Què és un programa electoral de Districte?

Recentment vaig escriure un article on comentava la presentació pública del programa d’ICV-EUiA d’Horta-Guinardó a partir de la web www.marquemladiferencia.cat , però avui m’agradaria parlar una mica de què pot representar un programa electoral de Districte i a quins objectius ha de respondre.

A diferència del que plantegen algunes persones jo considero que el programa electoral no és el “contracte amb l’electorat” tancat i sagrat que alguns ens volen fer veure. Un programa és el compromís de la línia de treball a seguir, és marcar algunes de les prioritats de treball, és recollir moltes d’aquelles propostes que podem considerar importants pels nostres barris. Però no és un contracte, per diversos motius que miraré d’explicar. En primer lloc perquè hi haurà un equip de govern format per diverses forces polítiques (a Barcelona mai hi hagut majoria absoluta d’un sol partit) i els programes són diferents, per tant ningú portarà el seu programa al 100%. En segon lloc perquè si ens creiem la participació ciutadana no podem convertir automàticament el nostre programa en Pla d’Actuació del Districte, la participació va més enllà de les eleccions. En tercer lloc perquè la concreció pressupostària no es coneix hores d’ara (tot i saber que serem segur més austers) i per tant no es pot donar per tancat. I en quart lloc perquè una de les característiques d’un bon govern també ha de ser la flexibilitat, saber aprofitar noves oportunitats o adaptar les possibilitats a les noves realitats també són bones eines en política. Posaré sols un exemple. Al llarg dels quatre darrers anys la política en immigració i acollida al Districte ha anat canviant, no tan sols fruit d’una línia política sinó també de la realitat. Fa 4 anys el reagrupament era fonamental degut al gran nombre de persones que arribaven de nou a Catalunya, ara (amb la disminució d’arribades) cal potenciar més l’acomodament.

Parlar de que un programa electoral no és contracte tancat no vol dir que renunciem a complir-lo. En el nostre cas ens avala l’experiència. Si llegiu el programa electoral d’ICV-EUiA a Horta-Guinardó pel mandat 2007-2011 veure que s’ha complert en gran mesura, però no m’agrada enganyar a ningú. Allò que establim al programa és un full de ruta clar que recull moltes de les propostes que veiem necessàries pel proper mandat. Un programa que és fruit de la feina feta als Consells de Barri, de les aportacions de la gent d’ICV-EUiA i de l’experiència acumulada en els darrers 8 anys amb l’Elsa Blasco al capdavant. Per tant us proposo que llegiu el nostre programa, que ens feu arribar les vostres aportacions i que de cara al proper mandat entre totes i tots sabem fer un Pla d’Actuació del Districte (PAD 2011-2015) que permeti fer front als reptes dels nostres barris conscients de la necessitat de no prometre allò que no és viable.

Un cop aclarida quina és la meva visió del programa electoral, en propers articles comentaré algunes de les propostes més significatives d’ICV-EUiA per Horta-Guinardó.

ICV-EUiA Horta-Guinardó presenta el seu programa

Durant uns quants dies us he anat recomanant que visitéssiu la magnífica web de balanç que ha fet ICV-EUiA d’Horta-Guinardó sobre els darrers quatre anys al Districte amb el lideratge de la regidora d’ICV-EUiA Elsa Blasco. Quan es tenen responsabilitat de govern un dels compromisos més clars és el de rendir comptes i el nom de la web ja era tot un referent d’allò que volíem explicar www.marquemladiferencia.cat 

Hem fet molt al llarg d’aquests darrers quatre anys i durant els quatre anteriors on també Elsa Blasco va ser la Regidora del Districte. Hem explicat què hem fet, perquè ho hem fet i com ho hem fet. Ara també us volem presentar les nostres propostes pels propers quatre anys en els que volem seguir liderant un equip de govern d’esquerres a Horta-Guinardó, amb la millor Regidora que creiem que pot defensar aquest model, l’Elsa Blasco.

És per això que us recomano la web del programa d’ICV-EUiA Horta-Guinardó que podeu conèixer visitant l’enllaç des de la mateixa web de balanç. Avui sols us volia avançar la web, però en els propers dies parlaré de la importància del programa i d’alguns dels aspectes més destacats del programa d’ICV-EUiA d’Horta-Guinardó.

I també us deixo amb la fotografia dels candidats i candidates d’ICV-EUiA d’Horta-Guinardó, encapçalats, com no, per Elsa Blasco Regidora del Districte i número de la candidatura. L’acompanyen també Anna Mir i Joan Vallvé consellers del Districte i dues persones joves però ja molt implicades a Horta-Guinardó i també l’acompanyament de dues persones històriques en el moviment associatiu dels nostres barris, dos referents de compromís social, l’Anna González i el Juan Manuel Velasco.

Turisme a Barcelona ?

He assistit al debat sobre Turisme i Eleccions Municipals de Barcelona que organitza el CETT a l'hotel Alimara. Hi he assistit per dos motius principals. El primer és perquè el tema del turisme m'ha interessat cada cop més i perquè en aquest àmbit tinc ganes de tenir opinió i propostes, el segon motiu és la meva bona relació amb el grup CETT com a "veïns" d'Horta-Guinardó. El debat s'ha fet amb la presència de Jordi William Carnes (PSC), Sònia Recasens (CIU), Javier Mulleras (PP), Ricard Gomà (ICV-EUiA) i Jordi Portabella (ERC).

Ricard Gomà ha sabut plantejar algunes idees prou clares de quin és el nostre model. D'entrada dir que crec que ICV-EUiA ha aconseguit madurar un discurs sobre turisme que cada cop ha estat més ben valorat i que ha tenyit el recent Pla Estratègic de Turisme de la Ciutat. La ciutat ha acceptat que el turisme és una font important de riquesa econòmica i social però no a qualsevol preu. Entendre que el turisme deixa una important petjada ecològica a la ciutat era una idea que fins fa poc defensàvem poca gent, ara tothom és conscient que cal afrontar aquest tema. Des d'ICV-EUiA defensem que es faci un treball en turisme al voltant de les 3D del nou model i que permeti bàsicament diversificar, desestacionalitzar i desconcentrar. I a més ho fem defensant, sense embuts, una taxa turística com un exercici de corresponsabilitat en la sostenibilitat de la ciutat.

Diversificar vol dir crear nous productes, arribar a nous públics, fugint de l'especializació que pot suposar una dependència. No podem dependre tan sols d'uns itineraris, d'uns clients o d'uns promotors.

Desestacionalitzar (maleïda paraula !) vol dir no vincular el turisme tan sols a èpoques de vacances molt potents. Per tant cal estratègies que permetin repartir el turisme al llarg de l'any garantint millor l'estabilitat econòmica del sector i minvant l'impacte directe sobre la ciutat.

Desconcentrar perquè no tot el turisme ha de veure les mateixes coses. De forma especial el turisme que repeteix a Barcelona pot voler buscar alternatives a la ciutat que permetin conèixer realitats diferents. Això pot suposar posar en valor determinats espais de la ciutat que es veuen beneficiats del seu atractiu i alhora posar en valor el comerç i la restauració de l’entorn. No hem de tenir por a impulsar, amb responsabilitat ecològica, nous focus d’atracció d’un determinat turisme. La ruta de l’aigua a Horta-Guinardó, les fàbriques del Poblenou, els parcs de la ciutat ... poden ser elements d’interès per a molta gent.

El debat també ha servit per aclarir dubtes sobre què pensen algunes formacions a l’entorn del turisme a la ciutat. Per una banda hi ha el tema de la taxa turística que des d’ERC i ICV-EUiA s’ha recolzat sense ambigüitats i que ha estat rotundament rebutjada per CIU i PP. En canvi no hem acabat d’aclarir la postura del PSC en aquest cas. Jo no tinc cap dubte, ningú decideix el seu destí turístic mirant si a la ciutat on vol viatjar es cobra aquesta taxa o no i en canvi és una aportació molt important per tal de fer front a la promoció de la ciutat i sobretot per reduir l’impacte d’aquest turisme a la ciutat. Pagar la taxa és un exercici de responsabilitat que a més ha de ser una bona eina de potenciar un turisme de qualitat.

I sobre aquest darrer concepte els diferents partits també han discrepat. Però nosaltres creiem que el turisme de qualitat és aquell que s’identifica amb els valors de la nostra ciutat, al marge del seu poder adquisitiu. I aquesta és una idea que no sempre és compartida per tothom tant com m’agradaria. Per exemple no he acabat d’entendre perquè quan el representant del PSC ha parlat del turisme de motxilla immediatament ha començat a parlar del civisme. Les posicions d’ICV-EUiA, no exclusives evidentment, han anat guanyant terreny. Avui Barcelona es planteja la necessitat d’obrir una nova etapa conscients de la importància de ser un espai de referència turística però responsables alhora per tal de fer front a la petjada que representa aquest turisme per a la ciutat.

Qui ens pot votar a ICV-EUiA?

Vaig dedicar dos articles a parlar de com podien influir en la campanya de les eleccions municipals el factor social i el factor nacional fruit de les retallades socials i de l’èxit de la consulta sobiranista a Barcelona. Avui m’agradaria parlar de quins són els públics objectius a partir dels que pot créixer ICV-EUiA a Barcelona el proper 22 de maig. Diria que nosaltres podem guanyar, bàsicament, de quatre sectors. Puristes d’ICV-EUiA, gent d’esquerra d’esquerra, socialistes d’arrel i nouvinguts a la política. Permeteu-me el joc dels noms però miraré d’analitzar perquè ens poden fer créixer aquests quatre grups de possibles votants.


Per puristes d’ICV-EUiA em refereixo a votants tradicionals de la nostra força política que darrerament es van anar desencantant i van deixar de votar-nos. El segon tripartit va jugar en aquest sentit de forma molt important i assumir la Conselleria d’Interior ens va suposar perdre la confiança en determinada gent nostra. La presentació de Joan Herrera a les darreres eleccions em va fer pensar que recuperaríem aquests votants, però crec que mirant els resultats encara no ha estat possible el retorn. Bona part d’aquesta gent davant el gir de dretes de CIU a la Generalitat poden voler reaccionar i en aquest sentit per aquesta gent en Ricard Gomà com a cap de llista pot despertar més simpaties que la Imma Mayol. Ara pot ser un bon moment per tornar a sintonitzar amb gent històrica d eles nostres formacions que ha dubtat davant de la nostra acció de govern, però que la realitat els pot fer veure que malgrat les nostres errades en el govern, un canvi liderat per Xavier Trias pot fer irreversible la pèrdua de drets socials a la nostra ciutat.

El segon grup el definia com a gent d’esquerra d’esquerra (d’ERC lògicament). Sens dubte la presència de Joan Laporta com a número 2 de la coalició ha despertat suspicàcies entre gent de l’organització. No tan sols entre els possibles votants sinó també entre la pròpia militància. És cert que el partit ha tancat files conscients de la possibilitat que la coalició representi una possible sortida a la greu crisi de resultats que va esclatar a les darreres eleccions catalanes, però aquest argument pot ser que no es vegi tan clar entre votants d’ERC que tenen clar el seu compromís social, que veuen que Joan Laporta no els representa i que poden tenir simpatia per ICV-EUiA, fins i tot en aquest cas el vot afirmatiu de Ricard Gomà, que mai ha amagat el seu compromís nacional, pot fer més fàcil aquest canvi de vot. En aquest cas l’evolució de la campanya pot definir si existeix o no aquest traspàs de vot. Però votar esperant que hi hagi en el proper govern de Barcelona a Xavier Trias i Joan Laporta gràcies al teu vot d’esquerres no deu ser senzill d’assumir.

El tercer grup són socialistes d’arrel. No volen que en cap cas governi la dreta però no creuen que Jordi Hereu hagi fet una gran feina, discrepen de l’obsessió punitiva del PSC de Barcelona i consideren que la llista per les properes municipals no representa un gir, sinó un aprofundiment en les errades dels darrers temps. En aquest cas possiblement agradava més Imma Mayol que Ricard Gomà, però en tot cas saben que votant a ICV-EUiA, encara que sigui en secret, no donaran en cap cas el vot a un govern de dretes. És cert que la història del partit és important i que els llaços moltes vegades personals són molt difícils de trencar, però sé que hi haurà gent que s’ho pensarà dos cops si donar aquest cop la confiança a ICV-EUiA. Jordi Hereu ha sortit reforçat d eles primàries i això ajudarà a frenar un govern de dretes, però el vot a ICV-EUiA no pot ser tan sols un fre sinó un gir cap a les esquerres.

I finalment assenyalava el grups dels nouvinguts a la política. Gent que per primer cop votarà, alguns per edat i d’altres perquè la seva condició d’estranger no li permetia fins ara. Aquests grups com sempre repartiran molt el seu vot, però podem captar-ne una part important. Però també cal treballar amb aquella gent que no votava mai (o feia ja molt temps que no ho feia) o ho feia per opcions que no aconseguien representació. Hi ha gent que està veient aquests dies que és important mobilitzar-se en contra de les retallades de la dreta, però també alguna gent entendrà que més efectiu que lluitar perquè les dretes des del govern no imposin les seves opcions és garantir que no estiguin al govern i en això ICV-EUiA no oferim cap dubte. Perquè el vot a ICV-EUiA anirà a parar a un govern d’esquerres o a una oposició forta a un govern de dretes. Quin paper juguem i amb quina intensitat dependrà de tota aquesta gent.

CIIU no fa retallades

Aquest va ser el meu darrer article a Catalunya Press

El terme retallades s’ha imposat amb força per referir-se a la política econòmica del govern de CIU a la Generalitat de Catalunya. Hi ha una part positiva, el terme retallades no agrada a ningú i permet aglutinar a partir d’una idea tota la queixa social a l’entorn de les decisions que s’estan prenent en salut, educació, cultura ... A nivell mediàtic té un gran valor i permet crear fàcilment etiquetes de twitter que expressen la disconformitat amb aquesta política des de punts de vista diferents. Però crec que més enllà de l’encert del concepte hem de deixar clar que CIU no està fent retallades, està canviant el model de societat, està trencant la cohesió social i està creant un nou paper pels serveis públics. CIU no està “gestionant” una crisi, CIU està aprofitant la crisi per imposar un model de dretes, no ens equivoquem.

L’altre dia una persona em comentava que la reducció del seu salari era una retallada. Ha hagut de canviar algunes coses i ajustar-se una mica, però al final la immensa majoria de la gent acaba adaptant-se. En canvi en educació i en sanitat no estan fent retallades, estan creant una fractura social entre qui es pot pagar una mútua o una escola privada i qui sols és usuari de la sanitat o l’educació pública. Aquí no estem retallant, aquí estem canviant el nostre model social. Es pretén fer una sanitat pública que atengui als casos de més gravetat i a la gent sense recursos amb una disminució de la qualitat. És a dir es vol potenciar una sanitat pública que cobreixi allò que no és rendible pel sector privat. Igual passa en el sector de l’educació. La sisena hora és un magnífic exemple. Es mantindrà aquesta hora sols en aquells centres que per les seves condicions socials ho requereixin. Per tant l’escola pública es fa càrrec d’aquells sectors més necessitats, però alhora es treu aquesta hora, que sí que fa l’escola concertada, a la resta d’escoles públiques. És una invitació en tota regla per a moltes famílies perquè entenguin que l’escola pública té un caràcter més assistencial i que per tant si s’ho poden pagar han d’anar cap a la concertada o a la privada pura. L’ensenyament públic renuncia a competir en qualitat amb la concertada.

Per tant no parlem de retallades, parlem d’un programa polític de dretes per imposar un nou model social i un canvi en les relacions entre el sector privat i públic. Del que estem parlant no és de si la llista d’espera enlloc de quatre mesos és de sis, del que estem parlant és d’un canvi més profund. I això és important que des de les esquerres ho expliquem i ho combatem. Ens hi juguem molt i per tant hem d’explicar amb claredat que no tan sols parlem de quina quantitat de diners s’ha d’estalviar a un hospital o a una escola sinó de quines són les prioritats de despesa pública. Si no guanyem aquesta batalla potser les retallades no seran tan dràstiques com CIU ha anunciat gràcies a les mobilitzacions, però la direcció estarà clara i ens costarà molt recuperar les conquestes socials que tant han costat de guanyar. Les mobilitzacions serveixen per expressar el malestar i frenar aquesta onada conservadora, però la política ens ha de servir per canviar la direcció i defensar amb fermesa la qualitat dels serveis públics essencials.

Sorpreses a les municipals (2)

Deia en el meu darrer article que hi havia dos elements que havien aparegut amb més força de cara a les eleccions municipals del 22 de maig i que potser no estaven tan clars ara fa poc. Un era l’element social fruit de les retallades de CIU i del seu gir a la dreta (que ja vaig explicar al meu darrer article) i l’altre l’element nacional que miraré de comentar breument ara mateix, referint-me a la seva influència a Barcelona.

Per una banda hi havia la situació abans del 10 d’abril. ERC ha fet un gran esforç per aconseguir projectar una imatge d’unitat independentista. Sens dubte la coalició amb Reagrupament i amb Joan Laporta fa sumar a importants sectors independentistes a ERC, però no sabem si podran assumir el cost d’aquests esforç. Primer hi ha les divergències personals que fa que ens alguns districtes hagin de treballar persones que s’havien barallat amb anterioritat o amb personalitats molt fortes, però aquest tema és relativament menor. En segon lloc s’ha de destacar que molta gent especialment de sector més progressistes veuen amb gran desconfiança la presència de Joan Laporta a la candidatura. En tercer lloc ERC ha fet una aposta molt arriscada a nivell intern. No és menor que 4 de les 5 primeres persones de la llista fa quatre anys no militaven a ERC. La sensació de que la única manera de fer política a ERC de Barcelona sigui venir d’un altre partit pot ser molt dura si els resultats no són molt bons. ERC se l’ha jugat a una carta, conscient de les dificultats de treure un bon resultat i la presència de Joan Laporta sens dubte marcarà la campanya. De totes maneres encara no han aconseguit l’objectiu de candidatura unitària. Dues formacions més, amb dificultats objectives per entrar a l’Ajuntament, disputaran una part d’aquest espai. Per una banda Solidaritat Catalana amb un candidat peculiar (per dir-ho fi) i una actitud de radicalitat escènica (per exemple passant la nit al ras al Parc de la Ciutadella els diputats de SI) miraran de recollir els vots de la gent que veu en ERC “un partit de pactistes amb els espanyolistes del PSC”. Per altra banda les CUP miraran d’aconseguir un espai del independentisme alternatiu, però alguns precedents de forces d’esquerres alternatives a al ciutat no han acabat de reeixir, tenen un prestigi entre els sectors més propers però una gran dificultat d’obrir-se a nous sectors.

El 10 d’abril, però, va canviar força la cosa. L’èxit de la consulta, amb una important quantitat de gent mobilitzada i una participació molt destacada (tot i votar sí no vull caure en algunes valoracions orgàsmiques que he vist), suposa posar de nou el tema de la independència o la sobirania damunt de la taula just abans de les eleccions i ha suposat sens dubte una injecció de moral per a ERC principalment. Però això significarà un augment de vots? No ho tinc gens clar. En primer lloc perquè CIU ha sabut estar a l’alçada (de fet a la seva alçada). Sense mullar-se gaire, sense cremar-se gens, ha acabat capitalitzant una part de l’èxit de la consulta i per si de cas deixant a Duran i Lleida que cobrís altres flancs i no perdre cap vot. En segon lloc perquè molts votants prefereixen la gesticulació però no les aventures. I en tercer lloc perquè l’experiència ho demostra. Després de la manifestació catalanista del passat estiu semblava que tothom votaria independentista. Al final el nombre de vots sumant ERC, Solidaritat i Reagrupament a la ciutat de Barcelona va ser menor que els vots que sols ERC havia aconseguit el 2006 i molt inferior als que havia aconseguit al 2003. Per tant no sempre una mobilització com aquesta es tradueix en resultats electorals directes.

De totes maneres no dubto que el tema nacional estarà molt més sobre la taula, que alguns partits miraran d’aprofitar l’onada per aconseguir un bon resultat i que hi ha més gent que avui es sent més “polititzada” que abans del 10 d’abril. I com a ICV-EUiA en aquest tema no crec que ens afecti ni en positiu ni en negatiu. El nostre electorat té clar que aquesta no pot ser la prioritat per les eleccions municipals a Barcelona i a més la consulta sobiranista no ha estat un problema intern. Compartir una línia política clara en aquest tema però visions estratègiques diferents davant de la consulta no genera cap inconvenient ni ha de ser mal vist pel nostre electorat. Alguns vam votar sí com Ricard Gomà, altres van votar en blanc com Dolors Camats i altres no van anar a votar com Joan Herrera. Per cert segur que algú també va votar que no de la direcció d’ICV-EUiA.

Diversitat funcional i Antonio Centeno

6è article publicat a Catalunya Press

Quan en el meu blog presentava la candidatura d’ICV-EUiA a Barcelona, deia que parlaria un dia de forma exclusiva de l’Antonio Centeno, que ocupa el lloc número 10 a la llista. De fet en parlaré poc de l’Antonio, però sobretot parlaré d’allò que aporta. Hi ha gent que amb la seva presència a la llista es pretén tenir un col•lectiu ciutadà representat. En altres casos l’aportació d’aquesta persona va molt més enllà d’un àmbit i ens ajuda a canviar el nostre discurs i a incloure noves visions de la societat i la realitat.

Antonio Centeno no es defineix com una persona amb discapacitat i no cal dir-ho tampoc el representen conceptes com minusvàlid o disminuït. Ell parla de persones amb diversitat funcional. Algú podria dir que estem filant massa prim amb el llenguatge políticament correcte o bé que es tracta d’un pur tema semàntic. En aquest sentit no és com deia aquell acudit “ara que hem après a dir pinícula resulta que es diu flim”. En aquest cas no és així. L’Antonio no tan sols reivindica uns drets personals i col•lectius. L’Antonio no demana que el tinguem en compte. El que demana la gent que defensa el concepte de “persones amb diversitat funcional” proposa un canvi de manera en com es pot entendre la nostra societat. I aquí està la radicalitat de la seva proposta i la importància del que representa el seu treball i la seva presència a la candidatura d’ICV-EUiA. L’Antonio Centeno diu que va donar el pas de participar activament a ICV-EUiA perquè sempre hem lluitat per tal que les diferències no comportin desigualtats.

El terme persones amb diversitat funcional va ser proposat per Manuel Lobato i Javier Romañach, cofundadors del Foro de Vida Independiente, l’any 2005. El primer canvi conceptual important és que aquesta és una proposta de denominació que parteix del propi col•lectiu però sobretot és un terme que no parteix d’allò que no es pot fer. És a dir definir a determinades persones en funció de la seva capacitat és d’entrada discriminatori. Cap altre grup és definit en negatiu per allò que no pot fer. Per tant el concepte de persones amb diversitat funcional ens parla de la llibertat, de la dignitat i de la diversitat.

Un dia parlant amb l’Antonio Centeno em comentava que s’havia cansat d’haver de demostrar que ell també podia. Semblava que el seu objectiu vital, allò que s’esperava d’ell era una gran capacitat de superació de la seva tetraplegia. S’havia cansat de mirar de demostrar que des de la seva cadira de rodes també podia portar una “vida normal”, i va començar a lluitar per dur a terme el seu projecte de vida, el seu i no el que esperava la societat. Per això va començar a treballar en el Fòrum de Vida Independent i ha estat un dels pioners del programa pilot d’assistència personal autogestionada “Cap a la vida independent”, projecte impulsat des de la Regidoria de Ricard Gomà.

I és que el que ens proposa l’Antonio i la gent del Fòrum de Vida Independent és precisament canviar la nostra manera de percebre la societat i a les persones. Per tant no és tan sols una reivindicació més o menys justa, és un canvi cultural d’una gran profunditat. Fins ara s’ha centrat molt la lluita dels col•lectius de persones amb discapacitat en reivindicar la igualtat de drets, ara potser és el moment de començar a canviar el concepte i entendre que la nostra societat ha de donar resposta als projectes de tothom, no basant-nos en les seves capacitats o diferències sinó en tot allò que representa la llibertat. Encara han de canviar moltes coses. Esperem que una persona que va amb cadira de rodes agraeixi que els autobusos estiguin adaptats i pugui pujar, però mai ens plantegem que això és tan lògic com que hi pugui pujar la resta de la gent.

Suposo que s’ha notat que l’Antonio em cau molt bé i que em sembla magnífica la feina que estan duent a terme. La candidatura d’ICV-EUiA aporta en aquest sentit no a un representant d’un col•lectiu sinó a una persona amb una gran capacitat de fer-nos veure la societat diferent i d’establir unes prioritats polítiques que són innovadores i ens permeten avançar.

Sorpreses per les municipals (1)

El proper 22 de maig votarem a les eleccions municipals qui volem que dirigeixi els nostres municipis. Votarem qui creiem que pot fer millor d’Alcalde o Alcaldessa als nostres pobles o ciutats. Segur? A Barcelona jo no ho tinc tan clar. A Horta Guinardó m’agradaria que pesés més la gestió, sols cal veure la web “Marquem la Diferència”, però al final m’hi referiré.

El vot de cara a les properes municipals del 22 de maig crec que tindrà un fort caràcter de política general a Barcelona i que potser la part municipal o els lideratges pesaran menys del que haguéssim previst fa uns mesos. No fa gaire el plantejament era la sensació de que el primer objectiu era canviar d’Alcalde i en aquest sentit un govern d’esquerres es veia inviable. Ara han canviat dues coses que crec que poden ser importants. Han aparegut amb força a la campanya dos elements que poden ser importants, l’element social i l’element nacional.

L’actitud del govern de CIU a la generalitat ha posat de manifest que no és cert que hagi desaparegut l’eix esquerra-dreta. Ningú posa en dubte que venen moments d’austeritat econòmica, però comença a haver-hi molta gent que veu que les retallades de CIU no són ajustaments econòmics sinó imposar per la via del decret una nova política, una política al servei dels més poderosos. La crisi, real i preocupant, es converteix en l’excusa perfecta per tal de girar radicalment cap a la dreta. De cara a les eleccions municipals aquest serà un element fonamental. Cal mobilitzar a la gent que ha vist que CIU no és la cara amable de la “gent de tota la vida”, CIU és la millor expressió d’una visió clarament de dretes a casa nostra en el terreny econòmic i social.

La seva actitud tan radical i descarada en benefici de les mútues privades i en  contra de la sanitat pública és una estratègia calculada, però cal donar-li la volta al tema i fer veure que ens hi juguem molt. I en aquest sentit ICV-EUiA té un gran paper a jugar. L’altre dia una persona d’esquerres però no militant i que no sempre ha votat em deia que havia acabat acceptant la retallada del salari, però que no podia acceptar el desmantellament de la sanitat pública. Perdre una part del salari l’obliga a reajustar la seva situació, perdre assistència sanitària la fa vulnerable. Aquesta persona ho coneix per experiència pròpia i té clar que sortirà al carrer per defensar que en sanitat i en educació un bon servei públic és la garantia d’equitat. Convertir aquesta indignació en vots no és fàcil però cal posar-ho al damunt de la taula. Ara que preparem els programes electorals dels Districtes no hem d’oblidar les demandes veïnals en aquests camps i per tant fer de les nostres propostes, eines de lluita en contra d’aquestes retallades, no econòmiques, sinó de drets.

Aquest gir a la dreta de CIU, aquest alineament al costat dels sectors més poderosos, pot passar factura a un Xavier Trias que ja somniava amb un plàcid passeig cap a l’Alcaldia. Ja no pot anar de progressista, ja no pot dir que es sent socialdemòcrata si no s’enfronta amb fermesa a la política de CIU. La claredat en la política de dretes de CIU pot ser el millor mirall on veure a Xavier Trias.

Però si l’element social ha aparegut amb força a la campanya, també cal destacar que l’element nacional també pot marcar el 22 de maig. Permeteu-me que en parli en un proper article.

Viure de la política

5è article meu publicat a Catalunya Press

L’altre dia parlava en el meu blog sobre el fet que ICV-EUiA havia apostat per la renovació des de feia molts anys, incorporant en llocs destacats a persones molt joves. Això és un factor decisiu. L’aportació de gent com Joan Herrera, Raül Romeva, Laia Ortiz, Josep Vendrell, Dolors Camats ... o la incorporació de Janet Sanz com a número 4 de la candidatura per Barcelona són elements molt positius, però també és cert, com em comentava el “Senyor G” que això té riscos. Reprodueixo el comentari que em deixava al blog: “El que és positiu ja de per sí es repetir la coalició, una cosa que fins fa relativament poc era molt estrany en la nostra tradició. Respecte a la renovació, valoro que ICV en fa més que EUiA, però em preocupa que cada cop hi ha més gent a "les cúspides" que no han treballat mai a part de la política i si ho han fet ha sigut en universitats, teorització... Sembla que la carrera és ser dirigent juvenil, càrrec de confiança, regidor per sota, diputat... Tampoc sé ben bé con fer-ho, perquè si treballes a l'àmbit privat, o ets un dirigent sindical (l'altra línea) o es fa molt difícil.”

Aquest és un debat que pot ser apassionant i que ens porta a plantejar qüestions que acaben sent molt delicades. Alguna vegada he parlat d’això amb Joan Herrera. Ell em plantejava que jo era un privilegiat, perquè tenia dues feines, que ara em dedicava professionalment a la política però que en canvi tenia una excedència com a mestre que em permetia tornar en qualsevol moment a la meva autèntica professió, l’ensenyament. Si ho diu en Joan Herrera és cert, sóc un privilegiat. Però què fem amb la gent que no té aquesta opció? Seria millor que ningú tingués càrrecs professionalitzats fins que acredités que té una situació professional consolidada o una situació financera estable? Això seria més democràtic? És positiu desaprofitar l’aportació que ens poden fer persones molt valuoses i joves sols pel fet de que mai s’han dedicat a una altra cosa?

No entraré a valorar comentaris de gent que consideren que no hauria d’haver-hi polítics professionalitzats o que els seus salaris són excessius. Però sí que seria bo pensar fórmules que ens permetessin no caure en tenir gent que des dels 20 anys sols s’ha dedicat a la política i no té sortida professional al marge de la política. O bé caure en una estructura de “classe política” on tals sols hi puguin participar rics i funcionaris. Garantir la llibertat de que qualsevol persona que ho vulgui i que tingui el suport necessari es pugui dedicar a la política és tan important com garantir que qualsevol persona hi pugui sortir per decisió pròpia o perquè ja no té el suport necessari. Per tant l’escenari ideal seria que la majoria de la gent que entra professionalment a la política sigui gent amb carreres professionals molt consolidades, que mai el tema laboral sigui una dificultat per deixar el seu càrrec. Però això comporta que pensem la política professionalitzada per a homes, d’edat mitjana, amb estudis superiors i posicions econòmiques estables, i per tant això no és just ni democràtic. És bo garantir, sempre que sigui possible, que la gent jove s’incorpori a la vida política amb possibilitats de compatibilitzar-ho amb altres ocupacions laborals. Cal garantir per a la gent que es dediqui a la política formació permanent i reciclatge professional. Cal tenir una actitud ferma de no permetre que la gent s’eternitzi en la política però cal flexibilitat per garantir que la gent pugui sortir en condicions de la política.

Si algú buscava en el meu article una resposta s’haurà decebut, però sols sé expressar una preocupació. Qui consideri que tota la gent que es dedica a la política sols busca viure del “cuento” no compartirà res del que he plantejat. Espero com a mínim obrir un debat entre la gent que li preocupa trobar gent capacitada per afrontar els llocs de responsabilitat de la política i que dedicar-s’hi no sigui ni un sacrifici ni un luxe. Posar en valor la política també passa per tenir normes clares en la seva professionalització.

10 abril

Aquest proper diumenge 10 d’abril es celebra la consulta sobre la independència de Catalunya a Barcelona. Jo aniré a votar i votaré que sí. No ho faig entusiasmat ni pensant que és un pas decisiu en les llibertats nacionals. Ho faig bàsicament per dues raons, la primera és que em sembla molt positiu que la ciutadania es mobilitzi i ho faci en temes polítics, cal recuperar la importància de les idees i de les propostes, en tots els àmbits i en els moments de fredor actual aquestes iniciatives em semblen molt oportunes, malgrat jo hi pugui tenir diferències. El segon motiu pel qual votaré és perquè crec que Catalunya ha de poder exercir el seu dret a l’autodeterminació i superar l’actual model de relacions amb Espanya i per tant no desaprofitaré cap ocasió tan clara com aquesta per fer-ho públic. De fet la primera raó explica perquè votaré i al segona què votaré.

Però insisteixo, no és un suport sense plantejar dubtes, en cap de les dues qüestions que he plantejat. En primer lloc crec que l’organització de la consulta no ha tingut prou capacitat d’aconseguir més complicitats més enllà de gent a favor de la independència, no s’ha aconseguit el repte de creure en la consulta a sectors que no aposten directament per la independència però que volen anar més enllà del model actual i s’ha visualitzat un paper excessivament actiu d’ERC en aquesta consulta. En relació al contingut la impossibilitat de votar opcions federalistes a la consulta fa que la pregunta no reculli moltes de les possibles opcions de futur de Catalunya. Jo votaré diumenge que sí per expressar un camí, no un destí. És a dir jo crec que hem d’avançar en aquesta línia però no tinc clar si el punt final ha de ser la independència plena o no. Per a mi això no és un obstacle pel diumenge però per altra gent sí. I finalment crec que el sistema de vot anticipat amb una pressió al carrer tan forta pot fer augmentar el nombre de vots, sens dubte, però també pot cansar a molta gent.

En altres ocasions ja he parlat dels obstacles que el PSC ha volgut posar a la consulta i sé que no és senzill mobilitzar gent. No ha estat un procés amb el que m’identifiqui plenament, però diumenge els hi donaré el meu suport i votaré. I ho faré respectant a aquella gent de la meva formació com el Joan Herrera que ha expressat que no votarà perquè no veu reflectida la seva opinió i respectant a gent com en Ricard Gomà amb el que compartirem vot.

Les coses clares

Davant de la radicalitat de les retallades de la dreta amb CIU al capdavant cal una resposta radical d’esquerres amb ICV-EUiA al capdavant. Sóc dels que sempre defenso la necessitat d’unes esquerres plurals i diverses, però sí precisament ho defenso és perquè sóc conscient de que no representem el mateix ni tenim les mateixes prioritats. En moments d’incertesa i d’allau conservador com els que estem vivint actualment molta gent no acaba de fer el pas a confrontar políticament aquesta tendència. Sí que expressarà la seva opinió, participarà de les mobilitzacions previstes i pensarà que cal fer una cosa. Però no hi ha prou en pensar-ho. Per fer front a una dreta que ha aprofitat la crisi a Catalunya per imposar un model diferent de serveis públics o davant d’un PSOE que sembla demanar anar més enllà de les retallades sense deixar clares les prioritats, sols hi ha una solució política, l’enfortiment de les esquerres alternatives que proposen un nou model econòmic i social. I crec que aquesta opció, avui a Catalunya, la representa millor ICV-EUiA.

Ni crec que la llista del PSC a Barcelona representi precisament un gir a les esquerres de la candidatura ni crec que ERC estigui situant-se en una lluita prioritària per aquest gir social i econòmic que necessita el nostre país. ICV-EUiA ho fa? Si més no estableix aquesta prioritat i està disposada a liderar políticament una oposició radical a les retallades de CIU. Les properes eleccions municipals en aquest sentit han de marcar un canvi de tendència política. Els llocs destacats a la candidatura d’ICV-EUiA no permeten dubtar d’aquesta línia política, fet que no es pot dir de totes les candidatures d’esquerres. I per aconseguir aquest canvi ICV-EUiA haurà de fer les coses molt bé, i en primer lloc el cap de llista Ricard Gomà, però no hi ha prou. Cal que molta gent des de la seva adhesió més clara o des del seu més profund sentit crític ens recolzi. Cal que molta gent entengui que cap vot a ICV-EUiA afavorirà ni directament ni indirectament les retallades de CIU. Cal que molta gent tingui clar que no passa res per deixar les coses clares a Barcelona votant per primer cop a la nostra candidatura.

Necessitem les entitats?

Quart article meu publicat a Catalunya Press (on podeu trobar comentaris)

Sempre he defensat que per tal d’avançar en una societat més d’esquerres no hi ha prou amb que les forces polítiques d’esquerres governin. Cal entre d’altres coses un fort moviment associatiu de caràcter progressista. I la primera pregunta és, a Catalunya i Barcelona hi és? Jo crec que no, el moviment associatiu a casa nostra no té en aquests moments prou força. No em refereixo a la seva capacitat de generar idees o d’estar al capdavant de les línies prioritàries que hem de defensar com a esquerres. El problema està en mobilitzar a la societat. És evident que entitats com la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) amb la majoria d’AVV de barri o la resta d’entitats socials de caràcter més local tenen prestigi entre molta gent. Ja no parlo d’entitats més globals com per exemple Greenpeace, Metges sense Fronteres o SOS Racisme. Les AVV estan aportant molt a la ciutat però en canvi treballen, en la majoria dels casos, amb un cercle molt reduït de gent i tot i que hi ha excepcions algunes prou representatives com la del Poblenou (que és a la que pertanyo), en molts casos costa mantenir vives les entitats i sobretot mobilitzar a la gent. Aquesta realitat, però, ha de ser una preocupació important per a la gent d’esquerres. Algunes persones del govern de Barcelona han pensat que un moviment veïnal dèbil afavoria una feina més tranquil•la, però l’absència d’entitats fortes ha estat un dels motius, al meu entendre, de l’allunyament entre el govern de Barcelona i els sectors progressistes de la ciutat.

És evident que les relacions entre la FAVB i el govern de la ciutat no han estat prou bones. Tampoc crec que la FAVB, que a sobre ha viscut tensions internes molt importants, representi en exclusiva als veïns i veïnes de la ciutat. El seu paper ha de ser de referent de les demandes socials i de sector crític davant de l’administració, en aquest sentit valoro positivament la revista Carrer, un referent dels moviments alternatius de la ciutat i de la crítica a l’administració. Però el problema està en com fer dialogar en positiu a la FAVB i a l’equip de govern, com trobem el punt mig entre la crítica de la revista Carrer i l’oficialisme de la revista Barcelona Informació. Fins que no entenguem uns i altres que per transformar la ciutat ens necessitem mútuament no avançarem prou. Determinats líders municipals han de baixar el seu nivell de prepotència i entendre que les entitats veïnals no han nascut per tocar-nos gratuïtament les pilotes. I determinats moviments socials han d’entendre que han de contribuir a que les forces d’esquerres governin la ciutat, amb el nivell d’exigència que calgui, però que amb forces polítiques d’esquerres fortes serà més fàcil assolir els objectius. Ni avançarem prou amb un moviment associatiu dèbil ni aconseguirem avançar per una Barcelona més justa, equitativa i solidària amb un govern de dretes.

I com podem aconseguir enfortir el moviment associatiu des de l’administració? No és senzill, vivim una etapa de manca d’implicació col•lectiva. Però sobretot hem d’apostar per creure fermament en donar la representativitat dels veïns i veïnes a les entitats, no tan sols a les AVV però sí al moviment associatiu. Alguns responsables municipals a vegades m’han dit que les AVV no representen gairebé a ningú, que a les assemblees hi assisteix molta gent. No podem caure en aquesta trampa, hem de treballar perquè representin els interessos de la majoria (no el que diu la majoria dels que criden, sinó els interessos de la majoria social), però a part és que potser els partits aconsegueixen mobilitzar a molta gent quan fan assemblees de les seves agrupacions? Per tant crec que hem d’enfortir als partits d’esquerres, que hem d’aconseguir un millor resultat per a ICV-EUiA i les forces d’esquerres a Barcelona i que hem de comptar amb un moviment associatiu potent, reivindicatiu, crític i còmplice. Per altra banda tampoc podem caure en la trampa de voler fomentar una participació ciutadana amb un pes excessiu de les aportacions personals. Hi ha gent que ho troba més còmode, però com que no podem escoltar a tothom alhora llavors acaben sent aportacions individuals. I a més quan afavorim que cadascú es representi a sí mateix deixem a molta gent sense veu.

Sí, ens calen les entitats. Ens cal un moviment associatiu fort, crític, reivindicatiu, creatiu i constructiu. I des de l’administració cal donar-hi suport, replantejar moltes coses. I des del moviment associatiu també caldrà fer l’autocrítica necessària però sobretot l’esforç que calgui per adaptar-se als nous temps i aconseguir la implicació de molta més gent.