donar espai a gent que expressa una actitud clarament anti partits polítics i anti sindicats, en aquest cas, curiosament (o de fet no curiosament) sols en contra d’UGT i CCOO. Però això em preocupa poc, vull seguir amb interès i amb sentit crític però obert tots aquests moviments.

El primer que vull dir és que ahir vaig veure aspectes molt positius i aspectes preocupants. Sols faltaria. El moviment és encara incipient i la diversitat d’opcions de la gent que estava reunida en assemblea era molt gran. Fruit d’aquesta sensació de diversitat en l’estratègia a seguir es van prendre dues decisions de forma majoritària. La primera va ser de moment mantenir la concentració fins el diumenge, dia de les eleccions. La segona va ser no fer un manifest, sinó permetre la possibilitat de que convisquin diversos manifestos que expressin el malestar per la situació actual però amb accents diversos i estratègies per sortir-ne diferents. Per tant d’entrada aquesta indefinició que no ha permès arribar a uns punts de demanda concrets ni a una estratègia reivindicativa és un problema, però alhora va permetre mantenir la cohesió en la protesta i evitar que una part de l’assemblea no es sentís representada. Ahir a la Plaça Catalunya hi havia gent que apostava per la revolta i pel canvi del sistema i que per tant expressava la seva oposició a qualsevol opció política i per altra banda hi havia gent que expressava la necessitat d’exigir més política i de transformar la societat sense trencament. No serà fàcil aconseguir una estratègia comuna, però possiblement el fet d’establir de forma pública que hi ha molta gent farta de la situació i de que hi ha solucions que es poden aplicar serà ja d’entrada molt positiu.

Moure’s en el terreny de l’assemblearisme no és senzill, ja ho sabeu. Algunes de les persones que van intervenir ahir tenen una llarga trajectòria en aquests moviments, alguns no són nouvinguts a aquestes lluites i provenen de moviments organitzats. Això afavoreix per una banda un bon control de la situació però també pot suposar un cert intent de lideratge. Altres persones visualitzen en aquestes assemblees una via d’expressió personal i volen monopolitzar el debat. Hi ha gent que al cap d’una hora d’assemblea ja eren coneguts per tothom. No serà senzill garantir un bon funcionament de la participació sobretot si creix la protesta a Barcelona, però serà interessant veure com evoluciona. Ahir hi havia gent diversa, persones a títol individual, persones dels moviments antisistema, estudiants assemblearis, gent de l’esquerra anticapitalista, gent de les CUP, gent de la CGT, però també molta gent que volia expressar la seva queixa, la seva protesta i que mirava l’assemblea amb més ganes de conèixer opinions que de prendre decisions. Molta gent tenia com a objectiu fer visible el seu cabreig, tot i no saber quina ha de ser la sortida a tot plegat.

L’assemblea d’ahir no va plantejar en cap cas un boicot a les eleccions. De forma molt clara no serà un moviment per recolzar a cap formació política. Això sí espero que permeti compatibilitzar aquesta protesta amb altres formes d’activisme. De moment, ho dic clarament, no és la “meva” lluita, tot i que en reconec molts aspectes positius, vull veure com evoluciona i vull decidir si puc sentir-me-la com a pròpia. Això sí, jo diumenge votaré ICV-EUiA perquè és un exemple de transparència en temes econòmics i de corrupció, perquè no comparteix bona part dels pitjors exemples de l’actual model polític que ofega a la gent més vulnerable (pensions, reformes laborals, hipoteques ...) i perquè segueixo creient que la lluita al carrer no ha de ser incompatibles amb unes institucions més d’esquerres. Seguiré el moviment amb interès i segur que en seguiré parlant.

Vota inútil

El Periódico d’avui publica una enquesta sobre les eleccions municipals a Barcelona. Preveu uns resultats de 14 per CIU, 12 pel PSC, 7-8 pel PP, 4-5 per ICV-EUiA i 2-3 per Unitat per Barcelona. Els resultats no difereixen gaire de l’enquesta d’ahir al diari el País ni tan sols molt de la meva porra al blog. Possiblement la sensació que s’acosten els resultats de CIU i PSC i que es fa més difícil una majoria PP-CIU és una tendència que es consolida pe`ro que encara no sabem fins on arribarà. Per altra banda el resultat d’ICV-EUiA dóna la sensació que està força consolidat.

Però no volia parlar dels resultats d’una enquesta i del possible maquillatge de les xifres. Volia parlar de la intencionalitat amb la que es vol vendre aquesta enquesta. L’article signat per Javier Belmonte diu “I menys encara hi pintaria ICV-EUiA, ja que la seva única aliança natural, amb els socialistes, no serviria de res.” Es pot ser més descarat? Jo crec que no. L’article és una crida a un vot útil que parteix del fet que tan sols poden influir a la ciutat aquells que estan a l’alcaldia, fet que és fals. Per altra banda adjudiquen a ICV-EUiA la responsabilitat de no sumar quan la nostra perspectiva de vot ens fa repetir o millorar el nombre de regidors.

A partir de les enquestes i de la possible evolució d’aquests propers dies el primer que cal garantir és que les dretes no governin ni estiguin al govern (des d’una perspectiva d’esquerres). Sols hi ha una força política, amb representació, que planteja que no formarà part de cap govern ni liderat per la dreta ni que en formi part la dreta. Sols hi ha una coalició, ICV-EUiA, que amb els seus vots garantirà o un govern d’esquerres o una oposició que no tingui dubtes. Ningú pot posar en dubte la predisposició d’ICV-EUiA a que es pugui formar un govern d’esquerres i ningú qüestiona en aquests moments que tindrem representació municipal. Per tant no acceptaré en cap cas que es parli de vot útil al PSC. Al revés, un molt bon resultat per a ICV-EUiA és la millor garantia de polítiques d’esquerres a la ciutat davant d’una llista del PSC que sabem què representa internament i davant de possibles temptacions. No es tracta de salvar els mobles, es tracta de construir una Barcelona d’esquerres. I si insisteixen alguns m'és igual, jo votaré inútil.

La FAVB parla d'eleccions municipals

Ha sortit la revista número 118 de Carrer, de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB). D’entrada dir que me n’alegro. És una bona publicació sobre la ciutat i sempre he defensat que la crítica al govern municipal pot enriquir i és necessària per un debat. En aquest sentit la revista Carrer té un alt nivell, tot i que com és evident discrepo d’alguns continguts. L’absència temporal de la revista per problemes a l’entitat no era una bona notícia.

I aquest número apareix amb dos temes importants, la crisi i les eleccions municipals a Barcelona. Sobretot m’he mirat, amb especial interès la part sobre eleccions municipals, amb articles de Jordi Borja, Gemma Galdón, Maria Eugènia Ibañez o el president de la FAVB Jordi Bonet. Per altra banda es plantegen les 10 prioritats del moviment veïnal a Barcelona que ha elaborat la junta de la FAVB i es plantegen les prioritats pels barris que han plantejat les AVV. Fins aquí tot em sembla oportú, però el problema el veig en la valoració dels incompliments dels Districtes, crec que falta rigor.

D’entrada dir que el sistema per recollir els incompliments és el que les AVV federades han volgut fer arribar a la FAVB. Per tant no és un recull sistemàtic, sinó un recull a partir dels barris que han enviat informació, això d’entrada fa que sigui més fàcil que apareguin incompliments allà on l’AVV és activa que allà on no ho és. Barris on no s’ha fet res però l’AVV no ha contestat no apareixen als incompliments i en canvi barris on s’ha fet molt i potser han quedat coses per fer sí que apareixen. A Horta-Guinardó vam donar a final de mandat al Consell Ciutadà la relació de les més de 300 mesures que vam aprovar al PAD amb quines s’havien complert i quines no i de fet ens sortien més que les publicades al Carrer, per tant no és una manera de fugir del debat, parlo de criteris de valoració per a tothom igual per fer-ho eficaç. En segon lloc hi ha AVV que han fet constar en el llistat com a incompliment aspectes que no figuraven al PAD i que per tant no eren compromisos.  I en tercer lloc per valorar cal tenir elements. És difícil valorar si en un Districte és molt el que s’ha incomplert o no si no tenim dades de quantes propostes hi havia ni es fa una certa ponderació de les propostes. Imaginem que al Baix Guinardó haguéssim fet dues propostes,enderrocar el Viaducte i posar un semàfor i al final no haguéssim pogut posar el semàfor; el balanç pel barri seria el 50%? Però sobretot volia destacar una cosa, la única valoració que es fa dels quatre anys als Districtes és a partir dels incompliments. Aquest és un dels aspectes en els que crec que ha de canviar el moviment associatiu. Valorar sols a partir dels incompliments és massa superficial. Cal valorar també a partir dels compliments o també a partir de propostes que no estaven incloses al Pla D’actuació del Districte però que finalment s’han pogut tirar endavant.

I afegeixo autocrítica a la meva proposta. M’agradaria veure que fos possible un dia que les publicacions municipals parlessin de tot allò que ha fet l’Ajuntament i tot allò que no ha pogut fer o no ha sabut aconseguir. I m’agradaria un balanç del moviment veïnal que no tan sols destaqués allò que s’ha incomplert. Però igualment val la pena haver recuperat la revista Carrer i llegir-ne, a fons, tot el seu contingut.

Els noms de carrers són neutres?

Hi ha aspectes de la vida municipal que poden ser neutres o no. Un d’aquestes temes és el nomenclàtor. És a dir posar el nom de carrers i places pot ser un fet gairebé mecànic, asèptic i banal o es pot convertir en un element que permeti potenciar aspectes vinculats als valors que es defensen. I en aquest sentit crec que a Horta-Guinardó hem marcat la diferència. D’entrada explicar que els Districtes aproven la proposta de nom i que és la ponència de nomenclàtor qui acaba aprovant la denominació. Les propostes poden venir dels diferents grups municipals, de la pròpia ponència de nomenclàtor, d’entitats, veïns i veïnes ... o del propi Districte.

Un dels aspectes que al llarg del mandat hem tingut en compte és anar posant noms de dones i de temes vinculats a la lluita de les dones als nostres carrers i places. Dels 20 noms de dones i homes que s’han posat a Horta-Guinardó, 10 són de dones o d’aspectes vinculats (per exemple Budageres d’Horta) i 10 són d’homes. Però cal destacar que d’aquestes 10 propostes de dones 8 provenen del Districte i 2 d’altres àmbits. En el cas dels noms d’home posats a Horta-Guinardó 3 provenen del Districte i 7 d’altres àmbits. Per tant les dades demostren quin interès ha existit per part de l’equip de l’Elsa Blasco per impulsar que es reconegui el paper de les dones a Horta-Guinardó.

Un altre aspecte sobre el que hem estat especialment sensibles a Horta-Guinardó en el tema nomenclàtor ha estat el de la memòria democràtica. Dedicar una plaça a Numen Mestre, a Haya de la Torre, Margarida Fort o a la Brigada Internacional dels Canadencs és un aposta clara per uns valors determinats. O per exemple dedicar carrers a persones que van saber apostar per uns valors que volem fer nostres com per exemple Paolo Freire, Hipàtia d’Alexandria, Olympe de Gouges o Anna Maria Martínez Sagi.

Res és casualitat i qui ens ho vulgui fer creure vol enganyar. Nosaltres ho hem expressat amb claredat. Per a nosaltres res és neutre.

La independència ens porta justícia social?

La gent que es considera d’esquerres i nacionalista a Catalunya, davant de la situació de crisi actual pot optar per diferents estratègies que bàsicament es poden reduir a situar com a prioritària la independència per tal d’aconseguir els recursos necessaris i la capacitat per prendre solucions que ens facin sortir de la crisi des d’una visió social i la gent que considera prioritària la lluita social per cohesionar el país i avançar cap a la independència. Sense entrar a valorar altres opcions que respecto, això passaria per l’estratègia d’ERC en el primer cas o d’una part d’ICV-EUiA en el segon cas. Sé que no es poden simplificar les coses tan fàcilment però miraré d’explicar perquè ho plantejo.

L’augment de recursos econòmics que podria tenir una Catalunya independent ens faria més justos socialment? Jo tinc clar que no, si més no en aquests moments. El govern de CIU ha decidit impulsar una política que s’allunya del model d’esquerres que alguna gent defensem. L’augment de recursos aniria encaminat a la promoció de la iniciativa privada, a la implantació de noves infraestructures pel desenvolupament no sostenible i a garantir que es puguin mantenir les lleis del mercat. Algú creu que amb més recursos econòmics la Generalitat i el seu conseller de sanitat no promourien les mútues privades? Un nou model per Catalunya no suposa una orientació més social de la despesa pública. Això ho garanteix un model social fort, combatiu, alternatiu. Això ho garanteix uns serveis públics potents. Això ho garanteixen majories d’esquerres.

També és cert, no ens equivoquem, que la lluita per aquesta Catalunya social no és incompatible amb la lluita per la plena sobirania nacional. Al revés, sempre he defensat que una característica necessàries de les esquerres és garantir el dret ple a l’autodeterminació (i per tant inclosa la independència) de tots els pobles del món. Les llibertats nacionals han de formar part de la nostra identitat. Però no podem acceptar en cap cas que hi hagi gent que pugui pretendre fer veure que els problemes dels sectors més vulnerables de la societat es solucionen amb independència. Posar com a prioritat la lluita per la justícia social és una qüestió de valors, no de pressupost.

A les eleccions municipals del proper 22 de maig jo apostaré per ICV-EUiA com a força política que critica les retallades aquí i a Madrid i com a candidatura en la que tota la gent que en forma part expressa la seva oposició a la política de retallades de CIU.

les campanyes són per a tothom?

Tot i que ja sigui campanya electoral no vull deixar de reflexionar al voltant de temes polítics d’actualitat. Per exemple, cada cop que hi ha campanya electoral les formacions polítiques que no tenen representació es queixen del fet que no tenen possibilitats de sortir gairebé als mitjans de comunicació públics o que per exemple no tenen possibilitat de participar dels debats electorals que es fan a la televisió. D’entrada és evident que les formacions que no tenen accés als mitjans de comunicació de forma habitual o que no poden contrastar les seves propostes en debats de candidats tenen menys opcions d’arribar a la gent i per tant de sortir amb representació. És just això? És democràtic? La resposta ràpida és que no però el que no em queda clar és com es pot resoldre sense aconseguir l’efecte contrari, la impossibilitat de fer arribar discurs polític a la ciutadania.

Per exemple per aquestes eleccions municipals es presenten a Barcelona 25 candidatures. Seria possible fer un debat electoral a la televisió amb la presència de les 25 candidatures? Lògicament no és factible i tampoc seria del tot democràtic que aquelles forces que, com a mínim fins ara, ha aconseguit amplis suports ciutadans, no poguessin explicar les seves propostes de programa. Per tant no és senzill garantir que les formacions polítiques amb representació puguin rendir comptes davant dels seus votants però que alhora les formacions polítiques que aspiren a tenir representació es puguin presentar davant la ciutadania.

Potser caldria garantir aspectes com un mailing conjunt de totes les organitzacions (fet que afavoriria a més un estalvi econòmic i de paper) o bé que, tot i que es pugui mantenir el 5% per entrar a l’Ajuntament amb un percentatge inferior ja es pugui participar dels mitjans públics. Però vigilem, si ara es presenten 25 candidatures, quantes es presentarien si això permetés un ampli accés a mitjans de comunicació? Seria sempre per aconseguir projectar un projecte polític? Ho sento massa dubtes per contestar de forma ingènua tot i entendre la necessitat de generar més espais de debat per a tothom.

Porra electoral Municipals 2011 Barcelona

Un cop més, i per no perdre la tradició, enceto la meva porra electoral de cara a les eleccions del 22 de maig de 2011. D’entrada dir que la meva sensació és que el resultat és avui més incert que fa uns mesos. Avui no entraré a explicar perquè i com ho veig, ja hi dedico molts articles. Aquesta és la meva aposta, ni científica ni irracional. Miro de fer-ho tenint en compte desitjos, realitats, possibilitats i atzar (i tenint en compte que són 41 regidors i regidores). M’agradaria saber les vostres apostes i a veure si quedem per fer una cervesa per felicitar a qui l’hagi encertat. S’accepten apostes fins el divendres 20 de maig a la nit. No oblideu posar el vostre nom i animar a altra gent a participar-hi. I que ningú se m'enfadi si us plau! Per cert la composició actual és PSC 14, CIU 12, PP 7, ICV-EUiA 4, ERC 4.

PSC 13
CIU 13
PP 7
ICV-EUiA 5
UNITAT 3
Altres 0

Jo votaré Elsa Blasco

Jo votaré a l’Elsa Blasco. Ho heu llegit bé, de fet no estic expressant el meu sentit de vot, que crec que ningú posa en dubte, sinó la sensació que tenen algunes persones d’Horta-Guinardó. És cert que la política municipal a Barcelona no permet identificar els candidats i candidates de Districte amb els votants. Amb prou feines la gent vota en clau de Barcelona. El vot municipal té a la nostra ciutat un caràcter molt genèric. Potser una part de la gent fluctua entre un candidat o altra, però és difícil pensar que la gent vota en clau de Districte.

A Horta-Guinardó hi ha gent, poca és evident, que ens ha expressat aquesta sensació. Vol votar perquè l’Elsa Blasco continuï sent la Regidora del Districte. Després de vuit anys liderant el Districte la gent que ha estat més al seu voltant ha vist que els nostres barris s’han transformat, que s’han batut tots els rècords d’inversió, que s’ha gestionat bé. Però sobretot han vist que s’ha fet amb valors, tenint clar què volíem aconseguint i amb un estil personal de l’Elsa molt directe, proper i ferm. Hi ha molta gent que m’ha expressat la seva valoració molt positiva de la feina feta per l’Elsa al llarg d’aquests anys, i no tan sols gent d’ICV-EUiA. L’Elsa ha demostrat una capacitat que no tothom pot exhibir en la política actual.

Però també hi ha una cosa que l’Elsa Blasco sempre destaca. “Jo ho faig així no per casualitat, sinó perquè sóc d’ICV-EUiA”. El seu activisme polític des de l’adolescència, havent mamat d’una família amb un gran compromís comunista, fa que tingui clar que forma part d’un projecte d’esquerra verda que vol anar més enllà. L’Elsa es presenta no com una excepció dins de la seva organització sinó com un exemple clar de com volem fer les coses ICV-EUiA. Hi ha gent per tant que vol continuar amb el projecte d’Elsa Blasco a Horta-Guinardó i això és una magnífica notícia, sens dubte. Hi ha gent que es planteja a Horta-Guinardó votar ICV-EUiA perquè han vist que, com sempre diem, “marquem la diferència”.